Читать книгу Escriure - Стивен Кинг, Клайв Баркер, Stephen King - Страница 27

La meva habitació de la casa de Durham era al pis de dalt, que tenia per sostre els ràfecs del taulat. De nit, al llit encaixat sota un dels ràfecs –si m’incorporava tot d’una em fotia un bon nyanyo–, llegia amb una làmpara flexible que feia una ombra molt divertida al sostre, com de boa constrictora. Algunes nits hi havia tant silenci que només se sentia el murmuri de la caldera i les corredisses de les rates per les golfes; d’altres, la meva àvia es passava una hora, cap a mitjanit, cridant perquè algú anés a veure si en Dick tenia menjar. En Dick, un cavall que havia tingut quan era professora, feia quaranta anys que era mort. Jo tenia un escriptori a l’altra banda de l’habitació, sota l’altre ràfec, amb la meva vella màquina d’escriure Royal i uns cent llibres de butxaca, quasi tots de ciènciaficció, contra el sòcol. Sobre la calaixera hi tenia una Bíblia que havia guanyat recitant versos de memòria a la Congregació Juvenil Metodista i un tocadiscos Webcor automàtic amb un plat de vellut verd. Hi posava els meus discos, gairebé tots singles de Elvis, Chuck Berry, Freddy Cannon i Fats Domino. M’encantava en Fats; sabia fer rock’n’roll i es veia que s’ho passava bé.

Quan vaig rebre la nota de rebuig de l’AHMM, vaig clavar un clau a la paret, damunt del Webcor, vaig escriure Happy Stamps al sobre i el vaig penjar al clau. Aleshores vaig seure al llit i vaig escoltar «I’m ready» de Fats Domino. La veritat és que estava prou content. Quan encara ets massa jove per afaitar-te, l’optimisme és una resposta perfectament legítima al fracàs.

Quan vaig fer catorze anys (i m’afaitava dues vegades a la setmana, calgués o no), el clau de la paret ja no podia aguantar el pes dels sobres de rebuig que hi havia acumulat. El vaig canviar per un de més llarg i vaig seguir escrivint. Quan vaig fer setze anys, vaig començar a rebre notes de rebuig amb comentaris a mà una mica més encoratjadors que el consell de no grapar i fer servir clips. El primer d’aquells comentaris esperançadors era de l’Algis Budrys, que llavors editava Fantasy and Science Fiction, que es va llegir un conte meu titulat La nit del tigre (inspirat en, crec, un episodi d’El fugitiu en el qual el doctor Richard Kimble treballava en un zoo o en un circ netejant gàbies) i va escriure’m: «El conte és bo. No encaixa en la nostra línia editorial, però és bo. Té talent. Segueixi-ho provant».

Aquelles quatre frases breus, gargotejades amb una ploma que tacava molt, van alegrar l’hivern trist dels meus setze anys. Al cap de deu anys, més o menys, després d’haver venut un parell de novel·les, vaig trobar La nit del tigre en una caixa de vells originals i vaig pensar que seguia sent un conte prou digne, encara que es notava que l’havia escrit un principiant. El vaig reescriure i d’un rampell el vaig enviar a F&SF. Aquella vegada sí que el van acceptar. Vaig aprendre que, un cop has tingut una mica d’èxit, les revistes ja no fan servir tan automàticament l’expressió «No encaixa en la nostra línia editorial».