Читать книгу El rastre del llamp - Ребекка Роанхорс - Страница 7

Visc en una caravana d’una sola habitació que em vaig agenciar fa uns mesos. L’anterior propietari havia mort mentre dormia i ara ningú no hi volia viure. Era una ganga; em va sortir de franc, de fet. La tinc aparcada en una parcel·la de terra plena de males herbes a una hora aproximadament de Lukachukai a Crystal Valley. És a gairebé un quilòmetre de l’antic internat abandonat que va donar nom a la famosa vall i just a sota de l’entrada al Pas Narbona, l’única carretera que travessa les muntanyes Chuska en vuitanta quilòmetres a cada banda. El pas rep el nom del desafortunat cap navajo Narbona qui, l’any 1849, va anar a negociar un tractat de pau amb l’exèrcit dels Estats Units i va acabar mort a trets per culpa d’un cavall robat i un mal intèrpret. Així acaben els pacificadors.

Hi ha unes vint-i-cinc famílies repartides al llarg dels quinze quilòmetres de la vall, la majoria agrupades al desviament de l’autopista que he passat fa sis quilòmetres. Això em deixa sense veïns propers, que ja m’està bé. No tenir gent a prop també significa que si tinc problemes, ningú vindrà a ajudar-me, és clar. Tinc força traça a salvar-me tota sola, però fins i tot les guerreres diné necessiten una mica d’ajuda de tant en tant. Que ho diguin a en Narbona, oi?

Per aquest motiu tinc els gossos. Un trio de gossos de la reserva que em segueixen en bandada i que mantenen el lloc força ben vigilat de visites no desitjades, siguin humanes o de qualsevol altre tipus. Vaig recollir el primer cadell després d’adonar-me que en Neizghání ja no tornaria. La segona es va convidar tota sola i ja no ha marxat, i la tercera va ser l’única supervivent de la seva ventrada, com jo.

Ara em saluden mentre passo amb la camioneta pel reixat i per sobre del tancat per a les bèsties. Només jo passo a través d’aquestes portes i borden sense parar. Però em coneixen, coneixen els espetecs i el soroll sord del meu Chevy vell que he trucat perquè funcioni amb aiguardent, perquè la benzina escasseja. Coneixen els cops dels neumàtics, sobretot el de la part dreta del darrere, on s’ha afluixat un piu i frega la roda com a protesta. Em recordo a mi mateixa que ho haig d’arreglar, més aviat que tard.

Un cop a dins, entro al lavabo i em trec la roba ensangonada. Està tan xopa de sang que la primera idea és llençar-la, però al final la deixo a la pica, poso el tap i hi deixo córrer una mica de meva apreciada aigua a sobre perquè quedi en remull. Espero que gran part de la sang marxi sola, però amb la sort que tinc hauré de fregar fort per poder tornar-me-la a posar. La roba que tenen a la base d’intercanvi del govern a Tse Bonito no està malament, però la majoria de les peces estan fetes de llana sense tenyir o són peces rebutjades i després recuperades a preus desorbitats.

Engego el generador i li dono temps per escalfar l’aigua que queda al dipòsit. Sé que és un luxe dutxar-se, tenint l’aigua racionada, però ho faig igualment. Tinc sang i trossets d’una cosa fastigosa als cabells i només una dutxa calenta i sabó de iuca ho podrà solucionar. Em quedaré curta d’aigua la resta del mes perquè el camió de lliurament no passarà fins d’aquí a dues setmanes, però val la pena. Em quedo una estoneta gaudint del vapor i em trec la sang seca de sota les ungles. Quan acabo, em noto les cutícules en carn viva i tinc la cara tan vermella que em cou al tacte, però vaig neta.

Se m’acut fer una migdiada ràpida, però al final decideixo no fer-la. No perquè no estigui cansada. Estic feta pols i em fa mal tot el cos, sobretot l’espatlla que el monstre m’ha intentat mossegar. Però si vull baixar a casa d’en Tah a temps per trobar-lo abans de l’esmorzar, no tinc temps per dormir.

