Читать книгу El rastre del llamp - Ребекка Роанхорс - Страница 11

Uns quilòmetres després de Fort Defiance, clavo els frens.

Allà, a menys de tres metres davant nostre, un coiot creua la carretera. S’atura i gira el cap cap a nosaltres. Musell marró amb potes llargues, grises i primes. Se’ns queda mirant fixament, amb els ulls grocs i brillants, abans de seguir trotant a través de la vegetació i desaparèixer per un rierol.

—Això no és bo —dic jo.

—Què no és bo? —pregunta en Kai.

—Que un coiot se’t creui pel camí. Això du mala sort, segur. De vegades significa alguna cosa pitjor.

En Kai assenteix, pensatiu, com si rumiés el que acabo de dir. Potser no em creu, com a noi de ciutat que és. Creu que és una superstició malgrat la seva formació en medicina. Però llavors diu:

—Hem de girar cua? Tornem i busquem un altre camí?

Miro el sol a través de la finestreta. Creuar-se amb un coiot no és cap broma, però no veig que tinguem gaires opcions.

—No. Perdrem massa temps, si ara fem la volta. Però... —Vaig cap a un costat de la carretera. Apago el motor.— Ara és un bon moment per prendre aquest whisky.

En Kai observa com surto i m’apropo a la plataforma posterior. Abaixo la porta i hi salto a dins. Trobo la gerra de whisky entre unes mantes velles i l’agafo. Em poso dreta al darrere de la camioneta, descargolo la tapa i aixeco la gerra en senyal de salutació. M’acosto el whisky als llavis i en prenc un glop. El licor d’ambre em crema la gola. Ofereixo la gerra a en Kai.

Ha baixat de la camioneta i està dret amb els braços plegats davant la paret de la plataforma, em mira. El sol de la tarda juga a les puntes suaus dels seus cabells, crea flames blaves al voltant de la cara i li fa brillar les ratlles platejades de la corbata. Em mira fixament, com si provés d’entendre què penso, i després s’apropa per agafar la gerra. L’agafa i s’empassa el whisky lentament. I després un altre glop.

—Vas molt de festa? —pregunto.

Abaixa la gerra i inclina el cap cap a un costat, aixeca una mà per protegir-se la cara del sol.

—Suposo que no penses sermonejar-me sobre els perills de l’alcohol per als indis, oi? No em diràs pas que soc una espècie d’estereotip passat de moda.

—Només pensava que el xampany és més del teu estil.

Parpelleja i riu una mica.

—M’estaves escoltant?

—És clar que sí. Però tot això són una pila de mentides.

Riu mentre baixo de la plataforma i tanco la porta posterior. M’hi acosto i li prenc la gerra.

—Mai no n’he tastat. No hi ha una gran demanda de xampany, a la reserva. Tenia quinze anys quan es va produir la Gran Inundació. Crec que ja havia pres un glop de Coors, aleshores. És el xampany de les cerveses, així que deu comptar per a alguna cosa, oi? —Ric del meu propi acudit. Obro el dipòsit de benzina, encaixo el tamís que tinc a les mans i hi aboco el whisky. Veiem com la gerra es buida lentament i s’omple el dipòsit.

Sospira dramàticament.

—Ho superaràs.

—Ho dubto. —Es frega la boca, com si provés de recordar-ne el gust als llavis.— Així doncs, la teva camioneta funciona amb aiguardent casolà.

—Funciona amb qualsevol combustible que pugui aconseguir.

—Pensava que a Dinétah hi havia molt combustible fòssil.

—Aquest és el rumor. Però el Consell Tribal controla la benzina i es ven millor en llocs com Nova Denver i l’ERM, i altres llocs que van ser delmats per la Guerra de l’Energia. Val més la pena allà que aquí. Així que l’envien a gent que està disposada a pagar.

—Què és l’ERM?

—L’Exaltat Regne Mormó. No n’has sentit a parlar mai? És gairebé l’únic que queda a l’oest de Nova Denver, i la major part del que queda d’Arizona que no és Dinétah. He sentit que és una cosa que cal veure.

—L’ERM?

