Читать книгу QualityLand - Marc-Uwe Kling - Страница 22

En John of Us, amb la tassa de cafè plena a la mà, ja quasi ha arribat on és el seu entrenador, quan inopinadament s’obre de cop la porta de la sala de conferències i se li vessa el cafè. L’entrenador s’afanya a agafar-li la tassa i la posa sobre una taula.

—Ho hauria aconseguit —diu en John—. Si vostè no hagués entrat d’aquesta manera tan sobtada.

En Tony Secretari-General s’ha quedat dret a la porta, amb una dona menuda i discreta trepitjant-li els talons.

—Què representa, això? —pregunta la dona.

—En John practica com portar una tassa de cafè plena d’un costat a l’altre de la sala —diu l’entrenador—. Estem fent uns progressos remarcables!

La dona s’adreça a en Tony.

—Vol deixar els afers d’estat a mans d’algú que ni tan sols és capaç de portar una tassa sense esquitxar-ho tot?

En John li dirigeix una mirada penetrant.

—D’això se’n diu la paradoxa de Moravec —diu.

—Ah sí?

—Hans Moravec va ser un pioner en l’àmbit de la intel·ligència artificial —diu en John—. Va descobrir que per a una IA els problemes difícils són fàcils i els problemes fàcils són difícils. Les tasques aparentment més simples, com les habilitats sensomotores d’un nen d’un any o bé això mateix, portar una tassa plena, a una IA li exigeixen un grandíssim esforç de càlcul, mentre que tasques aparentment complicades, com derrotar un gran campió d’escacs, per a una IA són ben senzilles.

—Aparentment complicades com dirigir un estat? —pregunta la dona.

—Correcte.

—John —diu en Tony—. Et presento l’Àïxa. A partir d’ara s’encarregarà de la teva campanya electoral.

—Encantat —diu en John—. Ja sap què li va passar al meu últim director de campanya? Un assaltamàquines furiós el va anar a trobar a la seva casa de camp i el va apallissar fins a deixar-lo en coma.

L’Àïxa assenteix.

—N’he sentit parlar.

—I no l’espanta, això?

—Jo no tinc una casa de camp.

En John s’adreça al seu entrenador.

—Continuarem després.

Una vegada l’entrenador ha sortit de la sala, l’Àïxa pregunta:

—On és l’equip? Els assistents, les secretàries, els guardaespatlles i tota la colla de fatxendes?

—En John s’ho fa tot ell sol —diu en Tony entusiasmat—. Es podria dir que és el primer pas cap a la racionalització.

—I qui li diu a cau d’orella qui és la persona amb la qual està mantenint una conversa de circumstàncies? —pregunta l’Àïxa—. Com es diuen els seus fills, com es troba el seu gos i a sou de quin lobby treballa?

—Vostè és l’Àïxa Metgessa —diu en John—. Poc abans que nasqués, els seus pares van obtenir asil polític a QualityLand. La seva mare, que va morir jove, és qui va voler posar-li el nom d’Àïxa. Més per la cançó de Khaled que per la tercera dona de Mahoma. Tot i que la seva mare efectivament era metgessa al seu país d’origen, vostè va haver d’anar als tribunals per poder portar aquest nom. El seu nom anterior era Àïxa Refugiada. Sempre ha estat molt ambiciosa. Va obtenir una beca per estudiar a la universitat de la ciutat de Progress. Va estudiar dret. També per poder tirar endavant el judici pel nom, perquè no s’hauria pogut pagar un advocat. Va convertir el judici en una causa política, afirmant que es veia obligada a acudir als tribunals per respecte a la seva difunta mare. Jo considero més probable que la preocupessin les seves opcions al mercat laboral. Una Àïxa Metgessa podia aspirar a feines diferents de les d’una Àïxa Refugiada. Després la nostra presidenta la va contractar per a l’organització de la seva campanya, com a «exemple d’integració reeixida». No té gos. El seu únic animal domèstic va ser un canari anomenat Piulet, al qual vostè va alliberar quan tenia vuit anys. Amb una probabilitat del 81,92 %, l’ocell no va sobreviure ni una setmana. No té fills per raons mèdiques. Una inflamació mal curada de les trompes de Fal·lopi. No rep diners de cap lobby. No és la millor en el seu camp, però segurament és la millor entre els que han acceptat dirigir la campanya electoral d’un androide.