Torno a deixar l’escopeta a la lleixa de la camioneta, comprovo que el cap del monstre és encara a la part del darrere i em dirigeixo al sud. El trajecte fins a casa d’en Tah a Tse Bonito dura ben bé una hora. Engego la ràdio perquè em faci companyia. Després de la Gran Inundació, només hi ha una emissora fiable a Dinétah, una emissora AM multiusos que emet una combinació de música country antiga i informes del govern que passen com a notícies. De tant en tant, algú de fora de Dinétah reforça prou el senyal de ràdio perquè passi per la Muralla i, llavors, durant un parell de setmanes podem escoltar les notícies sobre els projectes de depuradores enormes al llarg del litoral format recentment que s’estén des de San Antonio fins a Sioux Falls, o sobre la contínua agitació civil a Nova Denver. Generalment, però, Dinétah està igual d’aïllada i apartada que abans de la Gran Inundació, i la majoria de gent no ho nota gaire, tampoc.

La Muralla. El Consell Tribal la va aprovar quan van esclatar les Guerres de l’Energia. La majoria dels diné van estar d’acord amb la construcció de la Muralla. Tots hem crescut amb les històries que ens ensenyaven que el nostre lloc era a la nostra terra ancestral, la terra envoltada per les Quatre Muntanyes Sagrades. Uns altres diuen que la Muralla és una bogeria, que és un intent paranoic de controlar les fronteres i que està destinat a fallar, igual que aquella muralla que el maleït govern nord-americà va voler construir al llarg de la seva frontera al sud, uns anys abans de la Gran Inundació.

La tribu la va construir igualment. El cap del consell, que s’anomenava Deschene, va escriure un article per al Navajo Times per posar la por al cos a la gent, sobretot després de la Matança de les Planes. Els navajo ja no estaven segurs, deia. Va invocar l’espectre de la conquesta, la doctrina del destí manifest. I no s’equivocava. La Matança va comportar l’apogeu dels assalts energètics, les companyies petrolieres van destrossar terres sagrades per construir canonades, les companyies de gas natural van comprar terres lliures per a hidrofracturació i, literalment, van sacsejar-ne els fonaments amb la seva avarícia. A més, els federals havien traçat un pla per dissoldre el fideïcomís de les terres de la reserva que obriria la Terra Índia als buscadors de petroli, tal com havia passat durant la Rescissió. Aquesta vegada, els buscadors de petroli eren multinacionals amb exèrcits privats mil vegades més poderosos que els primers colons bilagáana. Deschene va avisar que si volíem continuar sent diné, si volíem protegir les nostres cases, havíem de construir aquella muralla.

Els fons es van aprovar en un mes. Els fonaments, fets amb roques de cadascuna de les muntanyes sagrades, van estar llestos en un any. La gent reia i deia que no havien vist mai el govern tribal fer res en tan poc temps. Sis mesos més tard, a Nova Madrid hi va haver un terratrèmol i la part baixa es va enderrocar a la planúria central. Llavors van començar els huracans. I la muralla d’en Deschene va començar a semblar profètica per a molta gent.

Recordo la primera vegada que vaig veure la Muralla. M’esperava un bloc simple i uniforme. Una muntanya de vuitanta metres d’altura de formigó gris amb filferro espinós a la part de dalt com a les típiques pel·lícules apocalíptiques. Però oblidava que els diné ja havien patit la seva pròpia apocalipsi més d’un segle abans. Aquesta no era la nostra fi. Era el nostre renaixement.

Diuen que els hataalii van treballar braç a braç amb els obrers, i per cada maó que col·locaven, cantaven una cançó. Cada renglera era una benedicció atorgada. La Muralla va prendre vida per si sola. Quan els treballadors van tornar-hi l’endemà al matí, ja havia arribat als vuitanta metres d’altura. A l’est era com una closca blanca. Al sud, turquesa. A l’oest, eren tot corbes perlades de petxines d’orelles de mar, i al nord, l’atzabeja més negra. Era preciosa. Era nostra. I estàvem segurs. Protegits del món exterior, com a mínim. Però de vegades, els pitjors monstres són els que són a dins.

