Читать книгу El rastre del llamp - Ребекка Роанхорс - Страница 4

El monstre ha estat aquí. L’ensumo.

La pudor es deu en part a la suor amarga del cansament, a la maduresa pútrida de la carn bruta d’un carnívor i també a alguna altra cosa que no sé ben bé què és. Embruta l’aire del vespre i va més enllà de l’olor, és una cosa més profunda, més bàsica. Em desconcerta i fa que l’instint cridi en senyal d’advertència. Una suor freda m’amara el front i me l’eixugo amb el dors de la mà.

També oloro la criatura que s’ha endut. La nena fa una olor més lleugera, més neta. Innocent. Per l’olor sé que és viva o que, com a mínim, ho era quan va marxar. Potser ara mateix l’olor és diferent.

S’obre la porta de la sala capitular de Lukachukai. Hi ha una dona, segurament la mare de la nena, asseguda amb cara inexpressiva en una cadira metàl·lica plegable al davant de la sala on ens reunim. Va escortada per un home de mitjana edat amb barret de cowboy i un adolescent vestit com de l’exèrcit que sembla uns anys més jove que jo. El noi li agafa la mà a la dona i li diu alguna cosa a cau d’orella.

Bona part del poblat de Lukachukai és aquí. Per donar-los suport, per fer el tafaner o potser perquè els atrau l’espectacle de la pena i el dolor. Estan reunits per parelles o en grupets de tres, mig encorbats i sorruts en cadires grises que han vist dies millors i respiren l’aire ranci que empitjoren les finestres tancades i la sensació aclaparadora perquè hi ha massa gent en un espai tan reduït. Tots son veïns, navajos o diné, com ens fem dir nosaltres mateixos, amb avantpassats que han viscut al peu de les muntanyes Chuska més generacions que anys han viscut els bilagáanas en aquest continent i que encara expliquen les històries de familiars torturats i assassinats pel Llarg Camí o en internats indis com si fos l’any passat, que segurament no han sortit mai de la reserva, ni tan sols quan era un racó de món oblidat dels Estats Units i no el ressorgiment de Dinétah com és avui. Aquests diné coneixen les rondalles que cantaven els hataalii, els xamans, les antigues llegendes dels monstres i els herois que els van matar, molt abans que els monstres sorgissin de les llegendes per robar els nens del seu llit. I ara volen que sigui la seva heroïna.

Però no ho soc pas. Més aviat soc l’últim recurs, política de terra cremada. Soc la persona que contractes quan els herois ja han tornat a casa dins de bosses de cadàvers.

Els meus mocassins no fan soroll mentre creuo el terra de rajoles velles i em poso davant la mare. Al meu pas callen els xiuxiuejos i la gent se’m queda mirant. La reputació em precedeix, és clar, i no totes les mirades són amables. Hi ha un grup de nois que deuen ser amics de l’adolescent i que pul·lulen al fons de la sala. Riuen sense miraments, em segueixen amb la mirada i ningú no fa res per fer-los callar. No els faig ni cas i em dic que m’és igual. Que soc aquí per fer una feina i que em paguin, i el que pensin de mi a Lukachukai m’és indiferent. Però mentir no ha estat mai el meu fort.

La mare només em pregunta una cosa.

—La pots salvar?

Puc salvar-la? Aquesta és la pregunta del milió, oi? ¿Són bones les meves habilitats, els meus poders de clan, si no aconsegueixo salvar-la?

—La puc trobar —dic. I puc fer-ho, d’això no n’hi ha cap dubte. Però salvar i trobar són dues coses molt diferents. La mare sembla que ho nota, tanca els ulls i em dona l’esquena.

L’home del barret de cowboy s’escura la gola i s’aixeca de la cadira. Porta uns Levi’s vells i desgastats que segurament li quedaven bé fa deu anys, però que ara se li han encongit i fan que la panxa li sobresurti per damunt de la sivella del cinturó. Una camisa de vaquer que tampoc l’afavoreix li cobreix la panxa acumulada amb l’edat i la mirada dels seus ulls injectats de sang em diu que ja està de dol. Potser tampoc hi creu gaire, en això de salvar-la.

