Читать книгу Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa - Oreto Trescolí Bordes - Страница 13

En la majoria dels casos estudiats, la presència de les danses en les festes patronals presenta una història intermitent i, en altres, fins i tot, breu, on l’arrelament a la població va resultar escàs fins al punt de no tornar a repetir-se l’experiència. Respecte al caràcter intermitent d’aquestes manifestacions festives, cal recordar que en moltes ocasions els balls, o les noves coreografies, es muntaven per a un any en concret, i si tenien èxit continuaven; en canvi, en altres ocasions no eixien per la manca d’un mestre o de suficients balladors i el ball es perdia. El mateix ocorria amb les músiques, les quals podien tindre una gran difusió i ser reutilitzades en altres balls, i amb la roba, la qual tampoc era fixa, sinó que podia ser utilitzada per a una dansa diferent de qualsevol altre poble, segons el material de la roberia, o a l’inrevés, una mateixa dansa podia utilitzar al llarg dels anys indumentàries distintes. També val a dir que en aquest context hi havia un gust pel canvi i la novetat, desapareixent-ne unes i incorporant-se’n altres, tot i que sempre dins d’uns patrons ja establerts des d’antuvi. En definitiva, una història fràgil i efímera però que en casos concrets també ha sabut adaptar-se als nous gustos, modes, influències socials, culturals i polítiques de cada època.

Com diria Martí i Pérez,⁴⁴ quan analitzem l’evolució històrica del folklore, ens adonem que allò vertaderament tradicional és el canvi, això sí, sota una declarada voluntat d’immobilisme que s’afanya a reconéixer-se en aquells rituals i tradicions considerades ancestrals, per damunt dels canvis que inevitablement el temps depara. A més a més, cal pensar que no sempre la novetat s’ha vist amb mals ulls.⁴⁵ Així mateix, veiem en aquestes danses una certa evolució, han canviat els balls, la música i, fins i tot, la indumentària, hi ha hagut moments de crisi i revifament⁴⁶ i, últimament, un període de replantejament i potenciació que no deixa, però, de ser una evolució més, una adaptació als gustos i voluntats col·lectives actuals, ja que, en paraules de Hobsbawm,⁴⁷ tota recuperació té un important component inventiu.

Les danses naixen, creixen i desapareixen. Però, per què desapareixen les danses? Segons les teories d’Antonio Atienza Peñarrocha,⁴⁸ quan una danseta, o un conjunt d’aquestes, deixa de complir les funcions anteriorment esmentades, ja siguen socials, religioses o culturals, aquesta desapareix. També es pot donar el cas que siga el rebuig d’alguna institució municipal o religiosa, o de la societat mateixa, la que acabe amb els balls per considerar-los de ‘mal gust’, com ocorria a final del segle XIX i principi del segle XX. Casos més moderns potser tenen a veure amb l’interés per part de festers o confrares de no interrompre la processó o de no allargar-la en excés. Però també amb el fet de la mancança de balladors o el desinterés d’aquests en la continuïtat d’una tradició. No obstant això, també es poden donar altres casos totalment diferents, com ara que la tradició de les danses no haja desaparegut i l’organització haja estat assumida per les diferents associacions religioses, culturals o folklòriques, com en els casos coneguts d’Algemesí i l’Alcúdia; que la tradició s’haja interromput durant uns anys o, fins i tot, dècades, i que amb el temps haja estat represa per alguna associació religiosa, cultural o folklòrica, com en el casos de Sueca, Alzira, Carcaixent o Cullera; i per últim, que tot i no haver tradició anterior al poble, se n’hagen creat de noves tot agafant els models dels pobles veïns per tal de crear una ‘tradició’, tal com es pot veure en l’actualitat a les festes de Catadau o al Corpus d’Algemesí.

