Читать книгу Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa - Oreto Trescolí Bordes - Страница 10

Envoltada per edificis de nova construcció i amb un trànsit excessiu de cotxes davant la seua portalada principal, allà al fons, on el carrer sembla fer un delicat gir cap a la plaça de l’Arbre –antiga plaça de l’Alber–, en una cantonada, i imponent per la seua arquitectura més que cinc-centenària d’obra i pedra, just en una antiga casona on la tradició ubica l’habitatge del pintor Joan de Joanes, llegim encara el rètol que enquadra el xamfrà i que resa: Insa.

Fins no fa molts anys i mig oculta entre graffittis a sprai, la seua porta de fusta massissa convidava a tocar l’anella per endinsar-se en un univers que es perfilava alié al pas del temps. A l’interior, la frescor del pati i els gruixuts graons del vestíbul ens introduïen en un taller amb sòl de fang roig que semblava tret d’una estampa del mil nou-cents, indiferent a tots els canvis que han acabat impersonalitzant i desmembrant finalment el barri del Carme. Aquesta roberia, ubicada al núm. 48 del carrer de Baix, ha abastit de vestits i complements a nombroses representacions teatrals, de sarsuela, òpera, cinema, carnestoltes, festes patronals, falles i processons fins a l’última dècada del segle XX,¹ i fins al 2013 encara proveïa els vora quatre-cents vestits que integren la processó del Corpus de la ciutat de València, així com ornaments per a actes oficials i protocol·laris. La seua custodiadora, Carmen Ferrés Garcia –doña Carmen Insa, com la coneixien a la ciutat– ens rebia diàriament darrere de l’imponent taulell de fusta, educada, servicial i atenta, o agulla en mà a la sala de costura que donava al carrer, davant els amplíssims i alts finestrals que grataven el sostre de revoltons, incansable i il·lusionada entre teixits, patrons de paper i amb el riquíssim testimoni que suposaven els seus nítids records, articulats amb senzilla i ferma intel·ligència, en un passeig fluït pels seus llavors vora huitanta-nou anys al servei d’aquest establiment familiar. En cada anècdota, la seua veu, acompanyada d’una memòria prodigiosa, ens ajudava a anar filant el grapat d’informació que els llibres de registre del negoci encara conserven amb un minuciós detallisme i que quasi gràficament arrepleguen bona part de la història de les nostres festes.²

1.1. La importància de l’estudi de la indumentària festiva

La dilatada trajectòria d’Insa com a establiment subministrador de la roba que ha conformat, almenys en l’ideari col·lectiu, la imatge que tenim de les festes valencianes, com ara la del Corpus Christi de València i un bon grapat de festes patronals, fa que el seu estudi assolisca una importància cabdal a l’hora d’historiar-les, més encara si tenim en compte que moltes d’aquestes han acabat perdudes en la nit dels temps, mentre altres han estat revitalitzades en els últims trenta anys a la llum d’una visió general favorable a la consideració patrimonial dels béns etnogràfics.

És al caliu d’aquest redescobriment i exaltació festiva, atribuïts per autors com Gaspar Mairal³ a la conjuntura social dels primers anys de la transició democràtica, que surt la necessitat –també política– de construir una identitat ferma arrelada a un espai amb història, i assistim a una explosió editorial de títols relacionats amb les festes i les tradicions dels pobles que es perllongarà per tota la dècada dels noranta fins a l’actualitat. Si bé és cert que ja des dels anys vint i trenta del segle XX alguns erudits havien fet un pas endavant en la consideració del folklore com un ens patrimonial des de l’àmbit intel·lectual, com ara Maximilià Thous, Carreras Candi, Eduardo López-Chávarri, Eduardo Martínez Torner i, també durant els anys quaranta i cinquanta Francisco Almela y Vives, no fou fins als anys huitanta i noranta que el folklore prengué carta de naturalesa com a patrimoni etnològic, fora ja dels servilismes a la litúrgia, el regionalisme o les ideologies centralistes d’estat d’altres temps. Amb publicacions com La processó valenciana del Corpus, on Manuel Sanchis Guarner⁴ analitzava les làmines de Bernat Tarín i Juaneda del 1913, o des de compilacions de caire enciclopèdic, com el Calendari de festes de la Comunitat Valenciana,⁵ La música popular en la tradició valenciana⁶ o el volum dedicat a la cultura popular dins de la col·lecció Història de la Ribera,⁷ en l’àmbit més netament comarcal, fins a publicacions molt més concretes en el terreny de la historiografia de l’art, com el Barroco efímero en Valencia⁸ o La fiesta barroca. El reino de Valencia (1599-1802),⁹ per no citar el copiosíssim volum de títols publicats localment a les diverses poblacions del País Valencià relatius a les processons, la música, les danses, la indumentària o l’origen de les llegendes i mites fundacionals que acompanyen les seues imatges patronals o els municipis en qüestió, es fixen per escrit uns coneixements que, fins al moment semblaven no meréixer encara la dignitat del paper i que restaven només callats en el record o en les possibilitats de la memòria oral.

