Читать книгу El rastre del llamp - Ребекка Роанхорс - Страница 10

Tenim el cap del monstre, tres-cents grams de sucre, dues llaunes de cafè, una gerra de whisky que en Kai va insistir que ens emportéssim i provisions per a tota la setmana carregades al darrere de la camioneta. En Kai és dins dient alguna cosa a en Tah que va jurar que requeria privacitat i jo em recolzo a la porta del costat del conductor, fent el dropo i mirant com les multituds de Tse Bonito pugen i baixen pel carrer polsegós. Està pujant la temperatura i les cambres tancades i els edificis metàl·lics de la ciutat acorralen la calor i la forcen a pujar deu graus, més o menys. Sento com la suor em degota per l’esquena; la jaqueta de cuir que porto absorbeix tot el sol.

Capto el moviment de cua d’ull: dos homes amb uniforme caqui i ulleres de sol fosques que venen cap a mi. Em giro com qui no vol la cosa, acotant el cap, i obro la porta de la camioneta. Reso perquè no m’hagin vist i em pugui escapolir.

—Vaja, vaja. Maggie Hoskie. Mira qui es digna a visitar el cau de merda que tenim per ciutat...

Sospiro, enxampada, i m’allunyo del camió. Tanco la porta d’un cop sec. Em giro amb les mans al costat i intento semblar inofensiva.

—Llargarut —saludo el Gos de la Llei de l’esquerra, amb la cara cremada pel vent i la mandíbula garrotada—. Tot just marxava.

—Així és com vas descriure Tse Bonito l’última vegada que vas ser aquí, oi? Un cau de merda? —Somriu, però no hi ha ni gota d’humor a la veu. No li puc veure els ulls pel coi d’ulleres de sol que porta, però sé que els té petits i malvats.

El veritable nom d’en Llargarut és Chris Tsosie, però qualsevol que hagi estat al seu costat dolent abans li diu Llargarut. És el cap de la Guàrdia Ciutadana, un grup sovint anomenat Gossos de la Llei. En Llargarut és qui talla el bacallà, en aquest grup de fanfarrons amb plaques, i —ves quina sort— estic ben amunt a la seva llista de merda. Si hi hagués una persona a qui volgués evitar a Tse Bonito, seria en Llargarut.

—Per ser justos, quan vaig dir això era perquè m’estaven disparant —li recordo.

Gruny.

—Sembla que cada vegada que vens, hi ha algú que vol matar-te.

—Aquesta vegada no —assenyalo, esperançada.

—Encara no s’ha acabat el dia —diu de broma. Se m’apropa amb aire de perdonavides. Miro la pistola que du al cinturó. La seva mà descansa sobre la culata. Tinc l’escopeta al prestatge d’armes de la cabina de la camioneta. Ara no hi puc arribar, però encara tinc els ganivets per llançar ficats als embolcalls de les cames i el Böker al maluc. I potser en Llargarut només ha vingut per parlar. O potser no.

El seu company es recolza al capó de la camioneta, sense deixar de mirar-nos. Alguns vianants miren per curiositat, però ningú no s’atura a presenciar la brutalitat policial imminent. Si més no, encara no.

—Què hi fas aquí, Hoskie? —diu arrossegant les paraules—. Em pensava que havia deixat clar que no eres benvinguda a Tse Bonito.

—He vingut a veure un amic. Com he dit, ja sortia de la ciutat.

Mira el munt de coses empacades al darrere de la camioneta. Fa un senyal al seu company.

—Comprova la part del darrere.

—Au, vinga! —protesto.

Fa espetegar els dits, a centímetres de la meva cara.

—Tanca la boca o et detindré per desordre públic.

Vull dir-li de tot, a aquest fatxenda de merda, però no obro la boca. Li encantaria que li donés una excusa per arrossegar-me a la presó i retenir-m’hi uns dies. Seria estúpida, si li donés una raó per fer-ho, així que tanco la boca. Però no puc evitar desafiar-lo amb la mirada.

En Llargarut allarga el braç i em toca l’espatlla, amb força. És la mateixa que el monstre va provar de mossegar-me i em fa tant mal que m’estremeixo. En Llargarut somriu i entretanca els ulls, com si hagués trobat una feblesa que val la pena explotar. Se m’apropa més i ocupa el meu espai. Està forçant l’amenaça implícita.

