Читать книгу El rastre del llamp - Ребекка Роанхорс - Страница 5

Durant més d’una hora segueixo els corriols més fàcils, de branques trencades i herba lluent, que s’enfilen per la muntanya; encara no veig la meva presa. Tiro endavant, però, segura del camí. I, per un moment, sumida en la bellesa de la llum del sol que s’apaga i el ritme compassat de la meva respiració, oblido que he vingut a matar una cosa.

El bosc m’envolta. Els pins ponderosa i els avets blaus s’estenen per les altes muntanyes del desert i donen recer a teixons i ratolins i aus nocturnes. Els pins perfumen l’aire, les fulles d’agulla que han caigut cruixen lleument sota els meus peus. Els insectes brunzen feliços en la frescor del vespre, prop de les meves orelles, atrets per la meva suor. Això és preciós i assaboreixo la tranquil·litat abans de la violència. També assaboriré el vessament de sang, no en tinc cap dubte, però aquest equilibri entre la terra, l’animal i jo mateixa és perfecte. És autèntic.

El sol es pon, la lluna surt i la nit m’envolta feixuga. Els arbres esdevenen ombres, les criatures fugen dels depredadors nocturns i desapareixen els insectes. El meu plaer s’esvaeix amb la llum del dia.

Segueixo en moviment fins que el tuf de la podridura es fa tan fort que m’aclapara. La por, com una intuïció obscura, se m’acumula a l’estómac i em diu que ja gairebé hi soc. M’empasso la por; tinc la boca seca i agra, i segueixo avançant. Toco les armes un altre cop, per si de cas.

Veig un parpelleig de llum en el camí que em crida i m’atrau. M’ajupo i m’inclino una mica per veure-ho millor. És una foguera que s’estremeix i parpelleja, projecta les ombres de les flames a l’atzar contra els troncs dels arbres. El foc vol pujar més i elevar-se tant com pugui, però no és més que quatre branquillons apilats i llançats en un forat poc profund que es consumeixen ràpidament, incapaços de tal propòsit.

Giro en sentit sud per entrar per algun lloc a favor del vent i em dirigeixo a l’est del campament. Carrego l’escopeta amb projectils plens de pol·len de blat de moro i obsidiana, sagrats per als diné. Municions per eliminar tot allò sobrenatural, yee naaldlooshii i chin’dii i qualsevol dels altres monstres que viuen a Dinétah. Si m’equivoco i aquest monstre és de la varietat humana més comuna, la munició també funcionarà bé. Un forat al cor és un forat al cor, tant és què ho provoqui.

Trobo un bon lloc; el fullatge em proporciona bona cobertura, però no em trenca la línia de visió del campament. Em col·loco bé l’escopeta contra l’espatlla. Miro pel canó i el que veig em regira l’estómac.

El monstre sembla un home, però sé que no ho és pas. Està estirat en un sac de dormir blau sota un rafal improvisat, un tendal de lona rugosa que penja de dos pins ponderosa amb una corda. Amb el cos em tapa la nena, però la sento. És un gemec fluix; ell li té la boca al coll i ella li prega que s’aturi.

No s’atura.

M’inunda la ràbia i se m’enterboleix la vista mentre lluito contra un record. La sensació del pes d’un home que em té atrapada a terra; la sang espessa m’ofega mentre uns dits m’engrapen amb força el crani i em claven un cop al cap contra el terra. Sento la fortor de la maldat al nas.

El record m’estremeix i fa que em tremolin les mans. M’obligo a deixar de pensar-hi i em repeteixo que només és un record i que ja no em pot fer mal. El monstre que em va fer això és mort. El vaig matar jo.

Tinc una última esperança que Neizghání aparegui caminant muntanya amunt i brandant l’espasa de llamp en flames per salvar-nos a tots. Fins i tot espero mig segon per veure si passa.

Però... res. Només hi soc jo. Sola.

Aixeco l’escopeta i la sostinc ben fort contra l’espatlla. Trec un peu amb la mirada fixa al davant. Trepitjo amb força una branca de terra. El cruixit es propaga per la nit i en trenca el silenci.

Espero que es mogui, per poder disparar-lo. Però res.

Segueixo mirant l’esquena del monstre, m’ajupo i agafo una pedra. La llanço amb força a un sumac que hi ha lluny i impacta en el tronc amb un cop sord. Agafo fort l’escopeta amb el dit al gallet.

Encara res... i els plors de la nena es tornen més forts, més frenètics.

A la merda. Colpejo l’arbre que faig servir per cobrir-me amb la culata de l’escopeta i crido:

—Eh! Soc aquí!

