Читать книгу Feixistes, rojos i capellans - Josep Picó - Страница 18

El punt nodal que sustenta i vertebra una ideologia és la consciència de poble que genera. En aquest punt és massa conegut que la Dictadura fou exhaustivament anorreadora. No val la pena repetir ací l’obsessió nacionalista que caracteritza el Règim de «la unidad de los pueblos y de los hombres de España» ni donar-ne proves. El fantasma més agitat i perseguit, junt al marxisme i la francmaçoneria, fou el separatisme, contra la simple possibilitat del qual desplegà tots els seus recursos: la desfiguració de la història, la proscripció de la llengua, el desprestigi de la cultura; en suma, tots els mitjans coercitius propis del brutal despotisme analfabet que el caracteritzà.

A València no necessità el Règim d’un desplegament molt aparatós de força. Recordem que la guerra ens agafà en un procés d’autoconsciència, amb l’Estatut a punt i amb unes forces socials en el camí del nostre retrobament col·lectiu com a poble, però sense afermar, sense haver consolidat res del que la burgesia anà escampant des de la fallida Renaixença i el blasquisme, embrollant i confonent. Per això li basta al Règim tornar a posar la burgesia tradicional en la seua habitual situació de domini perquè el servilisme més estúpid, accentuat pel que una dictadura imposa, tornàs a ésser norma. La nostra classe dominant fa gala immediatament d’una subordinació fora de la normal, com volent fer mèrits. A Las Provincias llegim un significatiu «parte» de la victòria «nacional»: «Ese entusiasmo inenarrable era una demostración de que Valencia se había encontrado a sí misma, pues nunca había sido más roja que otras ciudades, aunque la desgracia y la cobardía de algunos hombres pudieran hacerla aparecer como tal.»

El contingut ideològic de tan poques paraules ve donat en les identitats que s’estableixen i que recorden l’esquema menendezpelayesc aplicat a València. De la mateixa manera que ortodox i catòlic s’identifiquen amb espanyol i tota la resta és anti-Espanya, en el text esmentat (text per altra banda innocent, la qual cosa li confereix més valor) es conjura el mite de les dues Valències o, millor dit, de la «valencianía» autèntica front als «antis». Per aquest costat els «rojos» que no són València (a més de pocs, roïns i covards); per l’altre, els homes honrats, que són de dretes i nacionals, els autèntics valencians (València «se había encontrado a sí misma»). L’equació franquista (francmaçons, separatistes i comunistes, amb el comú denominador d’estar venuts a l’or estranger) s’adapta a la nostra realitat. De moment no es parla de separatistes, perquè el terme hauria resultat exòtic atesa la trajectòria del projecte autonòmic valencià, però ja n’hi haurà temps. Perquè allò més notable de l’esquema és que perdura i s’utilitza amb renovada agressivitat en els nostres dies, i al seu voltant s’originen els més excelsos tòpics. Els valencians som gent laboriosa i alegre, amants dels nostres costums i zelosos dels nostres drets, però integrats com cap altra regió en el conjunt espanyol. Açò, més que ningú.

