Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 29

A mi, tot allò de la impremta no m’interessava gaire, i encara menys els misteris de fer fotografies per després revelar-les. Ni canviar les peces d’un cotxe, fer sidra o trobar la fórmula exacta per fer volar un coet fins a l’estratosfera (normalment no passaven ni del terrat de casa). Entre els anys 1958 i 1966, el que m’interessava més eren les pel·lícules.

Quan els cinquanta van donar pas als seixanta, només hi havia dos cinemes a prop, tots dos a Lewinson. L’Empire feia les estrenes, les pel·lícules de Disney, les superproduccions bíbliques i els musicals amb companyies de dansa impecables que ballaven i cantaven. Si algú m’hi duia, hi anava –una pel·lícula és una pel·lícula, al capdavall–, però no m’agradaven gaire. Eren tan decents que et mataven d’avorriment. Eren previsibles. Durant la projecció de Tu a Boston, jo a Califòrnia, jo volia que la Hayley Mills es trobés en Vic Morrow de La jungla de les pissarres, així s’hauria animat una mica la història! Em semblava que la navalla d’en Vic i la seva mirada penetrant haurien redimensionat una mica els insignificants problemes domèstics de la Hayley. I al llit estirat, de nit, sota el ràfec, amb el vent que movia els arbres i les rates passejant per les golfes, no somiava amb la Debbie Reynolds, la Tammy o la Sandra Dee fent de Gidget, sinó amb la Yvette Vickers de L’atac de les sangoneres gegants o la Luana Anders de Demència 13. Res de tendresa; res d’optimisme; res de Blancaneus i els set nans: als tretze anys, jo volia monstres que es menjaven ciutats senceres, cadàvers radioactius que sortien del fons de l’oceà i endrapaven surfistes i noies amb sostenidors negres, canalles, perilloses.

Pel·lícules de terror, de ciència-ficció, pel·lícules de bandes d’adolescents que rondaven, de motoristes fets caldo: això és el que em feia perdre l’oremus. I tot això no ho feien a l’Empire de dalt de Lisbon Street, sinó a l’altra banda, al Ritz, entre cases de préstecs i a prop de Louie’s Clothing, on el 1964 em vaig comprar les primeres botes Beatle. De casa al Ritz hi havia vint quilòmetres, i durant vuit anys, entre el 1958 i el 1966 (quan em vaig treure el carnet de conduir) hi vaig anar fent autoestop gairebé cada cap de setmana. De vegades hi anava amb el meu amic Chris Chesley, de vegades sol, però si no estava malalt o passava alguna cosa, no m’ho perdia mai. Va ser al Ritz que vaig veure I Married a Monster from Outer Space, amb en Tom Tryon, The Haunting, amb la Claire Brown i la Julie Harris; Els àngels de l’infern, amb en Peter Fonda i la Nancy Sinatra. Vaig veure com l’Olivia de Havilland li treia els ulls al James Caan amb un parell de ganivets improvisats a Lady in a Cage, vaig veure com ressuscitava Joseph Cotten a Hush, Hush, Sweet Charlotte i vaig mirar sense respirar si l’Allison Hayes creixia prou per estripar la seva roba (i sense cap interès lasciu) a Attack of the 50 Ft. Woman. El Ritz oferia el millor del món: només calia seure a la tercera fila, parar atenció i no parpellejar quan no tocava.

A en Chris i a mi ens agradaven totes les pel·lícules de terror, però teníem una flaca per aquella sèrie de la Universal dirigida per Roger Corman amb títols d’Edgar Allan Poe. No m’atreviria a dir «basada en» obres d’Edgar Allan Poe, perquè no tenen res a veure amb els contes i els poemes de Poe (d’El corb en van fer una comèdia, no és broma). Malgrat això, les millors (El palau encantat, The Conqueror Worm, La màscara de la mort roja) tenien una atmosfera al·lucinògena de misteri que les feia especials. En Chris i jo les vam batejar amb un nom propi que les distingia dels altres gèneres. Hi havia els westerns, les romàntiques, les de guerra... i les «poel·lícules».

