Читать книгу Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa - Oreto Trescolí Bordes - Страница 12

Per la seua banda, de l’inventari de robes i efectes que Insa comprà al rober Gimeno el 1872 hi trobem la relació següent: «26 trajes de bayeta de dos colores verde y encarnado, pantalones, chaquetas, capuchas./ 7 trajes arlequín a cuadros, pantalón y chaqueta./ 10 trajes de loco, túnicas y gorro bueno, bolas hojalata».

La roba llogada als pobles estaria subjecta, clar està, a la disponibilitat d’exemplars en la roberia per tal de satisfer les necessitats d’un nombre variable d’integrants i de diferents edats, a més, en cada comparsa. És per això que, tal vegada, en els casos en què els components de les moixigangues o locos eren xiquets, als quals no els vindria bona la roba de baieta disponible per a adults a la roberia, trobem en les llistes de lloguer l’especificació d’una roba distinta, de moret o negret, com si es tractara de danses diferents, fet que podria moure, no debades, a la confusió a l’hora d’estudiar l’origen i evolució del ball.

Tanmateix, als arxius d’Insa es pot resseguir el lloguer de danses tan curioses com el ball de Mariners, el ball de Grecs –de vegades al·lusiva a balls de bastons–, la dansa del Jardí –referida a la dansa dels Arquets– o les danses de Turcs o de Moros, d’interpretació variable en segons quins llocs. En aquest punt convé matisar que la nomenclatura anotada als registres de lloguer fa referència als noms pels quals es coneixia a la roberia tal indumentària, independentment del ball per al qual s’utilitzava finalment en cada processó. Només en alguns casos s’expliciten ambdues informacions i açò permet extraure hipòtesis coherents sobre la identificació de les danses citades als diferents pobles.

Altres danses ens són més conegudes i, fins i tot, algunes han arribat amb el mateix nom als nostres dies gràcies a la seua popularitat i arrelament a moltes contrades del territori, com ara el ball de Cintes o Vetes, el ball d’Arets o Arquets, la dansa de Pelegrines o el ball de la Carxofa o Magrana. No falten els cavallets de cartró i els vestits de moros i cristians per a la cèlebre dansa de Cavallets, ni tampoc els vestits exòtics o regionals per a les danses de Xinesos, Gitanos, Escocesos, Amazones, Aragonesos, Catalans, Andalusos, Llauradores i Llauradors o Vilatans, així com altres danses molt més efímeres que es muntaven tan sols per a un any en concret i que demostren el nivell d’inventiva, originalitat i capacitat de coordinació demostrada per alguns mestres de ball, com és el cas del dolçainer Marzal de Gandia, qui durant els darrers anys del segle XIX s’encarregà de l’organització de les seues festes patronals, incorporant danses tan insòlites com la de la Paella, la dels Pallassos, Vells, Contrabandistes o Estudiants. La dansa de la Moma, en la qual es representa la victòria de la Virtut sobre els Vicis, també es pot trobar en alguna anotació, així com diferents danses de xiquets o xiquetes i danses de gremis, com les que es llogaven per a Alzira en la segona meitat del segle XIX, sense especificar-ne el nom. Però les danses més nombroses abillades amb indumentària confeccionada a la Casa Insa eren, sense cap mena de dubte, les de Pastorets i Pastoretes, les quals poden trobar-se en pràcticament la majoria de pobles que llogaven la roba de les seues festes en aquest establiment centenari.