Entro a Tse Bonito quan el sol il·lumina els penya-segats amb força i banya la ciutat desèrtica d’una calor seca. Tse Bonito s’escalfava moltíssim, potser perquè és al centre d’un tram asfaltat en forma de T on es troben les dues autopistes més importants de Dinétah. Potser perquè està envoltada dels penya-segats blancs dels altiplans que canalitzen l’escalfor directament cap al congost de Tse Bonito. O potser perquè la ciutat la formen majoritàriament barraques amb sostre de llautó i caravanes amb els laterals metàl·lics que sembla que tenen com a únic propòsit absorbir la calor. És possible que siguin tots tres motius. Sigui quina sigui la raó, la barriada feta de barraques, caravanes i cabanes ocasionals s’estén en tres quilòmetres quadrats sota el cruel cel del desert. Una metròpoli en plena expansió, segons els estàndards Dinétah.

Tampoc no és que sigui el lloc més segur per viure-hi. És un indret sense llei, excepte per les intervencions esporàdiques de la Guàrdia Ciutadana, un grup de gent que patrulla pels carrers, però que serveix de ben poc. Tse Bonito és més aviat una ciutat fronterera típica de l’Oest Salvatge. Un grapat de cowboys i indis, tot i que tothom és diné. L’última vegada que vaig venir per aquí a la recerca d’un Home Dolent, vaig acabar enmig d’un tiroteig que semblava més l’OK Corral que no pas la cacera d’un monstre. No puc dir que estigui contenta de tornar a ser aquí, precisament, encara que sigui per recórrer a l’avi Tah.

En Tah viu al centre de la ciutat. Casa seva és una de la mitja dotzena de cabanes típiques que hi ha escampades per la zona concorreguda del mercat, i sé que si no el trobo aviat, ja haurà sortit a matar el temps, visitar els veïns, comprovar el gènere de la botiga de la senyora dels mocassins que hi ha unes portes més avall, o potser haurà sortit a fer les compres diàries o a fer el xafarder, simplement. Aliè als tirotejos esporàdics i més preocupat per les xafarderies quotidianes que per mantenir-se segur. Tampoc és que ningú li vulgui fer mal; és una espècie de sant, per aquí. És reconegut i apreciat, la qual cosa fa que em pregunti què fa passant el temps amb algú d’una reputació tan qüestionable com la meva. Suposo que soc una espècie d’obra de caritat, per a ell, sobretot aquest darrer any. Normalment, una cosa com aquesta hauria fet que me’n mantingués lluny, per l’orgull i tota la pesca. Però en Tah és bona gent i m’esforço per fer-ho bé per ell sempre que puc. A més, és l’expert principal en monstres d’aquestes contrades i necessito la seva ajuda.

Aparco la camioneta al costat de l’única porta de la cabana, amb cura de mantenir-la fora del camí de terra, que d’aquí a una hora serà ple de pols i de gent. Agafo tot el que sembla de prou valor perquè algú m’ho vulgui pispar. Agafo la bossa enganxifosa que conté el cap del monstre amb una mà i amb l’altra agafo l’escopeta.

La porta és del tipus tradicional que pots trobar a qualsevol cabana navajo de qualsevol part de la ciutat, però no en un lloc tan concorregut com aquest. Sense panys, sense pestells; ni tan sols té res que sembli un cable trampa o una alarma. Només una manta polsegosa negra i grisa, de les que abans trobaves fàcilment a la base d’intercanvi del govern, i que cobreix l’única entrada. Però jo sé que les aparences enganyen i mantinc la distància mentre crido pel llindar de la porta.

—Tah! —Agafo la bossa ben fort i em penjo l’escopeta a l’espatlla.

Estic a punt de tornar a cridar quan apareix una mà bruna i nuosa i aparta la manta. La tela gruixuda remou la terra resseca i fa ballar la pols vermella, que forma petits remolins.

