Читать книгу Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa - Oreto Trescolí Bordes - Страница 11

Aquest tipus d’anotacions es feien necessàries davant la complexitat de la feina diària i el gran nombre de peces que havien de gestionar, açò és, confecció, lloguer, neteja i emmagatzematge, tant per a ocasions importants, com ara Carnestoltes, festes locals i representacions teatrals, com per al lloguer ocasional de disfresses i altres robes a particulars. Tal volum de treball requeria una minuciosa tasca de registre duta a terme pels successius administradors del vestuari que ha quedat perfectament reflectida als llibres de lloguer. Afortunadament tenim constància de totes aquestes notes i relacions gràcies als vora huitanta volums manuscrits que, des de 1854 fins a la dècada dels setanta del segle XX, s’han conservat a l’arxiu particular de la Casa Insa. D’aquests destaquem els més antics, un llibre que pertany a la roberia de Salvadora Cucarella, que abasta els anys 1857 a 1866 i tres de la roberia de Gimeno, que van des de 1854 fins a 1876. Tots plegats passaren a engrossir, juntament amb el vestuari traspassat, el fons Insa, els llibres del qual apareixen datats a partir de 1866.

Miguel Insa Pastor atenent un personatge del Corpus. Foto: Luis Vidal Corella.

Separats principalment en llibres de teatre i llibres de processons, glossen per anys i per pobles o particulars tota la roba llogada al negoci, tot especificant, en la majoria d’ocasions, el preu de cada peça, així com la suma del total, a més del nom i l’adreça de qui se’n feia càrrec. De la importància de la informació que calia fer constar als quaderns de registre exposava el 1859 el propietari Juan María Gimeno la següent advertència:

Por amigo que sea el que entre a alquilar trajes, se apunta en el libro diario el nombre, apellidos, calle, nº de casa, y nº de trajes con explicación de prendas por muchas razones. Primera: por sucederse necesitar alguna prenda para el teatro y como que es una función pública no se le puede engañar a éste, y si puede sustituirse en cualquier cosa a los aficionados. Si el individuo que entra a alquilar es de fuera de los pueblos de la provincia, se necesita una persona que responda y al mismo tiempo que firme una obligación del nº de trajes que lleva, con explicación de las prendas para, en el caso de faltar alguna, reponerlas o abonar su valor.

El haberme sucedido muchísimos casos me ha enseñado a no fiarme de las buenas razones, procurando, si es posible, cobrar antes de todo, incluso por amigo que sea.²²

Cal assenyalar, a més, com l’enumeració de la roba als llibres dels primers anys, és a dir, aquells escrits encara per Juan María Gimeno i Miguel Insa Pareja, i després per Miguel Insa Pastor, s’estén notablement en la descripció del vestit indicat per a cada personatge: nombre de peces, colors i, fins i tot, materials que les componen. També, i de manera anecdòtica, s’incloïa algun comentari sobre l’estat de les peces de roba en ser tornades, sobre el pagament i la devolució o no d’aquestes i, fins i tot, del tractament rebut pels operaris del negoci als pobles. En canvi, les anotacions a les llistes dels anys vint i trenta del segle XX, probablement escrites per Juan Ferrés Insa i els seus operaris, resulten prou més escarides i se centren més en allò que interessa al negoci: quantitat de vestits i preus, anotats de manera succinta en la seua majoria i amb inclusió de pocs comentaris anecdòtics. Hi ha casos en què es limiten només a apuntar el nombre de peces.

Però açò no només podem atribuir-ho al caràcter o hàbits de l’escrivent. Potser l’extensió i quasi literaturització d’aquelles notes de lloguer caldria relacionar-ho amb l’esplendor que en la segona meitat del segle XIX adquirien un tipus de processons i cavalcades historiades, hereves de la tradició barroca, que sols en comptades ocasions tornaran a repetir-se al llarg del segle XX. D’altra banda, i deixant a part les qüestions cal·ligràfiques dels documents, direm també que, tot i que en la portada sol especificar-se l’especialitat del llibre, en alguns volums és comú trobar reunides en les mateixes pàgines referències a roba de teatre, comèdies, carnestoltes i processons, cronològicament ordenades per mesos i anys.

