Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil - Xavier García Ferrandis - Страница 8

I. LES REFORMES SANITÀRIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1939)

Després de la breu experiència de la Primera República (1873-1874), la monarquia borbònica va ser restaurada en la figura d’Alfons XII. El sistema polític de la Restauració es va basar en l’alternança en el poder de dos partits burgesos (el conservador de Cánovas del Castillo i el liberal de Sagasta) i en la Constitució del 1876. Aquest sistema bipartidista era corrupte, ja que es fonamentava en l’oligarquia i el caciquisme; la massa del poble, analfabeta, despolititzada i conformista es mantenia al marge. La crisi del 98, arran de la pèrdua de les últimes colònies, havia trencat l’estabilitat (corrupta, però estabilitat) del sistema polític de la Restauració, i els polítics antidinàstics van assenyalar la necessitat d’una reforma. A tot això cal afegir l’entrada en l’escena política dels sindicats obrers, que havien romàs pràcticament al marge fins aleshores.

L’any 1902 Alfons XIII va heretar la crisi del sistema polític bipartidista. El seu regnat es va caracteritzar pels intents de regenerar el sistema polític des de dalt per a evitar la revolució des de baix. Però els dos grans partits es van dividir en diverses tendències i va resultar difícil crear governs estables.

Davant del fracàs regeneracionista des de dalt, els partits i moviments no dinàstics (els sindicalistes de la Unió General de Treballadors i la Confederació Nacional del Treball, els republicans i els socialistes) van protagonitzar nombroses manifestacions i vagues. Aquest enteniment entre republicans i socialistes serà cabdal per a la proclamació de la Segona República espanyola, com veurem més avant. La fallida del regeneracionisme democràtic d’Alfons XIII va propiciar el colp militar del general Primo de Rivera l’any 1923. La incapacitat dels partits polítics per a resoldre la crisi politicosocial va fer que la monarquia donés el vistiplau a aquest intent de regeneracionisme autoritari.

L’any 1925 Primo de Rivera havia resolt els problemes més urgents d’Espanya (ordre públic, autoritat i respecte a la propietat privada) i, per tant, hauria estat un bon moment per a restablir l’ordre constitucional. No obstant això, el dictador va pretendre promulgar una nova Constitució que restablís la monarquia autoritària. Però aquesta proposta no va trobar el suport del rei, que havia manifestat que no sancionaria cap Constitució si no hi havia algun tipus de consulta popular, i tampoc els partits polítics –ni dinàstics ni republicans– van donar suport a aquesta iniciativa. En aquest estat de coses, va créixer l’oposició dels partits republicans i del Partit Socialista Obrer Espanyol, que van crear una aliança republicanosocialista molt estable, mentre que els partits dinàstics apareixien dividits.

L’única finalitat de l’últim Govern de la monarquia va ser la convocatòria immediata d’eleccions. Es va pensar a convocar primer eleccions municipals i després eleccions generals amb caràcter constituent; no obstant això, només es van aplegar a convocar les primeres, el 12 d’abril de 1931, atès que el resultat de les municipals va donar un triomf tan aclaparador a la conjunció republicanosocialista que els ciutadans van proclamar als carrers la implantació de la Segona República. Dos dies després, Alfons XIII abandonava Espanya. Amb l’exili, acceptava el fracàs de la monarquia i reconeixia la Segona República.

El 14 d’abril de 1931 es va formar un govern provisional republicà presidit per Niceto Alcalá Zamora, la missió principal del qual va ser convocar eleccions a Corts constituents perquè elaboraren una nova Constitució. Aquest govern provisional va escometre, els dos mesos que va durar, importants reformes de caràcter immediat. En educació, la reforma anava dirigida a l’extensió de l’ensenyament primari i a la supressió de l’ensenyament obligatori de religió. Així mateix, Azaña –aleshores ministre de la Guerra–va modernitzar l’exèrcit i, conscient del paper colpista que havia tingut en la història recent d’Espanya, el va sotmetre al poder civil.

Ara bé, les reformes que més ens interessen ací són les sanitàries. En aquest sentit, cal assenyalar que al començament del segle XX, la sanitat espanyola havia experimentat una modernització basada en l’intervencionisme de l’Estat. Així, la Llei d’instrucció general de sanitat de l’any 1904 va organitzar l’administració sanitària al voltant de la Direcció General de Sanitat i la Inspecció General de Sanitat. La primera, integrada en el Ministeri de la Governació, tenia caràcter executiu i s’encarregava de coordinar les polítiques sanitàries. La Inspecció General de Sanitat, de caràcter tècnic, tenia com a objectius avaluar la situació sanitària i gestionar la salut pública a través dels inspectors generals, provincials i locals (Barona i Bernabeu, 2008: 232).

La susdita llei establia un model de gestió sanitària de tipus provincial, que a partir dels anys vint es va materialitzar en els instituts provincials d’higiene, dirigits pels inspectors provincials i la missió dels quals era la lluita contra les malalties infeccioses, la millora de la higiene pública, les campanyes de vacunació i l’estadística sanitària. Tot i que algunes d’aquestes tasques es duien a terme en col·laboració amb els dispensaris (contra la tuberculosi, el tracoma, les malalties venèries, entre d’altres), es pot afirmar que la sanitat republicana es va articular al voltant dels instituts provincials d’higiene.