—Entra, Maggie —diu una veu tan aspra i vella com la mà que l’acompanya—. Entra, filla shi.

—Ahééhee, avi. Gràcies.

L’avi Tah està igual que sempre. Porta uns texans immaculats, d’un blau intens i destenyits i unes quantes talles massa grans per al seu cos esprimatxat. El mateix passa amb les sabatilles, que, encara que ja estaven passades de moda vint anys abans de la Gran Inundació, semblen acabades de treure de la capsa. Una camisa estil cowboy de quadres negres i vermells li cobreix les espatlles estretes; els botons blancs nacrats brillen a la llum. Porta els cabells platejats tallats ben curts sobre la cara arrugada. Però són els ulls, el que més m’agrada. Brillants i amb una espurna d’entremaliadura, com si estigués ficat en alguna cosa més divertida que res del que puguis imaginar.

M’agrada, en Tah, de debò, és el més proper que tinc a un familiar viu. No estem emparentats, ni tan sols som del mateix clan, però em diu filla. I això significa alguna cosa.

Trec el cap per darrere de la manta i faig un somriure. No ho puc evitar. La meva caravana és un refugi. I em serveix de casa, sí, però la cabana d’en Tah és una llar, el tipus de casa que surt als contes d’abans d’anar a dormir. És una cabana índia tradicional: una habitació gran en un edifici de vuit parets, fetes de troncs llargs de la mateixa mida, fermament lligats els uns amb els altres, i segellades amb ciment. Hi ha una foguera que ja crema a la cuina de fusta al centre de la cambra, i l’olor de pi és tan agradablement intensa que la noto a la punta de la llengua. Unes mantes càlides teixides en tons vermells, taronges i marrons pengen de les parets entre marcs envellits plens de fotografies descolorides de familiars somrients que no conec però envejo. Un sofà barat i desgastat predomina a la part més al sud de la cabana. Una cuina improvisada amb una pica, uns quants armaris penjats i una vella taula de fòrmica pelada dominen la part oest, directament oposada a la porta principal, orientada a l’est. El terra està fet amb terra compactada coberta amb el que sembla ser un poti-poti de mostres multicolor de catifes que no casen. Òbviament seleccionades del rebuig d’algú altre, però totes aspirades a fons. El llit d’en Tah és a la paret sud; sembla que l’ha fet fa poc. Tot està com sempre que vinc, llevat de la pila de mantes doblegades curosament a la vora del seu vell sofà.

—Tens algú dormint aquí? —li pregunto sense deixar de mirar les mantes, un record de quan era jo qui em quedava a dormir en el sofà d’en Tah.

—Mmm? —segueix la meva mirada—. Aoo. —Sí.

M’espero, però no diu res més.

—I...?

—Hmmm?

Nego amb el cap.

—Tant és. —Sé que només m’ho dirà quan estigui preparat i potser tampoc n’he de fer res.— T’he portat una cosa —li dic.

Fa un grunyit.

—Ja l’oloro.

—Ho sento.

—Has anat a caçar monstres?

—Sí. On la vols?

Arrufant els llavis assenyala la taula de la cuina.

—Per allà.

—No vols això sobre la taula. Fes-me cas.

Mira al seu voltant.

—Prop de la porta, doncs. I wóshdę́ę́’… passa, passa. Tinc una cosa especial. Un regalet!

Deixo anar el cap al costat de la porta i recolzo l’arma al seu costat.

—I doncs, què és aquest «regalet»? —pregunto mentre camino per la cabana en el sentit de les agulles del rellotge.

—Gohwééh! —Somriu amb malícia, la cara morena se li il·lumina mentre sosté una llauna del millor material de la terra. Cafè.