No obstant això, podem dir que, fent un succint estat de la qüestió, trobem dos vessants clarament diferenciats en els estudis que d’alguna manera s’acosten al fenomen festiu:

D’una banda estan aquells que des de la historiografia analitzen les festes com a expressió dramàtica, o com aglutinant representatiu de les capes altes de la societat del Barroc, amb el corresponent deteniment en la presència gremial, ciutadana o eclesiàstica, i en definitiva, en els aspectes purament històrics i artístics d’aquestes manifestacions, mentre aquells elements pròpiament efímers –en tant que subs-crits a la immediatesa de l’instant– com les danses o els personatges bíblics que componen els seguicis queden relegats a un segon plànol per folklòrics –en el sentit d’indoctes–, davall la genèrica referència de danzas o dancetas. Tant el magnífic estudi que Pilar Pedraza dedicà a l’arquitectura efímera de la València barroca, com els dos volums que Henri Mérimée¹⁰ consagrà a l’anàlisi de l’art dramàtic a València, malgrat perfilar perfectament el panorama festiu i representatiu del Barroc, no entren en la descripció detallada de cadascun dels elements que configuren aquestes manifestacions. Tampoc no és la seua intenció, però amb aquesta desatenció ens priven d’eines interpretatives que ens permetrien esbrinar quins aspectes, diguem-ne tradicionals o folklòrics, de les processons valencianes es mantenen intactes, quins han desaparegut o han evolucionat i de quina forma ho han fet.

D’una altra banda, trobem els treballs etnològics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint eclipsats –per falta de visió històrica– pel romanticisme d’aquells folkloristes de vocació potser més literària que no pas historiogràfica amb un enfocament sovint reduccionista capficat en la sempreviva inclinació adamita d’arribar a explicar i a comprendre els inicis més remots d’allò que a dia de hui perviu als diferents seguicis festius. L’argument que els condueix, a aquests últims, a recercar en les bases de l’antropologia el vertader o almenys el primigeni significat de les danses i escenificacions processionals actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat d’evocació poètica els permet, ja que només una certa intuïció juntament amb l’absurda màxima que recolza el valor de les coses en funció de la seua antiguitat, es presenten com a documentació justificativa d’allò que relaten. I perfectament veuen enfrontaments d’arrel preromana en els actuals balls de bastons, tradicions morisques en les torres humanes o càntics pagans a la primavera en les danses d’arquets.

Si, com pensem, el folklorisme,¹¹ amb la resta de recuperacions, són construccions fetes al present amb una forta càrrega ideològica que condiciona tant els records com els oblits sobre els quals s’aixeca una tradició, quan analitzem les danses i, en conjunt, els seguicis processionals, no els hi podem adjudicar un únic significat, ja que, cada època, cada circumstància per on han passat, els ha aportat matisos o bé els ha alterat per complet, fins al punt potser més extrem i paradigmàtic d’integrar en les celebracions religioses manifestacions coreogràfiques o musicals de caràcter més aviat bròfec i carnestolenc com les comparses de folls o les moixigangues.