I quines eren aquestes celebracions per a les quals Insa treballà de manera més regular des dels seus inicis? Doncs pràcticament totes aquelles que integren el calendari festiu valencià. Si fem una breu ullada als llibres de lloguer, trobarem que per al gener se subministraven els abillaments per a la cavalcada de Reis de pobles com Benissanó, Burjassot, Castelló de la Plana, Godella, Real de Montroi, Titaguas, Vila-real, Xirivella o per al Cercle de Belles Arts de València, també per a les festes de Sant Antoni Abat de Canals i Sant Vicent Màrtir de Guadassuar. Al febrer, el volum de disfresses per a les Carnestoltes de València i Sueca era d’allò més destacat i, a partir dels anys trenta del segle XX la indumentària valenciana per a les Falles gaudí d’una atenció especial a la roberia. Seguia en el calendari la celebració de la Setmana Santa i es llogava roba tan per a alguns personatges que eixien a les processons com per als protagonistes de les dramatitzacions de la Passió que es feien en molts pobles. Tampoc no faltaven els abillaments per a les representacions dels Miracles de sant Vicent, que no només es feien a València sinó també a Algemesí, Almàssera, Meliana, Montserrat, Oliva, Picanya o Xirivella. Després de Pasqua, també es llogava roba per a les Festes de la Mare de Déu de la Soledat de Xest i la Mare de Déu del Castell de Cullera, i per a Sant Jordi se subministraven peces per a les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. En maig es treballava per a les festes de la Santa Creu del Grau de València i de Llombai, les del mes de Maria a Llíria, la Puríssima de Benissa i la Mare de Déu dels Desemparats a Gandia, entre altres. Un dels plats forts, per descomptat, era la celebració del Corpus Christi, no tan sols a València, de la qual s’ha encarregat Insa fins al 2012, sinó també a Albalat dels Sorells, Alboraia, Albuixech, Alfafar, Alzira, Benimàmet, Campanar, Llíria, Manises, Massanassa, Mislata, Pobla de Farnals, Russafa, Sagunt, Sedaví, Silla, Sueca, Torrent i Xàtiva.

En juny llogaven la roba de les festes de Sant Joan de Massanassa, Sant Pere de Catarroja, la Pobla Llarga i Torrent, i en juliol la de les festes del Carme al barri del mateix nom de València, les del Cor de Jesús a Albaida, el Crist de la Sang a Tavernes de la Valldigna, Sant Antoni al barri del Raval de Catarroja i les de les Santes Justa i Rufina de Manises. Per descomptat, també en aquest mes treballaven per a la Cavalcada de la Batalla de Flors de València, i en arribar agost, proveïen de roba a moltes festes patronals, entre aquestes les dels Cristos d’Alboraia, Alcàsser, Aldaia, Benifaraig, Carcaixent, Guadassuar, Mislata, Paterna, Polinyà, Ribarroja, Silla i Sueca, també les de la Mare de Déu d’Agost d’Alboraia, Benimàmet, El Grau o Russafa, les de Sant Roc de Burjassot, Sant Bertomeu a Alfara del Patriarca, el Remei de Llíria, la Puríssima de Massanassa i els Desemparats de Tavernes Blanques. Setembre, en canvi, és el mes maredeuer per excel·lència i al llarg d’aquest eren molts els pobles per als quals es treballava, destacant Alaquàs, Alfafar, Algemesí, El Puig, l’Alcúdia, Massanassa, Moncada, Picassent, Puçol, Sueca, Xirivella i Xiva, encara que també s’encomanaven vestits per al Crist de Meliana i de Quart de Poblet i per a les festes de Sant Miquel d’Alfara del Patriarca, Catarroja i Llíria.

En arribar la tardor ens trobem amb molts pobles que per a vestir les seues festes recorrien així mateix a la roba confeccionada per Insa, festes movibles com les de Sant Josep d’Alginet, les del Crist d’Albalat o les de Santa Bàrbara de Benifaió i altres fixes com la de la Mare de Déu d’Aigües Vives de Carcaixent o la de Sant Francesc de Borja a Gandia. Tanmateix, cal recordar les del Crist de Carpesa, les de Sant Lluc de Xest, la Mare de Déu del Rebollet d’Oliva, el Remei d’Alfara o les d’Albaida, Massamagrell, Mislata, Burjassot o Rafelbunyol. Finalment, les més tardanes en el calendari eren les dedicades el 8 de desembre a la Puríssima a Llíria i Toixa.

Aquestes han estat algunes de les festes vestides per Insa durant quasi cent cinquanta anys, moltes de les quals encara es poden reviure a través de les peces que continuen engalanant la processó del Corpus Christi de València –curiosament d’on provenen la majoria d’aquestes manifestacions–, així com a través de l’empremta deixada en els abillaments de nova confecció mantinguts, amb més o menys fidelitat, pels diferents seguicis locals que encara s’hi conserven. Són també aquelles celebracions que, oblidades ja de la riquesa folklòrica d’altres temps, poden ser almenys evocades en tot el seu esplendor a través dels Llibres de Processons de la Casa Insa, una eina que es configura a partir d’ara com a fonamental per a posteriors treballs que vulguen acostar-se a la realitat de les festes valencianes dels darrers segles.