—D’on ho has tret, això? —Sono una mica impressionada. El cafè és car i difícil de trobar. Per sort creix en zones elevades. La majoria de llocs per sobre dels 1.500 metres van sobreviure gairebé intactes a la Gran Inundació, però això no significa que la infraestructura necessària per moure els grans tan valuosos en sortís il·lesa. He sentit històries de cafè bo, de l’etíop dolç i l’indonesi terrós que se servien en botigues especials on només es bevia cafè, però tots aquests fa temps que ja no hi són, ni tampoc els exòtics països d’on venien. Ara el cafè arriba a través de passos de muntanya des d’Aztlan... si és que arriba.

Uns minuts més tard l’aigua bull en un pot al foc. En Tah posa dues cullerades ben plenes del cafè directament dins de la cassoleta. És una quantitat molt generosa, la que comparteix amb mi. L’aroma m’embriaga els sentits immediatament i gairebé em desmaio. No soc capaç de recordar l’última vegada que vaig prendre cafè. La veritat és que la majoria de dies em conformo amb una tassa del te navajo que creix espontàniament al meu jardí. Quan m’ofereix una tassa de llautó plena del líquid espès i negre, no espero que es refredi abans de fer-ne un glop. M’escaldo, però val la pena.

En Tah té un altra olleta al foc, hi posa dues cullerades enormes de puré de blat de moro en dos bols. El puré és espès i gelatinós i la cullera queda dreta quan la clava al centre. Vull agafar la cullera, però em para la mà.

—Espera, espera! —Riu amb nerviosisme i mentre fa un petit ball ridícul, obre un dels armaris de la cuina i en treu una altra sorpresa. Sucre. Fa anys que no veia sucre. Mel de sàlvia, sí, però la vella canya de sucre pre-Inundació? El miro fixament, bocabadada.

Ell riu.

—Tanca la boca que t’hi entraran mosques, Maggie —diu amb un somriure alegre—. També vols sucre al cafè?

En vull? No ho sé pas. No recordo quin gust té el cafè amb sucre.

—Només el puré —contesto. Decideixo no jugar-me-la. El cafè és massa bo i m’enfadaré si el sucre l’espatlla.

Posa una bona cullerada de sucre al puré de blat de moro i el remeno i me’l menjo. El sucre m’esclata a la llengua de manera tan dolça que fa que em facin mal les dents, un complement perfecte al gust ametllat del blat de moro. És meravellós.

—D’on ho has tret, tot això?

—És un regal.

—Un bon regal! Qui és el teu amic?

—No és un amic, sinó un familiar. El meu net.

Ah, el convidat misteriós.

—Ha arribat aquí des de Burque. —Ho pronuncia Buuur-quei, amb una u llarga. Conec el lloc. És una ciutat a uns cent cinquanta quilòmetres a l’est de la Muralla. Era la ciutat que abans de les revoltes s’anomenava Albuquerque, ara només és el que en queda. La part d’una ciutat, la part d’un nom. Sembla just. M’han dit que és un mal lloc. Terra aspra infestada de guerres racials i barons de l’aigua. Problemes molt importants pel que fa a refugiats.

—És ell, qui m’ha portat els regals.

Assenteixo i em poso una altra cullerada plena a la boca. Faig un glop de cafè i tots dos ens concentrem en l’esmorzar. L’únic so que se sent és el de les culleres escurant les parets del bol i els xarrups esporàdics de les tasses. Per primera vegada en molt de temps, sento que em relaxo. La cabana és acollidora i familiar, i el cafè calent i terrós. Durant un moment m’oblido de monstres, noies mortes i caravanes solitàries. Tot és perfecte.

—Així doncs, has parlat amb en Neizghání? —em pregunta en Tah.

La perfecció s’esmicola. Deixo la cullera a la taula, m’ha marxat la gana.

—En Neizghání va marxar. No te’n recordes?

En Tah deixa anar un esbufec.

—Mira que sou tossuts. Tots dos. Em pensava que potser ja havia tornat.

El sucre i la cafeïna m’han arribat al corrent sanguini massa ràpid i em tremolen les mans. Les col·loco al voltant de la tassa i miro la taula on estem asseguts. Miro fixament com la fòrmica barata es pela de les vores i intento pensar què dir. No em ve al cap res gaire profund, així que em mantinc fidel als fets.