—Bé, això, però em referia al llac Powell, on hi ha les refineries. Només tres-cents quilòmetres a l’oest, prop de la vora de la Muralla. Diuen que les refineries funcionen nit i dia i que els oficials tribals viuen com reis. Seria lògic pensar que després de la Guerra de l’Energia potser farien alguna cosa diferent, saps? Distribuir-lo entre la gent. Construir un maleït panell solar.

—La cobdícia és universal —afirma en Kai. Té una expressió pensativa i la mirada una mica distant.— A Burque tenim barons de l’aigua que són així. Ho controlen tot. Pous profunds i plantes depuradores com mai has vist. Conques i vaporitzadors a les muntanyes. L’aigua els fa rics com prínceps del Renaixement. —S’apuja les ulleres d’aviador i entretanca els ulls cap al sol—. Sembla que a qualsevol lloc on hi ha un recurs natural, hi ha algú disposat a acaparar-lo per guanyar més diners dels que es pot gastar.

Penso en els Protectors, la gent que va lluitar contra les multinacionals a la Guerra de l’Energia i va perdre. Fins que la mateixa terra hi va intervenir i els va ofegar tots, independentment de la política de cadascú.

—L’aigua és vida —dic jo.

—I no es pot beure benzina —respon ell; el vell eslògan dels Protectors que tots vam aprendre de nens. Però alguna cosa a la seva veu sona estranya i, durant un segon, se li enterboleix la cara i els ulls esclaten brillants i gairebé metàl·lics. És sorprenent, i desperta els meus instints de monstre. Però abans que en pugui processar el motiu, dona un cop al costat de la camioneta i em fa saltar.— Em sorprèn que aquesta camioneta encara funcioni. Quants anys té aquesta andròmina?

M’oblido d’aquesta sensació estranya i l’arxivo per preguntar-n’hi el perquè més tard.

—No critiquis la camioneta si no vols marxar caminant ara mateix. És un clàssic. —I ho és. Una camioneta Chevy 4×4 de 1972, de dues tonalitats verdes i blanques i cromada com la reina dels concursos de bellesa que és. L’he ressuscitat més d’una vegada i mai no m’ha deixat tirada. Acarono amb afecte la plataforma posterior i deixo la gerra buida al darrere.

—És una mena de relíquia, oi? —pregunta.

—És d’acer de Detroit. Durarà més que qualsevol cotxe fabricat en els darrers cinquanta anys. Tot un garbuix de fibra de vidre i plàstic.

Ell somriu, com mesurant-me.

—Hi entens una mica, de mecànica?

—En sé algunes coses —reconec—. Si no et saps arreglar el cotxe a la reserva, has de caminar molt.

—No insinuava res —protesta, aixecant les mans—, només era una observació.

—Ah, molt bé, doncs... doncs observa des del seient del passatger. Hem de marxar. —Assimilo la posició del sol i les ombres que s’encongeixen.— Potser tenim una altra hora de camí abans que puguem descansar.

—Descansar? Si ni tan sols és migdia.

—Correcte. Aquest camí en ziga-zaga fa drecera a Twin Lakes. Podem aturar-nos allà. Llavors serà migdia i després tornarem a la carretera pels volts de les tres. Si no, farà massa calor i, si se sobreescalfa, haurem de caminar.

—Pensava que havies dit que aquesta camioneta era una mena de supermàquina.

—No, he dit que era un clàssic, i això significa que l’has de tractar amb respecte. Un cop passat Twin Lakes, la carretera és molt dolenta fins que arriba a Nahodishgish. Que el cotxe se sobreescalfi és mala cosa, però si enganxem un sot gran, l’eix se n’anirà a la merda. Saps com és de difícil substituir l’eix d’un Chevy de 1972 actualment?

—Estic perdent una mica la fe.

—No t’hi amoïnis. Et tornaré a casa d’en Tah d’una peça. —Obro la porta del costat del conductor i m’hi enfilo. En Kai entra pel costat del passatger—. Sempre que res no surti malament.

—No conduirem quan faci calor. No conduirem per les carreteres dolentes en la foscor. Què podria anar malament?

Faig un gran somriure quan encenc el motor, però els ulls involuntàriament s’adrecen al lloc on hem vist el coiot.