Personatges per a una representació de la Passió de Setmana Santa de principi de segle XX.

1.6. El món de la festa a la Ribera

Potser un dels aspectes que millor defineixen el caràcter d’una col·lectivitat és la manera en què celebren les distintes manifestacions festives tradicionals. Les festes han estat sempre menuts parèntesis en un dur món de fatigues inacabables i penúries sense fi.³⁴ Intercalada en l’habitual calendari laboral, la festa atorgava moments de folgança en els quals tenia cabuda la disbauxa alliberadora. El temps festiu era, àdhuc, un interval sagrat en el qual la protecció divina (Crist, la Mare de Déu o els sants locals) alleugeria el pànic a les calamitats materials. I a la comarca de la Ribera el ben cert és que tradicionalment s’han compartit conreus, parla, costums i, com a no, també bona part del repertori folklòric i festiu. Com a mostra res millor que constatar que, tot i que són moltíssims els pobles valencians que llogaven indumentària ritual a Insa per als seus seguicis processionals, és a la Ribera del Xúquer on més d’aquests seguicis s’han mantingut vius i quasi ininterrompudament en el temps. Processons com la d’Algemesí, hui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat, l’Entrà de l’Alcúdia, o les processons de Sueca, Cullera, Alzira i Carcaixent, entre d’altres, figuren entre l’elenc de festivitats de major interés etnològic conservades al País Valencià.

Eduard Sarrió resumia la part externa dels actes festius de la Ribera durant el segle XVII indicant que «era sempre el mateix. L’ofici o missa major, al matí, i la processó, a poqueta nit, la cantúria amb ministrils i dolçainers, les danses de carrer i processionals, les carreres de joies i els bous ‘embolats’ o ‘en corda’...».³⁵ El mateix podríem dir fins i tot si ens traslladàrem a les darreries del segle XIX o a les primeres dècades del segle XX. Generalment, en totes les relacions festives conservades s’incidia especialment en l’orador que havia de fer-se càrrec del sermó, en l’orquestra que presidia la missa major i en els actes lúdics que acompanyaven els dies de celebració, tot deixant sobreentés entre línies tot el repertori folklòric de les dansetes rituals que sabem que enriquien les cavalcades i processons, però amb poques o cap menció expressa. Aquest marge d’omissions, nogensmenys, és el que permet que la identificació amb el passat siga contínua i palesa malgrat els inevitables canvis en la percepció i funció de les festes. Sense anar més lluny, el cronista alcudià José Chover Madramany que el 1923 escorcollà l’arxiu parroquial per a recompondre la història de la construcció del majestuós temple de Sant Andreu, en llegir als documents les referències a l’acte de col·locació de la primera pedra del temple, o a les processons per al trasllat del Santíssim a l’edifici acabat d’inaugurar, no dubtà a identificar les danses que s’hi mencionaven amb aquelles altres que reconeixia encara en les celebracions patronals del 1923. És la flexibilitat inherent i pragmàtica dels mecanismes identitaris.

No sense una certa dosi de romanticisme, per a Peris Albentosa, la festa no era només un seguici de ritus externs repetitius sinó que cal entendre-la com un conjunt de rituals dotats d’un potent sentit col·lectiu, que buscaven reforçar, amb l’excusa de rememorar un passat mític, la cohesió de la comunitat. Les festes creaven sentiments de solidaritat, segurament al voltant de la religiositat compartida i del veïnatge, i potser encara lluny de la visió contemporània que ens permet ja analitzar-la amb ulls de patrimoni col·lectiu i diferenciador davant l’alteritat homogènia.