El folklore, o millor, el folklorisme, des del seu naixement a les acaballes del segle XIX, sensu estricto –entés com a voluntat d’un col·lectiu de representar-se a si mateix amb les senyes que l’identifiquen i el lliguen al seu passat com a poble– ha transcorregut per etapes de major i menor èmfasi en les poblacions que l’acullen, però sempre –i combregant amb allò que afirmava Martí i Pérez que tota recuperació du parella una ideologia– ha sabut motlurar-se segons el sol que més escalfava, des de la visió pietosa, conservadora i monàrquica que, consegüentment comportaria el voluntari desmembrament en temps de la República, a la visió regionalista integradora dins de l’ideari del règim franquista amb Secció Femenina, per passar a una altra visió, no menys alimentada políticament, com és la de les llibertats democràtiques i la reivindicació d’una identitat independent i autònoma del conjunt de l’estat que es fomentarà a partir dels anys huitanta, tot continuant amb una semblant adaptabilitat, en sentit quasi darwinià, que es manté fins al moment, amb diferents vessants i matisos, volent donar resposta a la recerca d’un patrimoni identificatiu o al pur desig d’espectacle. Per tant, reduir la seua generosa trajectòria a les tòpiques explicacions ancestrals del cicle agrari, per exemple, ens resulta insuficient.

En qualsevol cas, en una i en altra tendència –la folklorística i la historiogràfica, per dir-ho d’alguna manera– s’obvia, per abundància o per defecte –i sempre per falta de col·laboració entre les dues–, la relativa modernitat de les festes actuals.

L’estandardització dels seguicis processionals en la segona meitat del segle XIX pot ser analitzada a través dels documents proporcionats pels fons de la roberia Insa de València, transmissora i regidora també durant bona part de la seua història del model per antonomàsia de la indumentària festiva tradicional.

Aquest període de màxim apogeu, que podem situar entre el 1850 i el 1930, ho és no sols des del punt de vista qualitatiu –no oblidem que els llibres de festes al segle XVII constitueixen un gènere literari autònom justament per la seua excel·lència i repercussió– sinó també quantitatiu i definidor de moltes manifestacions folklòriques valencianes. En aquest aspecte, hem de tindre en compte que és precisament en aquest marc cronològic que es produeix la definitiva sistematització d’uns seguicis processionals, en principi espontanis i canviants, que es fossilitzen sota un cànon clarament ritualitzat, en la majoria de casos de la mà del fort impuls de fervor marià que suposà la declaració del dogma de la Immaculada Concepció el 1854.

1.2. Els orígens d’un negoci familiar

Fou precisament en començar aquest període, cap al 1850, que Miguel Insa Pareja, xiquet oriünd d’Ontinyent, fou enviat pels seus pares a treballar a la roberia que Juan María Gimeno i Mateu regentava, seguint l’ofici familiar, a la ciutat de València, al carrer de Baix de l’Alfondech, núm. 14. Allí Micalet –com l’anomenaven els seus coneguts– treballava com a ajudant fins que el 1866 el propietari del negoci va decidir traspassar-lo. Com que Insa no tenia suficients diners per pagar-ne l’adquisició, va estar amortitzant les despeses amb el seu jornal. Potser per això, a partir de 1866 trobem al seu arxiu dos llibres diferents per a anotar les processons –un que duria encara l’antic propietari i un altre que controlaria Insa, entenem que per a comptabilitzar millor el seu treball i poder pagar el que li restava del traspàs–. Així fins que, el 14 de setembre de 1876, tot coincidint amb el lloguer d’uns angelets per a Xest, segons ens contava la seua besnéta, el negoci quedava definitivament en mans del nou regent.

Miguel Insa Pareja, fundador de la roberia Insa.

Miguel Insa Pastor.

Juan Ferrés Insa.

Començava d’aquesta manera la història d’un negoci familiar dedicat a la confecció i el lloguer de roba amb gran solera a València. Amb tot, la roberia encara romandria ubicada a l’establiment de Gimeno fins al 1889, en què es traslladaria al seu definitiu domicili, la vella casona del segle XVI, llavors un immoble –que havia estat abans fàbrica de ventalls– propietat de la vídua i els fills de J. Vicente Tello, amb els quals signarien el contracte de lloguer trimestral. Curiosament aquest contracte, que ubica la casa al carrer de l’Arbre núm. 62, encara es conserva, amb data del 16 d’octubre de 1889 i per un import que ascendia a 406’25 pessetes.