En altres casos podem trobar la mateixa llista de lloguer en llibres diferents. Així ocorre almenys en tres llibres que abracen, dalt o baix, la mateixa cronologia. Entre les dècades dels seixanta i huitanta del segle XIX trobem un llibre de 1867-1876, un altre de 1866-1883 i un tercer de 1872-1883. La hipòtesi d’adjudicar a cada operari un llibre diferent ens ve molt bé per a explicar el període en què Miguel Insa Pareja, treballant encara per a Gimeno, havia de pagar amb el seu jornal les despeses del negoci abans de fer-se’n propietari definitivament el 1876. És per això que pensem que el llibre de 1867-1876 correspondria a Gimeno mentre que el de 1866-1883 podria ser el de les anotacions de Micalet. Ara bé, queda per atribuir el tercer d’aquests llibres, el qual apareix sense signar i amb cap altra referència que done llum sobre el redactor. Podria ser el quadern d’algun altre operari que treballara per a Gimeno primer i després per a Insa just en els anys en què es fa el traspàs?

Amb una sistematització no sempre rigorosa, però amb gran ordre per a la seua època, l’encàrrec s’enllestia, segons ens contava Carmen Ferrés, en el moment de la petició de les peces, indicant-se en el registre la relació de tot allò que s’emportaven i el corresponent preu de cada roba. En tornar-la, es comprovava l’estat i s’afegia als peus de la susdita nota la informació pertinent, el que explica que trobem a voltes algun registre que utilitza dos temps verbals diferents: passat i futur.

Aquests encàrrecs podien ser rebuts per carta –a partir de 1923, més o menys, ja ho podien fer mitjançant el telèfon– o personalment a través dels dipositaris de la festa, els ordinaris, els directors de les companyies de teatre o els particulars. La roba es duia amb carrets de mà o amb unes caixes especials de fusta –les dels anys vint encara es conserven– quan es tractava d’enviar-la per tren als pobles. Amb aquestes viatjaven un o dos operaris que ajudaven a vestir els figurants i que, a més, en el cas d’algunes festes, eren contractats sovint per a fer de geganters. En moltes ocasions, passaven una o dues nits hostatjats al poble en qüestió i de com eren tractats, tant positivament com negativament, donen compte alguns comentaris inserits a les llistes del lloguer.²³

Quan era la gent del poble la que acudia a Casa Insa per a replegar la roba contractada, ho feia normalment amb carro i haca. Aquest fet, recordava doña Carmen, esdevenia ja un autèntic dia de festa pel rebombori i alegria que suposava per a aquella gent desplaçar-se a la capital. Però eren més nombroses les ocasions en què l’encarregat de traslladar eixa roba era l’ordinari mateix, qui sovint triava sense massa criteri les peces que eixirien en aquelles processons i manifestacions festívoles.

Malauradament, algunes d’aquelles peces no es tornaven o ho feien en molt mal estat, fet que, com ja hem indicat abans, era motiu de comentaris per part del propietari de la roberia. Un de tants és el que trobem, per exemple, al Llibre de Processons dels anys 1918-1925, on després d’indicar-se la relació de vestits llogats per a les festes d’Alzira del 1921 s’afig el següent: «la ropa tardó á devolverla 8 días y mandé 2 telegramas y vino la ropa floreada, algunos trajes, y mojados de sudor otros, de modo que al año que viene si no va uno de casa no se alquila la ropa».²⁴ També resulta esclaridor el que diu sobre allò ocorregut als vestits i la necessitat de cobrar-los per endavant, advertides les dificultats per cobrar a posteriori, tal com li va passar en Albalat el 1879: «30 trages de Mojiganga y del Niño y 2 Botargas, después de ajustados los 30 trages á 4 r. y los 2 Botargas y del Niño y no pagarlo, aún me quitaron 10 reales, pues cuando se los quitan no aprovechan de sucios y hechos a pedazos. Además, se necesita hacerlos pagar delante, porque luego no quieren pagar, y no hubiésemos cobrado si el Alcalde no les hubiera amenazado».²⁵

Tanmateix, les dificultats de l’encarregat de la Casa que anava a les poblacions a vestir les comparses no eren menors, i en són nombroses les situacions viscudes per aquests herois que de vegades havien de treballar en un terreny diguem-ne hostil, tal com li va ocórrer a un treballador d’Insa a les festes del Crist de Polinyà un 6 d’agost de 1881: «Se llevaron la ropa la víspera y cuando llegó el hombre que fue a vestir el día de la fiesta habían quitado los cerrojos de los cajones y habían sacado toda la ropa y se habían servido de ello. En el ajuste de un día se sirvieron dos».²⁶