Però també trobem altres relacions que ens permeten parlar del paper de la sociabilitat immanent a la festa popular, ja que aquests esdeveniments festius anuals promovien i albiraven vincles tan importants com l’emparellament dels joves o la promesa d’unes futures noces. En aquest sentit, en poemes i descripcions literàries de la festa no falten les referències a la funció social que exercia també la participació en els balls de la processó. Així mateix, l’escriptor Llorenç Millo, en un poema que escriví el 1948 sobre les festes de l’Alcúdia, es detingué en el privilegi que devia ser per a un jove alcudià formar part del ball de Dansadors en la següent estrofa: «Els dansadors tan famosos, per la seua antiga dansa, tan elegant, tan guerrera, tan simbòlica, tan clàssica. Al colp complicat del pal i al joc graciós de la planxa, mentre passen i repassen, braç en alt i altre a l’espatla, la sang rebull a les venes i el cor del qui els mira balla al ritme triomfal i alegre de tabalet i dolçaina. Ai! Qui fóra dansador de vint anys i amb nóvia guapa!».

Fora de la funció més visceral i emotiva del fenomen festiu, val a dir que també les festes del final del segle XIX i principi del segle XX arribaren a tindre un impacte econòmic gràcies al que hui podríem anomenar com a prototurisme. En moltes ressenyes periodístiques es parlava del gran nombre de forasters vinguts dels pobles veïns i de familiars i coneguts procedents de la ciutat de València. La repercussió social i econòmica que aquesta presència nombrosa de visitants tenia a la localitat resultava d’allò més ressenyable. De fet, era tal l’afluència que fins i tot, en aquells pobles on es disposava de servei de ferrocarrils, l’empresa posava a disposició dels visitants trens especials. De les repercussions econòmiques ens parlava un cronista en una carta al director de Las Provincias datada el 16 de setembre de 1868: «La concurrencia la comprenderà V. Con decirle que en ese día fueron muertas y se consumieron 113 reses y 30 cerdos, que una sola panadería amasó 20 sacos de harina, y que en una sola tienda se vendieron 40 y pico varchillas de arroz».³⁶

Era comú, com encara ho és hui –amb molta menor mesura– que els senyorets ubicats a la capital tornaren al poble per a celebrar amb la família i els amics les festes majors, així com per a altres festivitats menys singulars que omplien el calendari als pobles de la Ribera, tals com el Nadal, la Setmana Santa, o les festes de carrer o de barri. I aquest fet suposava un revulsiu per al poble que aprofitava l’ocasió per a mostrar-se amb les seues millors gales davant els forasters.

Però d’entre totes les celebracions festívoles locals que tenien lloc al llarg de l’any, cal destacar, sense cap mena de dubte, aquelles de caràcter patronal a les quals Insa servia els seus fons de manera més exhaustiva. I és precisament en aquesta tipologia festiva que centrarem la investigació del present treball. Així mateix, per imperatiu metodològic, un dels aspectes més rellevants que cal analitzar serà la seua trajectòria històrica fonamentalment dins de l’arc cronològic que abasta l’activitat econòmica d’aquell negoci familiar, atenent a les transformacions a les quals es veieren sotmeses en paral·lel amb els canvis soferts per les societats que les gene-raren, tot observant-hi mutacions, pèrdues o inclusions de nous elements, en constant contrast amb les notícies reflectides en la premsa del moment, així com amb la documentació gràfica o impresa sobre les festes a les diferents poblacions. Val a dir que d’aquelles festes patronals riberenques per a les quals treballà la roberia Insa, un bon nombre d’aquestes eren fixes en el calendari, és a dir, sempre queien el mateix dia de l’any –exceptuant alguns casos extraordinaris, com ara el trasllat a setmanes posteriors a causa d’una mala pluja o per a afavorir la collita de l’arròs–. Altres festes, en canvi, eren mòbils i seguien el calendari lunar, de la mateixa manera que la Pasqua i el Corpus, com és el cas de les festes de Cullera. Sense oblidar-nos de les poblacions que celebraven generalment festes de gràcia als seus sants patrons en dates variables, majoritàriament durant la tardor, en acabar les tasques del camp. I aquesta circumstància moltes vegades condicionava la major o menor presència d’uns o altres elements, tot tenint en compte si es coincidia en dates amb altres celebracions importants, o si només es proveïa roba per a una població determinada. Amb el temps, però, les festes han acabat consolidant-se en dates fixes que, bé han respectat el dia de celebració del calendari, o bé han acabat quallant en l’època de l’any aproximada en què, per conveniència, s’estaven celebrant, com ara Carlet, que festeja el seu patró sant Bernat no el 23 de juliol sinó entre la primera i la segona setmana de setembre.