Amb aquesta concepció de la història no és estrany que hom col·loque al front dels nostres nous destins els representants de l’oligarquia tradicional i espanyolista, i que hom difonga una ideologia el caràcter més exaltant de la qual és la subordinació. Per això la primera nota d’ésser valencià (bon valencià, s’entén), o del «complex» valencià, consisteix en la seua permanent obsessió per guanyar-se l’espanyolitat. Després de la victòria nacionalista, a part dels coneguts missatges d’adhesió al salvador de la Pàtria, considerats llavors d’obligació, les nostres jerarquies en realitzen uns altres de pura devoció. Per exemple, demanar la «laureada» per a Queipo de Llano i una menció d’honor per al santuari de Santa María de la Cabeza. Trametre una representació municipal amb l’alcalde, la senyera i senyoretes valencianes al front, a estrènyer llaços amb Galícia, missió que suscita unes estupefaents declaracions de l’alcalde sobre les possibilitats d’establir relacions comercials entre Galícia i València (les senyoretes valencianes no sabem que diguessen res a la seua tornada, potser per seguir el consell baudelerià: soie belle et tais-toi). També assistir a les festes del Pilar... L’Església, per suposat, participa en aquest pelegrí vagareig de reafirmadó pàtria. A Galícia tramet la pròpia Verge dels Desemparats. Tinga’s en compte que nosaltres no estem defenent que l’afirmació pròpia calga veure-la en termes d’exclusió de la resta, de manera que relacions d’aquest tipus ens semblarien normals. El que volem assenyalar és el caràcter que tenen les que ressenyem: es tracta de destacar-hi la mística de la unitat de la Pàtria, la riquesa regional i, com a conseqüència, de demostrar el nostre regionalisme. L’Església contribueix a donar el to religiós, legitimant la nostra unitat com a sagrada. L’exaltació de la Verge del Pilar —que no volgué ésser ni francesa ni francmaçònica, ans capitana de la Guàrdia Civil— aglutina religiosament el mite espanyolíssim, com després la dels Desemparats servirà a Marcelino per a accentuar el populisme. Tota la jerarquia és patriotera fins al deliri, com quedà plasmat en la «Carta Colectiva», en l’abandó en què deixà el bisbe Múgica, i en el menyspreu amb què tractà els capellans bascos nacionalistes. Per a mostrar que fe catòlica i unitat pàtria són una mateixa cosa es remuntà en ocasions a Recaredo, encara que normalment només ens feia arribar als Reis Catòlics i Cisneros. L’arquebisbe Melo no quedà a la saga. En la seua primera pastoral, escrita des de Burgos, on havia estat nomenat (inaugurant així la sèrie d’arquebisbes vinguts tots de fora), se li amunteguen les cites: «revolución contra Dios y contra la Patria», «nuestra España», «¡Dios y España!», «devolver a la Madre Patria el sagrado patrimonio», «loor a los invencibles salvadores de España». Repetim que les frases són d’una pastoral, no crega el lector que es tracta d’un discurs de l’alcalde de Móstoles. El missatge evangèlic es degrada fins a aquests extremes: «La Patria está en peligro, acudid a salvarla». Cap preocupació, ni tan sols menció per al poble del qual té la responsabilitat pastoral. Ésser bon valencià és ésser catòlic i espanyol.

L’amor patri, a la mare madrilenya Espanya, no està barallat amb l’amor i, fins i tot, l’exaltació de la pàtria «chica». Existeix una «sana valencianía» com encara se’ns repeteix en virtut de l’esquema inalterat de les dues Valències. Front a la sana, l’altra s’emmalalteix, «emponzoñada». Doncs bé, la «sana valencianía» consisteix en una revaloradó de tots els elements folklòrics, de segon ordre, o dels autèntics, però atorgant-los un paper subordinat. La revitalització d’aquests elements secundaris dóna força i realça el conjunt, que així apareix com un ordre superior. Per això les nostres autoritats els presten un simpàtic ajut perquè des del primer moment ens fem la idea que ésser valencià és (a part d’ésser catòlic i espanyol) tenir unes festes molt gracioses i divertides. Pel que sembla si «ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo», com digué José Antonio, ésser valencià és més aviat cosa de prendre-s’ho un poc a broma.

