Читать книгу El rastre del llamp - Ребекка Роанхорс - Страница 9

Resulta que el nom del net d’en Tah és Kai, no «Gran Medicina», i aviat veig que en Kai i jo no serem la parella perfecta que en Tah s’esperava.

Potser és per la roba. Una camisa de color porpra fosc i corbata de ratlles platejades, ficada en uns pantalons de color verd blavós amb la ratlla encara visible. Sabates de vestir platejades —tan improbables a la reserva com una sabata de vidre—, brillants i immaculades tot i aquesta pols vermella impossible que es fica per tot arreu. I les ulleres d’aviador amb vidres blaus que, segurament, costaven tant com la meva camioneta quan tant la camioneta com les ulleres eren noves.

Potser és per la cara que té. És guapo. No, més que guapo. Té rostre d’estrella de cinema, d’integrant de grup de música per a adolescents, si és que encara existeixen les estrelles de cinema i els grups musicals. Cabells perfectes, pentinats en un desordre enginyós, prou gruixuts i negres per tenir una brillantor blavosa que combina amb les ulleres de sol de disseny i la roba de model. Pell bruna impecable que em fa sentir incòmoda amb les meves cicatrius d’acne a les galtes.

O potser no és tant l’aspecte de noi guapo o el vestit elegant, sinó el fet que s’ha presentat a casa d’en Tah a un quart de nou del matí, de tornada, clarament, d’una nit de festa que tot just ha acabat. I, tot i que no sembla que hagi anat de festa, exactament —les mans no li tremolen gens mentre aboca llet d’ovella al cafè—, fa una mica d’olor de fum, alcohol i suor. No és desagradable, però m’hi jugo el que sigui que, mentre jo caçava monstres, en Kai estava de festa amb els amics provant de lligar-se alguna noia del poble.

Respecto en Tah, de debò, però és impossible que en Kai m’ajudi a caçar els monstres.

—Has dit que et deies Maggie? —em pregunta en Kai mentre remena el cafè amb llet i els anells li brillen en, com a mínim, tres dits. No li puc veure els ulls darrere de les ulleres de sol de mirall, però em fa la impressió que m’està mirant. Que m’avalua.

Em sembla just. Jo faig el mateix amb ell.

—Exacte.

—I això és teu? —Mira el cap del monstre arrufant una mica el front: sembla més curiós que no pas disgustat. N’esperava una reacció una mica més intensa. Cada dia no et trobes el cap tallat d’un monstre a la taula de l’esmorzar, però, tot s’ha de dir, sembla que en Kai s’ho agafa amb calma.

—Home, jo no ho diria així —li dic—, però sí.

—La Maggie és una matamonstres —diu en Tah amb orgull—. Entrenada pel mateix Naayéé Neizghání. Ja li he parlat de tu i que podries ajudar-la a lluitar contra els monstres.

La mà d’en Kai s’atura de sobte, i la cullera repica fort contra el fons de la tassa de cafè. Arrufa encara més el front i se li formen tot de petites arrugues que li espatllen el rostre impecable.

—Has dit matamonstres?

—Aoo! —exclama en Tah i amb aquest nivell d’entusiasme n’hi ha prou per fer-me posar vermella. Sobretot perquè estic a punt de dir-li una cosa que farà que m’odiï.

—Puc parlar amb tu? —li pregunto a en Tah en veu baixa. Miro en Kai. Està fent girar la cullereta de cafè entre els seus dits llargs mentre m’observa.— En privat?

—Hmm? És clar, és clar. —Ens posem drets i ofereixo a en Kai un somriure tens de disculpa mentre porto en Tah suaument pel colze fins a l’altre costat de la cabana.

—Què passa? —pregunta.

—Ho sento, Tah, però no el puc fer servir. —Som en un racó. No és prou lluny perquè en Kai no ens senti, però hi ha prou distància entre nosaltres per no tenir la sensació que l’estic criticant a la cara.

—Per què no?

Em poso vermella, estic incòmoda. Fa un cop d’ull a en Kai, que ara s’ha posat la corbata per sobre l’espatlla i s’inclina sobre la taula per picar el cap del monstre amb la part plana de la cullera.

—Sé que has dit que era un gran curandero —li dic, abaixant encara més la veu—, però mira’l. La roba, els cabells. Au va.

En Tah fa que no amb el cap.

—Te n’estàs fent una idea equivocada, Maggie.

En Kai s’escura la gola i tots dos ens girem.

—No sé exactament de què esteu parlant, però si us puc ajudar en res...

—Gràcies, no cal —li dic.

En Tah sospira profundament.

—Almenys digue-li el que sabem del monstre. El meu net és intel·ligent. Potser en sap alguna cosa.

—Segur que tens raó, Tah, però crec que m’encarregaré d’això jo sola.

—No siguis tossuda. Ell et pot ajudar —insisteix en Tah.

Sento que tornem a parlar en cercles, i és evident que en Tah no acceptarà un no per resposta. No tinc res en contra d’en Kai, de debò que no, però hauré de ser més directa si vull que en Tah entri en raó.

—Mira, és el teu net i, sí, deu estar aprenent cançons guaridores o el que sigui, però és de Burque, Tah. De debò esperes que lluiti contra els monstres amb aquesta fila? Sense ànim d’ofendre, però no sabria reconèixer un monstre ni si el mossegués al…

—Parles d’aquest gólem?

Em quedo quieta, a mitja frase, i em giro amb la boca oberta.

—Què?

—Un gólem. —En Kai es treu les ulleres de sol. Les plega i les col·loca acuradament sobre la taula.— Una criatura feta d’una barreja de carn i alguna cosa orgànica. Fusta, pedra, fins i tot blat de moro. Però sense la facultat de parlar. La majoria de gent els associa amb el folklore jueu, però també existeixen a les històries navajo. Encara que, segurament, va caldre un objecte sagrat molt poderós per donar-li vida. N’hi ha alguns que podrien fer-ho. Potser hauries de començar la recerca a la biblioteca de Crownpoint. Moltes de les històries dels ancians són als arxius d’àudio. Tinc força traça traduint-les. Vull dir, per ser de Burque.

Dona uns copets als cabells aspres del monstre. El pèl del crani que en Tah ha tret durant l’autòpsia és a la taula de la cuina. S’acosta el cafè amb llet a aquella boca perfecta i em mira abans de fer-ne un glop.

Miro en Tah. Està exultant. Si no el conegués, diria que m’ha aparellat.