Читать книгу QualityLand - Marc-Uwe Kling - Страница 12

Cucs de l’orella

Ara que camines pels carrers de QualityLand, segur que ja t’has fixat que hi ha persones que remuguen entre si aparentment sense auriculars. En contra de la primera impressió, aquestes persones no estan boges. Almenys no totes. La majoria parla amb el seu assistent personal digital, i ho fa per mitjà del que s’anomena un cuc de l’orella. El cuc de l’orella és un minirobot amb forma de cuc, aproximadament de la mida d’una larva de mosca. Es col·loca senzillament al pavelló auricular. Des d’allà el cuc de l’orella s’introdueix tot sol al conducte de l’oïda, on s’ancora a prop del timpà en un vas sanguini, a través del qual s’alimenta de bioenergia. Sense ser destorbat pel soroll de l’entorn, el cuc de l’orella transmet llavors tots els senyals acústics provinents de la xarxa i en direcció a la xarxa. Estirant quatre vegades el lòbul de l’orella, el cuc es desenganxa i s’arrossega de nou fins al pavelló auricular. A QualityLand un cuquet que no se te’n va del cap és efectivament un cas mèdic. O un cas per a l’especialista en tecnologies de la informació. Però la majoria de persones no veuen cap necessitat de desenganxar el cuc i viuen dia i nit amb ell.

ADO & EVA

En Peter Aturat va tenir durant un temps una xicota que es deia Mildred Oficinista. L’havia conegut a la vida real, al món analògic. Això, naturalment, era estranyíssim i una mica penós, per la qual cosa no els agradava parlar-ne en públic. Es barallaven molt, però, per això mateix, i mirant-ho pel costat positiu, la vida amb la Mildred sempre era interessant. Fa cinc-cents dotze dies tots dos es van inscriure, només per divertir-se, a QualityPartner, i van fer acarar els seus perfils. El sistema els va dir que no encaixaven. Fins i tot els va presentar a cadascun una parella millor. En Peter i la Mildred van rumiar-s’ho durant molt temps i al final van reconèixer que realment no encaixaven. Connectar-se a QualityPartner així com així, per diversió, no va ser pas gaire divertit. Tots dos van quedar en secret amb una parella millor. Bé, no amb una parella millor, és clar, sinó amb la millor.

La millor parella d’en Peter és la Sandra Administradora. No es barallen mai. La Sandra és bonica fins on pot esperar un home del nivell d’en Peter: mitjanament. Avui fa exactament cinc-cents dies que cadascun va marcar l’estat de l’altre com: «En parella». Va ser un moment molt romàntic. Cap dels dos no ha oblidat la data assenyalada. Tampoc no hauria sigut possible. Els seus assistents personals digitals els l’han recordat. Al seu la Sandra l’anomena Monada. Com a símbol de la seva unió, la Sandra i en Peter han connectat els assistents respectius amb el cuc de l’orella de l’altre. Així doncs, quan estan junts en Peter pot sentir el que en Monada notifica, i la Sandra pot sentir el que diu en Ningú. Moltes parelles ho fan, això. Es considera una prova de confiança absoluta. A en Peter el gest li agrada. Però tot plegat és una mica empipador, perquè en Ningú i en Monada no se suporten i discuteixen contínuament. Segurament perquè la Sandra no fa servir l’assistent de What-I-Need, el cercador més intel·ligent del món, que és el que fa servir en Peter, sinó l’assistent de QualityCorp, el consorci que millora la teva vida.

Mentre en Peter i la Sandra baixen pel parc Zuckerberg en direcció al bulevard Steven Spielberg, en Peter assenyala el cel nocturn, sorprenentment clar.

—Mira —diu—. Havies vist mai tantes estrelles? Deuen ser incomptables.

—Des de la seva posició i amb la seva agudesa visual es poden veure exactament dues-centes cinquanta-sis estrelles —diu en Ningú.

—Fantàstic, Ningú, gràcies. Molt romàntic —replica molest en Peter.

—«Incomptables estrelles» —diu en Ningú— és la típica imprecisió que la gent continua deixant anar amb alegria, si bé en el nostre temps, on tot és mesurable i quantificable, de fet ja no seria necessari.

—Per cert, Sandra, tu pots veure quatre estrelles més —diu en Monada—. Perquè tens més bona vista.

—Ja veus —diu en Ningú—. Doncs en Peter... té més bon olfacte.

—Doncs la Sandra fa més bona olor —diu en Monada.

—Quin parell: ja n’hi ha prou —posa pau la Sandra. Tot seguit s’adreça a en Peter—: No em vols dir d’una vegada on anem?

—És una sorpresa —es limita a dir en Peter.

Poca estona després —dos minuts i trenta-dos segons després, per ser exactes—, en Peter s’atura davant la façana del Teatre Michel Houellebecq. La Sandra alça el cap i llegeix el que hi ha escrit a la pantalla que anuncia la programació: Hitler. El musical. El subtítol diu: La història d’Ado & Eva. La Sandra fa un xiscle d’alegria.

—Oh! Fa tant temps que no veig un musical.

—Dos anys, quatre mesos i vuit dies, per ser exactes —diu en Monada.

—I de què va aquest musical? —pregunta la Sandra.

—Va de la tràgica història d’amor entre dues figures històriques controvertides —diu en Ningú.

—Au, au —el contradiu en Monada—, qualificar-les de controvertides en aquest context és quedar-se molt curt. Sembla que aquí algú té por de perdre publicitat dels sectors més dretans.

—Hi ha moltes opinions —diu en Ningú—. No es pot dir de manera objectiva quina és la correcta.

—El feixisme no és una opinió, sinó un crim! —replica en Monada.

