Читать книгу Feixistes, rojos i capellans - Josep Picó - Страница 17

Potser cride l’atenció que no dediquem especial consideració al proletariat i a les classes populars, però pensem que la seua relació amb la ideologia consisteix, en primer lloc, en un buidat d’aquesta, per a passar després a una acceptació submissa i impotent de la que se li vol imposar. Els fets sobre la repressió i la farsa nacionalsindicalista són prou expressius. El poble no es prengué seriosament totes aquelles promeses, l’únic argument de les quals havia estat i continuava essent la guerra. M. Antonia Machiochi, gentil marxista, ha polemitzat amb encert contra els qui, atribuint al feixisme tots els mals, neguen que mai no haguessen tingut suport de les masses. Però el que sens dubte és vàlid per a Itàlia i Alemanya —a saber, que les masses proletàries prestaren en algun moment la seua adhesió a les promeses feixistes—, és del tot incorrecte traslladar-ho a Espanya. La crueltat de la guerra i l’objectiu més clar i definit de la postguerra —acabar amb les organitzacions del proletariat—, no permetien cap dubte. Si hi ha hagut res absolutament increïble durant aquests quaranta anys ha estat la CNS i la política obrera del Règim. Només la demagogia de Girón aconsegueix una mínima recuperació de la confiança, desbaratada de seguida, en entrar en l’espiral inflacionista i veure’s frenada per la primera estabilització del 1958-1959. En aquella època un nou moviment obrer comença a nàixer, i va implantant a poc a poc en els sectors més avançats una ideologia de classe que substitueix la submissa desmoralització. Així doncs, en el camp obrer a València no cap anotar d’aquests primers anys més que l’acció agressiva contra els rebels (i els rebels són el poble) i el muntatge d’una farsa infantil, però intimidant. Ja és prou. L’Església hi participa assistint puntualment als actes que el sindicalisme prepara. El primer 18 de juliol se celebra la «fiesta del Trabajo» amb una magna concentració a l’Alameda, en què participen, sorpresa i meravella, empresaris i productors. La bellíssima senyoreta M. Luisa Aranda, filla del general, entregà una bandera a la «Central Nacional Sindicalista». Després, com està manat, missa i desfilada. I a continuació, acte de confraternització, segons ens diu la premsa, «en que se dió a conocer la consigna». Ignorem quina fou, però suposem el seu contingut altament revolucionari. Així fou el primer 18 de juliol a València. Els qui no coneguérem aquells actes, però sí el muntatge d’altres demostracions sindicals més recents, ens en fem una idea. Subratllem el fet de la Missa, perquè la relació de l’Església amb el fet sindical serà un dels punts més importants de la nostra història. El Règim és conscient de la necessitat que té en aquest terreny de suports ideològics legitimadors. No tant de cara al propi moviment obrer com de cara a l’opinió pública, davant la qual ha de justificar la coacció superior que exerceix en aquest camp. Com és lògic, l’Església, que havia vist en els avanços organitzatius del proletariat un autèntic perill per a la seua existència (com molt clarament ho expressa la Rerum Novarum), es presta de bon grat a predicar la reconciliació de classes, essència pura del sindicalisme vertical. Nogensmenys la doctrina social dels Papes havia insistit reiteradament en el sindicalisme lliure. La força material d’aquesta premissa radicava en el desig de l’Església de contrarestar els sindicats obrers amb sindicats cristians (d’amagat, patronals). Per això quan surt en l’horitzó la possibilitat no menyspreable dels sindicats corporatius (experiència de Portugal i d’Itàlia) la jerarquia hi reconeix l’ideal sindical. Els sindicats corporatius no ataquen la propietat privada, heart of the matter, tornada incansable dels missatges pontificis, reconcilien amorosament les classes (motiu ideològic) i, a més a més, entronquen amb una concepció gremial de la societat, cosa que el marcat antimodernisme de l’Església considera, contra tota versemblança, possible i desitjable en ple segle XX. Realment la doctrina social dels Papes és una barreja explosiva de disbarats, això no pot negar-se, i amb interessos materials molt concrets, que també es poden apreciar fàcilment. Així doncs, ja abans de la guerra el jesuïta P. Azpiazu, que havia estat un dels paladins del sindicalisme groc, tot i importunar alguna vegada les excessives complaences del P. Nevares amb patrons catòlics com el marquès de Comillas, es converteix al corporativisme. Els seus llibres constitueixen durant els anys quaranta la font d’inspiració del catolicisme social que s’orienta claríssimament al suport de la CNS. En especial desaconsellable és el llibre titulat Orientaciones cristianas al «Fuero del Trabajo», en què panegiritza d’una forma cega l’Organització Nacional de Muts, el Sindicat Vertical. El Règim havia tingut bona cura d’emmarcar els seus projectes en una grandiloquència catedralicia. El preàmbul del «Fuero del Trabajo» es desenvolupava així: «Renovando la tradición católica de justicia social y alto sentido humano que informó nuestra legislación del Imperio, el Estado Nacional en cuanto que es instrumento totalitario al servicio de la integridad patria, y sindicalista en cuanto representa una reacción contra el capitalismo liberal y el materialismo marxista, emprende la tarea de realizar —con aire militar, constructivo y gravemente religioso— la Revolución que España tiene pendiente y que ha de devolver a los españoles, de una vez para siempre, la Patria, el Pan y la Justicia.»