El cas de les prohibicions a la participació de les danses tradicionals en les processons patronals ve de molt antic. Ja al segle XVIII es publicaren prohibicions per a la celebració de manifestacions musicals o coreogràfiques en les processons, tot i que, com afirma Atienza Peñarrocha⁴⁹, aquestes interdiccions no eren noves, sinó que més aviat tenien ja rància tradició. Al segle XVIII la causa, o una de les causes, era el pensament il·lustrat. Al XIX, la intel·lectualitat progressista que considerava aquestes mostres de cultura popular com a signes de primitivisme, un pensament que arribà fins i tot a les primeries del segle XX. En aquest sentit, resulta interessant la crítica ferotge llançada per Blasco Ibáñez cap a aquestes manifestacions festives valencianes, en concret el Corpus de València i els Miracles de san Vicent, en les pàgines de la seua coneguda obra Arroz y Tartana: «La muchedumbre permanecía embobada».⁵⁰

Tornant a les prohibicions, Atienza Peñarrocha citava com a exemple les promulgades a Sueca, estudiades en el seu temps per Andrés de Sales Ferri Chulio. Així, el 1801 ja hi hagué una temptativa de controlar l’eixida dels dansants, pretextant que desdeien el culte i la grandesa de la processó, tot incitant a la rialla. El 1863 hi hagué un altre intent en va, ara l’excusa era l’excés de despeses derivades de la festa i la necessitat de retallar-les. El 1913 hi hagué una altra temptativa sense èxit, tot i que finalment fou la proclamació de la II República la que les prohibí, no tornant a eixir amb posterioritat a l’establiment de la Dictadura sinó en comptades ocasions –1948 i anys 60– que no arribaren a quallar.

Targeta del negoci de Juan Ferrés Insa del anys seixanta.

1.8. Danses rituals de la Ribera localitzades als arxius d’Insa

La diferent nomenclatura o la varietat en l’ús d’una indumentària per a una mateixa dansa sembla que ha estat una tònica habitual en el cas d’aquest patrimoni immaterial. Així i tot, al llarg de les pàgines dedicades als lloguers de roba per part de la Casa Insa per a les processons de la Ribera hi podem trobar un bon nombre de danses rituals que ens permet conéixer com de ric era aquell patrimoni i la lamentable pèrdua produïda pel pas del temps.

Una de les danses més nostrades i que en les darreres dècades ha gaudit d’una inaudita revitalització és la de la Moixiganga, que a Algemesí de manera particular i, per influència d’aquesta, en alguns pobles de la contornada, ha rebut el nom de Muixeranga. En aquestes, un nombre indeterminat d’integrants alcen torres humanes, desenvolupen figures plàstiques que remeten a imatges profanes o religioses, i sovint obrin la marxa de la processó. En moltes, la torre es bastida després d’interpretar una dansa. Amb la mateixa intencionalitat i funcions podem citar les anomenades comparses de Locos o Folls tal com apareixen citades a l’Olleria i, ocasionalment, a Alzira, Carcaixent, Sueca i Riola. A l’Alcúdia, per la seua banda, es coneix amb el nom dels Negrets, com també han estat coneguts en algun moment a Alzira i Carcaixent. La seua indumentària solia estar composta per bruses o jaquetes i pantalons de tela basta i forta de dos colors o més i disposició a ratlles o quadres, el que normalment s’identifica com a vestits de botargues.

En el cas dels Locos, amb aquesta nomenclatura són citats a Alzira (1866-1904) «vestidos pobre y suciamente de botarga, y enmascarados, se permiten libertades y burlas, que suelen ser de mal gusto»,⁵¹ o clowns, «comparsa de clowns divirtiendo al público con sus mogigangas»⁵² que obrien la marxa de la processó i apartaven al públic del carrer, i potser en algunes ocasions realitzaven espectacles pantomímics semblants als dels Pegadors de la Degolla. Com a Locos també els trobarem mencionats en alguna ocasió a Benifaió (1869-1878), Carcaixent (1872, 1900), l’Alcúdia (1874-1881), Cullera (1865, 1891), Castelló de la Ribera (1899), Manuel (1858), Polinyà (1874-1904) i Sueca (1866-1918).

Cas curiós és el dels anomenats Don Elásticos, figures pantomímiques procedents de l’espectacle de les moixigangues i precedents del que es coneix com a toreig còmic, molt conegut a principi de segle XX. No era una dansa pròpiament dita, sinó unes figures elàstiques i acrobàtiques que potser ballarien al so de la dolçaina i el tabal, la funció dels quals era moure el públic a la rialla. La seua inspiració estigué en el número de Don Elástico y su compañía, espectacle en què uns ninots de pal, portats per un individu, s’allargaven o es reduïen per a fer la lídia còmica.⁵³

La dels Tornejants és una dansa ritual valenciana que simula un enfrontament incruent en què els dansadors utilitzen una vareta fina de faig a manera d’arma que fan vibrar i enlairen amb coreografies de gran habilitat. Tot i que curiosament a Algemesí, on aquesta hi ha estat present en els darrers segles, mai no s’ha llogat la seua indumentària a Insa. A la històrica roberia hi trobem, en canvi, el lloguer d’aquesta roba per a les poblacions d’Alginet (1858, 1868), Alzira (1868), Almussafes (1880-1883), Benifaió (1857-1878), Carcaixent (1899), Cullera (1864, 1891), l’Alcúdia (1860-1900), Sollana (1939) i Sueca (1866-1918).