Miguel Insa Pareja tingué amb la seua dona, Teresa Pastor, dues filles i un fill: Mercedes, Teresa –àvia de Carmen Ferrés– i Miguel. Aquest últim fou qui continuà el negoci fins que morí el 1961. Tenia llavors noranta anys. Molt meticulós i ordenat en la feina, contava la neboda que recorria tot València si feia falta per recuperar unes calces que no li havien tornat. També el recordava com un home humil, però molt treballador i jovial, i un bon amant del teatre, passió que l’acompanyaria al llarg de tota la seua vida. Com que no tingué fills, el negoci hagué de passar als seus nebots, però només Juan Ferrés Insa, fill de Teresa Insa Pastor i José María Ferrés Alcaide, es va fer avant amb el projecte.

Home molt emprenedor, ambiciós i amb bona vista per als negocis, Juanito –com el coneixien els seus– se’n va fer càrrec juntament amb la seua dona, Josefa García Juste, qui a més s’ocupà de confeccionar bona part dels vestits que servia la casa. Va saber derivar la dedicació del taller des de la roba de processons –encara en auge durant el primer terç del segle XX– fins a la indumentària per al cinema i els ornaments, segons els temps i en funció de les necessitats que ell intuïa en la València de la República i la postguerra. De fet, la mateixa proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931 el va sorprendre a Cullera,¹² preparant la indumentària de la processó i la cavalcada de les festes a la Mare de Déu del Castell, així com els carros triomfals que hi participaven. I heus ací la seua enorme versatilitat que, allotjat a les Escoles, va haver d’improvisar amb el material del qual disposava –es conserva la llista de roba llogada d’aquell any– unes representacions acords amb la ideologia de l’estrenat règim republicà i va enginyar una carrossa presidida per una fotografia en gran de Blasco Ibáñez.

Després de Juan Ferrés, va heretar el negoci fins al 2009 la seua filla Carmen Ferrés García, fent-se càrrec del taller de costura ja després de guerra i continuant la tradició familiar amb l’ajuda de la seua germana, i posteriorment dels seus nebots. De sa mare va aprendre, de ben menuda, l’art del fil i l’agulla, però no sols això, també li va contagiar l’entusiasme per la sarsuela i els seus vestits. Amb obres com Don Gil de Alcalá, Luisa Fernanda o Doña Francisquita s’introduí en el negoci familiar en els anys trenta. En aquell moment la feina era complicada, ja que eren l’única roberia que quedava a València i totes les companyies s’adreçaven a ells. Es duien a terme representacions de sarsuela i teatre a El Micalet, al Patronat, al Principal –on fins i tot, en temps de guerra, serviren el vestuari per a Fuenteovejuna i Son mis amores reales– i a l’Apolo, entre altres. Però no només a València sinó també a molts pobles de la contrada. En una mateixa setmana s’escenificaven dues Rosas del Azafrán o tres o quatre Gavilanes, pel que era necessari confeccionar per duplicat i, fins i tot, per triplicat un mateix vestuari, fet que complicava i molt dur un inventari de roba cada volta més complex. En els anys quaranta i cinquanta es feia molt de teatre a València. La Casa Insa servia a les companyies de Milagros Leal–Salvador Soler Marí, Ismael Merlo–María Luisa Colomina i, sobretot, Enrique Rambal.¹³ També es feia cinema, i la Casa Insa treballà per a alguns estudis cinematogràfics com CEA o Cifesa. Seua era la roba d’algunes pel·lícules com El Huésped del Sevillano, Pequeñeces, La Gitanilla o La última falla.

En minvar en les dècades següents les representacions teatrals, els negocis de la Casa Insa derivaren cap a les disfresses i el vestit tradicional de valenciana, on doña Carmen es va donar a conéixer com una gran indumentarista, tot i que el seu caràcter extremadament humil feia que sempre rebutgés tal consideració. De les seues mans han eixit destacats vestits de valenciana tant per a importants membres de l’aristocràcia¹⁴ com per a gent menys coneguda i, des de 1949 fins als anys setanta, els de les Falleres Majors de València. És precisament en les dècades dels seixanta i setanta que assoleix un important prestigi –segons recordava, solia fer uns cent vestits per temporada– i així fins al 1993 en què féu el seu últim vestit per a la Fallera Major de la ciutat. Aquesta dedicació ha estat la seua gran passió, més que la indumentària per a les festes o per al teatre, fins al punt que un dia son pare li digué, no sense certa ironia: «Em fastidies amb les llauraoretes», ja que li dedicava molt més temps a la confecció de vestits de valenciana que als ornaments i abillaments teatrals i festius que havien estat fins al moment l’especialitat del negoci familiar.