—Bé, sempre ens quedaran els monstres.

###

Ens aturem una mica després del migdia, com he dit, just passat Twin Lakes. Per descomptat, aquí no hi ha llacs. L’aigua que hi pogués haver aquí es va assecar ja fa molt temps.

En Kai està assegut amb les cames encreuades en un tros polsós de terra a l’ombra relativa del sortint de penya-segat. Té la corbata sobre l’espatlla, les ulleres de sol a lloc i mastega un tros de carn seca que en Tah va tenir la generositat d’empacar per a nosaltres. Compartim una cantimplora i prenem xarrups mesurats quan cal, prou per mantenir la boca humida. Si abans feia calor, ara crema. Al cap de pocs minuts sents com si la pell et comencés a cremar, com si poguessis sentir les cèl·lules fregint-se, roents, fins i tot la nostra pell naturalment fosca ofereix poca protecció sota un sol tan ferotge. Però com sempre diuen del desert alt, és una calor seca. Insuportable a la llum directa del sol, però vint graus més fresca a l’ombra. Així que aparco la camioneta al més a prop possible del sortint ombrívol, col·loco una manta sobre el costat de sotavent per bloquejar qualsevol ràfega sobtada d’aire ple de pols i en Kai i jo compartim l’esmorzar.

—Escolta, per què aquell Gos de la Llei t’ha dit monstre?

Responc amb la boca plena de cansalada.

—En Llargarut és imbècil.

—Això és evident, però no respon a la meva pregunta.

M’empasso la carn. Em prenc el meu temps per agafar un pinyó torrat d’una petita bossa de roba amb cordó. Miro el xaman en pràctiques mentre em fico el fruit sec a la boca. S’ha tornat ranci i l’escupo, fastiguejada.

—Què t’ha dit en Tah sobre els poders de clan?

S’afluixa la corbata i s’estira la samarreta, allunyant-se-la del pit, suant.

—Que són regals de la Diyin Dine’é. Que provenen dels teus dos primers clans, el de la mare primer i el del pare després. Que es manifesten en moments de gran necessitat, però no a tothom, i que no tothom té els mateixos dons.

—En Tah diu que són un do? Com regals de la Gent Santa?

En Kai fa una altra mossegada.

—No hi estàs d’acord?

—Només dic que el teu cheii té bones intencions, però no surt gaire. —Em recolzo a la roda de la camioneta, davant d’en Kai, i aixeco un genoll. Em grato en un punt del panxell que em pica.

—Suposo que tot depèn del punt de vista, en realitat —em diu—. Hi ha persones que veuen les coses dolentes que els passen com una càrrega; per a d’altres poden ser una possibilitat de créixer.

Esbufego fort.

—Hi ha coses que són dolentes i prou. No hi ha cap valor redemptor en el patiment. Tota aquesta merda noble i salvatge és per a ximplets.

En Kai sembla impertorbable.

—Vaig conèixer una noia mentre era a Rock Springs, esperant que el control fronterer tramités els meus papers. No recordo el clan de la seva mare, però era nascuda Tązhii Dine’é.

—Tązhii? No el conec.

—Gall Dindi. Era del clan de la Gent Gall Dindi.

—Eh? —Juro per la meva vida que no em puc imaginar com això podria manifestar-se com un poder de clan.

—Li agradaven molt els galls dindis i podia localitzar-ne de salvatges a un quilòmetre de distància. I anaven fins a ella. Ella els cridava, sabia fer el crit del gall dindi i ells venien. Potser no és el superpoder típic que esperes quan ets petit, però si et mors de gana i necessites menjar, el fet de poder cridar un gall dindi és la mar d’útil. A més, en venia les plomes per canviar-les per altres coses. —Fa un gest, amb la mà oberta—. Ho veus? És un regal.

—Només perquè el poder d’un clan es manifesti de forma benèvola, no vol dir que tots siguin així.

—Has dit que del patiment no en pot sortir res de bo. Dic que això no sempre és cert. —Pren un altre mos de carn i ens passem la cantimplora—. A què es deuen aquests sentiments tan forts del teu amic policia?

Torço la boca en un gest involuntari.

