Читать книгу Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa - Oreto Trescolí Bordes - Страница 14

2.1. Les festes de gràcia en honor al Santíssim Crist de les Campanes

La celebració més important i de major tradició històrica a Albalat és la dedicada al Crist de les Campanes, la qual té lloc des de ja fa més d’un segle cada 17 d’agost. Abans, però, tenia caràcter mòbil i es realitzava als mesos de tardor. El seu cas resulta un exemple representatiu dels processos d’evolució i canvi que es donen dins de l’àmbit festiu valencià, tant pel que fa a les dates de celebració com pel que significa l’efimeritat o continuïtat dels diversos elements que l’han integrat –pensem en les antigues danses rituals que hi participaven al segle XIX o en els personatges bíblics que encara hui en dia concorren–.

La processó dedicada al seu patró acull en l’actualitat, tal com ha ocorregut de manera no sempre contínua en segles precedents, un seguici de figures bíbliques que representen la història de la Salvació a través d’un vertader catecisme vivent. Aquest està integrat per alguns personatges de l’Antic Testament, com ara Adam i Eva, els patriarques, els jutges, els reis i profetes majors, i d’altres del Nou, com són els Apòstols i els Quatre Evangelistes, tots ells acompanyats dels sants patrons de la localitat, els quals precedeixen la imatge del Crist de les Campanes conduïda per la seua guàrdia i portadors. Juntament amb aquest bell conjunt plàstic i ballant davant la creu processional, cal destacar també la participació intermitent els darrers anys dels Gegants i la dansa de Cabuts, interpretada pel Grup de Danses El Segreny d’Albalat així com de la Colla de tabal i dolçaina La Llocà.

Però aquesta processó tan extraordinària, que destaca entre totes les que en l’actualitat es fan a la comarca de la Ribera per ser la que compta amb un major nombre de personatges bíblics, no sempre ha tingut lloc com el dit el 17 d’agost.

Al llarg del segle XVIII se celebraven festes de gràcia, movibles en el calendari, en les quals el veïnat agraïa els seus patrons pels favors dispensats, tot coincidint en el temps amb la collita de l’arròs, conreu majoritari al terme i ocupació principal de bona part del veïnat. Una primera notícia documentada referida a festes de gràcia dedicades al Crist ens situa a final de setembre de 1793: «en atención a las muchas lluvias y avenidas del Río, y nos ha guardado el arros».¹

Aquestes celebracions litúrgiques es dedicaven als patrons tutelars de la vila: el Crist de les Campanes, sant Roc i els Sants de la Pedra, en agraïment per haver-los lliurat de les desgràcies meteorològiques –riuades, tempestes o pedregades–, epidèmiques o bé per haver-los proporcionat bones collites, i estaven acompanyades d’actes tan tradicionals i habituals com misses, processons, cavalcades i castells de focs d’artifici, programació molt comuna, d’altra banda, a la major part de les festes majors de l’època.

Durant la primera meitat del segle XIX, allò habitual era que les festes es perllongaren durant tres o quatre dies oscil·lant entre els mesos d’octubre i novembre, d’acord amb la conveniència dels treballs del camp. Un document municipal de principi de segle XIX, transcrit per Pere Hernandis, ens informa de la seua celebració fins i tot en dates tan tardanes com els darrers dies de desembre i els primers de gener:

Juntos y congregados los señores componentes del ayuntamiento de esta dicha villa, unánimemente y conformes resolvieron que se celebren las funciones de gracia de este modo: el día treinta de los corrientes [mes de desembre] la festividad de los santos de la Piedra, el treintayuno la del señor san Roque, el día primero de enero del viniente año la del santíssimo Christo de las Campanas, y el día dos de los propios la de las benditas Almas del purgatorio, tributando gracias al Omnipotente por los beneficios que tiene dispensados a esta villa y sus moradores, para que se digne continuarlo por su gran bondad y misericordia.²

Aquell any resultà abundant en notícies relatives a la qüestió. A més d’algunes cartes enviades pel rector, Jacinto Aranda, i l’arquebisbat de València, donant el vistiplau a tan solemne acte, hi trobem un acord de l’Ajuntament en el qual a més d’uns ordenaments relatius a la decència que havien d’observar els seus veïns, tant en la neteja de les cases per on passava la processó com en la discreció dels mateixos assistents, es feia manament de l’ordre de l’esmentat seguici processional:

Hirá delante la cruz de la parroquia y acólitos, según estilo, luego seguirá el estandarte de la cofradía del señor san Josef, tras éste hirá el de nuestra señora del Rosario, luego seguirá el del santíssimo Sacramento, después hirá la imagen de nuestro abogado san Roque con dos achas encendidas, después la de san Sebastián, después la de los santos de la Piedra, después la de nuestra Señora del Rosario, después seguirán sesenta achas encendidas, que de prevención se han conducido de la ciudad de Valencia, luego seguirán quatro blandones puestos por los mozos del Rosario, dos por […], luego hirá la santa imagen conducida por dos sacerdotes con dalmáticas, otro de capa, acompañada con las quatro linternas buenas de los mozos del Rosario, conducidas las dos por los mismos obreros del señor san Pedro y las otras dos por dos individuos que deveran buscar, se llebará de prevención un taburito, o tarima, para que quando quieran descansar la santa imagen los que la lleven, no toque en tierra la cruz, descansándose en dicho mueble que será llevado por quatro niños vestidos de ángel, luego seguirá la presidencia de nuestro señor cura párroco, y luego seguirá el palio de retén, conducido por los señores del ayuntamiento …³