S’aixeca i sacseja el cap endavant i enrere mentre em busca en la nit. La proximitat al foc l’ha deixat cec.

M’empasso la bilis. Té la boca plena de sang vermella. Li ha estat rosegant la gola. El fill de puta se l’està menjant.

Disparo. El tret li travessa el pit. Trontolla, però no cau. La sang li degota, brillant a la llum del foc, i després comença a rajar. I compto enrere des de deu. Deu segons i un humà perd prou sang per caure com un sac. Sé que només té forma humana, però espero que la regla se li apliqui igualment: si sobrevisc durant deu segons, guanyo.

És gros, d’espatlles amples i fort. No m’estranya que pogués carregar la nena pel vessant de la muntanya durant quilòmetres i quilòmetres. Amb la llum parpellejant de la foguera, no en puc veure gaires detalls. Té forma d’home, però de l’esquena, les espatlles i les cuixes li sobresurten uns bonys com si fossin tumors enormes. Els braços, que semblen massa llargs, li surten del tronc i s’arrosseguen per terra. Té una pell tan translúcida que gairebé brilla. I ara té un forat ple de sang al pit.

Carrego i disparo un altre cop; aquesta vegada li arrenco un tros d’espatlla. La carn i els altres trossos esquitxen la nena, que retrocedeix com pot de quatre grapes.

El monstre segueix dempeus i em rugeix com un senglar ferit, enfuriat.

—Corre! —crido a la nena mentre m’hi acosto. Sis, cinc, quatre i amb prou feines trontolla amb un forat al cor i la meitat del braç perdut. I sé que tinc un problema.

—Cau —murmuro—. Cau d’una vegada.

Fica una mà enorme en forma de pota per sota del sac de dormir i en treu una destral d’aspecte ominós per tallar els arbres i trencar la finestra de casa de la nena. No dubto pas que em tallarà la carn amb facilitat. No penso donar-n’hi l’oportunitat.

En un sol moviment, m’enfundo l’escopeta a l’esquena i trec el Böker. Divuit centímetres d’acer corbat i pes lleuger per assestar-li un bon cop, com si fos un matxet. Però abans que el pugui atacar, es gira cap a la nena, l’aixeca, se la carrega a l’espatlla i comença a córrer.

—Merda!

Arrenco a córrer, lluitant per guardar el ganivet de caça i treure ràpidament el petit ganivet que duc amagat als mocassins. Llanço el ganivet d’obsidiana com un llampec, en un moviment suau i directe des de sota l’espatlla. Em satisfà veure’l volar i clavar-se-li a la part posterior del genoll. Ell rugeix i ensopega, i gairebé deixa caure la nena, que crida atemorida. Però segueix endavant. És més ràpid del que hauria de ser amb un ganivet clavat a la cama. És més ràpid del que sembla. Desapareix ràpidament entre la foscor del bosc. Així doncs, faig l’única cosa que puc fer: perseguir-lo.

I amb aquestes ganes, arriba Honágháahnii. Com una ratxa de foc que em flueix per les venes, s’obre pas a través dels meus músculs i em converteix en una mica més del que soc sense ell. La meva vista s’aguditza amb la llum del dia. Se m’expandeixen els pulmons. I volo, amb els peus lleugers, amb prou feines toco el terra.

Instintivament esquivo els arbres, salto per sobre de branques talades i matolls espessos. Arribo massa aviat a prop del monstre, en mil·lisegons entre respiracions. M’aturo una mica i me li llanço a l’esquena.

Amb l’impacte, ens estavellem els tres contra el terra del bosc. La nena surt volant dels seus braços i ell cau de bocaterrosa. El seu gran cos esmorteeix la meva caiguda i em dona un moment d’avantatge que aprofito. Rodo i desembeino el ganivet més gros mentre em poso dempeus. Quan el monstre s’incorpora, jo ja estic preparada.

La seva mirada passa ràpidament del ganivet a la nena. Està tombada de panxa a terra, en silenci. Potser ja és morta, però no n’estic segura. Torna a mirar-nos a mi i a la nena, i aquesta vegada quan la mirada es fixa en ella, es llepa els llavis.

Li acosto el ganivet a la gola, ràpida gràcies a Honágháahnii, però ell estira un braç per bloquejar-me. M’incorporo i giro abans de clavar-li el ganivet, àgil com un gat de muntanya, i envaeixo el seu espai. Li clavo el ganivet a la panxa i li esquinço la carn. Una altra vegada. I una tercera. Amb força i de forma ràpida i despietada, com m’han ensenyat. Em rellisquen les mans amb la seva sang. La pudor de les entranyes és aclaparant; em ploren els ulls i se m’ennuvola la vista, però no m’aturo. No faig pauses entre punyalades per veure si li fan efecte o no. Només espero que caigui a terra.