El 1996 Carmen Ferrés es jubilava i, tot i continuar al capdavant de la Casa, el negoci quedà en mans dels seus nebots, centrant-se ara en el lloguer d’elements d’ornament per a actes protocol·laris i oficials –línia de treball ja encetada per Juan Ferrés el 1937, en què el govern de la República es traslladà a València i se li encomanà la decoració de la Llotja amb cortines i tapissos–, disfresses, proveïdes per Madive, de Barcelona, i ja no elaborades a la Casa, i indumentària festiva per a importants celebracions com ara el Corpus de València o els Miracles de sant Vicent –sent aquestes peces encara les antigues originals de la Casa–.

Un negoci, Insa, que va saber perviure al llarg de més d’un segle gràcies a la versatilitat dels seus propietaris, hàbils i incansables treballadors que van entendre, en cada moment, quines eren les necessitats que calia anar cobrint, amb una concepció tenaç, humil i ferma de la feina de rober, i que a través dels seus llibres de lloguer ens ajuda a desxifrar el significat i l’evolució de les festes des de 1850 fins a l’actualitat.

Doña Carmen Insa llegava el 2009 el fons Insa al Museu d’Etnologia de la Diputació de València i li fou concedida el 2011 la Medalla al Mèrit Cultural per aquesta donació que passava així a ser patrimoni de tots els valencians, amb més de 2000 peces de roba que donaven compte de l’esplendor de la festa valenciana i el teatre en els dos darrers segles.¹⁵

Carmen Ferrés García, última regent de la roberia Insa. Foto: J. Monzó, 1995.

1.3. L’ofici de rober

La Real Academia Española de la Lengua defineix el terme roberia amb les següents accepcions: «Ofici de rober/ Establiment on es ven roba feta/ Habitació on es guarda i es disposa la roba dels individus d’una col·lectivitat/ Ofici de guardar la roba i tindre’n cura». De totes, només la primera pot relacionar-se amb la tasca desenvolupada per la Casa Insa i altres negocis semblants, ja que cap de les altres tres fa referència al fet de confeccionar roba per a representacions i llogar-la en ocasions especials. De la segona accepció, tenim constància que a València era coneguda la roberia de les Malaenes a la Baixada de Sant Francesc, la qual s’anunciava encara el 1893 com a «Ropas usadas, junto al Convento de las Magdalenas» i que no gaudia de massa bona premsa. De fet el seu nom, les Malaenes, va passar despectivament a la parla popular en fer al·lusió a algú que anava mal vestit. Però potser es tractava d’especialitzacions prou tardanes, ja que el gremi de robers de València, en les seues ordenances del 1732 s’atribuïa des del segle XVI la compra-venda de roba usada en Encants i Almonedes, així com el seu lloguer, i també la confecció de peces com camises, corbatins, bates, etc., tot entrant en col·lisió sovint amb el gremi de sastres, tal com es declara en una Reial Sentència del 1652.¹⁶

Les quatre Matrones o dones fortes de l’Antic Testament a la processó del Corpus de València. 1944.

Evidentment, a mesura que surten noves necessitats en la societat valenciana els gremis existents hauran de fer-los front, tot adaptant-hi les seues produccions o bé ampliant la seua oferta. És potser el que ocorre quan, a partir dels segles XVI i XVII comencen a proliferar les celebracions per naixements, proclamacions, coronacions o visites dels monarques, així com canonitzacions i rogatives diverses a l’espectacle festiu de la València barroca. I els robers, tal vegada aleshores, comencen la cursa per l’aprovisionament de robes, carros i artefactes per a l’organització dels nombrosos seguicis que esdevenen a la ciutat. El 1767, a la processó del primer centenari de la construcció de la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, el mateix gremi de robers, un dels més antics de la ciutat, presentava un «Gran Turco y representaciones de cuatro de los continentes» i, a la processó del 1662 que relatava Valda, presentava un carro finament decorat protagonitzat per sant Joan, titular de la seua parròquia, en la visió apocalíptica de la Dona vestida de sol perseguida per la bèstia. Davant del carro figurava una dansa composta per «verdaderos Gitanos, y Gitanas, que haziendo primorosas bueltas, y mudanças, dio al concurso mucho entretenimiento».

