Читать книгу QualityLand - Marc-Uwe Kling - Страница 17

Quan en Tony Secretari-General puja a l’escenari a la seu central del Partit del Progrés, nota literalment com els focus aparten d’ell l’ombra totpoderosa del seu pare. Tota la seva vida ha treballat per aconseguir-ho. No és una tasca fàcil, perquè el seu pare és conegut per haver posat nom al país. En realitat, en aquell moment fundacional, els creatius de PublicitatSenseFronteres havien proposat anomenar el país EqualityLand. Una enquesta havia donat com a resultat que el 25,6 % trobaven el nom «bo» o «més aviat bo», el 12,8 % el trobaven «dolent» o «més aviat dolent», el 51,2 % no tenia cap opinió i la resta no havia entès la pregunta. Així doncs, com que la majoria hi estava a favor, va anar de poc que no es bategés el país com a EqualityLand, però llavors el pare d’en Tony, que en aquell moment era ministre de Finances, va tenir una inspiració. Fent una petita ratlla amb la seva ploma, va barrar la primera lletra de la proposta i va convertir EqualityLand en QualityLand. En una conferència de premsa va dir:

—No sé com ho veuen vostès, però independentment de si els salaris són justos o no, com a consumidor jo triaria en qualsevol moment de l’any un producte «Made in QualityLand» abans que un de «Made in EqualityLand».

Els enregistraments d’aquesta conferència de premsa encara generen molts clics a la xarxa, i a en Tony li parlen sovint del seu pare. Però aquest vespre és ell el centre d’atenció, perquè tots els presents estan d’acord que el nomenament d’un androide com a candidat a la presidència és un fet cabdal, una fita històrica. En canvi es debat acaloradament si la idea és molt bona o molt estúpida.

En Martyn Director tampoc no té encara una opinió definitiva sobre aquest assumpte. L’única cosa que té clara és que els resultats que les enquestes donaven a en Tony Secretari-General no eren suficients perquè ell mateix es presentés com a candidat. També és evident que en Tony i en Conrad Cuiner no se suporten. Per tant, l’androide és la millor opció d’en Tony per esdevenir com a mínim vicepresident. En Martyn arriba amb un lleuger retard a la sala on té lloc la reunió, perquè s’ha entretingut flirtejant intensament amb una hostessa del partit. Malgrat les circumstàncies extraordinàries, a en Martyn el sorprèn que els seus companys de partit estiguin tan excitats. Des de l’escenari, en Tony Secretari-General intenta calmar els ànims.

—No ens enganyem! —crida—. Patim una profunda crisi de confiança. Ja ningú no confia en ningú. I encara menys en nosaltres, els polítics. Però en qui confia la gent? Qui és objectiu, insubornable i no comet errors? Una màquina!

És veritat, pensa en Martyn.

—En la línia que seguirà en John no hi haurà lloc per al dubte: serà matemàticament demostrable.

Sona convincent, pensa en Martyn.

—Però quina serà la seva línia? —crida un diputat des de la primera fila.

Bona pregunta, pensa en Martyn.

—Serà la nostra línia —respon en Tony—. Progrés i creixement. Però sense errors a l’hora d’esquivar les crisis.

Sona bé, pensa en Martyn.

—L’han programat així? —crida una altra diputada.

Una pregunta important, pensa en Martyn.

—No hem fixat expressament cap direcció per a en John, perquè no sabem quina és la millor —diu en Tony—. Si poguéssim preveure el resultat dels seus càlculs, ja no el necessitaríem.

És lògic, pensa en Martyn.

—En John posseeix una capacitat de càlcul que supera la de tots els cervells que tenim aquí reunits!

En Martyn es mira els seus companys i murmura:

—No costa gaire.

—En John té accés a totes les dades acumulades des de l’inici de la història de la humanitat. Els asseguro que elevarà a un nou nivell la racionalització de tots els processos socials.

Tinc gana, pensa en Martyn. Quan obriran per fi el bufet?

—Imaginin-se què significa això, senyores i senyors! Una administració impecable. En John és la veu de la raó purament instrumental feta cos!

En Martyn ja no escoltava de debò, però comença a aplaudir quan tots els altres aplaudeixen.

Més tard, durant el bufet, s’ha format naturalment un gran cercle al voltant d’en Tony i en John. Cada vegada que la cambrera passa amb les begudes, en John rebutja l’oferta negant amablement amb el cap.

—L’aspecte físic d’en John es va crear a partir d’imatges d’aquell antic actor —explica en Tony—. Com es deia?

—Bill Pullman —diu en John.

—Exacte. Perquè va fer el paper d’un gran president en aquella pel·lícula..., mmm... Com coi es deia?

—Independence Day —diu en John.

—Això! Això. Fes un altre cop el discurs, John. Fes un altre cop el discurs! —En John gira els ulls en blanc—. Va, vinga, sí!

—No desapareixerem en silenci en la foscor —diu en John amb molt d’èmfasi—. No ens esvanirem sense lluitar. Continuarem vius. Sobreviurem. Avui celebrem junts —en John sospira— el nostre Dia de la Independència.

En Tony riu.

—Increïble! Increïble!

—Sembla ben bé de veritat —diu una diputada gran, com si no hagués vist mai un androide—. El puc tocar? —pregunta a en Tony, tot i que naturalment a qui vol tocar és a en John. En Tony assenteix i en John suporta estoicament que la dona li acariciï la cara i després li passi la mà pels cabells. Tot i així, a en Martyn li sembla que el somriure d’en John és encara un punt més postís que abans.

—Vol pessigar-me les galtes, també? —pregunta l’androide.

La dona no s’ho fa repetir. Si la màquina fos malvada, en Martyn no donaria ni un cèntim per les opcions de sobreviure de la vella. S’acosta al lloc de l’escena.

—Ah! L’esperava a vostè! —exclama en Tony Secretari-General fent un senyal a en Martyn perquè s’hi acosti—. Estic content de veure’l, Markus.

—Martyn —diu en John fent un moviment assertiu amb el cap i allargant-li la mà.

En Martyn la hi encaixa.

—Ah sí, esclar, Martyn —diu en Tony, i també li dona la mà—. Com està el venerable senyor? —Sense esperar la resposta, s’adreça a en John—. El pare d’en Markus és un dels nostres principals donants.

—El pare d’en Martyn —diu en John—. Ja ho sé.

—Està bé, suposo —diu en Martyn—. Continua comprant empreses i substituint la plantilla per robots.

—Me n’alegro —diu en Tony, sense escoltar-lo realment—. Me n’alegro. John, segur que coneixeràs el pare d’en Markus en un dels nostres sopars per recaptar fons.

En John of Us es mira en Martyn amb un aire desagradablement interessat. Inclina el cap i el repassa de dalt a baix. En Martyn es pregunta què deu estar calculant ara mateix aquell dilapidador d’energia elèctrica.