Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 22

Vaig néixer el 1947 i no vam tenir televisió fins al 1958. El primer que recordo que hi vaig veure va ser Robot Monster, una pel·lícula que protagonitzava un home vestit de mico amb una peixera al cap –es deia Ro-Man– que corria amunt i avall intentant matar els últims supervivents d’una guerra nuclear. Em va semblar que era una bona mostra d’alta cultura.

També vaig veure Highway Patrol, amb Broderick Crawford com a intrèpid Dan Matthews i One Step Beyond, presentat per John Newland, l’home amb la mirada més terrorífica de la història. També passaven Cheyenne i Sea Hunt, Your Hit Parade i Annie Oakley. Sortia Tommy Rettig interpretant el primer millor amic dels molts que va tenir Lassie, Jock Mahoney fent The Range Rider i Andy Devine cridant «Espera’m, Wild Bill!» amb aquella estranya veu aguda que tenia. Era tot un món d’aventures en diferit, en blanc i negre, pantalla de catorze polzades i anuncis d’una sèrie de marques que encara em semblen pura poesia. A mi m’agradava tot.

Però la televisió va arribar relativament tard a cals King, i me n’alegro. Jo soc, si t’hi pares a pensar, membre d’un club força selecte: el de l’última generació de novel·listes nord-americans que van aprendre a llegir i escriure abans d’empassar-se la seva ració diària de porqueria audiovisual. Potser això no és important. D’altra banda, quan comences a escriure, pots fer coses pitjors que pelar el cable de la televisió, enrotllar-lo a un clau i tornar a ficar-lo a l’endoll. A veure què explota i fins a on. Res, idees meves.