La cura dels vestits era fonamental en un negoci com aquest, i el seu deteriorament o la seua pèrdua suposava un maldecap afegit, com queda constatat en aquesta anotació relativa a les festes a la Mare de Déu de Sales de Sueca, el 8 de setembre de 1867: «Se olvidaron las caretas de los Torneantes y me costaron 27 reales. Los Caballetes me los estropearon muchísimo».²⁷ Traslladar aquelles quantitats de roba des de València fins a les poblacions veïnes a final del segle XIX era realment un exercici de logística que havia d’estar perfectament calculat per tal d’evitar pèrdues econòmiques innecessàries. Algunes d’aquestes previsions han quedat enregistrades als llibres de lloguer, permetent fer-nos una idea de com era el treball diari a la roberia. Dels preparatius d’una festa, resulta il·lustrativa aquesta anotació per a les festes de Sueca del 1876: «De la conducción cargué 240 r. y me costó 200 r., y me propuso el carretero que el año que viene lo cargará con un carro y me costaría unos 6 o 7 duros, y es cosa que puede ser poniéndole una poca de sorra²⁸ al carro y si el camino está pesado 2 animales. Se necesita que el carro de la ropa llegue lo más tarde al anochecer para descargar en casa de la Vila, pues más tarde se dispara un castillo y hay que esperar al otro día, y hace falta para la repartición de los bailes que los quieren a punto de día. Le alquilé 1 traje de Santa al secretario y no se lo conté, otro a Félix, el que me ayuda en carnaval y tampoco se lo conté ».²⁹

Consideracions d’aquest tipus demostren que es tractava d’un negoci difícil, que havia de saber fer front a totes aquestes contrarietats, traient-los, a més resquitx econòmic. Encara que sempre tenien preferència els lloguers per a representacions teatrals de grans companyies, tot deixant els exemplars de menor qualitat per a lloguers de roba per a processons als pobles, sabedors com eren del que suposava treballar amb una roba confeccionada generalment amb molta qualitat, que havia de ser usada per un gran públic no sempre conscienciat en tindre cura del seu manteniment, la Casa Insa degué aprendre a obtindre guanys fins i tot malgrat les pèrdues i desperfectes a què s’exposaven les seues robes.

La dansa dels Cabuts assajant al pati de la Casa Insa, cap a 1920.

Potser el model marcat per Gimeno a la seua roberia exercí el magisteri en l’administració del lloguer per a Insa. Així quedava palés en les seues Notas indispensables para el que administre el vestuario y, separándose de ellas, no tiene más remedio que hacer un mal papel en sociedad, es decir, quebrar o sentarse en el medio que llaman en mi tierra, d’on extraiem les següents recomanacions, en aquest cas per a la roba de teatre, però que es poden aplicar a la resta del negoci:

El principal vestuario mío es para teatros, pero hoy día 10 enero 1859 me encuentro sin escritura, como el primer día que entró mi padre QEPD a servir de trajes el Teatro Principal, y mi opinión ha sido y será que por ningún concepto se firme escritura alguna con obligaciones de servir en trajes la escena por no estar sujetos a la voluntad de los directores, que el día que se tiene una cuestión con ellos concluyen con los efectos de uno y la vida que es lo más amable.

El vestuario como negocio tan complicado como el que más, digo respecto al mío, es necesario que todos los días se estudie sobre los trajes y que en las listas de funciones en las manos pueda la persona que lo maneje discernir mucho, muchísimo. Y más de cuatro veces, habiendo yo nacido en el ramo de Ropería, he gastado el dinero muy mal, se debe tener presente que el dinero que se invierte en trajes es lo mismo que si se arrojara a la calle, pero aquí va el ingenio del hombre, que muchísimas prendas de las que tengo en el almacén las ha pagado alguna quidam, porque en negocio de trajes, si no pagan de primeras alquiladas, no pagan un 40%, no se puede trabajar. Muchas veces me han pagado a mí los trajes por el todo.

Aquesta advertència la faria seua posteriorment Miguel Insa Pareja i els seus continuadors, tot constituint-se en una màxima de la Casa el fet que quan es confeccionava una peça nova, si en el primer lloguer no es cobrava la meitat del seu preu, aleshores no es feia un bon negoci.

