Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 20

Vam anar a viure a Stratford, Connecticut. Jo ja feia segon i estava bojament enamorat d’una adolescent preciosa que vivia al costat de casa. De dia ni em mirava, però de nit, quan estava al llit i m’adormia, sempre ens escapàvem del món cruel de la realitat. La meva nova professora era la senyora Taylor, una dona simpàtica amb uns cabells grisos com l’Elsa Lanchester de La nòvia de Frankenstein i els ulls sortits.

–Sempre que parlo amb la senyora Taylor tinc ganes d’aguantar-li els ulls perquè no li caiguin –deia la meva mare.

El nostre nou pis, un altre tercer, era a West Broad Street. A una cantonada baixant el turó, no gaire lluny de Teddy’s Market i a l’altra banda de Burrets Bulding Materials; hi havia un solar enorme i assilvestrat amb un abocador en una punta i una via de tren que el travessava. Aquest és un dels llocs recurrents de la meva imaginació: apareix una i altra vegada als meus llibres, amb noms diferents. Els nanos de It en deien «els Barrens», nosaltres en dèiem «la jungla». En Dave i jo la vam explorar per primera vegada poc després d’instal·lar-nos a la ciutat. Era l’estiu. Feia calor. Era genial. Ens havíem endinsat en els misteris verds d’aquella nova atracció fantàstica quan em van agafar ganes de cagar.

–Dave –vaig dir–, anem a casa, que haig d’empènyer!

Així havíem batejat aquella activitat.

En David no en volia saber res.

–Fes-ho darrere un arbre –va dir.

Estàvem a mitja hora de casa i no tenia cap mena d’intenció de perdre un lapse de temps tan preciós perquè el seu germà petit s’estigués cagant.

–No puc! –vaig dir, horripilat per la idea–. No podré eixugar-me!

–Esclar que sí –va dir en Dave–. Fes servir la fullaraca. Així ho feien els cowboys i els indis.

Segurament ja era massa tard per tornar a casa, tenia la impressió que no em quedava altre remei. A més a més, estava encantat amb la idea de cagar com un cowboy. Vaig ficar-me a la pell de Hopalong Cassidy, ajupit en la bardissa amb la pistola a la mà, no fos cas que m’enxampessin despistat en un moment tan íntim. Vaig fer el que havia de fer, i em vaig netejar com el meu germà gran m’havia dit, eixugant-me bé el cul amb grapats de fulles verdes i brillants. Eren ortigues.

Al cap de dos dies, estava vermell com un tomàquet, de la part de darrere dels genolls als omòplats. El penis es va salvar però els collons se’m van tornar semàfors. Em feia la impressió que la picor del cul m’arribava al costellam. Però el pitjor era la mà amb què m’havia eixugat: es va inflar com la de Mickey Mouse quan l’ànec Donald l’hi esclafa amb un martell i em van sortir unes butllofes gegantines allà on es fregaven els dits. Quan van rebentar, van deixar unes clapes de carn rosada i crua. Vaig passar-me sis setmanes fent banys calents de midó, deprimit, sentint-me humiliat i estúpid, escoltant com reien la meva mare i el meu germà, a l’habitació del costat, amb la ràdio engegada i jugant a cartes.