—Per què vols saber-ho, Kai? T’amoïna que et vegin amb mi?

—En absolut —diu amb un somriure que em va desarmar—. Soc nou aquí, recordes? M’imagino que si tu i en Llargarut sou enemics naturals, això vol dir que, probablement, tu i jo hauríem de ser amics. Perquè aquest tipus va molt fort. I tendeixo a compartir la visió de les coses del meu cheii. Si la Diyin Dine’é et va beneir en un moment de necessitat, no crec que això et converteixi en un monstre.

Em clavo les ungles al lloc de la cama que em pica fins que sento que la pell s’esquinça sota la tela.

—Saps afalagar, eh?

Abaixa la barbeta en una petita reverència de reconeixement.

—I tu saps com evitar respondre una pregunta.

Què coi.

—Soc Honágháahnii, nascuda K’aahanáanii.

Assenteix amb el cap, pensatiu.

—Honágháahnii, aquest el conec. «El Caminant.» I això significa que ets...?

—Ràpida. Molt ràpida.

—Com de ràpida?

—Més ràpida que els humans, diguem-ho així.

Xiula fluixet, impressionat.

—Això sí que és un superpoder. Tant de bo ho pogués veure.

—No, val més que no —li dic—. Si em ve el Honágháahnii voldrà dir que tenim problemes.

—Cert —diu—. Havia oblidat aquesta part. I quin és el teu altre clan? Què significa K’aahanáanii?

—Fletxa Vivent.

—Això vol dir que ets bona amb l’arc o alguna cosa així?

—No, Kai. —M’aixeco i m’estiro. M’espolso la terra de l’esquena i les cuixes. Sento com em degota la sang pel panxell on m’he clavat l’ungla prou fort per fer-lo sagnar. Miro en Kai, encara assegut amb la corbata sobre l’espatlla, amb una expressió curiosa, com si els poders de clan fossin un exercici intel·lectual. O potser superpoders genials que no fan que la gent desconfiï de tu, que no et tractin com si estiguessis malalta o estiguis a un pas de ser un dels monstres. Que no facin que el teu mentor s’allunyi de tu amb fàstic, perquè la teva set de sang és tan terrible que ni tan sols ell, un guerrer llegendari, pot entendre què et mou. Potser en Tah pensa que són una benedicció i en Kai també. Però jo sé que no és així.

—Fletxa Vivent vol dir que tinc molta traça per matar la gent.

En Kai s’apuja les ulleres, com si volgués veure’m millor. Després parpelleja, lentament amb aquelles parpelles pesades abans de deixar-les caure. Es torna a col·locar la corbata a lloc i fa un gran badall, estirant els braços enlaire. S’inclina per descansar els colzes sobre el Pendleton i diu:

—Bé, Mags, almenys saps en què tens traça, oi?

Me’l quedo mirant. Estava preparada perquè em tingués fàstic. Per l’horror. Fins i tot per a la incredulitat. Però aquesta calma no me l’esperava. Recordo en Kai a casa d’en Tah i com acaronava aquell cap tallat com si fos un gat domèstic i no un... això... el cap tallat d’un monstre.

—Vull dir —continua—, que si et fan un regal, si et donen un do, estàs obligada a utilitzar-lo, oi? D’acord... —Aixeca la mà per evitar que repliqui.— És cert que podríem considerar que el teu talent és poc convencional i no el recomanaria pas com una carrera professional per a la majoria, però si a tu et funciona...

Em toco la ferida de la cama.

—Així doncs, no et molesta? Mira que podries estar aquí atrapat amb una assassina a sang freda.

—Estem provant de trobar què o qui va ser prou poderós per crear el monstre que vaig veure a casa del meu cheii. Així que, no, no em molesta pas. —Dubta i després, em fa un somriure enorme.— Mentre no figuri a la teva llista d’enemics. —Canvia de postura i es repenja en un colze.— No em mal interpretis. Sé que tinc un llarg camí per recórrer, en la meva formació, però soc un home de pau.

—Ets més d’amor que de guerra?

Somriu.

—Bingo. I tot és qüestió d’equilibri, no trobes? M’imagino que si hi ha algú com jo, hi ha d’haver-hi algú com tu també. Mentre et caigui bé i no estiguis temptada de... —Fa el gest de tallar-se el coll amb una mà.