Em presenta la mare, el noi i després es presenta ell mateix. Nom i cognom i després clans, com mana la tradició. Ell és l’oncle de la nena desapareguda i el noi n’és el germà. Tots són Begay, un cognom tan comú aquí com Smith per als bilagáanas. Però els seus clans, les relacions ancestrals que el fan diné i decideixen les nostres obligacions de parentiu, no em són familiars.

Calla esperant que li digui el meu nom i clans perquè ell i els altres em puguin ubicar en el seu petit món, decidir les nostres relacions i els k’é, els lligams i l’amistat que m’han de tenir. I els que els he de tenir jo. Però no l’hi dic. No m’ha agradat mai la tradició i és millor que seguim sent desconeguts.

Finalment, el Begay de més edat assenteix amb el cap; entén que no em van les normes diné i m’assenyala un sac de lona que té als peus.

—Això és el que podem intercanviar —diu. Li tremolen les mans mentre parla, la qual cosa em fa pensar que menteix tan malament com jo, però aixeca la barbeta amb aire desafiador i els ulls ben oberts sota l’ala del barret.

Faig un pas endavant i m’ajupo per mirar dins el sac i faig un càlcul mental ràpid. Les joies de plata són boniques —granadures, polseres metàl·liques antigues amb gravats, flors de carbassa—, tot i que la turquesa és pura ferralla, no té les venetes fines que fan que les roques valguin la pena. Puc canviar la plata per altres productes als mercats de Tse Bonito, però la turquesa no val res; són unes pedres blaves maques i prou.

—La turquesa no val una merda —li dic.

El germà fa un grunyit fort i empeny la cadira cap enrere. Les potes de metall protesten xerricant per les rajoles. Creua els braços i sacseja el cap, indignat.

No li faig cas i miro l’oncle.

—Potser us hauríeu de buscar alguna altra persona. Gossos de la Llei o Nois Assedegats.

Fa que no amb el cap; el moment de valentia s’escola sota el pes de les poques opcions que li queden.

—Ja ho vam intentar i no va venir ningú. No hauríem enviat cap corredor si no estiguéssim...

«Desesperats». No cal que m’ho digui. Ho entenc.

El corredor era un xaval en motocicleta. Era baixet i rabassut, de manera que «corredor» no li esqueia gaire, però sí que duia unes Nike velles amb cinta aïllant al voltant de la puntera i per reforçar les costures del taló. Qui sap? Potser m’equivocava. Se’m va plantar al jardí amb el motor de la moto al ralentí, fent bordar els gossos. Vaig treure el cap per la porta per dir-li que toqués el dos, que ja no em dedicava al negoci de la caça de monstres. Però em va dir que a Lukachukai necessitaven ajuda i que ningú més vindria, que era per una nena petita i que em pagarien. Vaig dir que no era el meu problema, però el nano era persistent i la veritat és que m’interessava. L’única cosa que havia fet els últims nou mesos era mirar les parets del remolc, així doncs, tenia res més a fer? A més, se m’acabaven els diners i no m’aniria pas malament un intercanvi. Com que el nen es negava a marxar, vaig decidir anar a Lukachukai, però ara començava a penedir-me’n. Durant els mesos d’aïllament que m’havia imposat, havia oblidat com odio les multituds i com m’odien elles a mi.

L’oncle estén les mans i com que les paraules es queden curtes, m’ho implora amb els ulls.

—Vaig pensar que com que havies vist...

I és així. Però sé que els Begay es contenen. Potser no em volen pagar perquè soc dona.

Potser perquè no soc ell.

—Això és mentida —diu el germà en veu alta, i el seu desafiament fa que les rialletes nervioses s’escampin per tota la sala—. Què pot fer ella que no puguem fer nosaltres? —Amb un gest assenyala el seu grup d’amics, recolzats a la paret.— Té poders de clan? Si ni tan sols ens vol dir de quin clan és. Diu que és l’aprenent d’en Neizghání, però d’això només en tenim la seva paraula.

Quan diu el nom d’en Neizghání se m’accelera el cor i el nus a la gola gairebé no em deixa respirar. M’obligo a empassar-me aquest dolor tan familiar, el dolor de l’abandonament. L’aleteig patètic del desig. Ja fa molt de temps que no soc res d’en Neizghání.

—No només la seva paraula —diu l’oncle—. Ho diu tothom.

—Tothom? Tothom diu que no hi toca. Que no és una bona navajo. Això és el que diu tothom.