—Ja fa gairebé un any, Tah. No crec que torni.

—Que no tornarà? —Fa un soroll amb la gola que denota incredulitat.— Me’n faig creus. I dir tal cosa d’en Neizghání... És una llegenda. Un heroi. Et va salvar la vida quan... —Se li apaga la veu.

Ressegueixo la vora de la tassa amb el polze.

La veu del vell és suau, ferida.

—Ho sento, filla shi. Sé que no t’agrada pensar en aquella nit. —Sospira i pren un glop de cafè.— M’agradaria que em deixessis pregar per tu.

—No.

—No és bo, tota aquesta mort sobre teu. La cerimònia adequada podria anar bé per...

—Tah. Sisplau.

Ho deixa estar.

—Potser li ha passat alguna cosa, a en Neizghání.

—Al llegendari Matamonstres? No ho crec pas.

—Però et va dir per què...?

—Ja n’hem parlat, d’això. —No penso explicar-li a en Tah l’advertència que em va fer en Neizghání a l’Altiplà Negre. En Tah encara veu el bé dins meu, malgrat que el meu mentor no ho fes al final, i aquesta mena de fe és molt valuosa.

—Sí, però...

—Deixa-ho córrer.

—Maggie.

—Tah. —Normalment no discutim d’aquesta manera, per em noto tensa. Exhausta, inquieta després de matar. Òbviament, no soc bona companyia tot i l’hospitalitat d’en Tah, i començo a pensar que venir aquí ha estat una mala idea. Sobretot si vol continuar parlant d’en Neizghání.

S’està callat durant uns minuts abans de dir:

—Has de recordar que en Neizghání no és humà. No pensa com nosaltres.

Deixo anar un esbufec. Això és un eufemisme.

La veu d’en Tah sona amable quan diu:

—Em diràs alguna vegada què va passar a l’Altiplà Negre?

La tassa de cafè em tremola a les mans fins que en col·loco una al damunt perquè pari. La dolçor de la llengua se m’ha tornat agra. Em reclino a la cadira, m’allunyo de la taula i sacsejo el cap. Aquesta conversa s’ha acabat.

En Tah em mira, òbviament encuriosit. Però no m’ho torna a preguntar.

—Tants secrets —es queixa—. Sense família, sense amics, i ara ni tan sols et parles amb en Neizghání? No tens ningú, Maggie.

No és que no vulgui amics ni família. Sí que en vull. Els vull tant com qualsevol altre. És que és... complicat. En Neizghání era diferent. Un immortal. Al seu costat, no em preocupava. Però amb altra gent? Carn i ossos i humans? Crec que no vull aquesta responsabilitat.

—Estic bé —aconsegueixo dir—. Et tinc a tu i tinc els meus gossos.

—Només un vell amb qui parlar, i no viuré gaire més. I llavors què faràs? No és bo viure com ho fas tu. Sola, sense ningú. La manera diné és trobar connexions, entre els teus familiars i tu, entre el món i tu. L’estil de vida dels diné és k’é, és la família, així de simple. —Encreua i desencreua els dits, unint les mans com si anés a pregar, llavors separa els palmells i manté els dits entrellaçats.— Però tu... la teva vida està apartada. —Separa les mans i deixa que els dits es moguin lliurement.— No és manera de viure. —Fa una pausa, em mira.— Encara que sigui amb gossos.

És una mena de conversa habitual, entre nosaltres, però sense haver dormit, el mal humor que porto i la cafeïna a què no estic acostumada, avui no em ve de gust.

—M’ajudaràs amb el que t’he portat o només vols fer el xafarder sobre en Neizghání? —Em surt molt més brusc del que volia i intento somriure per suavitzar les paraules, però em surt un gest forçat.

Em mira fixament. L’espero amb el somriure estúpid glaçat a la cara. Al final, sospira i deixa caure les espatlles.

—Més val que m’ensenyis el que m’has portat.

###

—D’on ho has tret, això?