La dansa de Bastons, de Pals i Planxes, d’Indis o Dansadors, com se’ls coneix a l’Alcúdia, és una dansa guerrera formada per huit homes la qual pretén recrear una espècie de lluita. Els balladors realitzen una sèrie d’evolucions i creuaments al so de la música mentre colpegen de manera rítmica un bastó de fusta (d’uns seixanta cm) o una planxa metàl·lica, o ambdues coses. Els pobles riberencs que llogaren aquesta indumentària a la Casa Insa foren Albalat de la Ribera (1868-1885), Algemesí (1872-1967), Alberic (1872), Alginet (1868-1872), Alzira (1858-1892), Benifaió (1857-1875), Carcaixent (1872-1900), l’Alcúdia (1874-1920), Polinyà (1877-1880), Sollana (1939) i Sueca (1875-1918).

La dansa d’Espases, molt semblant a l’anterior, tot i que en comptes d’un pal utilitzen una espasa, i que a Cullera se la coneix com a dansa de Matxaquins, és una manifestació present al tradicional Ball de Torrent que a la Ribera es representà a pobles com Carcaixent (1872-1900) i Sueca (1866-1926).

La dansa de Porrots, també coneguda com dansa d’Alcides, una dansa guerrera de caràcter pantomímic que simula una lluita amb una coreografia elaborada, procedent tanmateix del Ball de Torrent i encara present a la localitat de Silla i històricament a Picassent, es pot trobar a Benifaió (1856-1875) i Alginet (1880-1888).

El conegut com a ball de la Carxofa⁵⁴ consisteix a trenar unes cintes que pengen d’un pal, coronat per una decoració que simula una carxofa, en altres llocs una magrana o simplement un pomell de flors. En alguns llocs aquesta decoració està formada a base de gallons, els quals poden obrir-se i tancar-se, deixant veure la imatge acollida a l’interior. Un xicot subjecta el pal, mentre que les balladores trenen i destrenen al seu voltant unes cintes de colors que tenen lligades a la mà en el seu extrem i que pengen de la part superior del pal. És una dansa que trobem al Corpus de València on es coneix precisament amb el nom de la Magrana i que ha estat molt present a la Ribera del Xúquer, on podem documentar el seu lloguer a Algemesí (1866-1908), Alginet (1892-1912), Alzira (1923-1924) i l’Alcúdia (1860-1922), on rep el nom de dansa de les Gitanetes.⁵⁵

Semblant a aquesta en l’acció de trenar i destrenar cintes mentre ballen, però sense necessitat d’utilitzar un pal és la coneguda dansa de Cintes o de Vetes, localitzada a la Casa Insa en poblacions com Sueca (1924-1926), Cullera (1914, 1931) i l’Alcúdia (1892).

La dansa dels Arquets, per la seua banda, es caracteritza perquè els dansadors porten un arquet adornat bé amb paperets de colors o amb flors i garlandes d’heura. Molt estesa en l’actualitat en un bon nombre de processons riberenques, a Casa Insa es poden trobar lloguers d’aquesta indumentària a Benifaió (1872-1875), Albalat (1879, 1883), Carcaixent (1872, 1879), Algemesí (1884-1892), Cullera (1864-1891), Sueca (1910, 1917) i Polinyà (1898).

També es prodigà de manera abundant tant a les celebracions patronals com del Corpus Christi la coneguda com dansa dels Cavallets, i que trobem citada als arxius de Casa Insa a poblacions com Albalat (1879), Cullera (1862-1893), Benifaió (1869-1870), Sueca (1866-1868) i Torís (1886).

