Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil - Xavier García Ferrandis - Страница 10

III. LA CREACIÓ DEL COMITÈ EXECUTIU POPULAR DE VALÈNCIA

La rebel·lió dels militars va desencadenar, a la zona republicana, una autèntica revolució social de tipus col·lectivista que atemptava contra la propietat privada. Aleshores, partits polítics i sindicats van plantejar una qüestió que els enfrontaria entre ells, cosa que a la llarga afavoriria els rebels: què era més important, primer guanyar la guerra i després fer la revolució, o al contrari? Ja hem vist com aquesta qüestió era la base dels enfrontaments entre els socialistes i comunistes amb els anarquistes, i com aquestes discrepàncies acabarien esguitant la política sanitària de Frederica Montseny.

Els conflictes es van prolongar fins als successos de Barcelona de maig de 1937, quan va haver-hi un fort enfrontament armat entre comunistes i anarquistes pels carrers de la capital catalana. El resultat, a banda de nombroses baixes i detinguts, va ser l’hegemonia del PCE i l’anul·lació política de la CNT. Aquest prestigi creixent del partit comunista estava reforçat per l’URSS, única potència estrangera que donava suport a la República, i va anar acompanyat de la pèrdua d’influència dels sindicats.

Pel que fa a l’exèrcit, la República va tenir un clar desavantatge des del principi. El Govern, a fi d’intentar tallar l’alçament, havia ordenat als soldats que no obeïren els seus comandaments; l’ordre no va ser seguida en zona rebel i sí que ho va ser en la republicana, on els soldats abandonaven les casernes. La República va haver d’improvisar un nou exèrcit fent tornar els soldats i hi va incloure les milícies populars. Aquesta va ser una de les primeres mesures del nou president del Govern, Largo Caballero, ja que a partir del setembre de 1936 va militaritzar les milícies i les va incloure al costat de les Brigades Internacionals. Es tracta de les anomenades Brigades Mixtes, que van constituir el pilar de l’Exèrcit Popular de la República. Era un exèrcit regular sotmès a una fèrria disciplina de guerra que substituïa unitats militars espontànies amb poca disciplina i menys preparació. Més problemes va tenir el Govern a l’hora de militaritzar, uniformar i obligar a la instrucció a les milícies anarquistes. N’és bon exemple la Columna de Ferro, formada per valencians que lluitaven al front de Terol, que no va acceptar la militarització fins a la primavera de 1937.

D’altra banda, durant les primeres setmanes de guerra en la zona republicana es va produir una revolució política, amb un clar debilitament del poder central. En els primers mesos, els governs es van succeir ràpidament (Casares Quiroga, Martínez Barrio i Giral) perquè cap no tenia la solució per a vèncer els rebels. S’hi va generar un buit de poder que va fer que el poder central fóra substituït per un seguit d’organismes locals. Efectivament, la resposta popular a l’alçament s’havia materialitzat, des del mateix dia 19, en una vaga general i en la constitució del Comitè de Vaga, integrat pel partits del Front Popular. Eren, però, els sindicats (UGT i CNT) els que controlaven la situació i els que havien posat en marxa les primeres milícies armades, després d’haver assaltat les armeries de la ciutat.

El dia 22 de juliol, el Comitè de Vaga va decidir la creació del Comitè Executiu Popular (CEP) de València, nou poder de facto que prenia les regnes de la situació, davant del poder de iure que representava la Junta Delegada enviada pel Govern a València. Al llarg de les dues setmanes que va tardar a aclarir-se la situació política, València va viure els moments més ombrívols de la guerra: crema d’esglésies i convents, i assassinat de persones sospitoses de donar suport a l’alçament, de persones dretanes o simplement religioses (els tristament coneguts com a paseos).

En el context de formació del CEP ja es podia entreveure la confrontació entre les diverses forces polítiques quant a la disjuntiva guerra o revolució. En aquest sentit, la composició del CEP va reflectir el protagonisme que els sindicats havien assolit en les primeres setmanes de guerra; l’UGT i la CNT hi tenien dos representants cadascun, i els partits del Front Popular només en tenien un.

Els objectius del CEP eren el control polític i l’organització militar en la rereguarda valenciana, per a la qual cosa es va organitzar en 12 delegacions amb competències, entre d’altres, en milícies, guerra, agricultura, treball, premsa i propaganda, i sanitat, com comprovarem després. Per a assolir aquests objectius, es van confiscar o col·lectivitzar moltes indústries, negocis i serveis. Aquestes formes d’intervenció també van afectar les empreses de subministrament de material farmacèutic i sanitari. Per tant, el CEP era un autèntic organisme independent i revolucionari, amb totes les competències administratives, la qual cosa va convertir València i la seua província en un estat de facto. No obstant això, el CEP de València es va estavellar contra els esforços del Govern per retallar-ne els marges d’actuació i, d’altra banda, contra la pròpia incapacitat per a exercir la seua autoritat davant els múltiples comitès existents, amb tota la burocràcia que això suposava.

