Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 35

Als tres anys de casats, teníem dues criatures. No ho vam planificar ni ho vam deixar de planificar: van arribar quan van arribar, i nosaltres ben feliços de tenir-los. La Naomi tenia tendència a l’otitis. En Joe estava prou sa però no dormia mai. Quan la Tabby va començar a anar de part d’ell, jo era en un autocinema a Brewer amb un col·lega, hi feien un programa triple de terror. Ja passaven la tercera pel·lícula (The Corpse Grinders) i ens havíem pres més de sis cerveses quan l’encarregat va interrompre-la amb un comunicat. En aquella època hi havia altaveus al costat de cada plaça d’aparcament, quan arribaves, els engegaves. Així que el comunicat va sentir-se per tot l’autocinema: STEVE KING: FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ DE PART! STEVE KING, FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ A PUNT DE PARIR!

Quan vaig anar amb el meu vell Plymouth cap a la sortida, vaig rebre la salutació satírica de dues-centes botzines. Molta gent ens va fer llums, banyant-nos amb la seva claror intermitent. El meu amic Jimmy Smith va riure tant que va caure a terra del seient del copilot i s’hi va passar bona part del viatge de tornada, entre convulsions i llaunes de cervesa. A casa vaig trobar la Tabby tranquil·la, amb la maleta feta. Va trigar menys de tres hores a parir en Joe. Va arribar fàcilment al món, encara que els següents cinc anys no van tenir res de fàcil. Però era un encant. De fet, tots dos ho eren. Fins i tot quan la Naomi arrencava el paper de paret de sobre el bressol (potser es pensava que això era netejar la casa) i en Joe es feia caca al balancí de vímet que teníem al porxo del nostre apartament de Sanford Street, eren un encant.