Els murmuris corren entre la multitud, segur que comparen parers sobre els meus errors. Però l’oncle els fa callar amb un moviment de mans.

—És l’única que ha vingut. Què vols que faci? Que li digui que marxi? Deixar la teva germana allà, de nit, amb aquesta cosa que se l’ha endut?

—Envia-m’hi a mi! —crida el noi.

—No! La muntanya no és un bon lloc quan es fa fosc. Els monstres... —I em mira a mi, la persona a la qual està disposat a enviar a la muntanya quan es faci fosc. Però al seu rostre no hi veig pas consternació. Al capdavall, em paga perquè arrisqui la vida, encara que sigui força garrepa. El nebot és un familiar i és tota una altra cosa.— Ja n’hem perdut un —afegeix amb un fil de veu.

Per un moment el nen sembla que vol desafiar el seu oncle, però llavors veu que el mira la seva mare i relaxa les espatlles. Exhala fort i es deixa caure a la cadira.

—No tinc por —murmura en un últim rampell. Però no és veritat. És tot façana, amb aquesta roba de l’exèrcit de segona mà i, si hem de ser francs, s’ha rendit prou ràpid. Em fixo els seus amics recolzats a la paret: estan callats i miren a tot arreu menys al seu amic. M’adono que són més joves del que em pensava.

Miro cap a la finestra; a fora, el sol es pon ràpidament. Si tingués un rellotge, miraria l’hora de forma exagerada perquè se n’adonessin.

—Em sembla que amb tota aquesta xerrameca estic desaprofitant la llum del dia —els dic—. Pagueu-me el que valc i deixeu-me fer la feina o no em pagueu i deixeu-me tornar a casa. A mi tant m’és. —Callo abans de mirar la mare.— Però a la teva filla li va la vida.

El noi s’estremeix. Sento una mica de plaer en veure com s’avergonyeix i just llavors se sent una veu que perfora l’aire carregat de tensió.

—Tens poders de clan? —És el primer que diu la mare des que m’ha preguntat si podia trobar la seva filla. Sembla sobresaltada per l’arravatament que acaba de tenir i aixeca les mans com per cobrir-se la boca. Però s’atura en sec, baixa les mans a la falda i agafa la tela de la faldilla llarga abans d’afegir en veu baixa—: Com ell, el Matamonstres. Diuen que també en tens. Que ell et va ensenyar. Que ets... com ell.

No soc com el Neizghání, no. És el Matamonstres llegendari, un immortal fill de dos sants. Jo soc humana, una noia de cinc dits a cada mà. Però tampoc soc exactament normal, no com aquest germà i els seus amics. Si m’ho demanessin els altres, el noi o l’oncle, m’hi negaria. Però no ho puc negar a una mare afligida.

—Honágháahnii, nascuda K’aahanáanii. —Només dic els dos primers clans, però amb això n’hi ha prou.

Les sospites que murmurava la multitud es converteixen ara en una hostilitat manifesta i un dels nois em borda una cosa lletja.

La mare es posa dreta, amb l’esquena recta, i fa callar la multitud amb una mirada dura. Se li omplen els ulls d’una ferocitat que desperta la meva simpatia malgrat els esforços que faig perquè no m’importi, tot plegat.

—En tenim més —diu. L’oncle comença a protestar, però ella l’interromp amb una veu més forta i autoritària.— Tenim més coses per bescanviar. Pagarem. Però troba-la. Troba la meva filla.

I amb això poso fil a l’agulla.

Faig rodar les espatlles i moc l’escopeta en la funda que porto creuada a l’esquena. Com faig normalment, toco el cinturó on duc els projectils i el ganivet de caça Böker embeinat contra el maluc. Amb les puntes dels dits toco els ganivets de llançar que porto a la part superior dels mocassins de pell: el de plata a la dreta i el d’obsidiana a l’esquerra. Em poso la motxilla sobre l’espatlla i començo a caminar en silenci, obrint-me pas entre la multitud silenciosa. Mantinc el cap ben alt, les mans buides i els ulls ben oberts. Empenyo la porta i surto de la sufocant sala capitular just quan el germà crida:

—I si no tornes?

No em molesto a contestar. Si no torno, Lukachukai té més problemes que una nena desapareguda.