No hi ha sort i amb els braços enormes m’envolta i m’estreny. El canó de l’escopeta se’m clava a la columna vertebral i em fa mal. M’esforço per respirar. Sento foc a l’espatlla mentre m’agafa fort i prova de clavar-me una mossegada a través de la jaqueta de cuir que porto.

Crido. És un crit pur i instintiu mentre m’agito impotent en els seus enormes braços. El pànic em recorre els ossos i començo a veure estrelles i espurnes. M’estreny encara més fort. Amb les dents em rosega l’espatlla com si fos un gos amb un os. Encara porto el Böker a la mà dreta. Desesperada, moc el ganivet cap a l’esquerra i aconsegueixo alliberar un braç. I, llavors, amb totes les meves forces, li clavo una bona ganivetada al coll. És un moviment una mica maldestre, però funciona. Em deixa anar amb un crit de dolor i em llança lluny. Surto volant, moc els braços i les cames violentament.

Aterro amb força. Noto una fiblada de dolor intens al costat. Em costa respirar i em palpita l’espatlla, però m’incorporo com puc i provo de posar el ganivet entre nosaltres.

Però no cal. Trontolla i amb la mà intenta contenir-se la carn i els tendons del coll, i m’adono que li he tallat el cap. Contemplo meravellada com cau a terra.

Mort.

El monstre és mort.

M’agenollo, exhausta. Perquè Honágháahnii dona, però també pren, i fins i tot aquest ús limitat dels poders del meu clan m’ha deixat esgotada. Em batega el cor com si fos un tambor. Sento el rugit d’una tempesta de vent i tremolo com una fulla; és increïble. Els tremolors em recorren els músculs a mesura que l’adrenalina s’esvaeix.

Crido, exultant, obscenament eufòrica. Conec aquest estat pletòric. El K’aahanáanii, el poder del meu clan, una set de sang que es delecta en la matança. La culpa i l’horror em dominen i provo d’allunyar mentalment el K’aahanáanii, però no s’apaivagarà mentre estigui coberta de la sang del meu enemic i tingui el seu cos sense vida als peus. Paro l’orella mentre la meva veu ressona entre els arbres i espero que passi la perversitat del poder assassí del meu clan.

Durant una estona, l’únic que sento és el meu propi alè. El suau murmuri del vent a través dels arbres.

La brutícia i les roques se m’enganxen a les malles xopes de sang i se’m claven dolorosament als genolls mentre m’arrossego per recuperar els ganivets. Els netejo tan bé com puc i embeino la fulla d’obsidiana.

Faig servir el Böker per tallar el que li queda de coll fins que se’n desprèn el cap. No estic segura de quina classe de monstre acabo de matar, però sí que sé que ha trigat massa a morir, i això em fa ser cautelosa. Treure-li el cap és l’única forma de garantir que no es posarà dempeus tan bon punt li doni l’esquena.

Sento un soroll al darrere.

Em giro, però ho faig massa ràpid i noto una fiblada al cap. Si hi ha un altre monstre, no estic en condicions de lluitar-hi.

És la nena. M’havia oblidat de la nena.

Ha aconseguit incorporar-se, amb l’esquena recolzada al tronc d’un arbre nu. Porta la camisa de dormir bruta i esquinçada. Du els cabells esbullats i plens de sang coagulada. El seu rostre és d’un blanc fantasmal sota la pell bruna. Ara li puc veure la ferida, la sang negra, el blanc de l’os i el tendó que surt per on el monstre li ha esquinçat la carn amb les dents. Continc una esgarrifança d’horror i em pregunto com segueix viva. El monstre no només la rosegava. Volia arrancar-li la gola.

Prova de parlar, però no emet cap so amb la boca. La ferida és tan greu que no pot parlar. Té uns ulls grossos, molt oberts i vidriosos. No deu tenir més de dotze anys. I, mirant-li la ferida, el meu instint em diu que no arribarà als tretze.

M’hi acosto i m’ajupo per estar a la mateixa altura. S’assembla molt a mi. Els mateixos cabells foscos, la mateixa pell bruna i la mateixa cara ampla i angular.

Encara tinc el Böker a la mà, però el mantinc paral·lel a terra, fora de la vista.

—El monstre t’ha raptat —li dic en veu baixa. Assenyalo la ferida. Gira els ulls per veure’s tota la sang del coll—. Saps què vol dir, això?

Només pot emetre un gemec dèbil i dolorós.

