Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 26

Val més que aclareixi una cosa important ara mateix: no hi ha cap Dipòsit d’Idees, cap Central de Relats, cap Illa dels Best-Sellers Enterrats. Sembla que les bones històries surten, literalment, del no-res, que et cauen del cel: dues idees que no tenen res a veure es troben i tot d’una neix alguna cosa nova sota el sol. La feina de l’escriptor no és trobar aquestes idees sinó saber-les reconèixer quan apareixen.

El dia que aquesta idea en concret –la primera realment bona– em va caure del cel, la mare va comentar que li calien sis àlbums de segells més per poder-li regalar la làmpara que volia, per Nadal, a la seva germana Molly, i que no sabia si arribaria a temps.

–Suposo que llavors li hauré de regalar pel seu aniversari –va dir–. Aquest cony de segells semblen una muntanya fins que els enganxes a l’àlbum.

Es va fer la guerxa i va treure’m la llengua. La tenia verda dels segells. Vaig pensar que seria collonut si poguessis fer aquell coi de segells al soterrani de casa i en aquell precís instant va néixer el conte Happy Stamps. La idea de falsificar segells i la imatge de la llengua verda de la mare el van crear en aquell moment.

L’heroi de la meva història era el típic desgraciat, un tal Roger que havia estat a la presó dues vegades per falsificar diners: si l’enxampaven per tercera vegada, ja seria un desastre com una casa. En comptes de diners, va començar a falsificar «Happy Stamps», fins que va descobrir que el disseny dels segells era tan absurdament senzill que en realitat no els estava falsificant sinó que estava fabricant grans quantitats de segells autèntics. En una escena divertida –segurament la primera escena que vaig escriure amb una mica d’ofici–, en Roger és al menjador amb la seva vella mare, fent volar coloms davant d’un catàleg de «Happy Stamps» mentre la impremta, al soterrani, escup un feix de segells rere l’altre.

–Déu meu! –diu la mare–. Segons la lletra petita, amb «Happy Stamps» es pot aconseguir el que vulguis, Roger. Només els has de dir què vols i ells et diuen quants àlbums fan falta. Potser per sis o set milions d’àlbums podríem tenir una caseta als afores!

En Roger acaba descobrint que, tot i que els segells són perfectes, la pega és dolenta. Si els llepes i els enganxes, cap problema, però si fas servir un humidificador industrial, els segells, que són roses, es tornen blaus. Al final del conte, en Roger és al soterrani, davant del mirall. Al darrere, a la taula, hi ha uns noranta àlbums de «Happy Stamps», amb els segells enganxats amb saliva. Els llavis del nostre heroi són rosa. Treu la llengua: encara és més rosa. Fins i tot les dents se li estan tenyint de rosa. La mare el crida des de dalt i molt contenta li explica que acaba de parlar per telèfon amb la Central Nacional de Bescanvi de Segells de Terre Haute i la senyora li havia dit que per uns 11.600.000 àlbums li podrien oferir una casa d’estil Tudor a Weston.

–Que bé, mare –diu en Roger.

Es torna a mirar un moment al mirall, amb els llavis rosa i els ulls desesperats i se’n va altre cop, lentament, cap a la taula. Darrere seu hi ha bilions de «Happy Stamps» entaforats en caixes de magatzem. A poc a poc, el nostre heroi obre un nou àlbum i comença a llepar segells i a enganxar-los. Només em queden 11.590.000 àlbums, pensa al final del conte, perquè la mare tingui la seva casa Tudor.

La història tenia els seus punts febles (el pitjor, probablement, que en Roger no canviï de pega) però era simpàtica, força original i sabia que hi havia algun tros força ben escrit. Després de passar l’estona estudiant el mercat amb el meu Writer’s Digest fet pols, vaig enviar Happy Stamps a l’Alfred Hitchcock’s Mystery Magazine. Me’l van tornar al cap de tres setmanes amb una nota estàndard de rebuig, on hi havia l’inconfusible perfil d’Alfred Hitchcock en tinta vermella i em desitjaven sort amb el meu conte. A baix hi havia un missatge a mà i sense firmar, l’única resposta personal que vaig rebre de l’AHMM després de vuit anys d’enviaments periòdics. «No grapi els originals», deia la postdata. «La manera correcta d’enviar un original és ajuntant els fulls amb un clip». Em va semblar un consell fred però de certa utilitat. Mai més he tornat a grapar un original.