Açò convencia qualsevol, encara que també es veritat que hi havia textos inquietants, com per exemple el que prometía convertir Espanya en un «gigantesco Sindicato de productores» i, a aquests, «ordenarlos en milicias». Però l’Església no s’ho degué prendre molt seriosament, i, sens dubte, tingué raó. Altrament el Règim tingué l’astúcia de materialitzar la bellesa de cartó pedra dels textos en la clàssica oferta dels canonicats: s’inventà la figura del consiliari espiritual de Sindicats, al qual l’Església s’aferrà sense pensar-ho. No ens estendrem en el que significa un càrrec així, comparable al de capellà de presons. Era beneir (pitjor encara, «enchufarse», com era costum en la casa) una institució muntada per destruir el moviment obrer. A València no hi hagué consiliaris especialment significats, sinó simplement capellans reaccionaris, que s’han limitat a donar les seues classes a l’«Escuela Sindical», barrejant avorrides lliçons morals sobre el treball amb teories sobre la reconciliació de classes, i escandalitzant els enllaços i jurats, quan entre aquests començaren a col·locar-se homes conscients. Per sort no tinguérem el «Gran Consiliario», el jesuïta Martín Brugarola, un dels verticalistes més contumaços, que arribà a polemitzar amb els bisbes quan aquests posaren objeccions a la representació de circ que fou el Congrés de Tarragona.

En aquesta primera època que estem narrant, la relació de l’Església amb el món obrer (no podia esperar-se una altra cosa de l’aristòcrata Melo o de l’espiritual Hervàs) és purament litúrgica. Ni s’assabentaren ni volgueren assabentar-se de més. Cal tenir en compte la situació del moviment obrer després de la guerra per a comprendre la gravetat de la seua desorientació. La desarticulació no sols és organitzativa, sinó també social. En els primers anys després de la guerra, l’Ajuntament sol·licita del governador l’ajut del Govern perquè es posen en funcionament les factories d’«Astilleros» i del Port de Sagunt. Ho fan a poc a poc recollint un proletariat dispers, derrotat i famolenc. Aquestes són les dues úniques grans factories junt amb «Talleres Devis». La resta és en la seua majoria artesanat de petits tallers amb grans dificultats per a engegar-se. La misèria creix no sols entre molts homes que l’al·luvió de la guerra ha deixat per ací davant el temor de tornar als seus llocs d’origen i que esperen el treball que isca, sinó també entre els mateixos treballadors ja arrelats. L’Església vivia ignorant aquest món. En alguna ocasió l’arquebisbe acompanya les autoritats i la bellíssima fallera major, Elvirita Gómez Trénor, a repartir aliments...

Amb l’arribada de Marcelino veurem un important canvi. El nou bisbe és conscient de la misèria del poble i intenta solucions. Encertades o no, ja ho veurem. Coneix els mecanismes d’una societat que es recupera industrialment i aborda el problema. S’adona de la gran massa existent a València que pertany a l’artesanat i del seu «populisme». Per fi, es desidentifica clarament de l’aparell sindical i intenta la batalla pel seu compte. L’avanç d’una situació a l’altra és clar, la qual cosa no vol dir que Marcelino tingués un enfocament correcte en totes aquestes qüestions, però almenys sabia que la classe obrera existia i que l’Església tenia una greu responsabilitat davant seu.