1.4. El fons d’indumentària per als seguicis processionals

Com hem dit anteriorment, el conjunt de robes i d’altres efectes que conformava originalment el fons de la Casa Insa procedia dels béns traspassats per Juan María Gimeno i Salvadora Cucarella. L’inventari dels vestits que procedien del primer, probablement alguns encara del taller de son pare, també rober, i que passaren a formar part d’Insa, data del 1865: una llista amb pràcticament la mateixa nomenclatura en la indumentària que la que emprarà Insa més d’un segle endavant.

Posteriorment aquest fons es va enriquir amb els Efectos, ropas, armas y demás que Salvadora Cucarella y Puch traspassava en favor d’Insa pels mateixos anys –el llibre on figuren encara es conserva, però malauradament no està datat–. D’entre els efectes adquirits podem assenyalar quantitat de dalmàtiques, túniques, vestits de moros, moixigangues, valencians i valencianes, momos, pastors, Cabuts, santes i Cirialots, entre altres.

I és que, com comentava Carmen Ferrés, mentre la roba de teatre s’ideava completament al taller familiar, amb l’ajuda i la inspiració de figurins i gravats de recreacions històriques, els models de roba processional, tot i que s’elaboraven en gran part ex novo a la Casa, procedien d’aquelles roberies anteriors que, a la seua vegada, prenien com a referència les peces utilitzades històricament al Corpus, establint-se tot un repertori clàssic d’indumentària per a Santetes, Apòstols, Misteris o Locos. Aquest podria relacionar-se, almenys visualment, amb les il·lustracions de l’Àlbum del Corpus, realitzades per Tarín i Juaneda el 1913, o les del Rotllo del Corpus de l’Ajuntament (ca. 1825) –tot salvant, clar està, el marge de fidelitat a la realitat que aquestes pogueren mostrar–. I fins i tot, encara que de manera molt indirecta, amb les imatges representades als llenços de José Camarón el 1790 al monestir del Puig, sobre el trasllat de la imatge de la Mare de Déu a València el 1588; al llenç anònim del segle XVIII, a la capella del Crist de l’església de l’antic convent del Pilar, on es representa el trasllat del Crist del Salvador el 1549 amb motiu de l’ampliació del temple; als frescos de Bartolomé Matarana en una de les capelles de l’església del Patriarca, on es reprodueix la processó feta a València el 1602 per rebre una relíquia de sant Vicent Ferrer, o al doble retaule pintat per Joan de Joanes a mitjan segle XVI per al Gremi de Pelaires, conservat a l’església de Sant Nicolau, on es representa la processó al Monte Gargano, totes citades per Catalá Gorgues,³⁰ per no mencionar l’amplíssima bibliografia sobre relacions de festes dels segles XVI, XVII i XVIII que glossa, per exemple, Carreres Zacarés,³¹ i que d’alguna manera podrien haver-se configurat com a models llunyans per a les seues invencions.

L’Arca de l’Aliança a la processó del Corpus de València, cap a 1950.

De fet, algunes d’aquestes descripcions detallen pormenoritzadament cadascuna de les parts que componien els vestits. És el cas del ball de Tornejants –format pel patge de gineta, tornejants, padrins i patges de vares– que presentà el Gremi de Guanters de València en la processó de 1738 i que apareix en la Quinta Centuria de Joseph Ortí y Mayor, publicada el 1740. En aquesta s’evoca la indumentària que més d’un segle després serviria Insa als Tornejants de Sueca, Silla, Benifaió o l’Alcúdia. Però, aquesta influència no només quedava reflectida en la roba servida per aquesta roberia, sinó que va restar d’alguna manera convencionalitzada en l’imaginari visual col·lectiu. Tenim el cas dels Tornejants d’Algemesí que, tot i no haver llogat la seua roba a Insa, presenta encara una estètica molt semblant a la ressenyada en aquelles narracions.

Moltes de les altres danses processionals que han perviscut fins als nostres dies també han mantingut un mateix referent visual en la seua indumentària al llarg dels diferents segles d’existència, malgrat el seu caràcter efímer. Una excepció que confirmaria aquesta regla seria, en tot cas, la del ball de Nanos o Cabuts que, si bé fa dècades es vestien els balladors amb teles de cotó de diferents colors, com encara ocorre per exemple a l’Alcúdia o a Alzira, en l’actualitat han estat substituïdes en la majoria de manifestacions per vestits de llauradores i llauradors.

La dansa dels Nanos al Corpus de València, cap a 1940.