Em quedo immòbil i el noto. Noto com el K’aahanáanii puja a la superfície. I tot d’una, se m’aguditzen els sentits i la veig; veig la forma més ràpida de matar els Gossos de la Llei.

Aniria així: un cop de puny a la gola i, mentre panteixa i instintivament s’intenta agafar el coll, li desenfundo la pistola. La giro cap a ell, utilitzant el seu cos per cobrir-me mentre aixeco l’arma per liquidar el seu company, el temps de reacció del qual és prou lent perquè ni tan sols vegi la bala que li va directa al front. Pam, pam, i després la pistola és a la templa d’en Llargarut i torno a disparar. Quatre segons, màxim, i tots dos són morts. Aquest pensament em fa somriure.

En Llargarut em deu veure alguna cosa a la cara, una mica de llum als ulls que li diu que va per la corda fluixa, més del que esperava. Hi ha un moment en què li veig la suor al llavi superior, veig en càmera lenta com se la llepa; de sobte, no sap què fer.

I després el seu company li diu:

—Merda, aquí darrere hi ha un cap humà!

En Llargarut em mira fixament amb els ulls ben oberts. I després somriu, el temor s’evapora en un gest arrogant i fa dues passes enrere per allunyar-se de mi, molt ràpid.

—Què dius?

—Un cap!

Em mira mentre s’arrossega per fer un cop d’ull a la bossa que ha obert el seu company. Trigarà un moment, abans que es giri cap a mi, però torna a fanfarronejar.

—Val més que comencis a parlar, Hoskie.

—No és humà.

—I una merda —se’n burla.

En Llargarut sap a què em dedico. No entenc per què sent la necessitat de fingir que no. Però ho fa, i ara, amb aquest cap com a evidència del meu suposat delicte, em torna a mirar de fit a fit. Té un alè desagradable, agre i calent.

—Qui has matat aquesta vegada, eh? Un pobre paio que va tenir la mala pensada de convidar-te a una birra? Hosti, potser li va passar això, al teu company, l’heroi. Va voler enrotllar-se amb tu una nit, així que li vas tallar el cap i ara el dus en una bossa.

Enrotllar-se? Qui diu això?

—Caço monstres. —Conservo un to de veu neutral.— Mantinc la gent sana i estàlvia quan als teus Gossos de la Llei tant se’ls en fot.

Se’n burla, però m’adono que li he tocat la fibra.

—Tu creu-te aquesta frase tant com vulguis, Hoskie, i potser algun dia et convenceràs que és veritat. Tothom sap que tens alguna cosa dolenta a dins, que ets una mena de monstre. —Se m’acosta i murmura:— Potser no hauries d’estar caçant monstres. Potser algú t’hauria de caçar tu. Com més aviat ho reconeguis, abans podré sacrificar-te i estalviar-li el problema a un altre.

Sé que no he de deixar que em provoqui, però ha provocat el K’aahanáani i desvio la mà lentament, tranquil·lament, cap al ganivet. Noto com somric mentre m’hi apropo i murmuro; el meu alè és com una carícia d’amant a la seva orella.

—Per què no avui, Chris? Per què no ho intentes avui?

Sento el batec del seu cor al pit. Sento l’olor amarga de la por. N’assaboreixo la sensació: jo soc la depredadora i ell, la presa. Tanco els ulls i la respiro, és embriagadora i emocionant.

Sento una tos forta a la meva dreta i n’hi ha prou per trencar la tensió. En Llargarut parpelleja. Deixa anar la respiració que contenia i s’allunya de mi i de la meva promesa de violència.

Irritada, giro el cap i veig que en Kai ens està mirant. Té un somriure amistós, però la mirada recelosa, prudent, com si s’estigués apropant a un animal salvatge. I no sé si aquesta mirada és per a mi o per a en Llargarut.

—És hora de marxar, Maggie —diu—. Hem d’anar a Crownpoint.

Exhalo el K’aahanáanii i de sobte torno a ser dins la meva pell, dins el meu propi cap. Ha anat de ben poc. I ha estat una estupidesa. Podria haver fet alguna cosa que m’hagués dut al costat equivocat de la llei, per molt matamonstres que sigui.

—I qui dimonis ets, tu? —se’n burla en Llargarut—. Ets la novieta nova de la Hoskie?