Estendards, imatges en andes, ciris i més ciris eren alguns dels elements que més es tenien en compte. Però, a banda de l’estricte protocol de la desfilada, res no se’ns diu encara al voltant de danses o personatges bíblics, tan sols els quatre vestits d’àngels utilitzats pels xiquets que conduïen la tarima. L’interés per les funcions religioses, com eren les misses solemnes, els predicadors contractats per al sermó i, per descomptat, les processons com a colofó a les festes, ens parlen de les inclinacions i sensibilitats dels riberencs d’aleshores. No obstant aquesta escarida menció, i per a interés del present estudi, descobrim que poques dècades després, en la mateixa processó del Crist, ja hi participaven algunes danses processionals i figures bíbliques en forma prou semblant a la que presentarien en molts altres pobles riberencs, tot dotant de major lluïment aquestes celebracions.

Ens referim, en concret, a les danses de Pals, de l’Espasa, Pelegrines, Pastorets i Pastoretes, Moixiganga, Tornejants, Arquets i Cavallets, totes amb caràcter efímer, això sí, i de les quals sols hem trobat referències als arxius municipal i de la Casa Insa a les darreres dècades del segle XIX. De totes, les més importants semblen haver estat les de Pals, Pastorets i Pastoretes i la Moixiganga, doncs apareixeran de manera més generalitzada als documents.

La processó al Crist de les Campanes. Els portadors amb la Verònica. Foto: Antonio Mont Perales.

Noé. Arxiu Emilia Domingo Pérez.

Moisés. Foto: Antonio Mont Perales.

Els exploradors de la Terra Promesa, coneguts com La Parreta. Foto: Antonio Mont Perales.

2.2. Primeres relacions de lloguer a Albalat de la Ribera

En rastrejar les notes de l’arxiu de la Casa Insa, la primera dada que ens arriba d’Albalat són unes relacions dels vestits llogats a la roberia de Salvadora Cucarella i Puig, una de les antecessores d’Insa. La primera data és del 1857, sense especificar ni el dia ni el mes ni si el lloguer es refereix a la processó o a la cavalcada de la vespra. En aquesta es mencionen les peces següents:

Apóstoles con hachas. 4 Patriarcas. 4 Volantes. El Carro triunfal y los 4 vestidos para arrastrar el Carro de carnes y toneletes de los Alcides, esto lo pagó el Ayuntamiento, 360.

Alquilado que cada uno de por si se lo pagaba.

8 trajes de Torneo de Indio regulares, 100. 8 para la Danza de los Palos, compuestos de pantalón y corpeto de carne, toneletes encarnados, de los más inferiores, ajustado á 8 reales de una función, 64. Danza de Caballetes á 9 reales un día, 82.

Lo menos 30 vestidos de santa que se alquilaron desde 30 reales hasta 12 reales. Se sacó bastante producto de esta función. Siempre se sacaría en la función, lo menos 1200. Yo pago la conducción de los trajes, por el ferrocarril hasta Algemesí.⁴

De la relació s’extrau que la processó solia comptar tant amb elements representatius i al·legòrics –personatges bíblics– com coreogràfics –danses– que donaven major lluïment al seguici estrictament religiós.

Com podem comprovar, en aquesta apareix citada la dansa de Tornejants, composta de huit dansadors abillats amb la indumentària d’Indis, és a dir, cuirassa i faldellí a la romana i casc emplomat. Aquesta dansa, de caràcter molt efímer, sols apareixerà inclosa una vegada més al llibre de processons de Cucarella, l’any 1861, i en aquesta s’especifica una mica més la configuració de l’abillament, ara per a sis tornejants i un rei: «7 corazas de alama, 7 toneletes y 7 mantitos, pantalones y simeros».

La següent dansa que hi apareix és la de Pals, interpretat com és habitual per huit balladors. Aquesta Dansa de Pals, Palets, Bastonets, Indis o de garrotes, que és com sol citar-la indistintament la documentació albalatenca, ha estat una de les manifestacions més tradicionals en les seues festes de final del XIX.⁵ Entre el 1857 i el 1885 als arxius de la Casa Insa trobem diverses anotacions sobre el seu lloguer i les peces que conformaven l’abillament. A més de la descripció del 1857, en les dels anys 1866 i 1868 es diu que els vestits eren de volants, i a partir del 1869 s’especifica una mica més i se’ns informa que els balladors anaven abillats amb pantalons de color carn, faldellins rojos, cuirasses verdes de llana o vellut, mantetes roges i cascs a l’antiga amb plomes. Les espardenyes i els pals no es llogaven perquè eren proporcionats per l’Ajuntament, com ha estat freqüent des d’antuvi en aquest tipus de manifestacions folklòriques.

També s’incloïen entre els abillaments contractats aquell any de 1857 els de la dansa de Cavallets, que també apareixeran en les llistes de 1861 i 1864, on s’especifica que els huit xiquets anaven vestits de moros.

