Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 21

En Dave era un germà collonut, però massa llest per tenir deu anys. El seu caparró sempre l’incitava a fer-ne de l’alçada d’un campanar i en algun moment –segurament després de l’episodi amb el cul i les ortigues– es va adonar que era fàcil que el seu germanet Stevie el secundés quan es tractava de malvestats. En Dave no era un delator ni un covard i mai no em va demanar que em carregués la culpa de les seves trapelleries sonades, però en diverses ocasions sí que li va semblar que l’havíem de compartir. Així va ser, crec, que ens va caure el pèl quan en Dave va construir una presa al riu que travessava la jungla i va inundar la part baixa de West Broad Street. Això de compartir les culpes també explica que compartíssim el risc de morir quan vam fer el seu treball de ciències potencialment mortal.

Devia ser el 1958. Jo anava a la Center Grammar School i en Dave a Stratford Junior High. La mare treballava a la bugaderia de Stratford i era l’única blanca entre les que planxaven. Això és el que feia, planxar, mentre en Dave construïa el seu treball per a la Mostra de Ciències. El meu germà gran no era dels que s’acontentaven a esbossar diagrames de granotes o a fabricar «La casa del futur» amb peces de plàstic i cilindres de cartró de paper de vàter: en Dave volia la lluna. Aquell any, el seu projecte era «El Súper-Electro-Imant d’en Dave». El meu germà tenia una gran afició per tot el que fos «súper» i per tot el que dugués el seu nom; aquesta afició va culminar amb la revista Dave’s Rag, que comentaré més endavant.

La primera temptativa de construir el Súper-Electro-Imant no va ser gaire súper; de fet, podria no haver funcionat, però no n’estic segur. Ho va treure d’un llibre, no s’ho va inventar, això sí. La idea era aquesta: imantaves un clau gran amb un imant normal. La càrrega magnètica donada al clau seria dèbil, segons el llibre, però n’hi hauria prou per atraure unes quantes llimadures de ferro. Després de provar això, se suposava que havies d’enrotllar el clau amb fil de coure i unir les puntes del fil als pols d’una bateria. Segons el llibre, l’electricitat augmentaria el magnetisme i s’atraurien més llimadures de ferro.

Però en Dave no es conformava a arreplegar un grapat ridícul de llimadures de ferro: ell volia arrossegar Buicks, vagons de tren i fins i tot avions de càrrega. En Dave volia capgirar-ho tot i treure el món de la seva òrbita.

Bum! Súper!

Cadascun tenia un paper en la creació del Súper-Electro-Imant: en Dave s’encarregava de construir-lo, jo de provar-lo.

La nova versió d’en Dave de l’experiment canviava la bateria humil (que ell deia que segurament ja estava descarregada quan la vam comprar al magatzem) per l’endoll de la paret. En Dave va tallar el cable d’una làmpara vella que algú havia deixat a la vorera al costat de les escombraries, va pelar-lo fins a l’endoll i va enrotllar-lo al clau. Aleshores, assegut al terra de la cuina del nostre pis de West Broad Street, em va oferir el Súper-Electro-Imant i em va demanar que complís la meva part i l’endollés.

Jo vaig dubtar –almenys que consti en acta, això– però al final l’entusiasme boig d’en Dave era massa irresistible. El vaig endollar. No hi va haver cap magnetisme visible, però l’aparell va fer saltar tots els llums i electrodomèstics de casa, tots els llums i electrodomèstics de l’edifici i tots els llums i electrodomèstics de l’edifici del costat (on la meva enamorada vivia a la planta baixa). Alguna cosa va explotar al transformador del carrer i va venir la policia. En Dave i jo ens vam passar una hora terrible mirant des de la finestra del dormitori de la mare, l’únic que donava al carrer (tota la resta tenien una vista magnífica del pati del darrere, pelat i ple de cagarros de l’únic ésser viu que hi corria, un gos sarnós que es deia Roop-Roop). Quan va haver marxat la policia, va arribar una camioneta de tècnics. Un home amb unes sabates de claus va enfilar-se al pal d’electricitat que hi havia entre els dos edificis per inspeccionar el transformador. En altres circumstàncies, això ens hauria captivat del tot, però no aquell dia. Aquell dia només podíem pensar que la mare arribaria i ens enviaria al reformatori. Finalment, la llum va tornar i la camioneta se’n va anar. No ens havien enxampat i havíem sobreviscut. En Dave va decidir que era millor construir un Súper-Planador en comptes d’un Súper-Electro-Imant com a treball de ciència. A mi em tocaria fer el primer vol. Quina emoció, oi?