Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 37

Des del punt de vista econòmic, dues criatures probablement eren massa per a un parell d’universitaris que treballaven en una bugaderia i al torn de tarda del Dunkin’ Donuts. L’únic avantatge que teníem era cortesia de revistes com Dude, Cavalier, Adam i Swank, que el meu oncle Oren solia anomenar «revistes de tetes i culs». El 1972 ensenyaven bastant més que tetes i els contes anaven de baixa, però jo vaig tenir la sort d’aprofitar l’última onada. Escrivia després de la feina. Quan vivíem a Grove Street, que era prop de New Franklin, de vegades també escrivia una estona a l’hora de dinar. Suposo que això sona tret de la biografia d’Abraham Lincoln, però tampoc n’hi havia per a tant: m’ho passava bé. Aquelles històries, encara que algunes fossin ben tètriques, em servien d’escapatòria del meu encarregat, el senyor Brooks, i d’en Harry, el cap de planta.

En comptes de mans, en Harry hi tenia ganxos perquè durant la Segona Guerra Mundial va caure a la màquina dels llençols (estava traient la pols de la part superior de la màquina i va ensopegar). Era un bromista: de vegades s’escapava al lavabo i mullava un ganxo amb aigua freda i l’altre amb calenta. Llavors se’t posava al darrere mentre carregaves la bugada i et col·locava els ganxos al clatell. En Rocky i jo vam passar llargues estones especulant com en Harry desenvolupava certes rutines d’higiene personal.

–Bé –va dir en Rocky un dia que érem tots dos al seu cotxe, bevent-nos el dinar–, almenys no cal que es renti les mans.

De vegades –sobretot a l’estiu, quan em prenia la pastilla de sal de la tarda– em feia la sensació que no feia res més que repetir la vida de la mare. Normalment, aquesta idea em feia gràcia. Però si estava cansat, o si tenia més factures del compte per pagar i ni cinc, ho trobava terrible. Pensava: «Així no era com havien d’anar les nostres vides». I després se m’acudia que «Mig món deu pensar el mateix».

Amb els contes que vaig vendre a les revistes per a homes entre l’agost del 1970, quan vaig rebre el xec per El torn del cementiri, i l’hivern del 1973-1974 a penes aconseguia mantenir la petita distància entre nosaltres i els assistents socials. (La mare, republicana de tota la vida, m’havia contagiat la seva profunda aversió a rebre ajudes del govern; a la Tabby li passava tres quarts del mateix.)

El record més nítid que conservo d’aquells anys és un diumenge a la tarda que tornàvem al nostre apartament de Grove Street després de passar el cap de setmana a casa la mare a Durham. Devia ser més o menys l’època que se li van declarar els primers símptomes del càncer que se l’enduria. Tinc una fotografia d’aquell dia: la mare feia cara de cansada i divertida alhora, amb en Joe a la falda i la Naomi ben dreta i ferma al seu costat. Al vespre la Naomi ja no estava tan ferma: tenia una infecció d’orella i bullia de febre.

El trajecte dificultós entre el cotxe i l’apartament aquella tarda d’estiu va ser un moment baix. Jo duia la Naomi en braços i una bossa gran amb l’equip de supervivència de nadons (biberons, cremes, bolquers, pijames, samarretes, mitjons) i la Tabby duia en Joe, que li acabava d’escopir a sobre, i arrossegava una bossa de bolquers bruts. Tots dos sabíem que la Naomi necessitava ALLÒ ROSA, que era com en dèiem de l’amoxicil·lina líquida. ALLÒ ROSA era car i no teníem ni un xavo. Ni un.

Vaig aconseguir obrir la porta de baix sense que em caigués la filla i estava intentant entrar amb ella (estava tan enfebrada que era com tenir una brasa enganxada al pit) quan vaig veure que hi havia un sobre que sortia de la nostra bústia, era estrany, perquè els dissabtes no sol haver-hi correu. Els matrimonis joves no acostumen a rebre gaire correspondència; excepte les companyies del gas i l’electricitat, la resta del món sembla que hagi oblidat que encara són vius. Vaig obrir-lo resant perquè no fos una altra factura. No ho era. Els meus amics de la Dugent Publishing Corporation, proveïdors de Cavalier i altres excel·lents publicacions per a adults, m’enviaven un xec per De vegades tornen, un conte llarg que em pensava que no em compraria ningú. El xec era de cinc-cents dòlars, de llarg la quantitat més gran que havia rebut mai. Tot d’una ens podíem permetre no només una visita al metge i una ampolla d’ALLÒ ROSA sinó també un bon sopar en un restaurant. I segurament, de nit, amb els nanos dormint, la Tabby i jo ho celebraríem com cal.

Crec que aquells van ser anys molt feliços, però també vivíem amb l’ai al cor. La veritat és que érem molt joves, quasi uns marrecs, com se sol dir, i el bon humor ens ajudava a passar les penúries econòmiques. Ens cuidàvem (de nosaltres mateixos, mútuament, i dels nanos) tan bé com podíem. La Tabby duia el seu uniforme rosa de Dunkin’ Donuts i cridava la policia quan els borratxos que venien a buscar un cafè feien massa rebombori. Jo rentava llençols de motel i seguia escrivint pel·lícules de terror de pa sucat amb oli.