Amb privilegis reials ja des del 1275, aquest gremi, com és lògic en una trajectòria semblant, passaria per una àmplia diversificació al llarg del temps per a arribar en l’últim terç del segle XIX a significar un tipus de negoci ben concret dedicat al lloguer de roba de processons, màscares o teatre, no sempre inclusivament¹⁷. De fet, Insa fou un dels pocs establiments que abastava tots aquests vessants, i molts més que aniria assolint amb els anys, com per exemple, la roba per al cinema, les valencianes, els ornaments o les disfresses.¹⁸

A través dels llibres de lloguer de la Casa Insa podem constatar també el funcionament de roberies anteriors, com ara la de Juan María Gimeno i la de Salvadora Cucarella, ambdues de mitjan del segle XIX. El mateix Gimeno, en alguna ocasió, comentava haver-se format com a rober amb son pare,¹⁹ fet que pot retrotraure aquest ofici familiar fins a les primeres dècades de segle. El seu negoci degué ser important en el seu moment, ja que en la dècada de 1870, alguns anys després d’haver estat adquirit per Insa, als diaris encara s’anomena la roberia de la Vídua de Gimeno –suposem que es referiria a la vídua de Bautista Gimeno (¿? – 1859) i mare de Juan María Gimeno, ja que aquest encara apareix signant el traspàs del negoci a Miguel Insa el 1876–, i el mateix Insa l’anomena a les notes de lloguer, com ara la de 1872 per a la processó de Carcaixent, on especifica que aquesta vestia abans la comparsa del Triomf de l’Ave Maria amb roba de moros, però que la que ell els estava servint llavors –açò és roba a l’antiga i d’Itàlia– també els agradava.

Juntament amb aquestes dues roberies, en els mateixos llibres de lloguer en són citades altres: la d’una tal Montora, que el 1872 li proporciona a Insa rodelles i espases de guerrers per a les mateixes festes de Carcaixent; la de Ramon Monzó, ubicada al carrer de Soguers, la qual a principi del segle XX encara llogava Gegants per al Corpus i servia roba per a teatre i processons; i la de Pasqual Isla, al carrer d’Escolano.

Aquesta darrera roberia era prou més menuda que Insa i tan sols va romandre oberta fins a la Guerra Civil. Molt aficionat als bous, segons ens contava doña Carmen, el seu propietari acudia a la plaça acompanyat per la seua dona i el seu fill Alfredo –que després seria també joier– per si es descosia algun vestit de torero i se’n podien aprofitar els ornaments per al negoci. No van treballar mai la roba de teatre i quant a la indumentària per a processons, tot i que en algunes ocasions van col·laborar colze a colze amb Insa, sabem que servien principalment a les d’Algemesí. Per exemple, en la relació de comptes de les despeses originades per la processó de la Mare de Déu de la Salut del 1906 figura la casa Isla com a subministradora dels abillaments.²⁰

Altres robers d’aquell moment dels qui tenia notícia doña Carmen eren Salvador Peris, ubicat al carrer de Gibraltar, i el seu fill Juan, al carrer Pizarro, els quals també havien treballat des de 1870 roba de teatre, tot mantenint una bona relació amb Insa. Castellote, al carrer de la Carda, era un altre rober, ja del segle XX, qui també treballava processons –però no teatre– i que després de guerra aspirà a quedar-se amb el lloguer dels vestits del Corpus, el qual finalment va assumir Insa. Per últim, si retrocedim en el temps fins al principi del segle XIX, per exemple, i ja fora de l’arc cronològic que abasta la Casa Insa, trobarem altres referències que documenten aquest tipus de negoci. Sense anar més lluny, el 1826 a Carlet es paguen tres-cents vint reals a Josef Balija de València pel lloguer de les robes per a la processó.²¹