Però potser una de les més conegudes i difoses per tota la nostra geografia és la dansa de Pastorets i Pastoretes. Aquesta danseta podia ser interpretada tant per xiquets i xiquetes, com sols per xiquets o xiquetes. Els intèrprets, generalment menuts, anaven abillats amb vestit de pastorets. A la Ribera es poden documentar a Alberic (1872), Albalat (1866-1883), Algemesí (1896-1908), Alginet (1868-1892), Almussafes (1880-1939), Carcaixent (1872), Cullera (1862-1968), l’Alcúdia (1860-1920), Manuel (1860-1861), Montroi (1889), Polinyà (1897-1904), Sollana (1939-1941) i Sueca (1866-1898).

Igual de nombroses foren les manifestacions de Nanos i Gegants a les cavalcades valencianes en general, i riberenques en particular, localitzant-se de manera extensa en pràcticament totes les poblacions que llogaven roba per a festes a Casa Insa.

Altres danses les robes de les quals han estat llogades per Insa a les poblacions riberenques, aquestes amb menor nombre i algunes pràcticament de manera tangencial, han estat la dansa de Vilatans i Vilatanes, caracteritzada pel fet de ser interpretades sovint amb l’acompanyament de postisses o sonalles: Carcaixent (1872), Alzira (1892), Castelló de la Ribera (1899), Sueca (1866-1868), Torís (1866), Alginet (1857-1858) i Alberic (1872); la dansa de Mariners: Alzira (1892, 1899), Carcaixent (1872), Castelló de la Ribera (1889, 1899), la Pobla Llarga (1915) i Polinyà (1897-1898); la dansa de Grecs, també de vegades citada com de Morets: a l’Alcúdia (1874-1957), Sueca (1898), Alginet (1858) i Carcaixent (1874); la dansa de Turcs o de Moros: a Algemesí (1866), Alginet (1858), Alzira (1863), Carlet (1880), Cullera (1891-1914) i Sueca (1894).

Finalment, podem mencionar algunes altres danses encara menys prodigades i que de manera puntual foren llogades, com la dansa de Pelegrines, a Carcaixent (1872) i Albalat (1866); danses de Xinesos, Aragonesos, Catalans, Volants, a l’Antiga, de Micos, de Vells o les Quatre Parts del Món, aquesta última localitzada a Carcaixent (1872-1882).

Hui per hui, la voluntat d’enllaçar-se amb aquells temps remots –abocats espontàniament a la vida tradicional– com a brollador directe de la història pròpia – ja massa diluïda en altres costums lúdics i rituals més privatius de la modernitat–, esdevé una màxima comuna en la consolidació d’aquelles senyes d’identitat local tan reclamades pels nostres pobles en un context que es construeix paradoxalment globalitzador.

Si per a créixer i estimar-se com a poble cal conservar la memòria del passat, i per a conservar aquesta cal conéixer-la, el nostre treball no deixa de ser un recorregut parcial per tot el que va suposar la brillantor més que centenària del nostre patrimoni cultural immaterial. En silenci resten encara, a l’espera de nous estudis esclaridors, l’origen de cadascun dels balls i altres elements de la festa, els seus anònims organitzadors, els membres de les comparses, els mestres dels balls, així com les mudances apreses i les variants musicals de les tocates de dolçaina, les imatges patronals que les acompanyaven, els records i les anècdotes, moltes d’aquestes de segur custodiades per la memòria oral col·lectiva, adormides en el desig de retornar a la curiositat i al coneixement. Tot a punt... perquè desperte.

Carmen Insa junt amb els Gegants. Revista Sociedad. Foto: Isabel de Quintanilla.

Carmen Insa mostrant alguns dels vestits antics de la roberia. Revista Sociedad. Foto: Isabel de Quintanilla.

Carmen Insa amb les aureoles dels Apòstols. Revista Sociedad. Foto: Isabel de Quintanilla.

¹ En un directori comercial de 1945, publicat per Anuarios Bailly-Bailliere y Riera, s’anuncia la roberia de Miguel Insa amb la següent referència: «Ropería de Miguel Insa. Completo surtido en trajes para festividades religiosas, procesiones y cabalgatas. Incomparable surtido de ropería para teatros y películas. Proveedores de las casas Cifesa y Ulargui Films. Establecimiento de primer orden, antiguo y acreditado. Calle Baja 56».