També ací l’Església col·labora de bon grat aportant la seua reserva de tradicions i costums religiosopopulars: els Miracles de Sant Vicent, les Creus de Maig, els Gloriosos, i les Roques... La direcció ideològica del procés titubeja davant el tractament que ha de donar a la llengua. La llengua d’un poble és quelcom molt seriós, potser el vehicle més poderós d’identificació amb si mateix. Per això no pot permetre’s que, àdhuc una cosa tan tradicional i de «sana valencianía» com els Jocs Florals, se celebren al principi en valencià. Immediatament es corregeix l’error i es dirigeixen els tirs precisament a aïllar la nostra llengua al terreny dels afers secundaris. La forma més genuïna d’expressar-se cada poble es converteix en un subgènere, matèria risible que utilitzen els personatges dels acudits. A València estigueren prohibits llibres i revistes en català fins entrats els anys seixanta, quan ja es permetien a Catalunya. Sobra recordar l’extinció, per mitjà de la hipocresia administrativa, de la revista Gorg. En canvi es permetien obres de «teatre valencià» d’una qualitat ínfima, ofensiva, els personatges de les quals eren sempre éssers estúpids, analfabets; «llauros», se’ls anomenava despectivament. Com el graciós de les «revistes», tenien un mínim vessant recognoscible i identificable, dins de la seua deformació: tipus simpaticots, amb aqueixa sal grossa i barata dels mediterranis, «espavilats» per a resoldre els seus problemes, però còmics i rucs a la «capital». Allò valencià, segons aquesta versió, era com una segona naturalesa, gràcies a la qual haviem aconseguit obrir-nos pas en mig món. Amb la nostra sornegueria, ingeni, i audàcia érem als mercats d’Hamburg, Frankfurt i Liverpool. Però era això, una segona naturalesa, un instint, no una cultura. Per a civilitzar-nos i culturalitzar-nos hi havia allò espanyol. Si allò valencià volia fer literatura no podia passar del sainet còmic. L’estratificació cultural és significativa. Teníem el Principal que, en mans de la Diputació, havia de representar la política cultural de l’Administració, i que certament l’ha representada. Durant aquests quaranta anys ha estat l’escenari que ha ofert major confusió i, en conjunt, pitjor qualitat. Teatre clàssic devora revistes de Colsada, prestidigitadors i fakirs, Benavente i Paso enmig de llargs parèntesis d’inactivitat. A part del Principal, per Nadal no podia fallar el «Belén» del «Patronato» per a esbargiment de la família cristiana. La burgesia tenia el seu Eslava, amb què volia imitar el Lara madrileny, la «bombonera», el «sitio bien», el sol fet d’assistir al qual ja significava bon gust. Vora el teatre dels senyorets, l’Alcàzar, amb les seues funcions en valencià, era dels «llauros» i la petita burgesia. Per això cada cop hi anava menys gent, car a ningú no li agrada que l’identifiquen com al rústic de l’escena, i a la fi canvià de gènere. Però la seua funció ideològica de refús d’allò valencià l’havia aconseguida del tot. La gent que baixava a la «capital» se n’anava al Ruzafa a veure «cuixes», on la censura permetia lleugers esbravaments. L’èxit de la revista musical i el seu poder embrutidor (no per ésser eròtica, sinó per la pèssima qualitat) suggerí la idea d’aprofitar-la per a un nou enviliment d’allò valencià. Hom permeté aleshores alguns espectacles d’aquest tipus en la nostra llengua. El més famós fou La cotorra del Mercat, que estigué tota una temporada en escena. S’introduí en aquesta obra, a part de les «señoritas del conjunto» pròpies del gènere, una càrrega crítica elemental amb què el Règim pretenia, passats els dos o tres primers anys de fervor, que el poble es prengués a xanxa i facècia el seu propi malestar (com amb els acudits de Franco). El títol de l’espectacle esmentat expressava no sols el contingut, sinó també la intenció. La cotorra, aqueixa figureta que campa sobre el Mercat Central, contemplava, com un «diablo cojuelo», els embolics de la ciutat, i degradava la crítica al pla de les verduleres i peixateres. Perquè el lector es faça una idea: en un dels sketchs intercalats, entre pessic i pessic reprimit del protagonista a les xiques del conjunt, s’escenificava la necessitat fisiològica del «llauro» que baixa a València i té ganes d’orinar. Aquest, després d’algunes peripècies infructuoses, arriba al mercat de flors instal·lat a la Plaça del Caudillo i, en veure l’estat llastimós d’aquells racons de pedra, pensa que allò és l’urinari. A part de la crítica d’una cosa que per òbvia resultava inofensiu criticar, el que en realitat hom ridiculitza fonamentalment és la graciosa ruqueria de l’home del poble. No resulta excessivament subtil veure en acció una descàrrega del ressentiment col·lectiu contra la seua pròpia frustració i convertint-la en burla d’ell mateix: el llaurador orinant sobre el lamentable estat en què es mostra «Valencia jardín de flores». Quelcom semblant podria dir-se del sainet que assolí més celebritat a la fi d’aquests anys: Catarroja descuberta. Els mecanismes ideològics implícits en una obra tan elemental són complexos. Per sota de l’atac a la falsedat de la ciutat —un dels tòpics preferits de les classes dominants, que hi viuen luxosament a costa del camp—, per sota de la ridiculització dels qui busquen integrar-se, convertir-se en «nous rics», i ens «descobreixen» que no hi ha res com Massanassa, Xirivella o Catarroja, els qui de veritat ixen esquilats són els qui piquen i es creuen la història. És completament inversemblant que algú desitge identificar-se amb el que hi passa. La sensació normal davant aquell món sòrdid, petit i ignorant és el desig personal i intransferible de fugida. Però alhora, amb fruïció masoquista i entre grans riallades, es reconeix i hi accepta el destí d’un poble. L’espectador, que hom suposa que per acudir-hi és el qui porta més arrelat el sentiment valencià, es veu obligat a desolidaritzar-se individualment d’aquell horitzó estret, tancat, ignorant i infantil que, com a nota distintiva, s’expressa en valencià. Alhora s’identifica col·lectivament, se sent membre d’aquella comunitat impresentable, però seua. El conflicte li’l dóna resolt, no el contingut de l’obra, ans el seu reflex en la consciència. Tot això és entranyable, però d’una validesa purament familiar. Repassant els títols que foren èxit ressonant, la impressió es confirma: El novio de ma sogra, El tio Paco, Canvie moto per sogra, Casa ’t, casa ’t i voràs, Al poble, al poble, Un marit al preu que siga, Amor i creïlles... Curiosament, quan algun d’aquests temes és tractat amb un plantejament seriós, com en La ferida lluminosa, de Josep M. de Sagarra, es representa en el Principal i en castellà. No fos que el poble, a més d’assabentar-se millor del que deia Sagarra, sospitàs que la seua pròpia llengua podia ésser un instrument cultural.