Tanmateix, i dins d’aquestes mateixes festes patronals, val a dir que, a banda del component religiós majoritari, només eliminat o minvat en temps de la Primera i Segona República però que generalment anà parell en sumptuositat amb l’exacerbat catolicisme propi de l’últim terç del segle XIX, no faltaven en la programació els actes cívics, com ara fires, competicions, cercaviles, etc. que eren els més ressaltats pels corresponsals que en feien les valoracions pertinents a la premsa de la vespra o de l’endemà. Com diu Peris Albentosa,³⁷ atés el caràcter públic de les festes, la litúrgia catòlica postridentina que encara es mantenia sortia de l’església i ocupava places i carrers, tot destacant el moment culminant del ritual religiós amb la tradicional processó pels carrers principals de la població, els anomenats carrers de Volta General, els quals eren engalanats per a l’ocasió, ja fóra enramant l’itinerari amb murta, bastint bells arcs de triomf en alguns punts destacats, encalçant les façanes de les cases o estenent els millors cobertors en els balcons. La majoria de les processons patronals a final del XIX i principi del XX encara incorporaven abundant repertori lúdic, com ara música, danses i representacions teatrals o misteris, que en alguns moments arribaven, fins i tot, a escapar del decòrum propi de la solemnitat processional, però que, encara en el límit entre allò religiós i allò profà, tenien clara cabuda en els seguicis rituals.

Era també habitual que dies després de les festes majors, els veïns d’alguns carrers o els festers o els membres d’alguna confraria commemoraren també festes en honor a algun patró local secundari, aprofitant el mateix clima de celebració. A l’Alcúdia, per exemple, les festes majors de setembre es dedicaven a la Mare de Déu de l’Oreto, però també a la Divina Aurora –fins a ben entrat el segle XX– i als Sants de la Pedra, de la mateixa manera que en Guadassuar les festes del Crist van acompanyades de les festes a la Misericòrdia, a la Mare de Déu d’Agost i Sant Roc i culminen en les tradicionals danses durant l’última setmana d’agost.

D’altra banda, algunes festes anaven acompanyades de fira o porrat, amb diverses parades de menjar i d’atraccions, més propi dels segles XIX i XX, com fou el cas de les fires de Guadassuar, Cullera, Alginet, l’Alcúdia o Benifaió, tot destacant en alguns casos la importància del Real de la Fira com a espai festiu –que en alguns pobles s’apellava popularment com el passeig–, on es representaven serenates nocturnes i on les parades de la fira, la inauguració de la il·luminació elèctrica o les cavalcades que es feien per a inaugurar-la, eren esdeveniments joiosament anunciats als programes de festes.

Els bous eren també un dels plats forts d’aquelles festes, i a la seua celebració els corresponsals dels diaris valencians hi dedicaven una bona part de les seues cròniques, ja fóra per a criticar tals actes que consideraven impropis d’una societat moderna, ja a final del segle XIX, com per a constatar el seu auge durant les primeres dècades del segle XX.³⁸

En escorcollar les cròniques recollides als diaris valencians de l’època, principalment a Las Provincias, però també a El Mercantil Valenciano, El Diario de Valencia o, en algunes ocasions, fins i tot, al diari El Pueblo, podem descobrir com no sempre els actes tradicionals i festius que a nosaltres ara ens interessen pel seu caràcter de patrimoni cultural immaterial eren llavors tan apreciables. Així, per exemple, el firmant de la crònica de les festes de Carcaixent de l’any 1883 s’esplaiava d’aquesta manera en parlar d’aquells elements que ara considerem tan importants: « paso por alto el hablar á V. de las serenatas, castillos pirotécnicos, carreras de caballos, representaciones alegóricas, bailes tradicionales y otros espectáculos y diversiones sui generis, porque, conocidas del público, son poco más o menos de la misma especie en todos tiempos y lugares».³⁹ El que més interessava als corresponsals d’aquells moments era, per descomptat, les funcions religioses del dia gran, a les quals dedicaven una bona part de les línies dedicades a les festes patronals, tot ponderant l’eloqüència de l’elegant orador o la magnífica interpretació de la missa de Rossini per part de l’orquestra, prova evident de com era d’acendrat el sentiment religiós que els envaïa llavors.