² Una aproximació a la roberia Casa Insa de València, recollida en aquesta introducció es pot trobar a TRESCOLÍ BORDES, Oreto i OLIVARES TORRES, Enric, «Les festes vestides. El paper de la Casa Insa en les tradicions valencianes», en Revista Valenciana d’Etnologia, núm. 5, 2010, pàg. 167-187.

³ MAIRAL, Gaspar, «Antropología de las ciudades históricas», en Revista de Antropología Social, núm. 10, 2001, pàg. 9-15.

⁴ SANCHIS GUARNER, Manuel, La processó valenciana del Corpus / làmines de Fra Bernat Tarín i Juaneda (1913), Vicent Garcia, València, 1978.

⁵ ARIÑO VILLARROYA, Antonio i SALAVERT FABIANI, Vicent Lluís (dirs.), Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana, Fundació Bancaixa, València, 1999-2002.

⁶ PARDO PARDO, Fermín i JESÚS-MARÍA, José Ángel, La música popular en la tradició valenciana, Institut Valencià de la Música, València, 2001.

⁷ PERIS ALBENTOSA, Tomàs, Història de la Ribera. De vespres de les Germanies fins a la Crisi de l’Antic Règim [segles XVI-XVIII]. La cultura popular, vol. IV, Bromera, Alzira, 2005.

⁸ PEDRAZA, Pilar, Barroco efímero en Valencia, Aj. València, València, 1982.

⁹ MÍNGUEZ, Víctor, GONZÁLEZ, Pablo, RODRÍGUEZ, Inmaculada, La fiesta barroca. El reino de Valencia (1599-1802), Universitat Jaume I, Castelló, 2010.

¹⁰ MÉRIMÉE, Henri, El arte dramático en Valencia, 2 vols., Institució Alfons el Magnànim, València, 1985.

¹¹ MARTÍ I PÉREZ, Josep, El folklorismo. Uso y abuso de la tradición, Ronsel ed., Barcelona, 1996.

¹² TRESCOLÍ BORDES, Oreto i OLIVARES TORRES, Enric, «Les festes patronals de Cullera a través dels arxius de la Casa Insa», en VIII Jornades d’Estudis de Cullera, Aj. Cullera, Cullera, 2009, pàg. 211-249.

¹³ Sobre la trajectòria i relació amb la Casa Insa de l’actor i empresari teatral Enrique Rambal, vegeu FERRER GIMENO, Francisca, Enrique Rambal y el melodrama de la primera mitad del siglo XX, tesi doctoral dirigida per J. L. Sirera Turó, Univ. València, València, 2008.

¹⁴ En dues ocasions es traslladà Carmen Insa al palau de Llíria a Madrid el 1964 per tal de confeccionar el vestit de valenciana de la duquessa d’Alba, quan fou fallera major de la falla Plaça del Mercat i durant la setmana de falles, tal com ella recorda, cada dia anava a vestir-la a l’hotel Astoria. També de la seua mà eixí el vestit de Carmen Martínez-Bordíu, que fou fallera major infantil el 1960, per a la qual cosa s’hagué de traslladar al palau d’El Pardo dues vegades per tal de prendre-li mida, acompanyada per Salvador Cerveró, que era el president de la Junta Central Fallera, i l’alcalde Rincón de Arellano, així com per Vicente Ros Belda, creador de les falles infantils. Ha vestit de valenciana també Sonsoles Suárez, filla de l’aleshores president del govern, així com la senyora de Fernández Luna, la Sra. de Calvo Sotelo, Consuelito Cánovas i moltes més dones de l’aristocràcia valenciana, de les famílies Casanova, Noguera, o Maria Julia Gómez-Torrez, a través de la qual li arribà l’encàrrec de confeccionar els vestits per a les dues germanes del rei don Joan Carles, les infantes Pilar i Margarita de Borbó, un Óvalos i un Alcázar de Garín, com un regal que els havien d’enviar a Estoril.

¹⁵ Sobre el procés de desmuntatge i trasllat dels fons de la Casa Insa al Museu Valencià d’Etnologia, vegeu GUALLART DE SAN FELIU, Flaminia i CALABUIG I SORLÍ, Salvador, «La roberia Casa Insa», en Revista Valenciana d’Etnologia, núm. 5, 2010, pàg. 189-200.