En tots aquests casos, es tracta de tallers que confeccionaven la roba i la llogaven, i que després la mantenien i reformaven quan es feia malbé. Treballaven pràcticament de sol a sol, ocupats en les tasques d’atenció al públic i també en les d’elaboració de la roba. El treball de costura a Insa, recordava doña Carmen, es feia generalment en estiu perquè hi havia menys feina i feia calor. Tenien contractades diverses dones que s’encarregaven de cosir, totes elles a les ordres de sa mare, Josefa Garcia qui, havent aprés a cosir al taller d’una costurera francesa ubicada al carrer del Micalet, es feia càrrec de dissenyar i tallar cada peça. Era al fons, sobre una taula gran feta pel seu marit amb l’armadura d’una caixa de cotxe Citroën duta del port, on es tallaven les teles que després serien confeccionades al saló principal, a la claror del sol davant els enormes finestrals que donaven al carrer o davall la subtil llum de gas en les últimes hores del dia.

Als anys trenta l’activitat a la Casa Insa era molt intensa.

El brodat es feia a mà, sobre un teler i amb el dibuix marcat prèviament amb pols, mitjançat el procediment de l’estergit –més tard es farien a màquina per Campoy–, i quan es feia decoració retallada les vores s’encerillaven perquè no es desfilaren. La màquina de cosir Singer que encara presidia fa uns anys el taller era també propietat de Josefa Garcia, un regal que li va fer sa mare quan només comptava amb dotze anys i començava a aprendre a cosir. Treballaven amb unes mesures estàndard que, segons ens informava doña Carmen, han quedat hui en dia obsoletes, massa menudes per a les talles mitjanes actuals, molt més grans que les de llavors.

La neteja de la roba es duia a terme en el pati, sempre amb aigua freda, tot i que comptaven amb un paeller i una caldera per a escalfar l’aigua i rentar les peces en casos d’excessiva brutícia. Recordava doña Carmen com en temps de guerra la roba es fregava a mà amb terreta, ja que no hi havia pastilles de sabó, pujant-la després amb una corriola fins al porxe i allí mateix, o al terrat, s’estenia. La planxa, que encara era de carbó, es trobava també al porxe, on s’enllestia la roba i es baixava ja a punt per a servir-la novament.

En el cas de lloguers massius, com ara la roba per a processons com la del Corpus, on els encarregats de representar els personatges bíblics eren normalment gent pagada, del carrer, i en molts casos captaires, era un costum de la roberia el fet d’escaldar la roba amb aigua calenta i cendra –a mode de lleixiu– en unes gran calderes que estaven al pati, per tal de garantir unes mínimes condicions higièniques en les peces llogades.

L’atenció al públic estava a càrrec dels homes –la costura semblava una feina més decorosa per a les dones– i es feia al mostrador principal, amb uns horaris amplíssims, des de les nou del matí fins a la una del migdia i des de les tres fins a les set de la vesprada. Però quan s’acostava el període de Carnestoltes, festa amb un gran arrelament popular a la València d’aquell temps, l’establiment romania obert tota la nit i deixava tanmateix disfresses per a màscares a altres plantes baixes del barri perquè en subministraren a canvi d’un honorari. Encara en els anys trenta del segle XX, doña Carmen recordava com els xiquets, normalment abillats amb roba de dimoniet, deixaven tan sols el seu pitet com a penyora, i s’emportaven la disfressa per jugar al carrer. No es tractava de cap novetat, sinó tot el contrari. Ja Gimeno en el seu moment havia tingut en compte aquests costums, reflectits en les notes de 1859 dirigides als que tractaren el vestuari:

Negocio del carnaval

Antes de principiar los bayles de máscaras en los Salones N.N. (nuestro negocio) debe procurar el que maneje el vestuario tener arreglados los trajes de limpiar camisetas, repasar los dominos, && teniendo de antemano algunos amigos de los que yo he encontrado en mi vida pocos o ninguno para que se busquen patios para la colocación de la ropa, cuando más casas se pongan más partido se saca a estos SS. Se les da la 5ª parte del producto total respondiendo ellos si se extravía alguna prenda.

Primero según el nº de casas se tenga así debe hacerse el surtido procurando atenerse a los libros que en ellos se encontrará la manera como se debe repartir y calcular como se debe alquilar procurando siempre sacar todo el partido posible y cuando se conozca que no puede sacarse más, no siendo un escándalo, se debe alquilar como se pueda, en la temporada se saca algún partido.