De la procedència de la majoria d’aquelles indumentàries festives, però, poc sabem. Potser es tractava de models que vertaderament eren fruit de la imaginació del moment i per això s’expliquen tan detalladament, o potser es tractava de models heretats l’origen dels quals fins al moment ens és impossible escorcollar. En aquest sentit, recordem, per exemple, com en la proclamació de Ferran VI a València l’any 1746, s’elogià la inventiva en la interpretació d’un ball: «portóse con tan hidalga bizarría este Gremio [el de Cordoners i Botoners], que al Oficial de él que impuso con tan breves días a los Torneantes en la destreza que se experimentó, le satisfacieron cumplidamente el trabajo que en ello tuvo, dándole agradecidos el título apreciable de Maestro». Suposem, per tant, que si l’originalitat i l’atreviment en el muntatge de danses per a esdeveniments d’aquesta envergadura era un incentiu, moltes d’aquestes que finalment han perdurat, o almenys, la seua imatge o derivats, devien haver-se enginyat durant els segles XVI, XVII i XVIII –tal vegada volent recrear temps pretèrits des de la seua particular visió– al caliu de l’entusiasme d’aquestes celebracions. Tot el contrari del que ocorre al segle XX, on el que més s’ha valorat ha estat precisament el manteniment inalterable d’aquestes tradicions, per damunt dels inevitables canvis i evolucions detectats en la indumentària i les coreografies, els quals no arriben mai a afectar l’essència dels seus valors identitaris.

No és fàcil establir una única línia en l’evolució dels abillaments processionals. No ens valen les poètiques interpretacions, generalment fantasioses, que han dut alguns autors a remuntar-se a temps immemorials –ibers o romans– per explicar el que només tenim documentat a partir de l’edat moderna. Desconeixem a ciència certa quin o quins motius portaren a l’estandardització d’un model concret en la roba de l’Apostolat –en el cas dels mantells romans brodats que lluïen antigament–, en l’ús de la indumentària a la romana –cuirassa i faldellí– i del casquet amb plomes per a les danses de Pals o del Torneig i dels Volants portadors de l’anda, en l’aparició de les faldes de gitanes per als balls dels Arquets, o en la utilització dels pantalons i bruses de baieta pintats a ratlles per a les comparses de folls i les moixiganges.³² Aquesta darrera, almenys, pot tindre un origen documentat, molt més recent, si fem cas a Maximilià Thous quan diu que procedia de la famosa sarsuela Jugar con fuego, composta per Francisco Asenjo Barbieri el 1851, i amb llibret de Ventura de la Vega, on els bojos del manicomi apareixien vestits amb tela revinguda de matalàs a llistes i barret orellut.

1.5. Els pobles i les festes

En analitzar, però, amb deteniment, la documentació de la Casa Insa, així com la conservada en alguns arxius municipals en la secció de Comptes de festes, ens adonem de la importància que tenien aquests negocis de lloguer com a proveïdors i sovint també com a regidors d’una indumentària i d’una estètica que ha perdurat en moltes danses rituals, almenys durant tot el segle XIX i bona part del XX. Un fet que potser resulte sorprenent en l’actualitat, quan el més recurrent en aquestes manifestacions tradicionals és la confecció exclusiva i particular per a cada element festiu.

No obstant això, no cal anar molt lluny per a comprovar que allò més habitual llavors era el lloguer de robes per a les processons i cavalcades, però també per als quadres de balls populars, per a les Carnestoltes, per a les Falles, representacions teatrals, Moros i Cristians o per a alguns personatges de la Setmana Santa. En el cas de la indumentària de les danses rituals, els canvis en el gust, l’evolució de la moda i, sobretot, l’augment de la capacitat adquisitiva, impulsaren ja en els huitanta del segle XX –al vent del desig de recuperació de patrimoni etnogràfic– la voluntat de crear una roba pròpia, només usada per al poble o festa en qüestió, en la qual s’emprara sovint un teixit exclusiu que el distingira dels models usats en poblacions veïnes. Així ocorre, per exemple, amb les dues colles de muixeranguers d’Algemesí, clarament identificables pels colors de la seua roba, o dels Negrets de l’Alcúdia, abillats fins als anys setanta amb una indumentària a la morisca llogada a Insa, i que a partir dels huitanta canviaren radicalment per una brusa ampla i uns pantalons llargs fets amb tela de ratlles verdes i blanques transversals encomanada expressament per l’aleshores regidor de Cultura, Francesc Signes –el pare del qual regentava una botiga de teles–, com a senya d’identitat del ball i també del poble. El mateix cas es pot aplicar a alguns balls recentment recuperats, com els dels Tornejants de Sueca i de l’Alcúdia, els quals per a aquesta nova etapa han renunciat a la indumentària original servida dècades enrere per la Casa Insa i han optat per la confecció d’un disseny totalment diferent, en el cas de Sueca inspirant-se en els Tornejants d’Algemesí però afegint els colors propis de la seua ciutat, el roig i el groc, i en el cas de l’Alcúdia, mantenint una estètica a la romana clàssica –amb cuirassa i faldellí i casquet emplomat– però substituint l’antic color encarnat pel blau i blanc al·lusius a la seua patrona, la Mare de Déu de l’Oreto.