¹⁶ Real Sentencia dada en la Real Audiencia de Valencia, entre el oficio de Sastres, y Roperos: En que se declara, que la posesión de hacer unos mismos Maestros Roperos ropas de nuevo, y de viejo, es injusta y nula, 10 de desembre de 1652, Biblioteca de la Universitat de València, Mss. 953(99).

¹⁷ En una guia comercial de 1903 es menciona la Gran Sastrería de Teatros Carmen Peris e Hijos, fundada el 1870 i situada al carrer Trànsits, 12. Convé no oblidar que en el darrer terç del segle XIX en foren moltíssims els teatres en actiu a la ciutat de València. El 1892 es comptabilitzaven els següents: Principal, Princesa, Apolo, Russafa, Pizarro, Tívoli, San Vicente, Marina, Cid, Parcent, Familiar, Casino Nacional, Casino Instructivo, Ateneo Casino Obrero, Casino Recreativo, i els aleshores recentment desapareguts del Peral i la Sociedad Familiar El Laurel de Apolo.

¹⁸ Per a fer-nos una idea de l’enorme quantitat de festivitats que abastava la roberia a principi del segle XX, mireu BODRIA I ROIG, Joseph, Festes de carrer (recorts de mes de cinquant'añs en arrere), Imprenta de Pau, Torrijos y Compañía, València, 1906.

¹⁹ El 1852 es documenta a Carlet el pagament de dos-cents quaranta reals a Bautista Gimeno pels vestits de les Matrones. És possible que aquest Bautista Gimeno fóra el pare de Juan María Gimeno, que ens apareix als arxius d’Insa. AMCAR, Llibres de comptes de festes. 1852. Carpeta 04/14.

²⁰ AMALG, Cuenta justificativa de los productos y gastos originados en la cleebración de las fiestas dedicadas a Nuestra Señora de la Salud, en el expresado año de 1906, rendidas por D. Bruno Baldoví Trull en nombre y representación de su difunto padre, D. Juan Bautista Baldoví Badía, depositario que fue de la expresadas fiestas. Caixa 543.

²¹ AMCAR, Llibres de comptes de festes. 1826. Carpeta 04/3.

²² Llibre titulat Notas que podrán interesar al que maneje el vestuario, 1859. BMVE, Arxiu de la Casa Insa.

²³ Resulta anecdòtic el cas dels operaris que anaven a Silla per a la processó i s’emportaven la cadira per a dormir i la palangana per a llavar-se.

²⁴ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1918-1925. Any 1921.

²⁵ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1879.

²⁶ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1881.

²⁷ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1867-1876. Any 1867. Llibre de comptes que pertany a Juan Bautista Gimeno.

²⁸ La sorra és la part baixa del carro, que també s’aprofitava per a carregar mercaderies.

²⁹ BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883.Any 1876.

³⁰ CATALÀ GORGUES, Miguel Ángel, El Rollo de la procesión del Corpus, Aj. València, València, 2003, pàg. 13-14.

³¹ CARRERES ZACARÉS, Salvador, Ensayo de una bibliografia de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino, València, 1925.

³² THOUS ORTS, Maximilià, «La Muixaranga», en Valencia Atracción, 1934, núm. 92, pàg. 52-54; VIDAL CORELLA, Vicente, Valencia antigua y pintoresca, Círculo de Bellas Artes, València, 1971, pàg. 125-130.

³³ MONFERRER, Àlvar, Les festes de folls, Gen. Val., València, 1996.

³⁴ PERIS, T., op. cit., 2005, pàg. 219.

³⁵ SARRIÓ, Eduard, El capbreu d’Albalat de la Ribera de 1636, Aj. Albalat de la Ribera, Albalat de la Ribera, 1998, pàg. 42.

³⁶ Las Provincias, dimecres, 16 de setembre de 1868.

³⁷ PERIS, T., op. cit., 2005, pàg. 221.

³⁸ CISCAR PALLARÉS, Eugenio, Vida diaria y mentalidades en el campo valenciano. La Valldigna. Siglos XVI-XVIII, ed. Del Senia al Segura, València, 2002.

³⁹ Las Provincias, divendres, 19 d’octubre de 1883.

⁴⁰ ATIENZA PEÑARROCHA, Antonio, «Les danses processonals a la Ribera», en III Jornades d’Estudis de Cullera, Aj. Cullera, 2000, pàg. 151-152.