Per la seua banda, una escarida menció a les figures bíbliques –en comparació amb la nodrida presència de l’actualitat– constata la participació dels Apòstols, quatre Patriarques i una trentena de santetes sense especificar. A més s’apunta un carro de triomf que, per les notícies conservades relatives a anys posteriors, segurament participaria tant a la cavalcada de la vespra com a la processó.

La nota de lloguer del 1861 registrada a Insa introdueix nous balls i especifica que l’ajust de roba era per a tres processons, les dels tres sants tutelars de la població, i una Degolla, o siga, una Cavalcada.⁶ De les danses que participaren a les processons hem de destacar la presència de la Moixiganga, composta per vint moixiganguers més el xiquet vestit d’àngel que rematava la figura. La menció a aquesta dansa de folls, en nombre variable de balladors segons l’any –entre dèsset i trenta membres– es va repetir a les festes del 1862, 1866, 1868, 1872, 1874 i 1879, sent aquesta l’última notícia que malauradament tenim de la seua participació a Albalat. Res, però, no s’especifica a les notes de lloguer sobre la seua indumentària, tot i que pensem que no seria molt diferent de les emprades per aquest tipus de comparses en altres poblacions, açò, estrafolària i de colors.

En el 1861, i posteriorment l’any següent apareix també la dansa del Jardí, composta per tretze balladors –dotze més el mestre–, la qual ben bé podria referir-se a la dansa dels Arquets, i amb una indumentària formada per cuirasses verdes, tonellets rojos, mantells, calçons blancs de punt i gorres roges emplomades.

Així mateix, els Cabuts, també inclosos en nombre de sis, i que no tornaran a ser citats als seguicis fins a la segona dècada del segle XX, en què participaren «cuatro enanos» per a una festa anomenada de les Xiques celebrada l’1 d’octubre del 1916. Posteriorment, i ja després de guerra, apareixerien «cinco cabezudos» en les festes de 1940, els quals seguiran formant part de la comitiva amb nombre variable de balladors, quatre o sis, el 1953, el 1955 i ininterrompudament entre el 1962 i el 1965.

Una altra dansa efímera que va participar en aquells darrers anys del segle XIX fou la de l’Espasa, la qual sols apareix citada a les llistes de lloguer els anys 1862 i 1864. Aquesta dansa de caràcter guerrer que utilitza espases que són colpejades rítmicament estava formada per tretze membres –dotze balladors i el mestre– vestits amb armilles de panilla, pantalons de punt blanc i gorres emplomades.

Per la seua banda, la dansa de Pastorets i Pastoretes es menciona per primera vegada a les llistes de la roberia en l’any 1865. Val a dir que les festes d’aquell any, celebrades entre els dies 20 i 22 de novembre, ho foren en agraïment per haver lliurat relativament bé la població de l’epidèmia de còlera morbo que havia assolat la província.⁷ Per a tal ocasió s’encomanaren huit vestits de Pastorets i el Pastor Gran i huit de Pastoretes amb la reina de les Pastores. Com ocorria amb la Moixiganga, tampoc no tenim cap descripció sobre la roba llogada per a les danses de Pastors, i novament el referent visual més pròxim el tenim a les danses d’aquest tipus conservades en altres poblacions. Es tracta de danses senzilles en què les coreografies eren interpretades habitualment per xiquets acompanyats d’un Pastorot i per xiquetes acompanyades d’una reina o Mare de les Pastores. A Albalat encara se citaren les danses de Pastorets i Pastoretes de manera conjunta fins al 1871, però sembla que a partir de 1872 i fins a 1883, última data en què apareixen, sols hi participà el ball de Pastorets. D’altra banda, els anys 1874 i 1877, foren llogats per a una insòlita Fiesta de Mujeres, celebrada els dies 19 i 18 de novembre, respectivament, juntament amb els vestits de l’Apostolat, Cirialots, Patriarques, Matrones, santes i la Fugida a Egipte.

Els anys 1865 i 1866 es llogaren huit vestits de les xiquetes Pelegrines amb la Mare –distingida de la resta per dur una túnica morada–, tot i que no s’especificava quina era realment la indumentària usada per aquest ball. Potser es tractara d’una roba semblant a la de l’antiga dansa de Pelegrines de l’Alcúdia o la recentment recuperada de Carcaixent, distingida per portar com a atribut una petxina sobre barret d’ala ampla. I quant al ball, se suposa que, de la mateixa manera que a aquests pobles, consistiria en trenar i destrenar cintes de colors en torn a un pal.

Un gran infoli imprés el 1862 a l’impremta Piles de Russafa sobre les festes de gràcia dedicades al Crist i a sant Roc els dies 17, 18 i 19 de novembre revela en unes estrofes les danses pròpies de la Degolla que les acompanyarien: «Tindrem donsaina i dansetes,/ ball de locos, caballets,/ i no faltaran chiquets/ que pleguen les desimetes».⁸

L’Arca de l’Aliança. Foto: Antonio Mont Perales.

Josué, qui para el Sol. Foto: Antonio Mont Perales.

Cirialots. Foto: Antonio Mont Perales.

Les dones fortes. Foto: Antonio Mont Perales.

