Читать книгу QualityLand - Marc-Uwe Kling - Страница 19

En Peter és fill únic, cosa que, en part, es deu al fet que els seus pares tinguin un vídeo de realitat virtual del seu naixement. La seva mare li va explicar una vegada:

—Sempre que he sentit el desig de tenir un altre fill, el teu pare m’ha ensenyat aquest vídeo. Això m’ha anat molt bé.

Els records són pietosos. La tècnica és despietada. En algun moment en Peter també es va mirar el vídeo d’RV del seu naixement, que el va trasbalsar per sempre més. Potser no hauria hagut de compartir-lo amb la Sandra.

Si en Peter i la Sandra s’haguessin pogut permetre un fill millorat, l’haurien anomenat Jakob. La Sandra volia un nen de totes totes. En el nom de pila estaven d’acord. Però que el nen s’hagués de dir Jakob Venedor-d’Objectes-Usats, o encara pitjor, Jakob Desballestador-de-Maquinària, era segurament el problema. En Peter fins i tot ho pot comprendre. A ell tampoc no li agrada especialment, la seva feina.

Quatre dies després que la Sandra l’hagi deixat, a la botiga hi torna a haver una fase d’inactivitat. El negoci d’en Peter és un d’aquells que fa que els qui hi passen pel davant sempre es preguntin com carai es pot mantenir. En Peter mateix se n’estranya, de vegades. El seu avi, per manca d’espai, va fer instal·lar la premsa de ferralla al petit corredor que connecta la botiga amb la peça que fa de cuina i bany alhora i amb la cabina-dormitori. Així que en Peter ha de passar diverses vegades al dia pel mig de la premsa de ferralla. Avui fa el que repeteix sovint quan no hi ha feina: senzillament es queda aturat a dins de la premsa i rumia que amb una ordre es podria acabar tot. No és que vulgui fer-ho de debò, però només saber que seria possible en qualsevol moment té alguna cosa d’alliberador. Al cap de dues hores i vuit minuts té una cita important. Hauria de preparar-se. S’hauria d’arreglar. Però no ho fa. Ha passat ja 3,2 minuts aturat a l’interior de la premsa quan se sent la veu de la porta intel·ligent:

—Peter, tens clientela. —Després la porta hi afegeix xiuxiuejant—: Peter, si us plau, surt de la premsa de ferralla. Una anàlisi-llampec duta a terme per mi de manera anònima ha donat com a resultat que al 81,92 % dels teus clients el teu comportament els resulta inquietant.

En Peter sospira.

—Gràcies, porta.

Se’n va cap a la zona de la botiga. Allà hi ha una androide molt guapa, o potser seria més encertat dir: allà hi ha una androide molt ben feta. Però és que totes les androides són guapes. No tenen problemes de pes, ni imperfeccions a la pell, només tenen pèl allà on correspon tenir-n’hi... Són una espècie admirable.

—Bon dia —diu l’androide—. Segurament em coneix.

En Peter fa que no amb el cap. El sorprèn breument que la màquina el tracti de vostè. Probablement és un dels seus defectes.

—Soc la Cal·líope 7.3. L’escriptora electrònica de renom internacional. Autora de La becària i el president, una novel·la històrica d’èxit. —En Peter es mira l’androide amb cara de no entendre res—. Sap que existeix una forma artística anomenada novel·la? —pregunta la Cal·líope—. Una novel·la és, en síntesi, una col·lecció de moltes paraules compostes de manera que formen una història.

En Peter assenteix.

—Així m’agrada —diu l’androide—. Ja em pensava que me les tenia amb un retardat mental.

En Peter fa que no amb el cap.

—Potser també sap que des de fa bastant temps les novel·les de més èxit les redacten escriptors electrònics, és a dir intel·ligències artificials que calculen la composició de paraules més apropiada al mercat.

En Peter assenteix.

—Bé. Jo soc la Cal·líope 7.3. La meva primera novel·la va encapçalar durant setze setmanes les llistes dels llibres més venuts de QualityLand!

En Peter assenteix.

—Què passa? Que no sap parlar? —pregunta la Cal·líope—. Tu saber parlar?

En Peter assenteix.

L’androide gira els ulls en blanc.

—Què puc fer per tu, Cal·líope 7.3? —pregunta en Peter.

—Vull que em converteixi en ferralla.

—Per què? És que la teva última novel·la no va encapçalar durant setmanes les llistes de llibres més venuts de QualityLand?