Ric.

—Fes una migdiada, Kai. Si et despertes, voldrà dir que tens la meva aprovació.

Agafa la manta que li dono. Dubta.

—Només feia broma —li dic.

—No, no és això.

—Llavors què? Mira, aquesta nit no he dormit i m’està afectant...

—Tinc somnis.

Ara té tota la meva atenció. Els diné es prenen els somnis molt seriosament, sobretot si venen d’un xaman. Encara que sigui d’un en formació, com en Kai.

—Quina mena de somnis?

—Res de què amoïnar-se. Només.... —Toca la vora de la manta.— Si començo a parlar mentre dormo o alguna cosa així, desperta’m. D’acord?

—És clar.

Es toca els llavis, un gest clarament inconscient, i m’apostaria la Two Grey Hills que vaig deixar a Lukachukai que està pensant en el whisky d’abans.

—Ho dic de debò. No em deixis...

—T’he dit que d’acord. Si parles i et bellugues massa, et despertaré. T’ho prometo.

Però no és en Kai, qui somia.

L’olor de la mala medicina és el que primer m’arriba. El cel és de tonalitats verdes, amb llampecs de color groc pàl·lid i vòmit, trons que trenquen dissonants i buits en la distància. Els núvols llisquen negres sobre una lluna vermella inflada i la terra emet uns gemecs baixos i dolorosos, gira en la seva agonia, movent muntanyes i oceans i ofegant les ciutats del món en tsunamis coberts de sang.

És la Gran Inundació dels meus malsons, però no m’hi quedo gaire. El temps canvia i ara soc en un paisatge lunar de terra dessecada i buidor insondable.

Reconec aquest lloc. Torno a ser a l’Altiplà Negre.

Hi ha algú, aquí, amb mi. Algú fora del camp de visió. Miro de girar el cap, però estic feta de fusta. Petrificada, dura i immòbil. Giro els ulls tant com puc, però només veig l’intrús de reüll. Els cabells llargs i del color dels corbs s’estenen com si fossin ales. En Neizghání.

Obro la boca però no en surt cap so. Provo d’aixecar la mà, però la tinc congelada. La mandíbula em funciona i fa un so de succió humida. La sang em cobreix l’interior de la boca i m’hi ofego, espessa, calenta i carnosa. En Neizghání ho sent i les nostres mirades es troben. Té els ulls grisos, el color de les coses mortes deixades massa temps al sol. Té les dents grogues, tacades amb el greix de la carn humana. Els glòbuls se li enganxen a les genives. Al cap hi du la pell d’un coiot, peluda, que li segueix pel coll fins a les espatlles. Al voltant del coll, una corbata de ratlles platejades. Res no encaixa. Els ulls d’en Neizghání són d’ònix, les dents, de diamants. I només un yee naaldlooshii duria pell d’animal. Crido, ofegant-me amb la meva sang i les cordes vocals que proven de funcionar, però me les mossega, me les rosega un monstre sense ànima que du una corona de flames sobre el cap cobert de cendres. Uns dits aspres m’acaronen la galta i m’acaricien gairebé amorosament els cabells. Noto un pes a l’espatlla; el monstre em rosega els ossos amb les dents romes. Se m’obre la pell i els cucs surten de la carn en un toll podrit. En Llargarut riu, els agafa amb dos dits i se’ls fica a la boca. «Tenen gust de pollastre», diu a en Kai. En Kai somriu, encantador. Un parell d’ales enormes s’obren darrere d’ell. Piles de teranyines gruixudes li cobreixen els ulls i l’enceguen. «Mata’ls», em murmura, i les seves paraules són com la súplica d’un amant. Les mans gràcils de dits llargs brillen pels anells, el seu tacte suau com la pluja de primavera sobre la meva pell. S’inclina per besar-me la boca plena de sang i ho torna a dir. «Mata’ls a tots.»

Em desperto, gelada i tremolant a l’ombra del sortint. Encara tinc en Kai davant meu, dormint profundament. L’aire fa olor de pols i de calor, no de mala medicina. I jo soc l’únic monstre potencial en quilòmetres.