Estem drets l’un davant de l’altre a la taula de la cuina, amb una tassa de cafè acabat de fer a la mà, i mirem el cap. Ha cobert la taula amb un hule vell i he posat el cap on ell l’ha volgut. És la primera vegada que el veig decentment sota la llum. Els trets del monstre són toscos i poc definits, té dues ratlles iguals per ulls i una altra ratlla per boca, com si la cara fos de fang i un nen hagués tallat els trets amb un pal. Té el nas gairebé pla del tot, com si algú li hagués posat la cara contra un penya-segat de granit i l’hagués premut fort. La pell que li penja del crani és gairebé translúcida, venosa i carnosa. Té un front ample i massa gros, i una mandíbula ampla i quadrada que el fa semblar igual de cruel mort que viu. Faig un xiulet apreciatiu. És lleig com un pecat.

—A l’est de Lukachukai, dalt de les muntanyes —li explico—. Havia raptat una nena. El vaig trobar en un campament improvisat a una hora de camí muntanya amunt, i mastegava la nena com si fos el sopar.

Aixeca la mirada de la feina que l’ocupa, amb uns ulls com els d’una àguila, intel·ligents i enginyosos.

—Que la mastegava?

—Sí. Li mossegava el coll, de fet. Amb les dents.

En Tah fa servir un pal per fer palanca i obrir-li la boca. S’obre amb una facilitat sorprenent.

—És estrany —dic—. No hi ha rigor mortis. No hauria de tenir la mandíbula rígida?

—Fixa’t en això, Maggie. —Fa que m’hi acosti i amb el pal assenyala les dents del monstre. M’inclino. Totes són uniformement rectes i sense punta, com les velles dentadures postisses de fusta.— No hi ha incisius, no hi ha canins. És com una boca plena de molars.

—Insòlit. No hi havia dubte que era carnívor. No hauria de tenir dents punxegudes? —Això explica per què simplement rosegava la nena i anava tan a poc a poc. I també perquè no em va travessar la jaqueta amb les dents.

—Tampoc no té càries.

—Per què és important?

—Un animal adult sense càries? —Sacseja el cap.— Impossible.

—Què vols dir?

—Res, encara. —Deixa que es tanqui la boca i es gira cap a un prestatge que té al darrere. Agafa una serra de mà i un parell de tenalles llargues.— Vegem què hi ha dins.

M’allunyo una mica mentre ell treballa en el crani. No soc aprensiva. D’acord, potser una mica. El que vull dir és que si li vaig tallar el cap va ser per l’adrenalina del moment. Per alguna raó, em costa més sentir el soroll d’una serra mentre talla un crani a la llum del dia i bec el cafè d’Aztlan.

—Vine, mira —diu en Tah.

Torno a la taula.

—Què és el que haig de buscar?

—Contraccions. Anormalitats. Malaltia.

Miro amb més atenció i em sento un xic ridícula. No en sé res, de cervells. Normalment, els que veig estan fets miques, dispersats per terra o esclafats contra les parets per les bales de la meva arma. Pel que sé, el cervell d’aquesta criatura és com qualsevol altre.

—Se m’escapa alguna cosa? —li pregunto a en Tah al final.

—No. No hi ha res per veure. El cervell sembla normal.

—Aquesta cosa no era normal.

—Et crec.

—I ja has vist quines dents més estranyes.

—Sí, sí —diu, arrossegant els peus fins a la pica. Deixa córrer l’aigua, es renta les mans amb una mica de sabó d’arrel.— No me n’has de convèncer.

—No intento convence’t.

Aixeca les celles, però no diu res. Torna a acostar-se a la pica arrossegant els peus i se serveix un got d’aigua. Faig un esbufec, enfadada. De vegades, parlar amb el vell és com anar a confessar-se. Em fa sentir culpable fins i tot quan no he fet res malament.

Em fa seure, llavors mou la cadira que tinc al davant i s’asseu amb cura. Triga una estona abans de parlar.

—Digue’m què vas veure. Allà fora, al bosc. Digue’m què va fer la criatura.