⁴¹ Alguns dels articles de Joan Fuster que hem pogut consultar relatius al folklore riberenc són: FUSTER, Joan, «Tradición mariana en Sueca» en Víspera. Revista de las fiestas valencianas, 7, València, 1947, pàg. 5 (signat sota el pseudònim T. Blanch); FUSTER, J., «Belleza y decadencia de las antiguas danzas procesionales» en Suplemento ‘Valencia’, Levante, 10 d’octubre de 1956; FUSTER, J., «Sueca, 8 de septiembre» en Levante, 7 de setembre de 1957; FUSTER, J., «Per què, precisament, en setembre», en Programa oficial de fiestas, Sueca, 1959, i FUSTER, J., Elogi del meu poble, 3a edició, a cura d’Antoni Furió, Llibreria Sant Pere, Sueca, 2006.

⁴² VENTURA, Vicent, Política per a un país, Tres i Quatre, València, 1977.

⁴³ MERTON, Robert K., Teoría y estructura sociales, 3a edició, Fondo de Cultura Económica, México, 1995 (1a edició en anglés el 1949, 1a edició en castellà el 1964).

⁴⁴ MARTÍ, J., op. cit., 1996.

⁴⁵ Recordem que en alguna ocasió han estat premiades les invencions incorporades als seguicis processionals. És el cas, citat anteriorment, de l’oficial del gremi de Botoners i Cordoners de València que el 1746 ensenyà un ball de Tornejants amb motiu de la proclamació de Ferran VI. Fou tanta la destresa i habilitat mostrades en el ball que aquest oficial fou ascendit al grau de mestre.

⁴⁶ En relació al caràcter precari d’aquestes manifestacions folklòriques podem aportar el lament expressat pel cronista Francesc Giner Perepérez al seu llibre, quan parla dels balls rituals de Cullera: «De todos estos bailes si llegué a algún conocimiento, fue gracias a un folklorista innato, el modesto y ya malogrado Vicente Martí Olivert, quien salvó y guardó en su privilegiada memoria los pasos de baile y su música. En su vejez, llegamos aún a tiempo para que don Salvador Pedrós Renard grabase en cinta magnetofónica todas estas tonadas, dando lugar a que don Bernabé Sanchis Porta hiciera la trascripción pautada. Lo que ya no llegamos a salvar fueron los pasos de danza, ya que para ello se requiere un método de trascripción sólo al alcance de especialista en coreografía. La única persona que en Cullera hubo entonces que pudiera pautarlos no lo quiso hacer y todos estos bailes, después de conservarlos durante más de cincuenta años el Só Vicent Martí (a) Copet, se han perdido para siempre…». La transcripció d’aquestes músiques es troben publicades al seu llibre: GINER PEREPÉREZ, Francisco, La Mare de Déu del Castell de Cullera, estudio histórico, Ayto. de Cullera, Cullera, 1976.

⁴⁷ HOBSBAWM, Eric i RANGER, Terence (eds.), The Invention of Tradition, Canto, Cambridge University Press, Cambridge, 2000 (1a edició 1983).

⁴⁸ ATIENZA, A., op. cit., 2000, pàg. 152 i 154.

⁴⁹ ATIENZA, A., op. cit., 2000, pàg. 155.

⁵⁰ ARIÑO VILLARROYA, Antonio, El Corpus Republicano, Aj. València, València, 1998.

⁵¹ Las Provincias, dimarts 28 de setembre de 1880.

⁵² N., «Fiestas en Alzira», en Las Provincias, dimarts, 28 d’octubre de 1892.

⁵³ LLORENTE FALCÓ, Teodoro, Memorias de un setentón, de mi Valencia de otros tiempos, Federico Doménech, València, 2001, pàg. 159-160.

⁵⁴ Cal diferenciar la dansa de la Carxofa de la coneguda Carxofa, on un xiquet vestit d’àngel surt de l’interior per cantar un motet en honor del sant patró de la localitat.

⁵⁵ Segons Atienza Peñarrocha, aquesta dansa també rep el nom de Ball de Gitanetes a les comarques dels Ports (Morella), Culla i la Vall d’Ayora. A Teresa de Cofrentes es conserva un ball de Gitanetes conegut com Danza de Labrar el Palo. ATIENZA, A., op. cit., 1995, pàg. 164.