Al setembre de 1936, el president de la República va cridar Largo Caballero a formar govern. El líder socialista radical volia formar un govern de concentració i unitat capaç de fer front a als rebels, que estaven a les portes de Madrid. Així doncs, es va envoltar de ministres socialistes, comunistes, i fins i tot, va donar entrada a quatre ministres anarquistes. L’esforç del govern de Largo Caballero es va centrar a recompondre l’autoritat de l’Estat, amb mesures com la creació d’un exèrcit disciplinat, com hem comentat anteriorment, i la creació dels consells provincials, que retallaven les competències dels organismes revolucionaris.

Els esdeveniments de Barcelona de maig de 1937 van obligar Largo Caballero a la dimissió, i el president de la República va nomenar el socialista Juan Negrín nou president del Govern. Negrín va fer fora del Govern els anarquistes de la CNT i a l’octubre de 1937 es va traslladar a Barcelona. Les darreres mesures del seu govern es basaven en un programa de tres punts de per a posar fi a la guerra: absència de represàlies per als vençuts, restabliment d’un règim democràtic, i eixida de les forces estrangeres. Franco no el va acceptar. Cap al final de febrer de 1939, Manual Azaña dimitia com a president de la República i s’exiliava a França; el president del Govern ho va fer al març. Era el principi del final: les tropes de Franco entrarien victorioses a Barcelona el 26 de gener de 1939, el 28 de març ho farien a Madrid, i el dia 29 desfilarien pels carrers de València.

D’altra banda, cal assenyalar que València va viure durant quasi un any, entre novembre de 1936 i octubre de 1937, un dels episodis més importants en la seua història recent. En plena Guerra Civil, la ciutat va allotjar el Govern i es va convertir en la capital de la Segona República espanyola. Tot seguit analitzarem en quines condicions es va produir el trasllat, quines conseqüències va tenir per a la ciutat i quina va ser l’evolució de la situació política durant l’estada del Govern republicà a València.

En primer lloc, cal tenir en compte que a partir d’octubre de 1936 les forces de Franco s’encaminaven amb molta força cap a Madrid, i a començaments de novembre la caiguda de la capital semblava imminent. El president del Govern tenia un projecte de formar un govern de coalició, capaç de parar l’ofensiva franquista. Largo Caballero volia en el seu gabinet ministres de totes les tendències, inclosa la CNT. Després de dos mesos de debats interns, els anarcosindicalistes hi acceptaren, i Largo Caballero finalment va incorporar quatre ministres anarquistes al seu executiu, entre els qual hi havia Frederica Montseny, ministra de Sanitat i d’Assistència Social, com ja sabem. Serà, per tant, aquest govern remodelat de Largo Caballero, constituït el 4 de novembre de 1936, el que es traslladarà a València, a fi d’organitzar la resistència republicana en millors condicions estratègiques.

El primer Consell de Ministres celebrat a València va tenir lloc al Palau de Benicarló el dia 7. S’hi va decidir com comunicar a l’opinió pública les raons del trasllat, per tal que no semblés una fugida o un signe de feblesa. Amb el trasllat, tota la ciutat i els edificis més importants es van veure tocats per un aire d’oficialitat governamental. Les institucions republicanes, els diferents ministeris i departaments governamentals, i les seus dels principals partits i sindicats es van començar a instal·lar en diferents punts de la ciutat. Es va fer servir amb aquest objectiu mig centenar d’edificis emblemàtics, que van ser habilitats en poc de temps com a residències oficials, despatxos o dependències administratives.

Pel que fa al Ministeri de Sanitat i Assistència Social, es va instal·lar al palau del comte de Berbedel. El ministeri de Montseny va prendre diverses iniciatives durant l’estada a València. Per exemple, va considerar una prioritat l’atenció educativa i sanitària dels xiquets abandonats, molts d’ells orfes de guerra. Amb aquest objectiu va posar en marxa una sèrie de llars d’infantesa, però el programa es va haver de suspendre perquè el Ministeri d’Instrucció Pública el va considerar una intromissió.

D’altra banda, durant l’estada del Govern a València, el Ministeri de Sanitat va reorganitzar l’Escola de Puericultura i va assentar les bases per a la creació de l’Institut d’Higiene de l’Alimentació, fonamental per al racionament alimentari, que prompte faria acte de presència entre els valencians. I també va posar en marxa els programes d’evacuació de xiquets fora d’Espanya, especialment a França (Barona i Bernabeu, 2008: 260 i 261).

La capitalitat va suposar per a València una profunda reestructuració. En primer lloc, l’afluència de funcionaris i tècnics dels ministeris i ambaixades, polítics de tots els partits republicans, sindicalistes, periodistes, intel·lectuals, i diplomàtics estrangers va obligar a canviar la fisonomia de la ciutat a fi d’acomodar-hi el Govern i tot el personal que arrossegava darrere. D’altra banda, més dura, també es va haver d’adaptar la ciutat per a acollir ferits, malalts i refugiats de guerra. València es convertia així en una ciutat cosmopolita i objecte de l’atenció informativa internacional, però també en una ciutat clarament sobresaturada, víctima d’una autèntica allau demogràfica.