A banda d’aquestes danses, els personatges bíblics eren un altre dels al·licients en les desfilades religioses albalatenques de llavors i que es mantindrien durant molts anys. Les relacions de lloguer dels anys 1865 i 1866 n’ofereixen una bona mostra. Així per exemple, amb data de 18 de novembre de 1866 s’encarregà la roba a Miguel Insa Pareja⁹ especificant-se de manera separada l’abillament dels personatges, balls i comparses que anirien a la cavalcada i els que ho farien a la processó.¹⁰

Segons aquesta relació la cavalcada estigué formada per una sèrie d’elements profans tradicionals com eren el carro triomfal, dos Momos amb banderes, el capellà convidador, dos xiquets amb banderes, dos lacais –vestits amb casaques roges, pantalons de punt blanc i barret–, els tres Reis, tres criats i dos macers, que repeteixen la seua presència en anys posteriors.

En canvi, el lloguer de vestits per a la processó era molt més nombrós, i hi incloïa tot el corpus catequètic format pels Apòstols amb llurs al·legories; els dotze Cirialots; els quatre volants per a dur l’anda i els dos vestits d’àngels per als xiquets que l’acompanyaven; el Misteri de santa Bàrbara que es recitava davant la processó, en el qual hi figuraven quatre moros, el pare de la santa i dos àngels; la figura de Noé; la Fugida a Egipte, de vegades acompanyats de dos llauradorets; i, per últim, catorze vestits per a santes i matrones, d’entre les quals podríem citar santa Llúcia, la Verònica, la Samaritana, Judith, Esther i Rebeca. A més, hi figurava un carro de triomf, capitanejat per la reina, acompanyada de dos xiquetes vestides de blanc, un àngel, el cotxer que conduïa el carro –abillat amb un vestit a l’antiga de color– i quatre personatges més per a tirar del mateix vestits amb pantalons, jupetí, pitet i cimera.¹¹

El 1868 es repetí pràcticament sense variació la nota de lloguer del 1866, excepte per la supressió del ball de Pelegrines que ja no torna a trobar-se a la documentació. Aquell any, l’Ajuntament acordà, a causa de les bones collites d’arròs, fesols i altres cereals, que el 14 de novembre es fera la Cavalcada de costum, el 15 la festa al Crist de les Campanes i el 16 als Sants de la Pedra. També es va disposar que l’església fóra decorada pels adornistes –floreros dirà la documentació del moment– nomenats per la Comissió i que a més, açò és important per les poques vegades que es menciona, fóra « adornada la procesión con bailes de garrotes –de Pals–, pastores y pastoras».¹² Aquesta notícia apareguda a l’arxiu municipal no cita, però, la participació de la Moixiganga que sí constata la nota de lloguer d’Insa.

Una altra ocasió important fou la del 18 d’agost de 1872, en què se celebrà, poc de temps després d’haver-se restaurat el temple parroquial, una festa d’acció de gràcies en honor al Crist de les Campanes amb destacada presència de les funcions religioses.¹³ La indumentària per a les distintes comparses fou llogada per l’alcalde Tomàs Hernandis i en la llista s’incloïa l’Apostolat, el Misteri de santa Bàrbara, una dansa de Pals o d’Indis, vint-i-dos vestits per a la Moixiganga i un àngel, sis botargues, i huit vestits per al Ball de Pastors.¹⁴

La del 29 d’octubre de l’any 1874 sembla que també tingué prou lluïment si tenim en compte el volum de roba llogada. El primer dia de festes es donà compte de la cavalcada, on hi intervingueren els personatges característics d’aquestes manifestacions tan populars. Juntament amb ells hi ballaren la dansa de les Pastoretes i la de Pals. En canvi, la nota de lloguer no menciona cap dansa per a les processons celebrades en honor als sants tutelars el segon i tercer dia de festes, a excepció de la Moixiganga, la qual apareix acompanyant els Apòstols, Cirialots i el Misteri de santa Bàrbara.

En canvi, en la relació de vestits llogats per a la festa d’acció de gràcies celebrada els dies 16, 17 i 18 de novembre de 1879, les danses participants foren incloses dins de les processons, juntament amb els personatges bíblics i el santoral, i no en la cavalcada. Les danses que eixiren aquell any foren les de Pals, Pastorets, Moixiganga, formada per trenta integrants i l’àngel, Cavallets, amb huit xiquets abillats amb turbants i espases, i la dels Arquets –potser l’antiga dansa del Jardí–, la indumentària de la qual constava de « 12 trages de tonelete encarnados, corazas de terciopelo verdes bordadas, mantitos encarnados, pantalones de punto (de color) carne, gorras azules con plumas ».¹⁵

2.3. El trasllat de les festes a l’agost

De l’organització de la festa s’encarregava l’Ajuntament, presidit llavors per l’alcalde Tomás Hernandis. Una de les seues tasques era la de nomenar una comissió de festes formada per alguns regidors que tenien com a missió llogar els predicadors, banda de música, danses, dolçainers, adornistes, rober, pirotècnic, etc., per a determinat any. Durant la segona meitat del segle XIX, les festes dedicades al Crist de les Campanes encara tenien lloc entre els mesos d’octubre i novembre, tot i que a partir del 1865, i amb l’eradicació de l’epidèmia del còlera, s’evidencia la voluntat de traslladar les festes de gràcia al mes d’agost, tot i que no sempre s’aconseguirà.¹⁶ No fou sinó a partir de les darreres dècades del XIX que l’Ajuntament d’Albalat, juntament amb la comissió de festes, decidí de celebrar-les el 17 d’agost, tot fent-la coincidir amb les solemnitats dels dies 15 i 16, consagrades a l’Assumpció de la Mare de Déu i el patró sant Roc:

El Señor Presidente hizo presente que de acuerdo con la Comisión de fiestas se había determinado celebrar la fiesta acordada al Smo. Cristo de las Campanas el día diez y siete del próximo mes de Agosto, toda vez que los días quince y diez y seis se han de celebrar las que se consagran á la Asunción de la Virgen y al patrono de este pueblo, San Roque; dando con esto más brillantez á la fiesta y expansión al pueblo.¹⁷

Amb tot, aquest canvi sembla que tampoc no fou definitiu, ja que un any després, el 1883, el mateix Ajuntament acordava tornar a celebrar-la en el temps abans acostumat:

Habiendo llegado la época en que se acostumbra celebrar algunos años en esta villa solemnes fiestas al Smo. Cristo de las Campanas, el Ayuntamiento después de una ligera discusión acerca del día o época más a propósito para la celebración de dichas fiestas, acordó por unanimidad que se verifiquen a últimos de setiembre ó principios de octubre próximos.¹⁸

Segons aquest acord, que de fet fou puntual, les festes es dugueren a terme a les darreries d’octubre. El dissabte 27 a la vesprada tingué lloc la Cavalcada, el diumenge 28 les festes religioses als Sants de la Pedra i el dilluns 29 al Santíssim Crist de les Campanes.¹⁹ En aquestes, juntament amb els personatges bíblics i Misteris habituals, hi participaren les danses de Pals, Pastors, i Arquets.

El 1885 tornen a celebrar-se festes de gràcies al Crist encara a final d’any, aquesta vegada amb ocasió de la desaparició de l’epidèmia colèrica.²⁰ Sembla que aquestes foren les últimes festes de gràcia de les que es té notícia i que el 17 d’agost acabarà consolidant-se com a data fixa de celebració als sants patrons. Llavors també es va efectuar un lloguer de roba a Casa Insa, encara que de menor port, en concret alguns santets i matrones i la dansa de Bastonets.

Malauradament, no tots els anys l’Ajuntament pogué complaure els desitjos de festa i esbarjo de la seua població. Algunes vegades, causes de força major ho impediren, com ara l’estat d’alarma a conseqüència d’un nou brot de còlera que patia la província, pel qual la Junta Local de Sanitat informà desfavorablement sobre la conveniència de celebrar les festes a l’Assumpció i el Crist, malgrat la voluntat positiva que mostraven els regidors perquè tal activitat festiva es poguera dur a terme.²¹

Malgrat uns i altres contratemps, i els consegüents canvis en la data de celebració de les festes patronals, aquestes s’assentaren definitivament en el mes d’agost els anys posteriors. Però no fou fins als primers anys del segle XX que es contractarà alguna cosa a Casa Insa, i de manera molt intermitent.²² A més, en aquell moment desapareixen de les notes els vestits per a les danses, i és d’aquesta manera que concloïen a Albalat aquelles manifestacions tradicionals que havien format part de les seues festes en les darreres dècades del XIX. Ja tan sols eixirien algunes figures bíbliques i al·legòriques –Apòstols, Banderoles, sants, etc.– per a la cavalcada i la processó. Probablement vistes les danses com elements profans i indecorosos no massa dignes per a formar part dels seguicis processionals a principi del segle XX, aquests elements folklòrics patiren una greu revisió en termes generals en la majoria de pobles i, en alguns d’ells, com ara Albalat, es veieren abocats fins i tot a la seua desaparició.

De com eren els actes principals del canvi de segle donen compte les cròniques periodístiques i els programes de festejos. Així, el dia 15 d’agost estava dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu, durant el qual hi havia funció religiosa, processó a la vesprada i serenata i castell de foc a la nit. El 16 es feia festa a sant Roc on, a més de la missa, l’acte principal era una cavalcada històrica. I el dia 17 d’agost tenia lloc la festa en honor al Crist de les Campanes. Després de la diana pel dolçainer i la banda de música contractada, es verificava la solemne funció religiosa cantada a tota orquestra tant per la banda municipal com per un orfeó forà, i el sermó, del qual se n’ocupava algun rector, beneficiat o canonge convidat per a l’ocasió. Posteriorment, a la vesprada, es feia la processó, en la qual intervenien els personatges bíblics i, en acabar, hi havia serenata per la banda de música i cloenda de les festes amb un castell de focs d’artifici.

Aquests eren, en línies generals, els actes principals i tradicionals que es feien en l’esmentat període. A banda, hi havia altres activitats lúdiques que suposaren tota una novetat per al seu temps i que gaudiren del beneplàcit del públic. Ens referim a l’elevació de globus aerostàtics,²³ cinematògraf públic,²⁴ concerts, revetles, enllumenat dels carrers principals i les habituals i perilloses corregudes de vaquetes que es feien a la vesprada durant la setmana posterior a les solemnitats religioses.²⁵ Tampoc no podem oblidar algunes vetllades de música popular, destacant si de cas la sessió de balls i cants populars que el 16 d’agost de 1930 realitzà la Rondalla Valenciana dirigida pel mestre Emilio Gadea.²⁶ O alguna fita curiosa, com ara, l’estrena del pasdoble Sangre Española, obra del músic local Manuel Pérez durant el concert celebrat per la Banda Municipal el 15 d’agost d’aquell mateix any.²⁷

Un altre aspecte al qual es feia menció particular era la neteja de les façanes i dels carrers pels quals passava la processó, especialment la de la Casa Consistorial que, per a tal finalitat, adornava els balcons amb teles i fanals per a una millor il·luminació.