Fins als anys setanta del segle XX la informació que ens aporten els Llibres de Processons és riquíssima i, si bé, per sí mateixa, no pot abastar la totalitat del fenomen festiu valencià, sí que es tracta almenys d’un instrument fonamental, a completar amb altres fonts i reculls bibliogràfics, que ens documenta amb gran precisió la presència, evolució, i en alguns casos desaparició, de molts dels elements folklòrics –figures bíbliques, històriques i al·legòriques, Misteris i Martiris, carros triomfals i danses– aglutinats en les dues manifestacions celebratives per a les quals Insa treballava principalment: la Processó i la Cavalcada.

Les cosidores de la Casa Insa en plena feina, cap a 1900. Col. Díaz Prósper.

Aquesta segona, que tingué el seu últim moment d’esplendor al final del XIX i principi del XX, i que també era coneguda com la Degolla, se celebrava generalment la vespra del dia gran. Era un esdeveniment lúdic que fonamentava la seua configuració típica i convencionalitzada en la del Corpus Christi de València, tot i que cada poble va adaptar els seus elements integradors als gustos, interessos o disponibilitats econòmiques de cada moment. Sota aquest terme genèric es pot trobar una certa varietat tipològica que deriva en les anomenades cavalcades artístiques, al·legòriques o històriques –aquestes últimes incloïen personatges coneguts de la història local, valenciana o espanyola, com ara el rei Jaume I, els Reis Catòlics o Cristòfol Colom–. També cal assenyalar com algunes d’aquestes a principi del segle XX esdevingueren autèntiques batalles de flors per influència de la del cap i casal, llavors una de les manifestacions lúdiques amb més renom del calendari festiu valencià.

Aquestes cavalcades solien comptar generalment amb un o dos carros triomfals –dels quatre o cinc que Insa conservava al pati–, els quals eren capitanejats per una reina de la festa, luxosament vestida, acompanyada de dues cambreres. En aquests també podien figurar alguns xiquets vestits d’àngels i alguns homes disfressats d’indis per a conduir-los. De la mateixa manera solien incloure en el seguici al capellà de les Roques, o convidador de la festa, vestit amb indumentària cerimonial i muntat a cavall, al qual acompanyaven dos momos i dos xiquets amb banderes, figures totes elles procedents del Corpus valencià. No podien faltar tampoc les Banderoles, reis d’armes abillats amb les dalmàtiques quadribarrades, barba postissa i corona de llautó, que enarboraven les banderes de la ciutat, encara que alguns pobles tenien les seues pròpies. En aquest seguici profà també podien incloure’s alguns personatges bíblics de sabor molt popular, com els tres Reis Mags seguits de tres criats, o els protagonistes de la Fugida a Egipte, més coneguts com La Burreta. Animaven la carrera algunes comparses, com les dels folls o les de moixigangues, variades i tradicionals danses rituals que obrien els seguicis i que també ballaven a la processó i, per descomptat, els Nanos i Gegants, tots ells acompanyats per botargues que, estrafolàriament vestits, demanaven la voluntat als assistents. L’element regional tampoc no faltava en aquestes celebracions i, per a moltes d’aquests es llogaven vestits de llauradors i llauradores que després lluïen muntats sobre engalanades gropes.

