Читать книгу Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa - Oreto Trescolí Bordes - Страница 8

De cultura festiva

Hi ha llibres absolutament imprescindibles si volem conéixer a fons el patrimoni cultural viscut d’un poble, i aquest n’és un, no sols per estar escrit amb primor, amor i cura pel llenguatge, el respecte a les fonts i el rigor acadèmic i divulgador, sinó per allò que ens conta. Així, Oreto Trescolí i Enric Olivares, s’han endinsat en el fastuós univers de la mítica Casa Insa, per tal d’acostar-nos a l’estudi en profunditat de la indumentària festiva valenciana, i mostrar-nos els viaranys de les transformacions de la cultura popular i d’arrel tradicional en una societat moderna.

Amb una exquisida mirada antropològica, els autors ens conten com foren els inicis d’eixe negoci familiar de la roberia Insa, i de com l’anàlisi dels seus enormes fons ens facilita una informació preciosa sobre l’ofici mateix de rober, sobre la rellevància de la indumentària en les processons, especialment en el Corpus, però també en l’evolució mateixa de les danses i els sistemes festius dels pobles, en aquest cas de la comarca de la Ribera, i cal esperar que en successius llibres els autors apliquen el seu esquema de treball a altres comarques valencianes, les festivitats de les quals s’han nodrit de Casa Insa.

I és que el tema abordat per Trescolí i Olivares se’ns revela hui d’una gran actualitat etnològica però també presenta implicacions sociològiques, artístiques i polítiques. En qualsevol cas, estem davant un llibre sobre el patrimoni cultural etnològic, on allò material i immaterial es mescla donant cos a tota la complexitat inscrita en qualsevol anàlisi dels processos de patrimonialització. No hem d’oblidar, al respecte d’això, que en els últims decennis, i coincidint amb l’acceleració del procés de modernització i canvi social a Espanya, les festes populars s’han convertit en un fenomen cultural de gran envergadura, especialment associat a l’afirmació de les identitats autonòmiques i locals, i també lligat a un moviment de revitalització de la tradició i patrimonialització de la cultura, que és també comuna a l’àmbit europeu. Hem de tenir en compte que la festa moderna es constitueix com una celebració reflexiva de la identitat, porta d’accés a la transcendència de la quotidianitat mateixa i emergència d’un temps especial per a la recuperació del sentit en un context social secularitzador i destradicionalitzador. La festa, com a manifestació que és de l’anomenada cultura popular però que també inclou elements de l’alta cultura, aglutina les més diverses formes de creativitat i es revela com un dispositiu simbòlicoritual amb una extraordinària capacitat per a afirmar una realitat inaccessible a la descripció directa, que ha de ser experimentada com a temps especial i numinós. Per això el ritual festiu esdevé tan important, també en la contemporaneïtat, i la indumentària festiva, és a dir, la forma en què es vesteix la festa, es converteix en un tema etnològic de la màxima rellevància.

Per tot açò parlem de cultura festiva, en la mesura que constitueix un producte específic però no exclusiu de la cultura popular en termes amplis. I és que el concepte ‘cultura popular’ resulta, en certa forma, controvertit, doncs encara que s’empre habitualment amaga una certa ambigüitat i indefinició pel que fa al propi mot ‘popular’ mateix, en la mesura que esta expressió pot presentar algunes connotacions populistes o demagògiques, sobretot si és utilitzada per part d’una institució pública. A més a més, existeix una raó de molt més pes per a preferir el concepte de ‘cultura festiva’ al de ‘cultura popular’, i és que la cultura festiva valenciana, si bé inclou d’una manera majoritària manifestacions molt variades, riques i significatives de la cultura popular o de les classes populars, també inclou manifestacions de l’alta cultura o cultura ‘culta’, com ocorre amb expressions musicals (composicions), plàstiques (imagineria processional o devocional, pintures, altars...), arquitectòniques (esglésies, temples, fortaleses, palaus...) o literàries (poemes, drames, narracions...). I molt especialment en la indumentària, on es barregen influències aristocràtiques i del món rural, les modes burgeses amb els costums del poble pla urbà, allò sagrat i allò secular. Una barreja que és possible captar en el llibre d’Oreto i Enric, en la mesura que les festes de la Ribera expressen eixes diverses tensions, que subjauen més enllà de l’epidermis de l’objecte folklorístic. De fet, la cultura festiva inclou, a més, tant elements històrics, artístics i etnològics reconeguts social i institucionalment com a patrimoni cultural, com també elements vius, innovadors, creatius emanats del dinamisme cultural de la modernitat.

El llibre de Trescolí i Olivares mostra, dins d’aquestes coordenades, els processos de revitalització festiva, que és com parlar de la reinvenció o readaptació de tradicions. I sobretot mostra que en realitat la festa es converteix en una espècie de condensador patrimonial, doncs a més de ser aquesta mateixa una manifestació del patrimoni cultural (el patrimoni festiu), funciona com redimensionalitzador del patrimoni no estrictament festiu. La festa apareix com una celebració ritual, reflexiva i vivencial del patrimoni, aspecte aquest que li confereix potencialitat i atractiu com a possible recurs turístic. Així, doncs, la relació entre festa i patrimoni exemplifica el creixent fenomen de la patrimonialització de la cultura, al mateix temps que il·lustra la modernització mateix de la festa. En el cas espanyol, la transició de la dictadura a la democràcia i el desenvolupament d’un nou marc autonòmic, van conformar un context ideal per a la reivindicació i revitalització dels patrimonis culturals populars i festius que fins avui havien sigut esbiaixats o tractats com a meres curiositats folklòriques. En aquest context, els nous gestors culturals i encarregats de la política cultural van començar a desplegar tot un reconeixement institucional que es va plasmar en el reconeixement ple tant del patrimoni etnològic com de la cultura festiva i el patrimoni festiu en particular.

En última instància, el llibre de Trescolí i Olivares planteja un altre tema de fons: que la participació dels agents socials i el caràcter intensament viscut de la festa fa que aquesta, en tant que dinàmic condensador patrimonial, es presente com una celebració transcendent del patrimoni, el qual es transforma en patrimoni viscut pel subjecte celebrant festiu. En aquest sentit la festa expressa la reflexivitat ritual del patrimoni que, com la festa mateix, apareix en estat fluid, canviant i expansiu. Així, i en la mesura que la festa es transforma, i la indumentària festiva també ho fa en el context de les festes on s’expressa, es produeix una contínua reelaboració i actualització de la tradició, en gran part destinada al consum turístic o a la reafirmació identitària, la qual cosa al seu torn implica la plasticitat i redefinició del patrimoni. Com ja s’ha apuntat, la festa es converteix en un condensador i activador del patrimoni, que d’aquesta manera pot ser interioritzat pels subjectes socials, ja que el fenomen festiu mateix funciona a manera de litúrgia de la identitat col·lectiva, afirmació del singular, simulacre de la comunitat remota, i resposta reflexiva als riscos inherents als desenvolupaments de la modernitat globalitzada. L’obra que Oreto Trescolí i Enric Olivares ens han regalat, amb un treball intens, meticulós i generós, parla de tot açò i evoca alguna cosa més, un valor que traspua el llibre i que ens parla de l’estima per la cultura pròpia, la fidelitat a unes arrels i el compromís amb la seua transmissió a les noves generacions.

Gil-Manuel Hernández Martí Universitat de València