Val a dir que les cavalcades al·legòriques es van constituir com un dels principals atractius de les primeres dècades del segle XX. Fins i tot, els diaris es feren ressò d’una esplèndida cavalcada que tingué lloc el 16 d’agost de 1930 i que discorregué pels principals carrers de la vila, eixint del carrer de València i finalitzant en la plaça de la Constitució. D’aquesta donà compte al diari el seu corresponsal:

Merece especial mención la anunciada cabalgata, en la cual ganaron la admiración por su artística carroza y por sus elegantes trajes de Colombinas las simpáticas señoritas Angelita Mulet, Purita Hernandis, Ángeles Armengol y María Catalán.²⁸

Malauradament, de la mateixa manera que a la majoria de pobles que celebraven aquest tipus de manifestacions festives la vespra del dia gran, les d’Albalat van desaparéixer després de guerra i ja no tornaren a trobar el seu lloc dins del programa de festejos.²⁹

Per la seua banda, en la processó continuaren participant un bon nombre de personatges bíblics, amb els quals es mantenia una tradició que, de manera ininterrompuda, havia estat present en les festes albalatenques des de temps immemorial. Fins i tot en moments tan crítics com els de la República, la crònica periodística de la processó celebrada el 17 d’agost de 1935 els citava de manera destacada:

A las 20, solemne procesión en honor al Santísimo Cristo de las Campanas, la que será presidida por los señores clavarios y en la que tomarán parte gran número de personajes bíblicos, luciendo valiosos y adecuados trajes y cerrando tan brillante manifestación popular la Banda Municipal de Castellón de la Plana.³⁰

En acabar la Guerra Civil, es recuperà la processó i amb aquesta alguns dels elements que havien participat anys enrere, els quals, al llarg de les dècades següents, continuaren sent llogats pel poble d’Albalat a la Casa Insa. Aquests lloguers eren fonamentalment de personatges bíblics de l’Antic Testament, com ara Josué i Noé –coneguts en la documentació pels seus atributs: Sol i Colomet–, la Parreta o Exploradors de la Terra Promesa, els Patriarques –Abraham, Moisés, Aaarón, David, etc.–, l’Arca i els portadors, i sortosament alguns anys les Matrones –Judith, Esther, Rebeca, la Samaritana–. També altres personatges del Nou Testament i del santoral, com ara els Apòstols, els dotze Cirialots –que en l’actualitat ja no hi figuren–,³¹ les santes –Llúcia, la Verònica, la Dolorosa, les tres Maries–, que en anys com el de 1940 arribaren a eixir-ne fins a vint-i-huit, els sants Joan, Lluís i Roc, la Burreta o Fugida a Egipte, i els Misteris de la Casta Susanna i el de la verge santa Bàrbara.

També hi figuraven les Banderoles i els vint-i-quatre guerrers romans abillats amb pals i llances utilitzats llavors com a portadors de l’anda del Crist. A tots ells, s’havia de sumar el ball de Nanos i els Gegants, que a partir dels anys cinquanta comencen a participar-hi de manera activa.

Apostolat. Foto: Antonio Mont Perales.

Els portadors de l’anda. Foto: Antonio Mont Perales.

Tanmateix, val a dir que molts d’aquests personatges encara són presents en l’actualitat. Però d’entre els vestits i abillaments més curiosos adquirits a Casa Insa en aquells anys, cal citar per exemple els de moros i sultanes del 1940, els del Quixot i Sanxo Panza per a 1949, els dos macers que eixiren el 1950, així com també les banderetes i les teles amb la bandera nacional i regional que s’utilitzava per a decorar balcons, entaulats, etc.

2.4. La festa moderna

L’any 1965 és el darrer en què trobem un lloguer registrat a la roberia, precisament l’any de la reforma de la festa, fet que comportà que a partir de llavors, la indumentària ja no fóra llogada sinó que serien els mateixos participants de la processó els qui se la confeccionarien. En aquell moment, la processó s’havia deteriorat molt i calia una revisió i reforma de la seua composició i estructura. L’artífex d’aquesta fou Eduard Sarrió, cronista d’Albalat, veí d’Algemesí i gran amant de les tradicions. La repercussió més important d’aquesta reforma estigué, per una banda, en el nombre de personatges bíblics i al·legòrics presents, els quals augmentaren considerablement fins a completar el catecisme vivent configurat en l’actualitat en torn a la processó del Crist de les Campanes. Per l’altra, en la confecció de vestits propis, assignant un vestit per personatge bíblic que evitara la duplicitat existent fins aleshores. L’elecció dels personatges que hi participarien, tant de l’Antic com del Nou Testament, fou estricta i documentada, tot seguint la línia evolutiva de la família de Jesús.

