Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 28

Encara que era un any més jove que els seus companys de classe, el meu germà gran s’avorria a l’institut. En part, devia ser per les seves capacitats intel·lectuals –tenia un coeficient entre 150 i 160–, però jo crec que més aviat era perquè no parava quiet. Per a en Dave, l’institut no era prou súper, no hi havia explosions ni deliri, no era divertit. Ho va solucionar, almenys temporalment, inventant-se una revista que va batejar com a Dave’s Rag, una cosa així com «el fanzine d’en Dave».

La redacció era una taula als confins del nostre soterrani infestat d’aranyes que corrien pel fang i les parets de pedra. Estava entre la caldera i el rebost, on en Clayt i l’Ella guardaven mil llaunes de conserves. El Rag era una combinació estrafolària de noticiari familiar i publicació quinzenal de poble. De vegades era mensual, si en Dave estava absorbit per altres interessos (fer sucre a partir de xarop de saba, fer sidra, construir coets o tunejar cotxes, per dir-ne alguns) i llavors començaven les bromes que jo no entenia sobre com en Dave aquest mes anava una mica tard o que no el molestéssim, que tenia la regla.²

Amb bromes o sense, de mica en mica la tirada va anar augmentant dels cinc exemplars inicials per número (venuts a la família propera) a gairebé cinquanta o seixanta, que els nostres parents i els veïns del poble (el 1962, Durham tenia uns nou-cents habitants) esperaven amb candeletes. Un número típic podia explicar com estava la cama trencada d’en Charley Harrington, quins oradors convidats vindrien a l’Església Metodista, quanta aigua treien del dipòsit els fills de la senyora King perquè no es buidés el pou de darrere casa seva (per molta aigua que hi fiquéssim, el pou s’assecava cada puto estiu), qui visitava els Brown o els Hall i quins familiars vindrien de visita cada estiu. En Dave també hi posava esports, passatemps, reportatges meteorològics («hi ha força sequera, però Harold Davis, el nostre veí pagès, diu que si no cau ni un sol xàfec a l’agost, somriurà i petonejarà una truja»), receptes, un conte per entregues (escrit per mi) i els acudits d’en Dave, amb autèntiques perles.

Durant el primer any, el Rag era violeta: aquells números es van fer amb una placa de gelatina que es deia hectògraf. El meu germà no va trigar gaire a considerar que l’hectografia era un conyàs: li semblava massa lenta. Fins i tot quan era un marrec que no aixecava dos pams de terra, en Dave odiava que l’interrompessin. Cada vegada que el nòvio de la mare, en Milt («més tendre que llest», em va dir un dia mesos després de treure-se’l del damunt), s’aturava en un embús o en un semàfor, en Dave treia el cap des del seient del darrere del Buick d’en Milt i cridava:

–Atropella’ls, oncle Milt! Atropella’ls!

D’adolescent, en Dave embogia d’impaciència quan havia d’esperar que l’hectògraf es ‘refresqués’ entre pàgina i pàgina (quan es ‘refrescava’, la tinta es fonia en una mena de membrana porpra, que quedava enganxada a la gelatina com l’ombra d’un manatí). També es moria de ganes d’incloure fotos a la publicació. En feia de bones, i als setze anys ja les revelava. Va muntar un quarto fosc en un armari i del seu interior diminut, que feia tuf de química, en sortien fotografies que de vegades sorprenien per la seva llum i composició (el retrat de la contraportada de Possessió on surto jo amb una còpia de la revista que va publicar-me el primer conte, la va fer en Dave amb una Kodak vella i la va revelar al quarto fosc de l’armari).

A més a més d’aquestes frustracions, l’ambient insalubre del nostre soterrani feia que les plaques de gelatina de l’hectògraf tinguessin tendència a incubar i alimentar colònies d’una mena d’espores estranyes, malgrat que érem molt meticulosos i cada vegada que imprimíem tapàvem bé aquella puta baluerna. El dilluns no tenia cap aspecte estrany i el cap de setmana ja semblava treta d’algun conte ominós d’H. P. Lovecraft.

A Brunswick, on tenia l’institut, en Dave va trobar una botiga on venien una petita impremta de tambor. Funcionava... d’aquella manera. Passaves l’original a unes plantilles que es compraven a una botiga de material d’oficina a 99 centaus la fulla –aquesta tasca normalment la feia jo, perquè solia fer menys errates. Les plantilles s’enganxaven al tambor de la impremta, s’empastifaven amb la tinta més enganxifosa i pudent del món i apa, a fer-la girar fins que et caiguin els braços! En dues nits podíem arribar a fer el que abans trigàvem una setmana amb l’hectògraf, i tot i que la impremta de tambor era una porcada, almenys no semblava que tingués una infecció mortal. Dave’s Rag va entrar en la seva breu edat d’or.

_________

2. Rag també vol dir ‘regla’. (N. del t.)