Si totes aquestes qüestions (el drama d’identificació del nostre poble, el problema del camp o la força vital i exuberant dels seus habitants, en fi, el que es vulga) haguessen estat expressades amb dignitat literària, la possibilitat d’abordar-les amb serietat hagués quedat oberta. És molt diferent, com farà anys més tard Ovidi Montllor, agafar una tonada popular i esquinçar-la amb aquell furiós «mare no vull ser llaurador», que degradar sistemàticament l’«un i el dos»: «a la vora del riu mare ...». En reduir l’ús de la llengua a «les flors i violes» del folklore oficial o a les representacions bufes que hem esmentat, es llevava al poble l’instrument més adient d’enriquiment de la seua personalitat col·lectiva.

L’Església està a l’aguait de l’operació, ella que tant sap de la utilització del llenguatge com a instrument de domini. Al cap i a la fi la tossuderia a mantenir el llatí no tenia més objecte, a part de la contribució a crear un espai esotèric i sagrat en la litúrgia, que basar en quelcom la distinció de l’elite sacerdotal. Quan la reforma litúrgica del Concili dispose l’ús de la llengua vernacla en la missa i en l’administració de sagraments, l’Església a València no ho dubta un moment. La dignitat de la litúrgia exigeix una llengua digna: el castellà. En el capítol corresponent tindrem ocasió d’historiar aquesta qüestió i la batalla que a poc a poc van plantejant els sacerdots més arrelats en el poble a favor de la nostra llengua. Veurem també la resistència obstinada d’un autèntic búnker espanyolista. No podia ésser altrament. L’Església participa en els anys quaranta de l’acció impositiva de la ideologia dominant en aquesta qüestió i des d’idèntiques opinions i creences. El castellà és la llengua nacional i pàtria, amb què es conquistà Amèrica i s’evangelitzà el món. El valencià, una «cosa» de segon ordre. Conseqüència: els sacerdots han de parlar en castellà, dirigir-se al poble en castellà, perquè els temes de Déu no es poden banalitzar amb una llengua de fira i festes, però no de congressos i exposicions. L’efecte d’aquesta pràctica ideològica és clar: si allà on hi ha cultura i es parla de temes seriosos s’usa el castellà, és perquè el valencià ha de pertànyer a la cultura de «pa i ceba». Però no basta, cal apartar la temptació i castellanitzar els futurs sacerdots. Com veurem, en tractar el tema del seminari, als estudiants se’ls prohibeix parlar valencià, tot i que per a tots ells és la llengua materna. I una altra vegada el mateix efecte ideològic: que els transmissors d’ideologia que són els sacerdots estimen el castellà com a element de distanciació, de sortida de la seua classe, d’integració en els cercles de poder. Una volta s’estima quelcom per aquesta raó és difícil arribar a perdre-ho. Per això l’Església ha estat tan pertinaç en aquest tema.

Allò més paradoxal del cas és que la relegació de la cultura valenciana que venim descrivint, la seua conversió en un ús o costum del poble analfabet, i la implantació del castellà com a vehicle cultural no aconsegueix tampoc en aquesta llengua quelcom que tinga la més mínima semblança amb el que hom sol anomenar cultura. El nivell general d’aquests anys és tan baix i el panorama tan desolador, que a penes es troben alguns noms: els «garcilasistes», Laín, Tovar, el grup d’«Escorial», i pare vostè de comptar. No podia esperar-se una altra cosa d’una cultura basada en el clericalautoritarisme. Però l’erm castellà es converteix en territori lunar en