–Anem al cine dissabte a la tarda? –preguntava en Chris–. Fem dit i anem al Ritz?

–Què hi fan? –preguntava jo.

–Una de motos i una poel·lícula –responia ell.

Evidentment, un programa doble com aquell m’anava de conya. En Bruce Dern flipant dalt d’una Harley i en Vincent Price flipant en un castell encantat davant d’un oceà turbulent: què més podia demanar? Amb una mica de sort, potser sortia la Hazel Court amb una camisa de dormir atrevida.

De totes les poel·lícules, la que ens va tocar més a en Chris i a mi era El pou i el pèndol. Escrita per Richard Matheson i rodada en format panoràmic i tecnicolor (les pel·lícules de terror en color, l’any 1961, encara eren una raresa), El pou i el pèndol agafava un grapat d’elements clàssics del gòtic i en feia una cosa realment especial. Probablement, va ser l’última gran producció de terror abans de l’aparició bestial de La nit dels morts vivents, de George A. Romero, feta per un estudi independent, que ho va capgirar tot (en alguns aspectes, ho va millorar, i en la majoria, ho va empitjorar). La millor escena –la que ens va deixar garratibats als seients a en Chris i a mi– era la d’en John Kerr excavant el mur d’un castell i descobrint el cadàver de la seva germana, evidentment enterrada viva. No oblidaré mai el primer pla del cadàver, filmat amb un filtre vermell i un objectiu que li deformava la cara i l’hi allargava en un crit silenciós i esfereïdor.

Durant la llarga tornada (si trigaves molt a aconseguir que algú et portés, podies acabar caminant sis o set quilòmetres i no arribar a casa fins ben entrada la nit), vaig tenir una idea genial: faria un llibre a partir d’El pou i el pèndol! El novel·laria, com havien fet Monarch Books amb clàssics immortals del cinema com Jack l’esbudellador, Gorgo i Konga. Però no només escriuria aquesta obra mestra, sinó que també la imprimiria, amb la impremta de tambor del soterrani, i la vendria a l’escola! Entoma aquesta!

Dit i fet. Vaig treballar amb la cura i la paciència que més endavant serien lloades per la crítica, vaig elaborar la versió novel·lada d’El pou i el pèndol en dos dies, escrivint-la directament en les plantilles que servien per imprimir. Encara que no va sobreviure cap exemplar (que jo sàpiga) d’aquella obra mestra tan singular, crec que feia vuit pàgines, a un únic espai i amb els paràgrafs estrictament imprescindibles (cada plantilla costava noranta-nou centaus, no s’ha d’oblidar). Vaig imprimir per les dues cares, com un llibre normal, i vaig afegir una coberta amb el rudimentari dibuix d’un pèndol que regalimava petites taques fosques que esperava que semblessin sang. A l’últim moment vaig adonar-me que m’havia oblidat posar-hi l’editorial. Al cap d’una mitja hora de rumiar-hi alegrement, vaig escriure «L. M. I.» a la cantonada dreta de la coberta. L.M.I volia dir «Llibre Molt Important».

Vaig fer una tirada de quaranta exemplars d’El pou i el pèndol, ingènuament inconscient d’estar infringint tota llei de plagi i de drets d’autor de la història; jo estava completament absorbit pensant quants diners podia arribar a guanyar si tingués èxit a l’escola. Les plantilles m’havien costat 1,71 dòlars (fer-ne servir una de sencera només per a la portada em semblava que era llençar els diners, però havia de fer bona pinta, vaig acabar decidint, a contracor; les coses s’han de fer ben fetes, com cal), el paper, uns cinquanta centaus, les grapes res perquè les prenia al meu germà (una cosa era enviar els contes a les revistes amb clips, però allò era un llibre, no qualsevol cosa!). Hi vaig pensar una mica i vaig posar a la venda el #1 de L.M.I, El pou i el pèndol, de Stephen King, a vint-i-cinc centaus. Pensava que potser en vendria deu (la mare me’n compraria un per començar, no fallava mai) i això ja sumaria 2,5 dòlars. Guanyaria quaranta centaus, que em servirien per finançar-me un altre viatge educatiu al Ritz. Si en venia dos més, també podria comprar-me un munt de crispetes i una coca-cola.

