Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 13

Al cap d’un any, més o menys, la meva mare, el meu germà i jo érem a West De Pere, Wisconsin. No sé per què. Una altra de les germanes de la meva mare, la Cal (una bellesa de les WAAC, el cos auxiliar femení de l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial), vivia a Wisconsin amb el seu alegre marit, aficionat a la cervesa, i potser la mare s’hi havia traslladat per estar prop seu. Si va ser així, no recordo veure’ls gaire, als Weimers. A cap d’ells, de fet. La mare treballava, però tampoc recordo de què. M’agradaria dir que treballava en un forn, però crec que això va ser més tard, quan es va traslladar a Connecticut a viure prop de la seva germana Lois i el seu marit (res de cervesa, en Fred, i tampoc gaire simpàtic; era un senyor rapat que s’enorgullia de conduir el seu descapotable amb la capota posada, ves a saber per què.)

En aquella època de Wisconsin vam tenir una desfilada de cangurs. No sé si marxaven perquè en David i jo érem uns trapelles o perquè trobaven feines més ben pagades, o perquè la mare els exigia més del que estaven disposades a fer; només sé que n’hi va haver moltes. L’única que recordo clarament és l’Eula –o potser Beulah. Era una adolescent riallera i grossa com un piano. L’Eula-Beulah tenia un gran sentit de l’humor, te n’adonaves encara que tinguessis quatre anys, però era un sentit de l’humor perillós: semblava que, darrere de cada picar de mans, cop de cintura i cap enrere del pixar-se de riure s’hi amagava l’amenaça d’un tro. Quan veig alguna d’aquelles càmeres ocultes de cangurs que tot d’una claven un mastegot a les criatures, sempre me’n recordo dels dies passats amb l’Eula-Beulah.

Era tan dura amb el meu germà David com amb mi? No ho sé. Ell no surt a cap d’aquestes imatges. A més a més, devia estar menys exposat a les perilloses ràfegues de l’Huracà Eula-Beulah: tenia sis anys i feia primer, estava fora de l’abast de l’artilleria la major part del dia.

L’Eula-Beulah podia estar al telèfon, rient amb algú, i fer-me gestos perquè m’apropés. M’abraçava, em feia pessigolles, em feia riure i aleshores, encara rient, m’empenyia el cap tan fort que em tombava. I llavors em feia pessigolles amb els peus descalços fins que tots dos ens posàvem a riure altre cop.

L’Eula-Beulah era propensa als pets, d’aquells que són estrepitosos i pudents alhora. De vegades, quan n’hi venia un, em llançava al sofà, se m’asseia a la cara amb el seu cul de falda llanosa i es deixava anar. Bum!, cridava eufòrica. Era com quedar sepultat per focs artificials a base de metà. Recordo la foscor, la sensació d’estar-me ofegant i recordo riure. Perquè, encara que el que estava passant podríem dir que era horrible, també podríem dir que era divertit. D’alguna manera, l’Eula-Beulah em va preparar per a la crítica literària: després d’haver patit el pet a la cara d’una cangur de noranta quilos que cridava «Bum!», el Village Voice no fa gaire por.

No sé què va passar amb les altres cangurs, però a l’Eula-Beulah la van acomiadar. Per culpa dels ous. Un matí, l’Eula-Beulah va fer-me un ou ferrat per esmorzar. Me’l vaig cruspir i en vaig demanar un altre. L’Eula-Beulah me’n va fer un altre i em va preguntar si en volia més. Feia aquella mirada d’«Atreveix-te a demanar-te’n un altre, Stevie, i veuràs». Així que en vaig demanar un altre, i un altre, i apa. Vaig aturar-me al setè, crec –set és el número que tinc clavat al cap amb força claredat. Potser se’ns van acabar els ous. Potser em vaig posar a plorar. O potser l’Eula-Beulah es va espantar. No ho sé, però segurament va estar bé que el joc s’acabés al setè. Set ous és bastant per a un nen de quatre anys.

Vaig trobar-me bé una estona fins que vaig vomitar. L’Eula-Beulah va riure, em va fotre un clatellot i em va tancar a l’armari. Bum. Si m’hagués tancat al lavabo, potser no l’haguessin acomiadat, però no ho va fer. A mi la veritat és que no em molestava estar a l’armari. Era fosc, però feia l’olor del perfum Coty de la mare, i a sota hi havia una ratlla de claror reconfortant.

Vaig arrossegar-me cap a la part del darrere de l’armari, on els abrics i els vestits de la mare em fregaven l’esquena. Vaig començar a tirar-me rots, uns rots llargs i potents que em cremaven com el foc. No recordo que l’estómac em fes mal, però me’n devia fer, perquè quan vaig obrir la boca per deixar anar un altre rot ardent, vaig tornar a vomitar. Damunt de les sabates de la mare. La fi de l’Eula-Beulah. Quan la mare va tornar de treballar, la cangur estava ben adormida al sofà i el petit Stevie, tancat a l’armari, estava ben adormit amb ous ferrats mig digerits enganxats als cabells.