arribar a València. D’una burgesia sucursalista que converteix en norma de conducta la subordinació, i la secundarietat en actitud cultural i en projecte històric, què podia sorgir? El mateix del que volia alliberar-se: la ruqueria, l’apreciació beata i beòcia, la sensibilitat pobletana i de saltataulells. València esdevé la capital del triomf fàcil, on més èxit tenen els espectacles aparatosos i facilons. Tots els artistes programen València com a lloc de triomf garantit i alguns la converteixen en habitual port d’escala. Els exemples podrien multiplicar-se en diversos nivells. Esmentem, doncs, una de les primeres celebracions «culturals» de la «Victoria» en el Principal, amb assistència de les digníssimes autoritats, on al costat d’un concert (no sabem què tocaren, potser El sitio de Zaragoza) actua el pallasso de circ Ramper. Aquest estil de festa benèfica de col·legi dóna la tònica. A la Universitat és rebut amb honors el Sr. García Sanchiz. A l’Eslava té l’èxit assegurat cada any Rambal, els espectacles del qual sobre Ana en la Corte de Siam o La policía montada del Canadá només es diferencien del «Belén» del «Patronato» en el major nombre d’ocasions de repetir l’escena principal en què surt el dimoni envoltat d’una explosió de magnesi. «Las vienesas» passen no pel que eren, una revista musical adecentada, sinó per una opereta arribada directament de la cort de Sisí, a la qual acudeixen les nostres senyores burgeses com al ball de debutants de l’Òpera de Viena. Som un públic per a l’aplaudiment fàcil, per als mites familiars o els espectaculars. Ací tenen regularment acollida calorosa Rivelles i la Ladrón de Guevara, a la qual hom considera una Margarida Xirgu, perquè són valencianes i estimen molt la seua terra. Parlem de la «genial tonadillera», nascuda al popular barri de Sagunt, la Conchita Piquer, a la qual hom dedica una placa en la seua casa i un barri sencer. Són glòries de la família molt pròpies d’una concepció de la cultureta barata, aparent, d’oripell. Ací triomfa el «senyores i senyors, el mai no vist», «per primera vegada a València». Quan actua l’«Holiday on ice», espectacle certament bonic i amb merescut èxit en tota Espanya, s’organitzen viatges dels pobles. No creiem exagerar. És una cosa que saben fins i tot els toreros, que s’asseguren ací l’èxit abans d’anar a Madrid. Aquí pren l’alternativa Parrita, amb Manolete i Arruza, en la correguda amb més tall de trofeus que coneix la historia del toreig. Anys més tard, quan Camara vol fabricar un nou mite, fa cap de nou a València i ací es consolida la nova parella, Aparicio i el Litri, que prenen també l’alternativa a la nostra plaça. Som un poble sense pautes culturals pròpies, sucursal dels qui les marquen i per això promptes a aplaudir-ho tot, com el ruc que va a un espectacle i aplaudeix abans que ningú, perquè no diguin que no ho entén. Fins en una cosa tan nostra com la música, on en cada poble hi ha vertaders «assabentats» capaços d’assaborir i d’interpretar Txaikowski, doncs fins en això necessitem el prestigi aliè i l’«Orquesta Municipal» contracta un alemany (excel·lent director, sens dubte): el professor Von Benda. També en música aplaudim el «meravellós» amb afecció beata. Ací triomfa el «nen prodigi» Pierino Gamba, que després, ja major i director normal, ve a agrairnos-ho. Però no allarguem les exemplificacions. Al cap i a la fi, ¿quina altra cosa cal esperar de qui renuncia a tenir cultura pròpia per a viure de la que li presten?