Molts d’aquests personatges, no cal dir-ho, podien figurar tanmateix en les Processons, la majoria de les quals comptaven amb un seguici prou convencional, tot i el caràcter efímer d’alguns dels seus elements, que podem descriure resumidament de la següent manera: Apòstols, Patriarques (Josué, Moisés, Noé, els Exploradors –Caleb i Josué, coneguts popularment com La Parreta–, els portadors de l’Arca, Abraham, Isaac, David, Aaron, Salomó i Melquisedec eren alguns dels vestits més llogats), les dotze Tribus (Rubén, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Isacar, Zabuló, Josep i Benjamí), Profetes (Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel), Matrones (Judith, Esther, Débora, Abigail, Ruth, Maria la d’Aaron...) i Cirialots eren els personatges més comuns que encapçalaven la representació bíblica, amb la qual es mostrava la història de la Salvació a través d’un vertader catecisme vivent que tractava d’establir una clara correspondència entre els passatges i personatges de l’Antic Testament amb els del Nou, tal com ja feia la literatura exegètica medieval.

Alguns caps d’Holofernes i Sísara per a les Matrones. Revista Estampa, núm. 349, 1934.

Amb ells figuraven també els Martiris i Misteris, representacions teatrals breus interpretades generalment per xiquets i xiquetes, sent els de santa Bàrbara, la Casta Susanna, sant Bernat i les germanes i el d’Adam i Eva els més demandats a la roberia.

Així mateix, desfilaven també un bon nombre de sants i santes del devocionari popular local, com ara sant Vicent Ferrer, sant Miquel Arcàngel, sant Martí i el pobre, sant Joan Baptista, sant Antoni Abat i el dimoni o sant Jaume acompanyat d’uns morets, i les santetes Úrsula, Llúcia, Caterina, Filomena, Isabel, Rita, Magdalena, més la Puríssima, la Dolorosa i la Samaritana.

Intercalats moltes vegades solien figurar alguns xiquets o xiquetes vestits d’angelets, no faltant els Nanos i Gegants, algun carro de triomf, els volants que conduïen l’anda amb la imatge del sant, el Crist o la Mare de Déu i, de manera destacada fins a les primeres dècades de segle XX, un bon nombre de danses rituals acompanyades pels botargues encarregats de demanar la voluntat, sovint vestits amb la mateixa roba que els dansants i altres vegades abillats a l’antiga o amb l’estrafolari vestit dels folls.

Aquestes danses tradicionals que, com avançàvem adés, podien eixir tant a la cavalcada com a la processó, compartien totes unes característiques comunes tant pel que fa a la indumentària com a les coreografies i músiques interpretades. A Insa es llogaven vestits per a danses guerreres com el ball de Pals i Planxes, també coneguts com ball de Bastons o dansa d’Indis –per la seua peculiar indumentària a la romana tocada amb un casc emplomat–; el ball de Guerrers o la dansa d’Espases, característic per utilitzar aquesta arma en les seues evolucions; el ball de Porrots o d’Alcides, de caràcter marcial i amb una plasticitat molt peculiar, i el solemne ball de Tornejants, els quals es distingien per enlairar destrament les seues varetes. També s’hi adquirien els grotescos vestits de baieta per a les comparses de folls i moixigangues, dues denominacions que en alguns casos indicaven un mateix ball, tot i que no era sempre així, ja que els vestits de Locos també podien funcionar com a botargues o com als Pegadors de la Degolla que iniciaven la comitiva espantant els assistents i obrint pas al seguici.

La indumentària d’aquestes comparses citades com a moixigangues o folls en la documentació d’Insa solia estar composta majoritàriament per bruses o jaquetes estrafolàries i pantalons de tela basta i forta de dos o més colors i disposició a ratlles o quadres –el que normalment s’identifica com a vestits de botargues–, semblant al dels vestits arlequinats dels folls, amb els dos colors ordinaris de blau i groc i que tan presents estaven a les festes valencianes setcentistes i huitcentistes.³³

Aquestes foren les robes que adquirí a mitjan del segle XIX el rober Miguel Insa als anteriors robers, als quals els comprà part del negoci, tal com figurava en l’inventari del traspàs de Salvadora Cucarella a Miguel Insa i on es detallaven diverses jaquetes i pantalons de la Moixiganga: «31 chaqueta algodón a cuadritos./ 31 pantalón./ 28 chaqueta bayeta verde y encarnada, una de estas con capuchas, las demás con gorros, 6 de estos más flojos./ 26 pantalones de id. 6 de estos más flojos./ 2 arlequines a cuadros con cascabeles, uno de paño y otro de tela claro./ 1 traje niño para el final de la mojiganga, trusa de bayeta, encarnada y amarilla, ropilla de montera».