Читать книгу Feixistes, rojos i capellans - Josep Picó - Страница 11

Una de les virtualitats de l’aparell ideològic és que no opera directament i de la mateixa manera sobre tot el cos social. Per més que l’Església intente convèncer els pobres i desheretats que en el nou ordre volgut i santificat per Déu, en el «Nuevo Estado», tenen un lloc preferent, mentre sàpiguen harmonitzar pacientment els seus interessos amb els dels dominadors, per més que la seua coerció no permeta escletxes, i menys per la part de baix, l’Església sap bé que té molt poc a dir-los. La ideologia religiosa té dos fronts privilegiats: la justificació dels de dalt i el convenciment dels d’enmig. La ideologia s’articula com a totalitat, perquè les classes mitjanes es creguen en el centre. I es presenta amb objectius de distracció, perquè aqueixes classes mitjanes no vegen que es tracta de justificar la seua pròpia misèria, amagant-la. Per això l’assentament dels valors religiosos com a valors de la nova societat pretén abans de res donar coherència a aqueix conjunt gelatinós que ocupa el centre, oferir-li seguretat. L’Església dels anys quaranta reconstrueix el teixit social amb la finalitat de donar consistència ideològica a les classes mitjanes. L’oligarquia sap que en aquesta visió de món no li toca perdre res i s’adapta. Les classes populars no accepten l’opi de la resignació cristiana. Aquest mecanisme marxista ens sembla massa simple. El que accepten és una societat resignada, sotmesa, reprimida en una conjuntura que els és adversa, arribant a prendre-la com a pròpia. Aquesta ideologia és la que subministra l’Església.

Dos aspectes fonamentals de tal ideologia per a mitjanies són la seguretat doctrinal i el control moral. L’Església es converteix en la guardiana d’una moralitat pública, restreta, lògicament, al terreny sexual, que tranquil·litze i done sentit a la família. La família —l’única zona de domini i àdhuc de propietat de l’home mitjà, del petit burgès— s’idealitza fins a límits insospitats. La doctrina de l’Església, la religió, és la seua més ferma defensora, en contrast amb la dissolució de costums de les societats modernes, i no parlem ja de l’amor lliure propugnat pels marxistes i ateus. Sense religió no hi ha família i sense família no hi ha societat. O millor dit, sense família no sap el burgès mitjà quina flauta toca en la societat. Endavant, doncs, amb la religió centrada en el moralisme repressiu. El nou Estat li tira una mà en el seu ajut, o dues o tres, les que caiga. Una ordre del 15 de gener de 1940 del «Ministerio de la Gobernación» assentava els sans principis:

«Los gobernadores civiles se inspirarán en un criterio severamente restrictivo respecto del funcionamiento de los salones de baile, no autorizando la apertura de los nuevos sobre todo en localidades rurales.»

Sembla, doncs, desprendre-se’n una subtil distinció entre la concupiscència desenfrenada dels homes del camp i la més moderada dels habitants de les urbs; o dit més simplement, un cruel menyspreu devers els pobles. A part d’açò, la prohibició preveu la impossibilitat d’interdir tots els balls. En la Fira, per exemple, l’Ajuntament organitzava estupefaents balls de gala a l’Alameda. En aquest aspecte el caràcter repressiu de l’Estat es mostrava un poc més benèvol que no l’Església, l’obsessió de la qual per combatre el ball durà fins entrats els anys cinquanta, i arribà a provocar algunes divertides friccions. Tal vegada, però, també puga veure-s’hi un símptoma més de la doble moral que en tots els camps aplega a ésser habitual al sistema: permissibilitat i mànega ampla per als poderosos, mà dura i repressió per a la resta de la sofrida població. De totes maneres, i tornant al nostre tema, l’Estat es llança a secundar l’estret moralisme sexual de l’Església. El criteri severament restrictiu dels governadors tingué la seua versió grotesca a València. El Sr. Planas de Tovar tenia, pel que sembla, un criteri severíssim i l’aplicava personalment. Trobant-se una volta a Xàtiva, on solia anar amb freqüència a descansar, prenia un refresc a la terrassa del Casino, quan de l’interior arribaren les notes del ball de moda («arriba con el tirolí, abajo con el tirolí»). La nostra màxima autoritat —s’entén ací màxima autoritat en tots els ordres, inclòs el sexual— interpreta allò com una provocació. Ignorem si pels moviments de l’«animadora» (les vedettes s’anomenaven llavors, molt a to amb una època d’entusiasmes forçats, «animadoras»), o per considerar la lletra al·lusiva, aneu a saber, el cas és que entrà en tromba, manà parar la música, detenir el conjunt i rapar al zero la descarada. El fet és rigorosament cert.

L’actitud de l’Església a València no fou ni més blana ni més dura que en altres llocs, encara que difícilment podia demostrar més rigor i estupidesa que els generalitzats. Una de les batalles més constants i aferrissades fou la de l’obligatorietat de les mitges i les mànegues per a poder entrar a les esglésies. Traiem un brillant text del Boletín Oficial del Arzobispado que ve a resumir-nos un sens fi d’anècdotes amb rectors escridassers, dones a qui es nega l’entrada, mànega fins al canell o fins més avall del colze, manegots, que es portaven junt amb el vel i el catre, ja que no hi havia a les esglésies cadires per a tothom i es cobraven: «Nuestro devoto sexo femenino no hacía caso, ni mucho ni poco, de nuestras exhortaciones. Estaban al pie del púlpito oyéndonos tan devotitas, pero se quedaban tan tranquilas. Les decíamos que les íbamos a negar la comunión, que les despediríamos del templo, que lo mandaba el Papa. Nos creían incapaces de hacer lo que decíamos. Ha bastado que el sacerdote se haya puesto a la entrada de la Iglesia y las haya hecho volver a salir para conseguir lo que parecía imposible. La mayor parte se han retirado silenciosas para vestirse como Dios manda. Bastantes incentivos al pecado llevamos todos dentro y fuera de nosotros para que, al juntarse en el Templo, a donde acudimos buscando nuestra santificación, nos seamos mutua ocasión de pecado.»

L’exhortació acaba sense concessions: «todos a una, siga implacable la consigna». La consigna, sens dubte, continua insistint en aquest i altres punts del mateix calibre. En anys posteriors, durant el govern més intel·ligent de Marcelino, veurem que persisteix amb el mateix caràcter obsessiu.

El conjunt d’aquestes ordenances i pràctiques constituïa un entramat mental, una visió del món. La repressió sexual materialitzava la presència de l’«enemic» i l’estat d’alerta i d’excepció tan útils a un estat de repressió generalitzada i normalitzada. Ja se sap que la quantitat d’energies reprimides i l’estat d’infortunia acceptat i de masoquisme col·lectiu que un tipus així de societat provoca serveixen d’elements configuradors de la dictadura. Per estúpid i ridícul que parega, l’àrdua missió de vigilar policialment els fills es converteix en l’ocupació dels pares, elevada per l’Església a la categoria de deure sagrat. El rigorisme sexual no és, doncs, una faceta, ans tipifica la ideologia en el seu conjunt. Una ideologia frustrant per a una societat castrada.