En Neizghání em va dir una vegada que la maldat era una malaltia. Em va dir que la veia en la gent, com una taca. Que els bilagáanas s’equivocaven i que el mal no era només un concepte espiritual o els actes d’un Home Dolent. Era real, físic, com una malaltia infecciosa. I podies agafar el mal si se’t ficava a dins alguna cosa maligna. I un cop dins teu, podia prendre el control i fer-te fer coses dolentes. Destruir el que estimaves. Fer mal a les persones a qui mai voldries ferir, i al final, matar-les. I si això passava, corries el risc de convertir-te en un altre monstre.

Em va dir que jo tenia una mica d’aquest mal dins meu, que m’havia marcat el que va passar la nit que em va trobar. I que es manifestava com a K’aahanáani, i em feia forta, em feia cruel quan calia ser-ho. Però era com caminar en una corda fluixa. Havia d’estar atenta per no deixar-lo créixer, per no alimentar-lo innecessàriament. Perquè el meu destí encara no estava decidit. Podria ser una matamonstres... o podria ser un monstre.

Quan m’ho va dir vaig riure. Li vaig dir que semblava una superstició, romanços de la gent gran. Tant m’era que estigués parlant amb un immortal. Però la veritat és que em va espantar moltíssim, perquè sabia per què m’ho explicava.

En aquell moment érem en un camp ple de cadàvers; em mirava, però els seus ulls eren tan distants i insondables com els racons més llunyans de l’univers. Jo netejava el meu Böker a l’abric d’un home mort. Però en veure com premia els llavis i arrufava lleugerament les celles vaig saber clarament què pensava.

L’endemà al matí ja no hi era. No sé per què ell, el Matamonstres, no em va matar si pensava que m’estava convertint en un monstre. Potser tots els anys com a aprenent seva significaven alguna cosa. Potser s’hi havia repensat, al final. Però aquí, davant d’aquesta nena que no era tan diferent de mi, és com un cop de puny a l’estómac.

Penso a fer-li el discurs que em va fer en Neizghání, però no soc cruel, només sincera. I l’hi dic sense embuts.

—Vol dir que estàs infectada. —El seu panteix esdevé més fort.— Encara que sobrevisquessis, la infecció només empitjoraria. Hi hauràs de lluitar tota la vida. Se’t menjarà per dins i prendrà el control. —Empasso saliva per escurar-me la gola.— He conegut la teva família, allà al poble. Semblen macos. —Em frego el nas amb el dors de la mà; de sobte em pica.

Ella es balanceja, però té els ulls fixos en mi.

—Provaran de dir-te coses bones i arreglar les coses. Arreglar-te a tu. Però no ho entendran. El que t’ha passat no es pot arreglar. —Fa mesos que no parlo tant amb un altre ésser humà. Però ara que hi parlo, em sembla urgent que ho sàpiga i que entengui per què he de fer el que faré.

—La infecció —li dic— et farà... una cosa més dins teu. Una cosa que fa mal a la gent. Una cosa que no vols ser. —«Una cosa monstruosa», li vull dir.— Ho entens?

Empassa saliva i veig com li treballen els músculs de la gola, relliscosos i humits a través de la pell esquinçada.

Fa que sí amb el cap i jo agafo fort el ganivet. Vull dir-li que ho sento, però em conformo amb:

—Tanca els ulls.

Tanca els ulls a poc a poc. Li aparto els cabells de la cara i li deixo el coll nu.

Al final murmuro que ho sento. I em dic a mi mateixa que ella entén que l’estic salvant, encara que no ho sembli.

Moc el Böker.

El cap se li separa netament.

El seu cos cau al terra del bosc.

Se’m fa una bola dura a l’estómac que em fa inclinar i em venen ganes de vomitar. Provo de no pensar en la sensació que m’envaeix de sobte, sento que el ganivet que duc a la mà es fa més pesat i que no ho he fet bé. L’empunyadura és com paper de vidre, al meu palmell. I no puc deixar de pensar que si això és el més correcte, per què em sento tan malament?

M’aparto del seu cos. El terra és ple de la carnisseria que he fet en qüestió de minuts. M’obligo a assimilar-ho. Les olors, la sang, els cossos sense cap. Ho memoritzo tot. És el material dels malsons.

El bosc que m’envolta és tranquil i qualsevol judici que faci de mi, misericordiós o monstruós, se’l guarda per a si mateix. La llenya del campament espetega i crepita amb un xiu-xiu en la distància abans de rendir-se a les flames. Al cap d’una estona, les flames també moren i em deixen només amb la foscor i la cendra.