Читать книгу Comunicació NoViolenta - Marshall B. Rosenberg, Marshall B. Rosenberg - Страница 20

Presentava la Comunicació NoViolenta en una mesquita del camp de refugiats de Dheisheh, a Betlem, davant un grup de cent setanta musulmans palestins. En aquell moment les actituds cap als nordamericans no eren gaire favorables. Quan estava parlant vaig notar, de sobte, que una onada de commoció encoberta s’estenia pel públic. El meu intèrpret em va alertar: “Murmuren que vostè és nord-americà!” Just aleshores, un home es va posar dret d’un bot i, mirant-me fredament a la cara, va cridar a ple pulmó: “Assassí!” Immediatament, una dotzena de veus més s’hi van unir a cor: “Assassí! Criminal! Assassí de nens!”

Afortunadament, vaig ser capaç de concentrar l’atenció en el que aquell home sentia i necessitava. En aquest cas tenia algunes pistes. De camí cap al camp de refugiats havia vist diverses bombones de gas lacrimògen buides que havien estat llançades al camp la nit anterior. En cada bombona es distingia clarament la inscripció “Fabricat als Estats Units”. Sabia que els refugiats sentien molta ràbia contra els Estats Units perquè havien proporcionat a Israel gas lacrimògen i altres armes.

Em vaig dirigir a l’home que m’havia dit “assassí”:

MBR:	Està enfadat perquè li agradaria que el meu govern fes servir els seus recursos de manera diferent? (Jo no sabia si la meva suposició era encertada, però el meu esforç sincer per connectar amb el seu sentiment i la seva necessitat era crucial).
Home:	Doncs és clar que estic enfadat! A vostè li sembla que necessitem gas lacrimògen? El que necessitem és clavegueram, no pas el seu gas lacrimògen! Necessitem habitatges! Necessitem tenir el nostre propi país!
MBR:	De manera que està furiós i agrairia una mica de suport per millorar les condicions de vida i aconseguir la independència política?
Home:	Vostè sap com és viure aquí durant vint-i-set anys, com he viscut jo amb la meva família, amb els meus fills? Té la més remota idea de com ha estat per a nosaltres?
MBR:	Sembla molt desesperat i es pregunta si jo o qualsevol altra persona podem realment entendre com és viure en aquestes condicions. L’estic entenent bé?
Home:	Vol entendre-ho? Digui’m, vostè té fills? Van al col·legi? Tenen pati, a l’escola? El meu fill està malalt! Juga a les clavegueres! A la classe no hi ha llibres! Ha vist algun cop una escola sense llibres?
MBR:	El que m’arriba és que és molt dolorós per a vostè pujar els seus fills aquí; li agradaria que jo sabés que el que vol és el mateix que tots els pares volen per als seus fills: una bona educació, l’oportunitat de jugar i créixer en un entorn saludable...
Home:	Així és! El més bàsic! Drets humans. No és així com en diuen, vostès, els nord-americans? Per què no venen més nord-americans i veuen quina mena de drets humans ens estestan donant?
MBR:	Li agradaria que més nord-americans fossin conscients de l’enorme patiment que hi ha aquí i valoressin en profunditat les conseqüències de les nostres accions polítiques?

El diàleg va continuar, ell expressant el seu dolor durant vint minuts més i jo escoltant els sentiments i les necessitats que hi havia darrere de cada frase. No vaig expressar acord o desacord amb ell. Vaig rebre les seves paraules no com a atacs, sinó com a regals d’un ésser humà com jo, disposat a compartir amb mi la seva ànima i el més profund i vulnerable del seu ésser.

Quan aquell home va sentir que el comprenia va ser capaç de sentirme explicar quin era el meu propòsit en aquell camp de refugiats. Una hora més tard, la mateixa persona que m’havia dit “assassí” m’estava convidant a casa seva per compartir plegats un sopar de Ramadà.