Читать книгу Comunicació NoViolenta - Marshall B. Rosenberg, Marshall B. Rosenberg - Страница 10

Com que estic convençut que està en la nostra naturalesa gaudir de donar i rebre de manera compassiva, la major part de la vida m’han preocupat dues qüestions: per què ens desconnectem de nosaltres mateixos i de la nostra naturalesa compassiva? I, la cosa contrària: què permet a algunes persones seguir connectades amb la seva naturalesa compassiva fins i tot en les circumstàncies més adverses?

La preocupació per aquestes qüestions em va començar a la infantesa, pels volts de l’estiu de 1943, quan la nostra família se’n va anar a viure a Detroit (Michigan). Dues setmanes després que arribéssim es va desfermar una guerra racial arran d’un incident en un parc. Més de quaranta persones van ser assassinades els dies següents. El nostre barri estava situat al bell mig del focus de violència i ens vam passar tres dies tancats a casa.

Quan el conflicte racial es va acabar i va començar el col·legi, vaig descobrir que un nom podia ser tan perillós com el color de la pell. Quan el professor va pronunciar el meu cognom en passar llista, dos nois em van mirar malament i van murmurar entre dents: “Ets un kike?” Jo no havia sentit mai aquesta paraula i no sabia que algunes persones la feien servir de manera despectiva per referir-se als jueus. En sortir de l’escola, aquests mateixos nois m’estaven esperant: em van tirar a terra i em van clavar puntades de peu i cops de puny.

Des d’aquell estiu de 1943 he estat examinant les dues qüestions que he esmentat. Què ens empodera, per exemple, per seguir connectats a la nostra naturalesa compassiva inclús en les pitjors circumstàncies? Penso en persones com Etty Hillesum, que va seguir sent compassiva fins i tot quan estava subjecta a les grotesques condicions d’un camp de concentració alemany. Així ho demostra el que va escriure en el seu diari en aquell moment:

No m’espanto fàcilment. No perquè sigui valenta, sinó perquè sé que tracto amb éssers humans, i sé que haig d’intentar amb totes les meves forces entendre tot el que les persones puguin fer en qualsevol moment. I això ha estat l’important aquest matí: no que un jove oficial de la Gestapo malhumorat m’escridassés, sinó que jo no sentís indignació, més aviat una compassió real, i m’hauria agradat preguntar-li: “Vas tenir una infància gaire infeliç?” “La teva xicota t’ha deixat?” Sí, tenia un aspecte alterat, amargat i feble. M’hauria agradat començar a ajudar-lo en aquell mateix moment, perquè sé que els joves que se senten desgraciats com ell resulten perillosos quan campen abandonats per la societat.

ETTY HILLESUM A ETTY: UN DIARI 1941-1943

Quan estudiava els factors que afecten la nostra capacitat de no deixar mai de ser compassius, em va impressionar el paper crucial que hi tenen el llenguatge i l’ús que fem de les paraules. Des d’aleshores he identificat un enfocament específic de la comunicació —tant en parlar com en escoltar— que ens porta a donar des del cor, connectant amb nosaltres mateixos i amb els altres d’una manera que permeti que aflori la nostra compassió natural. Jo, d’aquest enfocament en dic Comunicació NoViolenta, fent servir el terme noviolència tal com l’utilitzava Gandhi en referir-se a la compassió que l’ésser humà expressa d’una manera natural quan en el seu cor renuncia a la violència. Encara que considerem que la nostra manera de parlar no és “violenta”, les paraules sovint ens condueixen al mal i al dolor, bé per als altres, bé per a nosaltres mateixos. En algunes comunitats, el procés que descric es coneix com a Comunicació Compassiva; les sigles CNV es fan servir al llarg d’aquest llibre per referir-se a la Comunicació Compassiva o NoViolenta.