En les darreres dècades, en canvi, assistim complaguts a un procés dinamitzador que fomenta la recuperació de moltes tradicions i manifestacions culturals populars, com és el cas de les danses rituals i processionals. A casos paradigmàtics com els d’Algemesí, Elx, el Corpus de València o Morella, se’ls han unit darrerament a la Ribera els de l’Alcúdia, Alzira, Cullera, Carcaixent o Sueca, els quals han donat un important impuls a la seua festa amb la dignificació i rehabilitació de diferents actes, elements tradicionals i danses antigues que contribueixen a donar un major esplendor i potenciabilitat cultural i turística a un patrimoni cultural immaterial des de fa massa dècades oblidat.

Anunci de la roberia Insa de l’any 1928.

1.7. La tradició en les danses processionals

La cultura barroca desplegà mitjançant un artificiós retoricisme un munt d’al·legories i símbols escenificats a través de les Roques, les invencions, els carros triomfals i d’altres artefactes que es treien al carrer els dies de festa convertint aquest en l’efímer escenari del Gran Teatre del Món. Les danses processionals eren manifestacions rituals creades per a ser ballades en una processó o desfilada. Les seues arrels les podem trobar a les danses que es feien a les proclamacions, entrades reials, naixements, desposoris dels monarques així com a les diverses festes religioses tant patronals com de qualsevol altre tipus (centenaris, beatificacions, institucions de dogmes, etc.).

Potser en aquelles ciutats valencianes més destacades i, sobretot en aquelles que van tindre representació a les Corts, s’importaren per a les seues celebracions les cavalcades, processons i entrades triomfals que la ciutat de València oferia a les visites reials, les festes extraordinàries, canonitzacions, beatificacions i centenaris. Posteriorment, aquelles magnífiques celebracions serien copiades, en una escala menor, a les poblacions veïnes a l’hora de donar una major categoria i lluïment a les seues festivitats patronals.

En el cas de les grans ciutats, com ara València, Castelló, Xàtiva o Alzira, les danses rituals tenien una organització gremial. La difusió d’aquestes, per tant, es produí en un entorn gremial i possiblement els mateixos intèrprets foren membres del mateix gremi, tot i que poguera donar-se el cas que existiren colles de balladors contractades per a ballar en els diversos actes on concorregueren.

El ben cert, però, és que encara està pendent de realitzar un estudi complet sobre la història de les danses processionals al conjunt dels pobles valencians, en la qual es done resposta als seus orígens i a la presència que hagen pogut tindre al llarg dels segles XVIII i XIX, que foren els de major repercussió d’aquestes manifestacions folklòriques dins de l’àmbit de la festa valenciana, una tasca que per la seua extensió cronològica i geogràfica excedeix les pretensions d’aquest treball, tot obligant-nos ara a centrar-nos únicament en la comarca de la Ribera.

En les processons patronals de caràcter local la difusió d’aquestes podia deure’s a un mestre de ball, el qual no tan sols se cenyia a una dansa en concret sinó que en podia dur algunes més i, fins i tot, encarregar-se d’organitzar tot el seguici processional. Ell era qui treia les coreografies per a les diverses danses, inventades o preses d’un altre lloc. Val a dir que també els dolçainers i tabaleters actuaven sovint com a innovadors i coreògrafs, els quals, amb el seu caràcter itinerant tenien un alt coneixement quant a balls i músiques que perfectament podien incorporar a les processons d’aquells pobles on eren requerits, convertint-se, per tant, en una de les figures destacades com a coneixedors de les tradicions festives valencianes.

Al parer d’Atienza Peñarrocha,⁴⁰ les funcions que assoleixen aquestes danses en els seguicis processionals en podrien ser tres: enaltiment religiós, és a dir, per fer més lluïda la processó; diversió, amb caràcter merament lúdic, i d’anivellament o representativitat social, en el qual el ball o bé els balladors pertanyen a un mateix estrat social, família o ofici, funció aquesta última més lligada a temps passats i que ja s’ha perdut en la societat actual. A aquestes tres funcions, el mateix autor n’afegeix dues més assolides a partir dels anys huitanta del segle XX: de representació local, és a dir, aquestes danses passen a formar part dels símbols locals, com en el cas concret d’Algemesí, i de representació cultural autòctona, desenvolupada arran del nou interés per la cultura popular i la recuperació de les tradicions que s’ha dut a terme tot coincidint amb l’etapa democràtica encetada llavors.