###

Quan tornem a la carretera, el sol és una taca d’or més amable i suau que es dirigeix cap a l’horitzó. En Kai mira d’encetar una conversa amb mi unes quantes vegades, però no em puc treure el somni del cap. Aquell cel malaltís sobre l’Altiplà Negre, l’olor de bruixeria. En Neizghání vestit del bruixot yee naaldlooshii que va assassinar la meva nalí, fins i tot els ulls grisos i les dents grogues. Però el cap del coiot no era correcte. El bruixot que ens va atacar duia una pell de llop. Però se li assemblava prou i, combinat amb la resta del somni, m’ha fet sortir de polleguera. Així doncs, quan en Kai pregunta per la meva família, dic:

—Morta. —Quan em pregunta qui em va criar, li dic:— Probablement morts, també.

Fins que, finalment, deixa de preguntar.

Em frego l’espatlla distretament, pensant en el monstre. Pensant en el mal. I em pregunto si allò que he vist al somni és només una coincidència o si significa alguna cosa.

—Explica’m què saps dels gólems, Kai.

Està recolzat a l’altre costat de la camioneta, amb els ulls fixos al que hi ha fora la finestreta.

—Mmm?

—Has dit que reconeixies aquest gólem, però què en saps, realment, d’ell?

Sembla que vol resistir-se a respondre, segurament irritat per la meva actitud de merda, però veig que resistir-se no és el seu estil.

—No en sé gaire res —reconeix—. Com et vaig dir, el meu pare era professor d’Estudis Navajos. De vegades duia a casa enregistraments, relats verbals dels ancians sobre les velles històries. Històries de creacions, llegendes, monstres. —Somriu.— Recordo que tenia una capsa gran plena de cintes VHS. Te’n recordes? No? La cosa és que havia aconseguit una subvenció de la tribu per digitalitzar-les. Jo seia al seu estudi i les escoltava amb mentre ell treballava.

—Enregistraments digitals? És això el que creus que trobarem a la biblioteca de Crownpoint?

—Això és el que espero, Mags.

Arrufo el front davant aquell nom estrany.

—Ja m’has anomenat així abans.

—Mags? És un sobrenom. T’agrada? Algú em va dir que cal posar sobrenom a les noies. Que així els cauràs bé.

—Doncs algú t’està mentint.

—Ja, bé. —S’inclina cap enrere i recolza la cama al davantal de la camioneta; em fa un somriure d’estrella de cinema—. Avisa’m quan funcioni, sòcia.

—Mira —li dic—, no n’esperis res, d’això de ser companys, d’acord? No és res personal. Simplement treballo millor sola.

—Pensava que abans tenies un company.

En Neizghání. Però com l’hi explico? Era més que un company, més que el meu mestre.

—Va desaparèixer —em limito a dir—. Fa temps que estic sola.

—Caçant monstres?

—No —reconec—. Això del gólem va ser la meva primera cacera en solitari. He estat.... Bé, vaig fer feinetes de mercenària amb gent de la zona, però no va funcionar. Sobretot he estat descansant. —Si refugiar-se a la caravana es pot considerar descansar.

—Vet-ho aquí. Just a temps. —Obre els braços.— Aquí em tens.

Aquest paio és incansable, però noto que estic a punt de somriure malgrat la intenció d’arrufar el front. Però tot i així...

—Tinc gossos —murmuro.

—Mmm?

—Vull dir que... merda.

Estem arribant a l’últim pujol, Crownpoint s’estén davant nostre.

El poble de Crownpoint està format per uns quants quilòmetres de remolcs i cases adossades de l’Organisme Nacional de l’Habitatge que s’estenen per uns pujols baixos i s’inclinen cap al modest campus de la universitat tècnica. Recordo que la carretera principal on som ara ressegueix l’extrem est de la ciutat, de manera que si seguim avançant, trobarem una botiga de queviures Bashe’s reconvertida en un punt de comerç i un petit restaurant que obre una vegada al mes per servir estofat de xai. O almenys així era el Crownpoint del passat. Ara mateix sembla un camp de batalla abandonat.

Negrós, cremat i infestat de cadàvers.