La combinació de tots els elements que hem esmentat connota equivalències polítiques del mateix signe. L’adopció submissa d’una determinada política necessita una ideologia que la justifique i la tape, però alhora les pràctiques ideològiques exacerben i aguditzen de tal manera la conducta política que el conjunt esdevé quelcom malaltís i neuròtic. És a dir, es produeix col·lectivament una fixació que bé podríem anomenar, hegelianament, com «consciència desgraciada». Els senyals d’aquesta consciència són palpables i apareixen en l’ambigüitat constant en què ens movem. Ens vantem de la nostra riquesa, que en aquest temps és certa (ja ho hem dit, el 50 % de les exportacions corria al nostre càrrec), però sorprenentment no la fem valer, no la traduïm en una exigència de control, per no dir de poder. Al contrari, ens dediquem a captar favors, com si només de Madrid pogués venir-nos la solució. Tot just acabada la contesa, l’Ajuntament fa una llista de demandes. En llegir-la un es queda esbalaït d’estupor: són coses encara per solucionar o que ha costat deu o vint anys perquè se solucionassen. No importa, la tenacitat del captaire no decau així com així. Hom continua demanant durant aqueixos deu, vint anys, hom continua demanant ara. Vegem: la solució dels accessos ferroviaris que estrangulen la ciutat, que és la primera. Es ressenyen les converses tingudes amb el «director general» d’«Obras Públicas», que es desplaça a posta a València per comprovar el problema. Es descriu amb una ingenuïtat i confiança tan grans que sembla cosa d’un dia. Maig de 1939. ¿A com estem avui? No importa. A Madrid ens volen tant que tot just dir-ho vingueren a comprovar el problema i posarli solució.

Altres assumptes: la immediata creació d’una «Escuela de Ingenieros Agrónomos». Què menys que això per al Llevant feliç i taronger!, es diuen els nostres regidors. Marxant, és cosa de 15 anys i està fet. No cal desanimar-se. Fem Fallera Major la filla de sa excel·lència, la filla del general Aranda, la filla d’Ibáñez-Martín, i així successivament fins a la filla de Suá-rez. Ai!, que com deia Campoamor, les filles dels pares que estimí tant m’estimen avui com a un sant! Però els pares, ni cas.