Giner Pereperes, en un article seu, recordava les paraules de Joan Fuster que, en els seus escrits sobre les tradicions autòctones,⁴¹ advertia que el folklore sempre ha estat un fet comarcal. Aquesta afirmació, tot i que correcta, necessita però una matisació, ja que el folklore no és un fet comarcal per sí mateix, sinó una manifestació cultural que els mateixos veïns d’una comarca han acabant comarcalitzant. El model processional seguit a la Ribera del Xúquer, per exemple, és també originari i propi d’altres pobles i comarques valencianes, com ara l’Horta, el que converteix el fet en una qüestió realment supracomarcal. On es troba, per tant, aquesta exclusivitat? Si analitzem les notícies, quasi sempre documentals, de les danses processionals que es donaven en cadascun dels pobles de la Ribera entre els segles XVIII i sobretot XIX, ens adonarem que, tot i que mantenen l’esquema bàsic difós i acceptat pel Corpus valencià, per les entrades reials i per les grans celebracions dutes a terme a les viles reials des de l’edat moderna, disten prou dels models que reconeixem en l’actualitat per a un ball de Vetes, un de Bastons o un ball de Locos. Tal és així que quan consultem les relacions decimonòniques de danses per a les diferents processons de la comarca, sovint ens resulta quasi impossible esbrinar a què es refereixen exactament, ja que ni tan sols el nom del ball ens ha arribat igual que el que hui hi assignem ni amb el mateix significat. El ben cert és que el ventall de dansetes i balls rituals de llavors ha estat molt més ric i variat del que hui creiem. Malauradament, el seu caràcter efímer ha fet que en molts casos aquestes no quallaren i d’aquestes, en el millor dels casos, no quede més que el nom.

Potser davant la inevitable pèrdua d’elements rituals en les processons a principi del segle XX amb la instauració de la República, la Guerra Civil i el posterior progressisme dels anys seixanta i setanta, només la supervivència del més adaptat quasi en sentit darwinià, ha assegurat el seu èxit. Concretament en el cas de les danses processionals i en la concepció general dels seguicis, Algemesí s’ha convertit clarament en un referent clau a l’hora de restaurar la imatge enyorada en les festes d’altres temps. La voluntària identitat comarcal dels anys huitanta, personalitzada en els escrits de Vicent Ventura,⁴² tal vegada haja contribuït a aquest fet i amb això, la màxima fusteriana de considerar el folklore com un ens comarcal, s’haja convertit en una mena de profecia d’autocompliment⁴³ amb efectes plenament reals en els últims anys. I no és estrany que la fórmula seguida en la recuperació de danses i balls coneguts només a través del record dels més majors o per referències documentals llunyanes, haja estat, en la nostra comarca, el recurs a la variant algemesinenca o de la ciutat de València, segurament per haver-se conservat en millors condicions i per gaudir d’un major impacte mediàtic. El problema esdevé quan s’abandonen els models autòctons per tal d’adoptar la vistositat i estètica d’aquestes festes. Ens trobem llavors davant una evident pèrdua de patrimoni etnològic que en tot cas caldria evitar.

És veritat que en molts dels nostres pobles la presència de danses i personatges bíblics en les processons només ha revifat en les últimes dècades, i moltes voltes, a partir del no-res. La simple referència de la participació d’aquests elements en la festa en segles passats ha estat suficient revulsiu per intentar, amb els mitjans disponibles, recuperar aquella imatge ja perduda, i l’aplicació tipificada del model imperant ha estat una inevitable constant davant la impossibilitat de retrobar-se amb allò que ja s’ha perdut. Tant se val, i de la mateixa manera que ocorre amb la llengua, amb l’art, o amb qualsevol de les manifestacions humanes, sembla que la sensació de continuïtat, tan necessària per a la construcció d’identitats, és flexible i no repara en aquestes minúcies que són els canvis formals, de significat, o fins i tot la desaparició d’aquests elements en les festes durant llargs períodes de temps.