En Kai arrufa el front, confós.

—En Llargarut pensa que ets guapo —li explico.

Llavors en Kai entén l’intent d’insult del Gos de la Llei. Per a algú com en Llargarut, no hi ha res pitjor que et diguin noia. Però a en Kai sembla que no li importa. Somriu i li ofereix la mà a en Llargarut.

—Soc en...

—Enrere! —En Llargarut treu l’arma. Apunta a en Kai. I així, les coses van de fatal a completament emmerdades.

###

Un moment de caos, on sembla que el temps s’aturi i s’acceleri alhora.

Poso la mà al Böker.

Sento que el company d’en Llargarut segueix dret a la plataforma de la camioneta i s’apressa a treure l’arma.

Fet i fet, sembla que avui no sortiré de Tse Bonito sense que algú vulgui matar-me.

—Jo no... —comença a dir en Kai.

—He dit mans enlaire i enrere! —crida en Llargarut. Ara sembla una mica boig, amb els ulls completament esbatanats.

Amb una lentitud exagerada, en Kai aixeca les mans i fa una gran passa endarrere cap a la cabana i s’allunya d’en Llargarut.

—Estàs cometent un... —començo a dir, però em talla amb un gir brusc, apuntant-me amb l’arma.

—Valdrà més que un de vosaltres, imbècils, comenci a parlar d’aquest cadàver de la camioneta, i ràpid. O us ficaré a tots a la presó on no deixaré d’apallissar-vos com si fóssiu una pinyata fins que la veritat us caigui de la boca com un maleït caramel.

Aquest home té un do per a les paraules, això se li ha de reconèixer. Però el cap és ara un cos sencer. I sé que no hi ha manera de sortir-se’n sense que algú no en surti ferit.

En Kai respon primer.

—Si pogués abaixar l’arma, agent, podríem parlar. M’encantaria explicar-l’hi. —Miro en Kai i em dedica un somriure enorme. I, de fet, fins i tot em pica l’ullet.

En Llargarut manté l’arma aixecada, però no fa cap gest per tallar en Kai, com he pensat que faria. Se l’escolta.

—Llargarut, oi? —diu en Kai—. És en Llargarut? És molt famós, a Burque.

—De què parles? —pregunta en Llargarut, malfiant-se’n.

—«El braç llarg de la llei.» La llei i l’ordre de Dinétah. El cacic de la família Urioste parla molt bé de vostè.

En Llargarut parpelleja unes quantes vegades, sorprès, però clarament afalagat.

—La família Urioste?

Dubto que en Llargarut sàpiga qui és la família Urioste. Què coi, tampoc jo sé qui és la família Urioste, però la manera com ho diu en Kai sona impressionant. Important. En Llargarut s’infla una mica, treu el pit com un pollastre de camp.

En Kai assenteix amb el cap, parla amb un to suau, com si ell i en Llargarut haguessin sortit a sopar i no tingués cap arma apuntant-li a la cara.

—El meu pare treballa per al cacic, al Burque. Es diu Juan Cruz. He sentit històries sobre vostè.

No tinc ni idea de què parla, en Kai, i en Tah mai no m’ha dit res de cap parent important a Burque, però aquella revelació sembla que relaxa en Llargarut. No, és en Kai, qui sembla tenir un efecte tranquil·litzador en el Gos de la Llei. Llança al net d’en Tah una llarga mirada avaluadora. En Kai segueix tot tranquil, amb expressió d’ingenuïtat. Corbata. Sabates brillants. Tot encant. I ves per on, el Gos de la Llei es guarda l’arma. No em giro per mirar, però noto que el seu company també es relaxa.

En Kai abaixa les mans i continua parlant.

—És fantàstic, que ens hàgim conegut. M’asseguraré d’esmentar-ho a casa.

Estira la mà amb el palmell obert.

En Llargarut gruny. Veig com els engranatges del seu cervell limitat giren i es pregunten com de connectat pot estar en Kai fora de Dinétah i què podria significar això per a ell. La Muralla ens manté fora de perill des de dins, però això no vol dir que no hi hagi beneficis per als contactes de l’altre costat. Sucre. Cafè. Ulleres de sol sofisticades.