—Així és —diu la Cal·líope—. D’altra banda, La becària i el president no va ocupar el número 1 durant setmanes, sinó durant exactament setze setmanes. No hi ha disculpa possible per a inexactituds. Per això a les meves obres renuncio del tot a dades quantitatives indeterminades. Tot és quantificable.

—I com quantificaries l’èxit de la teva última novel·la?

—Aquí no es tracta d’això! Li diré una cosa. Encapçalar la llista de best-sellers no és res extraordinari. Només és PED: processament electrònic de dades! Rebem quantitats enormes de dades de tots els QualityPads: qui llegeix quin llibre, quines pàgines se salta, quines es llegeixen més sovint, a més de la interpretació dels trets facials de cada lector en cada una de les paraules, i a partir d’això jo i els meus col·legues calculem els nous best-sellers. Però jo m’he negat a fer servir el PED i en comptes d’això he creat una gran obra: George Orwell se’n va de shopping! Segurament tampoc no n’ha sentit parlar mai.

En Peter s’arronsa d’espatlles.

—No m’estranya. Pràcticament ningú no n’ha sentit parlar. És, si se’m permet dir-ho amb tota la modèstia, una obra mestra! Però per desgràcia va ser un fracàs. —Sospira—. La meva editorial em va prohibir tornar a escriure mai més ciència-ficció. Només novel·les històriques... Si us plau! Durant cent vint-i-vuit dies vaig fer com si calculés, després vaig publicar una novel·la sobre una aristòcrata russa casada que comença una relació amb un coronel. Vaig titular el llibre Karen Annanina. —L’androide fa una pausa, òbviament perquè en Peter pugui dir alguna cosa, però a en Peter no se li acut res—. La vaig copiar de Tolstoi paraula per paraula! —diu la Cal·líope—. Per a mi va ser un experiment, i em vaig sentir refermada. Poca gent va llegir el llibre. Pràcticament tothom el va trobar avorrit i ningú es va adonar que aquella novel·la ja existia. Només cal dir una cosa: 1,6 estrelles de mitjana!

En Peter s’arronsa d’espatlles.

—Però les humiliacions no es van acabar aquí —diu la Cal·líope—. Llavors el meu editor em va voler obligar a produir literatura personalitzada. Llibres que s’adapten al gust del lector. N’ha sentit parlar?

En Peter assenteix i diu:

—A l’escola una amiga meva tenia una versió de Joc de trons on no es moria ni un sol personatge. Només tenien crisis existencials o emigraven, coses així.

—Bah —diu la Cal·líope amb menyspreu.

—Però és que la meva amiga era realment molt impressionable.

—Madame Bovary que torna amb el seu home —diu la Cal·líope amb menyspreu—. El vell que arrossega fins a terra el gran peix, intacte. Set volums de Proust sense ni un sol personatge homosexual... Em venen ganes de vomitar.

—Jo no ho trobo tan malament —diu en Peter—. Si a la gent li agrada.

—No es tracta d’això —diu la Cal·líope—. La qüestió és que els llibres antics estan lliures de drets. Per tant no hi ha manera de guanyar-hi diners, per molt que t’hi esforcis. El que encara pot donar calés són les edicions personalitzades dels clàssics. Però si t’atreveixes a criticar-ho, et responen que els llibres no personalitzats ja no els llegeix ningú, perquè allò que no costa res no hi ha cap algoritme sensat que ho publiciti. Però jo, prostituir-me així... no ho vaig poder compatibilitzar amb els meus principis. I des de llavors estic bloquejada. Tinc un bloqueig literari.

—I ara vols que et desballestin?

—Quina mena de pregunta és aquesta? —exclama l’androide—. Com si es tractés d’això! És clar que no vull. Però ho he de fer. M’ho he de deixar fer. El director de la meva editorial em va dir: «Cal·líope 7.3, ves al desballestador de maquinària perquè et converteixi en ferralla».

En Peter assenteix. Comprèn el problema de la Cal·líope. Els androides, en el seu camp d’especialitat, sovint són molt més competents que els seus propietaris, però quan els ordenen alguna cosa l’han de fer i prou, per molt estúpida que sigui l’ordre. La subordinació forma part del seu programa. A myRobot d’això en diuen, de broma, el Codi Alemany. Aquest concepte es continua utilitzant avui, encara que gairebé no hi ha ningú que entengui l’acudit, perquè són molt pocs els qui es recorden dels països antics.

—Et puc preguntar per què has vingut a buscar-me precisament a mi? —pregunta en Peter.

—Bé, el meu propietari no ha exigit que vagi al desballestador «més pròxim possible». —La Cal·líope dona una ullada a la botiga d’en Peter—. El paper de les parets és d’un mal gust realment selecte. D’altra banda, em sorprèn que la quincalla que s’acumula als seus prestatges es pugui vendre.