—Em sembla —diu l’Àïxa sense immutar-se, tot somrient a en Tony— que heu encarregat un president i us han lliurat un pedant de collons.

—Ah sí —diu en John—, i renega massa.

—És la puta veritat.

—Li agraeixo que hagi vingut —diu en John—, però crec que tampoc necessito els seus serveis.

—I doncs?

—Ja he planificat la meva campanya.

—I quina és la teva estratègia?

—He calculat quina política tindrà la màxima utilitat per al conjunt de la societat, i puc argumentar un per un els meus càlculs —diu en John—. Em refio de la força no coercitiva del millor argument.

L’Àïxa somriu.

—Em sembla que no havia conegut mai ningú més necessitat dels meus serveis que tu.

—Estic segur que els meus arguments...

—Arguments! —exclama l’Àïxa—. Només faig que sentir arguments! Saps a qui pots arribar amb arguments? A les persones de nivell 30 cap amunt! I encara que els poguessis convèncer a tots, no arribaries ni al deu per cent de l’electorat. Qui vulgui guanyar les eleccions ha de convèncer els que tenen un nivell d’un sol dígit, la massa, els inútils, i aquests no els caces amb arguments. Només els caces amb emocions!

—Evidentment tinc previst defensar els interessos dels més necessitats —diu en John.

—Que potser els inútils han elegit mai un govern que defensés els seus interessos? —exclama en Tony—. John! Torna a la realitat!

—Em sembla evident que el vostre sistema econòmic és d’una inefectivitat gairebé ridícula. Les riqueses produïdes no es reparteixen de manera profitosa en el conjunt de la societat —diu en John.

—Però aquest no és pas l’objectiu del nostre sistema econòmic —diu l’Àïxa—. Això ho tens mal entès.

—Podem posar fi a aquesta xerrameca inútil sobre continguts? —pregunta en Tony—. Tornem al punt decisiu: com podem guanyar les eleccions? Jo crec que hauríem d’intentar aprofitar la nostra superioritat tecnològica. Per què no produïm simplement duplicats seus? Llavors podria fer campanya en cent llocs alhora!

—Miri —diu l’Àïxa—, justament per això m’ha contractat: per eliminar d’arrel aquestes bajanades descomunals.

Al cap del Partit del Progrés se li reflecteix la indignació a la cara.

—A veure, escolti... —comença.

—Ara que calli tothom que no en tingui ni la més remota idea —diu l’Àïxa tot posant-se el dit índex als llavis—. Cent Johns... Això només faria que espantar la gent! Més aviat ens hauríem de concentrar en el fet que en John és una peça única. Un individu.

—Algú que es troba present i amb qui es pot parlar de manera directa —diu en John.

—Esclar —diu l’Àïxa somrient—. Esclar. I hem de procurar que facis una impressió tan humana com sigui possible.

—Per què m’hauria de presentar com a defectuós? —pregunta en John.

—Humà també té altres connotacions —diu l’Àïxa—. Però sí, uns quants defectes simpàtics segur que tampoc et farien cap mal.

—Això és ridícul —diu en John—. No en tinc cap necessitat.

—Ja tenim un defecte —diu l’Àïxa—. Per desgràcia l’arrogància no és un defecte especialment simpàtic. Sobre això vull referir-me de nou a l’eslògan de campanya. Puc preguntar quin imbècil integral se l’ha empescat mentre se la pelava?

—L’eslògan va ser idea del mateix John —diu en Tony amb actitud reptadora—. A mi m’agrada. A més a més ja hem encarregat tot el material publicitari. En aquest punt no s’ha de tocar res.

—Doncs em sembla que riurem —sospira l’Àïxa i fa un glop de la tassa amb el cafè mig vessat.

A la tassa s’hi llegeix l’eslògan d’en John: «Les màquines no cometen errors».