Uns altres projectes de llarg termini posats immediatament sobre el tapet, perquè el Govern prestàs el seu ajut: una estació d’autobusos (al cap de vint anys el Sr. Rincón de Arellano en féu dues, una de les quals es veié inservible en qüestió de mesos); un nou manicomi (si els sans esperaven vint anys, els folls en podien aguantar molt bé trenta); i un nou Hospital Provincial (projecte realitzat en un temps rècord, ja que hom tardà menys dels quinze anys mínims que qualsevol cosa exigeix a València).

No hi ha dubte a la vista d’açò que el captaire oficial que han estat les nostres autoritats ha estat un captaire sofert. Pel mateix lloc on un tren s’emportava per davant un tramvia de Torrent deu anys després d’haver rebut la promesa de solució del problema, aquest segueix passant avui. Només que ja no van tramvies a Torrent cada hora, sinó autobusos cada deu minuts. Sempre és un avantatge. No es pot negar, a més, que el captaire que han estat les nostres sofertes autoritats ha estat un captaire maldestre. Com aquell personatge de Fernández-Flórez que un dia, ja fart, es decideix a robar i es roba la seua pròpia cartera. Aquí el que ens han donat ens ho han tret, com el preciós «Plan Sur». En açò es diferencia fonamentalment la mendicitat oficial de l’exercida pels nostres burgesos. També aquests han practicat l’actitud lacrimogenomendicant, com diria polèmicament Amando. Però almenys l’han rendibilitzat. Hi ha una diferència entre aquests projectes diferits i incomplets i els que la burgesia es proposa. Amb la grandiloqüència peculiar de l’època llegim que València es proposa la construcció d’un gran estol fruiter. Sens dubte les ressonàncies de Roger de Llúria que hi ha en la frase (i en uns altres projectes marítims, com el d’una escola nàutica) no s’assoleixen, però Cofruna, Fesa, Julio de Miguel i restant família aconsegueixen estupefaents permisos d’importació amb què enriquir-se. En aquest sentit sí que hi ha diferència entre el sofert, maldestre i humiliat captaire que són les nostres institucions i l’orde mendicant constituïda per la nostra burgesia. D’ací que no signifique res la xifra oficial que assenyala escandalosament el Sr. Noguera per a l’any 1940: mentre el 50 % de les exportacions són nostres, només capitalitzem el 10 % de les importacions. El que cadascú capitalitzava en permisos d’importació, donats sota mà, pertany al secret del sumari i s’inscriu en el procés de corrupció general. I amb açò arribem a la fi del primer capítol de la història de la ideologia. La nostra burgesia no es fa tan fervorosament patriota per pur amor a la bandera. L’acumulació capitalista no és possible sense la detracció d’una elevada quota de la plusvàlua. L’acumulació feixista, que és el mateix, però a gran escala, requereix un moviment obrer estrangulat, una opinió pública completament deformada, i camp lliure per a l’especulació, el negoci brut i el frau. La ideologia exaltant del patriotisme centralista, de l’autoritarisme carismàtic i indiscutible, i de la missió històrica i divina no s’implanta perquè siga la ideologia de la classe dominant a l’Estat, sinó perquè defensa a curt termini i a fort braç els interessos de la nostra sereníssima burgesia. Que aquesta ideologia tingués el seu més ferm defensor en l’Església, més encara, que l’Església contribuís a formar-la, és un fet no per lamentable menys cert. Si haguéssem tingut un abat Godin per a plantejar-nos els problemes, no hauríem conclòs, com a França, que érem un país de missió. Hauríem d’haver confessat que València era un país de dimissió en què les forces socials no havien assumit les seues responsabilitats històriques: les unes per no voler, les altres per impedir-s’ho. L’Església estigué entre les primeres i destorbà tot quant sabé les segones.