Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 12

El meu record més antic soc jo imaginant-me que era una altra persona: imaginant, de fet, que era el forçut del Circ Ringling Brothers. Això va passar a casa la tia Ethelyn i l’oncle Oren a Durham, Maine. La meva tieta se’n recorda bastant, i diu que jo tenia dos anys i mig o potser tres.

Havia trobat un totxo de ciment en un racó del garatge i havia aconseguit agafar-lo. L’arrossegava lentament pel terra llis del garatge, tret que en el meu cap jo anava disfressat amb una samarreta de pell d’animal (segurament una pell de lleopard) i duia el totxo per la part central de la pista. La gernació callava. Un focus blau i blanc, brillant, mostrava el meu progrés remarcable. Les seves cares d’admiració parlaven per si soles: mai no havien vist un nen tan fort. «I només té dos anys!», va mormolar algú sense creure-s’ho.

Jo no sabia que a la part de baix del totxo hi havia un niuet d’abelles. Una d’elles, potser empipada pel trasllat, va sortir-ne volant i em va picar a l’orella. El dolor va ser brillant, com una inspiració verinosa. Era el mal més terrible que havia patit mai en la meva curta vida, però el pic del dolor només va durar uns quants segons. Quan vaig deixar caure el totxo sobre el meu peu descalç, esclafant-me tots cinc dits, vaig oblidar-me de l’abella. No recordo si em van dur a cal metge i la meva tia Ethelyn tampoc (l’oncle Oren, segurament el propietari del Totxo Malvat, fa gairebé vint anys que és mort), però sí que recorda la picada, els dits esclafats i la meva reacció. «Com udolaves, Stephen!», va dir. «Aquell dia tenies molt bona veu, sens dubte».