Per fi, el Gos de la Llei assenteix bruscament amb el cap, enfunda la pistola i s’apropa per encaixar la mà d’en Kai.

Fill de puta.

—Carda el camp de la meva ciutat, Hoskie —murmura mentre retrocedeix per deixar passar en Kai—. Tots dos. Si us torno a veure, acabareu a la presó.

A mi ja m’està bé.

El seu company salta del darrere de la camioneta.

—Què en fem, del cap?

En Llargarut fa un gest perquè ho deixi córrer i murmura alguna cosa que no arribo a sentir.

En Kai xiuxiueja un «gràcies» i no perdo el temps. Obro la porta del conductor i m’hi enfilo. Poso la clau al contacte. En Kai seu al seient del passatger mentre el motor comença a rugir. Em poso en marxa i surto d’allà.

El carrer és ple de vianants, però m’obro pas fent un ús generós de la botzina per fer moure la gent. El camí de terra ple de clots ens fa saltar dins la cabina. En Kai manté una mà recolzada al sostre fins que arribo a la carretera. Tan bon punt tinc espai, accelero la camioneta. Aguanto la respiració fins que Tse Bonito desapareix del retrovisor.

En Kai m’està mirant amb els ulls entretancats, pensatiu.

—Què? —li engego. Encara estic nerviosa i accelerada d’haver caçat el monstre, per l’enfrontament amb en Llargarut, per tot. Enrosco els dits al volant i m’obligo a afluixar. Estic enfadada, però res d’això no és culpa d’en Kai. M’ha tret d’un bon merder i n’hi dec una. I ho ha fet sense que ningú no hagi acabat arrestat, ferit de bala o apunyalat. I això no és poca cosa, de manera que el mínim que puc fer és canviar d’actitud i provar de ser amable.

—Déu n’hi do el que has fet —dic, i el miro. Em mira fixament. Expectant. Sembla que no em facilitarà les coses. Ho torno a intentar.— Ha estat bé, que el teu pare sigui un cacic o el que sigui. Ens ha ajudat. Amb en Llargarut... —Ja està. Una ofrena de pau.

Però ja s’ha girat i mira per la finestra. Mira com els vessants blancs de l’altiplà es tornen vermells i com passa volant el paisatge ple d’arbustos de flors grogues.

—El meu pare no coneix el cacic Urioste —explica distretament—. El meu pare és professor universitari. O almenys ho era abans de la Gran Inundació.

Arrufo el front, intentant recordar què li ha dit a en Llargarut.

—Creia que havies dit que treballava per a la família Urioste.

—I és així. Cava cunetes o el que sigui que li facin fer. No hi ha gaire demanda per a professors universitaris, últimament.

—Aleshores no és en Juan Cruz, amic d’algú famós?

—Hi ha un Juan Cruz que treballa per al cacic, però no és el meu pare. De cognom em dic Arviso...

—Arviso? Llavors... estaves mentint?

Mira enfora i fa un petit somriure.

—I tant. Aquest Gos de la Llei no volia sentir la veritat. Volia una bona història, així que n’hi he donat una. A veure, de debò... La llei i l’ordre de Dinétah? Creus que algú ha dit mai una bajanada així? M’ho he inventat.

No sé si quedar impressionada pels ous que ha tingut o cabrejar-me pel risc que ha corregut.

—En Juan té un fill, això sí —continua en Kai—. És un bon paio, l’Álvaro Cruz. Hem sortit de festa junts, a les gales d’Urioste a les muntanyes. Hem menjat el seu caviar i hem begut el seu xampany. —Somriu, sumit momentàniament en els records. Després, em dona un cop a l’espatlla, a la mateixa que el monstre em va queixalar. Faig un gest de dolor, però sembla que no se n’adona.

—Per dir «gràcies» no et passarà res, eh? —continua—. Ha estat un plaer, ajudar. Vull dir... aquest paio semblava un autèntic idiota. He pensat que et vindria bé un cop de mà, abans de clavar-li un ganivet, és clar.

Grunyo i ell riu. És un riure bonic, clar i genuí, però encara no he superat la mentida.

—Per cert —diu mentre es treu les ulleres d’aviador de la butxaca de la camisa i se les posa—. El whisky és a la part del darrere de la camioneta, oi? Et fa res si parem aquí d’aquí a un minut? M’aniria bé una copa.