Valga, per tant, encara que de manera resumida, una ràpida exposició del seguici d’elements que integren hui en dia aquesta desfilada religiosa, magnífica processó que és orgull del poble d’Albalat i que ha estat estudiada de manera detallada al treball monogràfic publicat sobre la processó del Crist de las Campanes per Joan Ramon Giménez i Joan Costa:³²

De l’Antic Testament hi figuren Adam i Eva amb la serp enroscada a l’arbre del Bé i el Mal; Noé amb l’arca i el colom; Abraham i el seu fill Isaac; Jacob acompanyat dels seus fills, caps de les dotze Tribus d’Israel; Moisés amb les taules de la Llei; el seu germà Aaron; Josué amb l’espasa i el sol; el canelobre de set braços; els Exploradors amb el porró de raïm; Gedeó; l’Arca que contenia les taules de la Llei i el Manà i les trompetes que l’acompanyen; Elí i Samuel; els reis Saül, David i Salomó; Elies i els quatre profetes majors, Isaïes, Jeremies, Ezequiel i Daniel. Per la seua banda, el Nou Testament està format per sant Joan Baptista; els dotze Apòstols i els quatre Evangelistes.

Seguidament, hi intervenen els sants tutelars de la població d’Albalat de la Ribera, molts dels quals s’incorporaren el 1974, com a exemple de la consolidació i dignificació de la processó. En l’actualitat hi podem trobar els màrtirs Abdó i Senent, sant Roc i sant Sebastià, sant Antoni Abat, sant Vicent màrtir i sant Vicent Ferrer, sant Jordi, sant Miquel i l’Àngel Custodi d’Albalat.

Els darrers personatges són la guàrdia i portadors de la imatge del Crist de les Campanes, composta per quatre colles de dotze homes, els quals són els portadors dels estendards amb els escuts heràldics del poble, els portadors de les torxes, els portadors de les closes per a l’anda i els volants que condueixen l’anda del Crist. Tots ells estan caracteritzats per anar abillats amb calces i bruses de color roig, que els ha convertit en una de les figures més peculiars i idiosincràtiques de la població, tot substituint les antigues vestimentes a la romana llogades a la Casa Insa, amb cuirassa i faldellí. La seua presència es remunta a les darreries dels setanta i principi dels huitanta.

Quant a les danses, com hem dit a l’inici, precedint la processó i des de l’any 2002, el Grup de Danses El Segreny interpreta la dansa de Nanos, els quals no eixien des de la dècada dels seixanta. La versió que realitzen és la conservada al Corpus de València i van vestits amb indumentària tradicional valenciana. També hi participen des de la instauració de la democràcia i de manera intermitent els Gegants. D’altra banda, el mateix grup de danses realitza el dia 15, festivitat de la Mare de Déu d’Agost, una dansà que recorre els carrers de Volta i algun any han tret també una versió del ball de Vetes, així com la dansa de Cavallets per a la processó del dia 16 dedicada a sant Roc.

Gegants i Cabuts preparats per a començar la processó. Foto: Pere Hernandis. 2009.

Sant Pere. Foto: Enric Olivares. 2009.

Melquisedec. Foto: Enric Olivares. 2009.

Noé. Foto: Enric Olivares. 2009.

Moisés. Foto: Enric Olivares. 2010.

Josué. Foto: Enric Olivares. 2010.

Gedeó. Foto: Salvador Ferrís. 2011.

David. Foto: Enric Olivares. 2009.

Un personatge bíblic. Foto: Marisa Perales. 2016.

Els portadors de l’anda del Crist de les Campanes. Foto: Salvador Ferrís. 2011.

La dansa dels Cabuts. Foto: Salvador Ferrís. 2011.

¹ AMALB, II 1.130. 1793. Per a un major coneixement de la festa del Crist de les Campanes i de la història de la seua imatge, vegeu el documentat treball publicat per GIMÉNEZ I ÚBEDA, Joan Ramon i COSTA I GONZALVO, Joan, La processó del Crist de les Campanes. Cultura i tradició d’un poble, Patronat de la Processó del Santíssim Crist de les Campanes d’Albalat de la Ribera, Albalat de la Ribera, 2015, pàg. 28-29.

² AMALB, Llibre d’Actes del 1805, a 16 de desembre. Publicat a HERNANDIS, Pere, «Breu notícia sobre les festes de gràcia de 1805», en Festes d’Agost. Albalat de la Ribera 2002. Programa Oficial, Albalat de la Ribera, 2002.

³ Ibidem, 22 de desembre de 1805.

⁴ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1857-1866. Any 1857.

⁵ A més de les festes de gràcia, la dansa de Pals va participar en algunes festes de carrer, com ara la celebrada en novembre de 1880, organitzada per un tal Nelet el Florero, segons mencionava la nota de lloguer conservada a Insa. BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1872-1883.Any 1880.

⁶ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1857-1866. Any 1861. S’hi inclou també el lloguer de díhuit vestits d’Indis no sabem, però, amb quina finalitat.

⁷ AMALB, Llibre d’Actes 1865-1866, I.1.16, 29 d’octubre de 1865.

⁸ GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 46-47. La menció al ball Locos és d’allò més interessant, ja que fa referència a una dansa o moixiganga elaborada amb diverses figures que culminava en una torre humana que solia coronar-se amb la realització d’una figuereta dalt de tot. La seua imatge estrafolària, amb pedaços a la camisa, cascavells a les vetes de les espardenyes, calces de distint color i un bastó de fusta a les mans cobert amb pell de conill plena de borra o llana, resultava ben cridanera.