—Ja t’ho he dit. Volia menjar-se la nena. Vaig disparar-li al cor, un tret net que l’hauria d’haver mort. Vaig disparar una altra vegada i li vaig destrossar l’espatlla, però ell continuava acostant-se’m. La cosa es va convertir en una baralla de ganivets. Vaig guanyar jo.

—Et va dir res?

—Que si em va dir res? No hi va haver temps per a converses, que diguem.

—El que vull dir és si va fer servir paraules.

Repasso l’enfrontament mentalment, però no em ve res.

—No ho recordo. No, diria que no.

En Tah beu aigua, la mirada fixa en la distància.

—Digue-m’ho, Tah.

—Crec que això és... molt dolent.

—Sí, jo també ho penso. Però per què no em dius el perquè?

—Per què el coll, Maggie? Per què no el cor? O l’estómac que és més tou?

—No té cap sentit.

—Tret que hi hagués alguna raó, alguna cosa que ell volgués.

—Com ara què?

Exhala amb força.

—No ho sé. No apareix a cap de les històries que conec, aquest monstre que es menja el coll.

—Creus que n’hi pot haver més?

—Més monstres? —Arronsa les espatlles. Es recolza a la taula per incorporar-se i es queda dret un moment. Llavors torna a seure.— No ho sabria dir segur, però aquesta criatura... crec que no va néixer, sinó que va ser creada. Per algú poderós.

—Creada? —Em fa l’efecte que les parets que m’envolten comencen a brillar, borroses i insubstancials. Vull culpar-ne la cafeïna, però sé que és un atac de por sobtat, el que fa que em maregi.

Em mira amb els ulls arrugats i amables. Té una mà sobre la taula. L’altra sosté sense força la vella tassa blava de llautó. Un anell de plata massa gran al dit del mig brilla feblement sota la llum artificial.

—Això no t’agradarà.

—Ja no m’agrada, i m’estàs fent posar nerviosa.

—No et puc dir gran cosa d’aquest monstre, però sé que es deleix per la carn humana. Però no per alimentar-se’n. Crec que cerca alguna cosa. Com bé has dit, li falta alguna cosa. I l’única manera que això pugui passar és que algú l’hagi creat, hagi utilitzat mala medicina per formar-lo.

—Bruixeria. —La meva veu és suau, un xiuxiueig.— Ho sé. Ja l’hi vaig olorar.

Les bruixes diné són poderoses, homes i dones que intercanvien les seves ànimes per màgia negra, que adopten la forma de criatures de la nit per viatjar a l’empara de la foscor, que llueixen joies robades de tombes recents. Va ser una bruixa, la que va guiar el grup de monstres que em van atacar la nit que vaig conèixer en Neizghání, la violència dels quals encara em turmenta. De debò vull remenar una cosa com aquesta? La tendresa que li veig ara als ulls té més sentit.

—No és el meu problema, saps? —murmuro en veu baixa—. Vaig fer la feina i em van pagar. Si ara surto corrents per intentar trobar aquesta bruixa o el que sigui, ningú no em pagarà per fer-ho.

—Has vingut a mi per una raó, Maggie —diu en Tah fluixet—. Sé que t’has passat tots aquests mesos a la teva caravana, sola, esperant en Neizghání. Però és hora que segueixis endavant, sense ell.

—No ho sé, Tah. Sí, tinc els poders de clan, però no soc en Neizghání. No soc immortal. Si la bruixa m’agafa, moriré com qualsevol altre. I no tinc ganes de morir. —No diu res, així que deixo anar el que realment em pertorba.— Canibalisme. Bruixeria. Tot plegat una mica massa familiar, no? —No parlo de la nit que vaig conèixer en Neizghání, però ell en sap els detalls en general.

—Tens por?

—Coi, i tant. —Em recolzo a la cadira.— Seria insensat, no tenir-ne i fer-ho tota sola.

—No ho has de fer pas tota sola —diu alegrement—. Sé d’algú que podria ser un gran company.