El pou i el pèndol es va convertir en el meu primer best-seller. Vaig endur-me tota la tirada a la motxilla (el 1961 jo feia vuitè al nou edifici de quatre plantes de l’escola de Durham), i al migdia ja n’havia venut dues dotzenes. Després de dinar, ja s’havia escampat que s’hi parlava del cadàver d’una noia emparedat («Es van mirar esgarrifats els ossos de la punta dels dits: es van adonar que havia mort gratant com una boja intentant sortir») i n’havia venut tres dotzenes. Tenia nou dòlars en monedes al fons de la motxilla (que duia impresa la lletra de The Lion Sleeps Tonight) i anava amunt i avall amb aquell pes com si estigués en un somni, no em podia creure la meva sobtada ascensió als reialmes abans insospitats de la riquesa. Era massa bo per ser veritat.

Però era veritat. Quan es va acabar l’última classe, a les dues del migdia, em van cridar al despatx de la directora, on em va dir que no podia prendre’m l’escola com si fos un mercat, i encara menys, va dir la senyoreta Hisler, per vendre porqueries com El pou i el pèndol. La seva reacció no em va sorprendre gaire. La senyoreta Hisler havia estat professora a la meva antiga escola, la que només tenia una classe, a Methodist Corners, i on havia fet cinquè i sisè. En aquella època, m’havia pescat llegint una novel·la d’adolescents problemàtics bastant sensacionalista (The Amboy Dukes, d’Irving Shulman) i me l’havia pres. Ara sant tornem-hi, i estava emprenyat amb mi mateix per no haver-ho previst. M’havia ficat de peus a la galleda.

–El que no entenc, Stevie –va dir–, és per què escrius coses tan indecents. Tu escrius bé. Per què malgastes així el teu talent?

La senyoreta Hisler havia enrotllat un exemplar del #1 de L. M. I. i me’l brandava tal com fa la gent amb un diari per amenaçar un gos que s’ha pixat a la catifa. Va esperar que respongués –val a dir que la pregunta no era del tot retòrica– però jo no tenia cap resposta per donar-li. Em feia vergonya. M’he passat molts anys des de llavors –massa, em sembla– avergonyit del que escric. Crec que va ser als quaranta anys que em vaig adonar que gairebé cada escriptor de narrativa i poesia que ha publicat una ratlla ha estat acusat per algú de malgastar el seu talent diví. Si escrius (o pintes, o balles, o fas escultures o cantes, suposo), segur que algú voldrà fer-te sentir malament: és així. I no m’invento res, només intento explicar els fets tal com els veig.

La senyoreta Hisler em va dir que havia de tornar els diners a tothom. Ho vaig fer sense oposar-m’hi, fins i tot a aquells nanos (que eren uns quants, i això em fa feliç) que van insistir a quedar-se els seus exemplars del #1 de L. M. I. Al final vaig acabar perdent diners, però a l’estiu vaig imprimir quatre dotzenes d’exemplars d’un nou conte original que es deia La invasió de les criatures estel·lars, i els vaig vendre tots menys quatre o cinc. Suposo que això significa que al final vaig guanyar, almenys en l’aspecte econòmic. Però en el fons seguia avergonyit. Seguia sentint com la senyoreta Hisler em preguntava per què havia de malgastar el meu talent, per què volia malgastar el temps, per què volia escriure porqueria.