El Ministeri de Sanitat i Assistència Social va dedicar grans esforços a resoldre el problema dels evacuats, especialment a partir de febrer de 1937, quan es va dissoldre el Comitè Nacional de Refugiats, i les competències van ser assignades al ministeri de Montseny, el qual s’encarregava de buscar treball als refugiats (bàsicament en obres públiques, sobretot fortificacions) i que no els faltés assistència sanitària.

A la mitjania de 1937 la política sanitària del Govern republicà a València estava basada en la creació de centres primaris i secundaris d’higiene, estacions d’espollament i centralització del subministrament del medicaments i material sanitari. A més, es va intensificar la campanya de lluita antivenèria, amb propaganda i educació sexual que incloïa el repartiment de preservatius (Barona i Bernabeu, 2008: 261). Poc després de rebre les competències d’assistència als refugiats, al febrer de 1937, una delegació ministerial amb Montseny al capdavant es va reunir a Ginebra amb el Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions per a tractar les condicions de salut de la població, que encara no s’havien degradat excessivament.

Pel que fa a la demanda d’aliments, València va ser una ciutat ben abastida fins al desembre de 1936. Des d’aleshores, precisament per l’augment poblacional, s’hi va fer necessària una política de control de productes bàsics com la carn, l’oli, el sucre, l’arròs i el pa. A partir de gener de 1937 les cues per a aconseguir aliments es van fer quotidianes entre els valencians. Finalment, des del març de 1937 es va fer obligatòria la cartilla de racionament. Així mateix, com no podria ser d’altra forma, els serveis sanitaris de la ciutat es van veure ressentits davant l’allau de ferits, malalts i refugiats de guerra. Aquest últim aspecte, per ser d’especial interès per a aquesta monografia, serà tractat al llarg del capítol VII.

La propaganda de les institucions republicanes insistia en la necessitat que els habitants de les superpoblades ciutats republicanes acolliren els refugiats i evacuats. Argumentaven que aquesta era la manera de contribuir a combatre el feixisme de les ciutats de la rereguarda republicana. Així doncs, un dels problemes més urgents que va tenir la València capital de la República a partir de finals de 1936 va ser l’assistència d’aquest nou sector de població: habitatges, educació (en cas de refugiats en edat escolar), alimentació i assistència sanitària. D’altra banda, l’arribada del Govern a València va suposar la fi progressiva de l’etapa revolucionària que havia viscut la ciutat des de juliol de 1936: hegemonia dels sindicats, confiscacions i col·lectivitzacions, ocupació de cases i terres, i en general, activitats dels incontrolats, inclosos els «passejos».

Les Corts republicanes, reunides per primera vegada l’1 de desembre de 1936 a l’Ajuntament de València, van atorgar la seua confiança al Govern i es van manifestar a favor del «comandament únic», és a dir, de donar tot el poder al Govern. L’objectiu d’aquesta tendència centralitzadora era, com sabem, construir un Estat fort per a poder guanyar la guerra, la qual cosa es va traduir en una progressiva dissolució del Comitè Executiu Popular de València. Finalment, al gener de 1937, el CEP va desaparèixer per a convertir-se en el Consell Provincial de València, un organisme amb les competències retallades que exercia les seues competències mitjançant diferents conselleries –estudiarem a fons la Conselleria de Sanitat en el capítol VII.

A partir del febrer de l’any 1937 va començar una fase de debilitament del govern de Largo Caballero arran de la pèrdua de Màlaga i de la divisió interna del PSOE, entre l’esquerra «largocaballerista» i el sector moderat de Prieto. Els successos de maig de Barcelona van fer caure definitivament Largo Caballero.

Les Corts republicanes es van tornar a reunir (per segona i última vegada) en una sessió celebrada a la Llotja l’1 d’octubre de 1937. En aquesta ocasió van donar suport al nou govern de Negrín, que continuaria amb el procés de refredament de la revolució, la consolidació d’un exèrcit fort i disciplinat, la centralització dels recursos i la normalització política.

L’estada del Govern a València va concloure a finals d’octubre de 1937, però el cicle polític havia acabat realment amb la caiguda de Largo Caballero, al mes de maig. El nou executiu de Negrín no tenia raons especials per a perllongar l’estada a València. Barcelona era una destinació políticament interessant, ateses les tesis del nou Govern basades en la centralització política i econòmica. La presència allí del Govern central podia servir per a retallar l’autonomia del govern de Companys, supervisar directament les indústries de guerra i, al capdavall, dedicar tots els recursos de Catalunya als esforços de la guerra espanyola.

Finalment, el dia 30 d’octubre de 1937, el govern de Negrín va començar a traslladar-se a Barcelona. Però lluny de recuperar la calma que teòricament suposava deixar de ser capital, els valencians van sentir cada volta més a prop la guerra, amb la proximitat del front que s’hi acostava, la intensificació dels bombardejos, l’arribada de més refugiats i ferits de guerra, les dificultats per a l’abastiment, el racionament i la fam.