—Ei, jo ho preguntava a en Peter! —es queixa la Sandra.

—Estigueu-vos calladets! —ordena en Peter—. Tots dos!

El pampallugueig del led a l’arracada de la Sandra i l’escalfor que desprèn el seu propi QualityPad fan que en Peter constati que la disputa continua en silenci.

En Peter i la Sandra se somriuen l’un a l’altra.

—Ai, aquests dos busca-raons —diu la Sandra—. De què va, doncs?

—Va de la tràgica història d’amor entre dues figures històriques controvertides —diu en Peter.

—Que bé! —diu la Sandra—. M’encanten els musicals! Sobretot els històrics!

—Ja ho sé —diu en Peter—. Ho he llegit al teu perfil.

En realitat li ho ha recomanat en Ningú. En Peter es pot permetre aquesta petita imprecisió perquè ha desconnectat el so a en Ningú. El que tampoc no diu en Peter, i que per motius inexplicables no figura al seu perfil, és que odia els musicals. Sobretot els històrics.

La Sandra continua estudiant la pantalla de la façana.

—L’obra és el nou èxit dels autors de Mussolini in Love —exclama entusiasmada.

A l’entrada del teatre, un home baixet amb una clenxa severa i un bigoti ridícul els barra el pas.

—Contrrrol d’entrrrades! —diu amb una veu que grinyola estranyament i una entonació grotesca.

No és fins al cap d’una estona que la Sandra s’adona que es tracta d’una màquina.

—Aquests nous androides semblen ben bé reals, oi? —pregunta en Peter.

—Sí. És una mica inquietant i tot —diu la Sandra.

—Ens hem infiltrrrat a la seva societat —diu l’androide del bigoti—. Hem ocupat totes les posicions clau. D’aquí a poc els andrrroides passarrrem a l’atac i assumirrrem el poderrr.

—Com? —pregunta la Sandra espantada.

—És brrroma —diu l’androide—. Benvinguts, Sandrrra Administrrradora i Peterrr Aturrrat.

—Em pensava que havies desactivat l’opció de reconeixement del nom —diu la Sandra. Li ho va demanar expressament perquè el cognom d’en Peter li fa una mica de vergonya. De fet no hauria calgut que li ho demanés.

—Sempre duc la visualització del meu nom desactivada en les distàncies curtes.

—Llavors com sap qui ets? —pregunta la Sandra.

—És de mala educació parrrlar en terrrcerrra perrrsona de qui es trrroba prrresent —diu l’androide.

—Per reconeixement facial, m’imagino —diu en Peter—. Tots els models de myRobot tenen accés des de fa poc a RateMe, la base de dades.

—Corrrecte! —diu l’androide—. I arrra diguin: on volen seurrre? A la platea o a la llotxa?

—Quina diferència hi ha? —pregunta la Sandra.

—La llotxa és més carrra —diu l’androide.

—I a part d’això? —pregunta en Peter.

—A parrrt d’això no hi ha cap diferrrència.

—Agafem llotja —diu la Sandra—. Avui és el nostre dia!

En Peter assenteix vacil·lant.

—Llotja —diu la Sandra pronunciant-ho amb una claredat extrema.

—L’orrrdrrre no s’ha entès —diu l’androide—. Platea o llotxa?

—Llotja —diu la Sandra aixecant el to.

—L’orrrdrrre no s’ha entès —diu l’androide—. Platea o llotxa?

—Llo... txa! —crida la Sandra.

—Desitxen entrrrades de platea —diu l’androide—. És corrrecte?

La Sandra brama:

—LLOTXA!

—Trrranquil·litzi’s —diu l’androide—. Ja ho havia entès el prrrimer cop. Errra una altrrra brrrometa. Perrrdoni’m. Aquest matí em dec haver desperrrtat una mica pallasso.

A en Peter se li escapa el riure per sota el nas, però se l’aguanta de seguida en veure que la Sandra se’l mira enfadada.

—Com volen pagar? —pregunta l’androide.

—Amb TouchKiss —diu en Peter.

—Amb molt de gust —diu l’androide, que tanca els ulls i acosta els llavis sortits cap a en Peter.

En Peter es mostra desconcertat.

—No es prrreocupi —diu l’androide—. El bigoti només fa unes miques de pessigolles.

En Peter continua sense decidir-se.

—També pot ferrr serrrvir el seu QualityPad —diu l’androide tornant a obrir els ulls.

A en Peter li sembla haver notat un lleuger to de disgust. Tot i això es treu, alleugerit, el QualityPad de la butxaca i hi fa un petó. L’aparell transmet el pagament a l’androide.

—Moltes gràcies —diu la màquina—. I sieg heil.

—Com? —pregunta la Sandra.

—Sieg heil! —diu l’androide—. En aquella època deien això. Perrr saludar.

—Ah —diu la Sandra—. Doncs llavors: sieg heil!

—Sieg heil —balbuceja en Peter.

—Quin homenet més curiós —diu la Sandra rient.

Se’n van a buscar els seus llocs. L’acomodador té exactament el mateix aspecte que l’androide de l’entrada.

—Oh —diu la Sandra—. Ja torna a ser aquí...

S’asseuen a les seves butaques.

—Tu el vas veure, Mussolini in Love?

—No ho sé del cert —diu en Peter.

La Sandra comença a cantar:

—Bella donna..., por favor! Besa el teu Duce!

—Ah! Esclar! —diu en Peter—. Doncs això: besa el teu Duce.

Fa un petó als llavis a la Sandra.

Al moment l’assalta la idea, només en part conscient, d’haver pagat alguna cosa en aquell mateix instant.