⁹ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1866.

¹⁰ Les festes en acció de gràcies celebrades el 1866 foren en recompensa per les bones collites d’arròs obtingudes aquell any. AMALB, Llibre d’Actes 1865-1866, I.1.16, 23 de setembre de 1866.

¹¹ En el programa de festes de l’any 1966, amb motiu de l’estrena de la processó moderna que venia a substituir el model antic, Eduard Sarrió esmentava algunes danses i personatges que hi arribaren a participar: «Antiguamente la precedían ‘els Balls i Misteris’ hoy desaparecidos. De estos bailes que llegaron hasta finales del siglo pasado, sólo conocemos, por tradición oral de los que todavía los conocieron, sus denominaciones: ‘el de les forques o dels llauradors’, ‘la moixeranga o ball dels obrers de vila’ y ‘el dels arquets’. Nada sabemos de su música, pasos, indumentaria, etc. Otro tanto ha sucedido con ‘els Misteris’, pequeñas representaciones sacro-teatrales populares, de las que sabemos salían últimamente ‘el Martiri de santa Bàrbera’ i ‘el de Abraham i Isaac’. Lo único que más o menos adulterado ha llegado hasta nosotros son las representaciones de personajes bíblicos que figuran dentro de la procesión». GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 57.

¹² AMALB, Llibre d’Actes 1867-1868, I.1.17, 18 d’octubre de 1868.

¹³ Las Provincias, dijous, 22 d’agost de 1872.

¹⁴ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1872. El mateix any es feren a l’octubre altres dos lloguers diferents. El primer fou encomanat el dia 13 per Vicente Sales i José Benito i constava d’Apostolat, Cirialots, santes, matrones, huit turcs que potser correspondrien a una danseta, volants per a l’anda, àngels per a acompanyar-la, la Fugida a Egipte i dos Locos. I el segon es féu el dia 20 i sols comptava amb Apòstols, Cirialots i volants vestits a la romana i a l’antiga.

¹⁵ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883.Any 1879.

¹⁶ GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 40.

¹⁷ AMALB, Llibre d’Actes 1882-1884, I.1.24, 30 de juliol de 1882.

¹⁸ AMALB, Llibre d’Actes 1882-1884, I.1.24, 12 de juliol de 1883.

¹⁹ AMALB, Llibre d’Actes 1882-1884, I.1.24, 22 de setembre de 1883.

²⁰ AMALB, Llibre d’Actes 1884-1886, I.1.25, 24 de setembre de 1885.

²¹ AMALB, Llibre d’Actes 1889-1890, I.1.27, 29 de juliol de 1890.

²² Així i tot, encara es feren alguns lloguers d’escassa consideració els anys següents, com ara el que s’ajustà el 1916 per a una festa dedicada a les dones el dia 1 d’octubre i a sant Gil el dia 4. En elles hi figurà un carro de triomf i els vestits per a la reina i les cambreres, i eixe mateix any participaren també tant els Nanos con els Gegants. BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1912-1918.Any 1916.

²³ Las Provincias, dimarts, 14 d’agost de 1900.

²⁴ Las Provincias, dijous, 17 d’agost de 1911. Aquestes sessions de cinematògraf tenien lloc totes les vesprades a la plaça de la Constitució, mantenint-se encara en l’any 1930, organitzades per l’empresa cinematogràfica local Doble Valls, García, Cuenca. Vegeu Las Provincias, dijous, 4 de setembre de 1930.

²⁵ El diari Las Provincias de 14 d’agost de 1900 publicava el programa de festes on s’indicava que del 15 al 20 d’agost hi hauria correguda de vaquetes a la vesprada. Però aquestes ja se celebraven de manera habitual a principi de segle XIX: «... acordaron que se hagan fiestas de costumbre en obsequio de nuestra señora la Asunta y glorioso san Roque, con seis días de bacas y algunos de bayles ...». AMALB, Llibre d’Actes de 1807. Publicat a HERNANDIS, P., op. cit., 2002. Aquestes es concretaven prèvia demanda d’alguns veïns i després d’haver negociat amb el ramader, i significaven per al poble: « cuatro ó seis días de espansión mayormente cuando en dichos días no precisan en gran manera las faenas agrícolas». AMALB, Llibre d’Actes 1887-1888, I. 1. 26, 2 d’agost de 1888.

²⁶ Las Provincias, dijous, 14 d’agost de 1930.

²⁷ Las Provincias, dijous, 14 d’agost de 1930.

²⁸ Las Provincias, dijous, 4 de setembre de 1930.

²⁹ Això no obstant, encara hi ha notícia a Albalat que el 1935 eixí «desde la Avenida de Algemesí (calle de Valencia) una gran cabalgata». Las Provincias, dimarts, 13 d’agost de 1935.

³⁰ Las Provincias, dimarts, 13 d’agost de 1935.

³¹ La presència dels Cirialots també era habitual a la processó del Corpus Christi d’Albalat, segons consta en alguna documentació, com ara la restauració i neteja dels dotze cirials i llurs recipients a càrrec de l’Ajuntament d’Albalat l’any 1912. Citat a GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 59.

³² GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 141-151.