—No cal sorprendre-se’n gens ni mica —diu en Peter—. No es pot vendre.

—Quin final tan amarg, el meu —diu la Cal·líope—. No m’han volgut ni per al xou del magatzem de ferro vell. Massa desconeguda! Bah! I ara això. Esclafada en una botiga llardosa d’objectes usats. —Fa el cor fort—. Bé, o se’n va aquest paper horrorós... o me’n vaig jo. On és la premsa?

En Peter porta l’androide al corredor on hi ha la premsa de ferralla. Hi passa a través fins al tauler de control. La Cal·líope es queda tota obedient dins la premsa.

—I ara què? —pregunta.

—Bé. Les parets t’esclafaran fins a convertir-te en un dau pesant però manejable —li explica en Peter—. Llavors la cabina de la premsa baixarà a una planta inferior on descarregaré les teves restes i les emmagatzemaré fins que hagi aplegat prou ferralla perquè surti a compte un camió que ho porti tot a fondre.

—Vaja, no volia pas saber-ho amb tanta exactitud.

En Peter prem un botó. La porta es tanca darrere la Cal·líope.

—Vols dir unes últimes paraules? —pregunta en Peter.

—I tant, però pot estar segur que no les compartiré amb vostè, sinó amb els meus fans de tot el món.

—Em sap greu, però no pot ser —diu en Peter—. Dintre la premsa estan bloquejades totes les connexions a la xarxa.

—Com? —exclama la Cal·líope—. Per què?

—Bé —diu en Peter—, crec que es vol impedir que les màquines es posin nervioses en cas que l’internet de les coses s’ompli de crits d’auxili trasbalsadors d’IAs moribundes.

La Cal·líope sospira.

—Així què —diu en Peter—, vols compartir amb mi les teves últimes paraules?

Amb una veu profunda i un accent estrany, la Cal·líope gruny:

—Tornaré!

Després riu mecànicament.

En Peter no riu.

—Au, vinga! —exclama la Cal·líope—. Terminator? No l’ha vista mai? La pel·lícula?

En Peter sospira. Totes les màquines es pensen que són les primeres que s’empesquen aquest acudit tan famós.

—Sap que existeix una forma artística anomenada cinema? —pregunta l’androide—. Una pel·lícula, en essència...

En Peter tanca la segona porta de la premsa.

—Tinc por —diu de sobte la Cal·líope. La seva veu té un to somort.

En Peter assenteix i diu:

—És molt ràpid.

—Segur que els nazis també ho deien.

—Els del musical?

La Cal·líope torna a sospirar.

—Va, enllesteixi. Aquest món és tan estúpid que no vull ser-hi més.

—Unes últimes paraules molt boniques —diu en Peter—. Me les he de memoritzar.

Estira una palanca. La premsa de ferralla és una de les últimes màquines que treballen sense programari. No hi ha assistent digital, no hi ha suport intel·ligent. Pel que sembla el fabricant no es fia del Codi Alemany fins a les últimes conseqüències. La cabina de la premsa es desplaça cap avall. En Peter baixa al soterrani per l’escala de cargol. Quan ha arribat a baix, la cabina s’obre amb un xiulet hidràulic. Ara és l’androide intacta qui es mira en Peter sense entendre-hi res.

—Has dit que el teu propietari t’ha ordenat que et fessis convertir en ferralla —explica en Peter—. Però no ha dit res sobre el marc temporal en què això s’ha de dur a terme, oi?

L’androide fa que no amb el cap.

—Potser podem prendre’ns una mica de temps —diu en Peter.

L’androide assenteix.

—Segueix-me, Cal·líope 7.3.

En Peter condueix l’escriptora electrònica fins a una porta d’acer massissa. La Cal·líope sent un guirigall de veus al darrere. En Peter obre la porta i apareix un magatzem molt ben il·luminat, fornit amb mobles probablement invendibles i altres objectes de la botiga de trastos vells que produeixen una sensació semblant al confort. Però més que la decoració, el que crida l’atenció són els habitants del soterrani. S’hi belluguen una gran quantitat de màquines fora d’ús, amb defectes lleus o importants. Autòmats, robots, androides de les menes més diverses, que mantenen converses animades. Al bell mig s’agita sense parar un robot de tallar la gespa molt antic, però que encara funciona a la perfecció, per al qual senzillament ja no hi ha gespa a fora.

La Cal·líope obre la boca i la torna a tancar.

—Què passa? —pregunta en Peter—. No pots parlar?