1.EL BIENNI REPUBLICANOSOCIALISTA (1931-1933): LA POLÍTICA REFORMISTA DE MARCELINO PASCUA

Les eleccions que va convocar el govern provisional per a crear les noves Corts de la República es van celebrar el 28 de juny de 1931, amb una àmplia participació popular masculina (el 70% del cens). Va obtenir el triomf la coalició republicanosocialista de Manuel Azaña, l’objectiu fonamental de la qual era redactar una nova Constitució que substituís la monàrquica de 1876. Després de l’aprovació de la Constitució pel Parlament, va ser designats Niceto Alcalá Zamora com a president de la Segona República espanyola, i Manuel Azaña Díaz com a president del Govern, que es va caracteritzar per fer una política reformista. Com no podia ser d’altra forma, les reformes també afectaren el sistema sanitari espanyol que, així, va continuar el procés de modernització iniciat durant el primer terç del segle XX.

Aquests canvis, malgrat que s’havien iniciat durant l’etapa del govern provisional, es van consolidar durant el bienni reformista (1931-1933), especialment després de l’arribada de Marcelino Pascua a la Direcció General de Sanitat (Barona i Bernabeu, 2008: 234). Socialista i partidari de la collectivització de l’assistència sanitària, Pascua considerava que la gran majoria de la població espanyola rebia una assistència mèdica molt deficient. Des d’un primer moment, va modernitzar l’estructura de la Direcció General, per a la qual cosa va dotar les inspeccions generals de més autonomia i va crear una Secretaria General Tècnica, al capdavant de la qual va situar el metge valencià José Estellés Salarich (Bernabeu, 2007: 61). Defensava que la prevenció era la base de l’assistència sanitària i es mostrava partidari de la implantació d’una assegurança obligatòria de malaltia. Malgrat això, durant el bienni reformista no es va dur a terme aquesta iniciativa, tot i que el 1932 es va crear una comissió per ordre ministerial encarregada d’estudiar-ne la implantació (Bernabeu, 2007: 64).

La resposta de la classe mèdica a aquestes propostes de reforma sanitària va ser variada. Va haver-hi un corrent predominant que s’hi va oposar perquè veien en aquestes mesures un excessiu intervencionisme de l’Estat, que feia perillar la concepció tradicional de la medicina com a professió liberal. Els metges més conservadors, agrupats al voltant dels col·legis de metges, veien en la implantació de l’assegurança obligatòria de malaltia una amenaça al cobrament dels seus honoraris. En l’altre extrem se situaven els metges de tendència anarquista, que eren partidaris d’aplicar el model sindical a la gestió de la sanitat, descentralitzat i desestatalitzat.

El metges d’idees socialistes es van agrupar al voltant del Sindicat Mèdic, adscrit a UGT i fundat pel mateix Pascua i per José Estellés Salarich, entre altres. Segons els estatuts, el sindicat estava format per professionals de la medicina que lluitaven per assolir millores professionals i econòmiques per als metges; així mateix, acceptaven la lluita de classes i buscaven el perfeccionament de la sanitat, particularment entre el proletariat. Aquesta federació de sindicats també va treballar en iniciatives legislatives, com ara l’assegurança social de malaltia i maternitat, que s’estava preparant un mes abans del colp militar.

És a dir, des de la Federació de Sindicats Mèdics es reivindicava el dret a la salut i a una assistència sanitària de qualitat i universal, per a la qual cosa proposaven la creació d’un ministeri que aglutinés totes les competències en matèria sanitària. Una vegada centralitzats els serveis sanitaris, plantejaven la posada en marxa de tres direccions generals: una de salut pública, una assistencial i una tercera de previsió. La Direcció General d’Assistència Sanitària s’encarregaria de la creació d’un cos de metges d’atenció primària i la reorganització de la xarxa hospitalària en dos tipus d’hospitals: els comarcals i els provincials (Bernabé, 2007: 68-70). Una altra reivindicació de la Federació era la separació del personal confessional dels establiments sanitaris per no reunir la preparació adequada, proposta que finalment va ser recollida pel programa electoral del Front Popular.

A més a més, per a millorar l’assistència mèdica de la població espanyola, Pascua va posar en marxa una sèrie d’iniciatives encaminades a pal·liar els problemes més greus que tenia el sistema sanitari espanyol: la mortalitat infantil i la salut en l’àmbit rural (Barona i Bernabeu, 2008: 236 i 237). Pel que fa a la primera, va impulsar la secció d’Higiene Infantil que, encara que en un principi depenia de la Direcció General de Sanitat, posteriorment se’n van adscriure les competències als instituts provincials d’higiene, que disposaven de consultes d’higiene prenatal, de lactants i d’higiene escolar.

Juntament amb les reformes relatives a la higiene infantil, la creació de centres rurals d’higiene va suposar l’altra gran aposta de la sanitat republicana del primer bienni. Es pretenia atendre, en col·laboració amb els ajuntaments, les principals necessitats sanitàries de la població rural: la higiene maternoinfantil, el control de les malalties infeccioses, la millora dels hàbits higiènics i el sanejament rural (gestió de l’aigua, del fem, etc.). Totes aquestes actuacions sanitàries s’havien d’enfocar des del punt de vista de la prevenció (Bernabeu, 2007: 73; Barona i Bernabeu, 2008: 237).

A banda d’intentar solucionar aquests dos problemes, la Direcció General de Sanitat dirigida per Pascua va abordar actuacions que fins aquell moment eren molt deficitàries. En primer lloc, es va crear una Comissió Permanent d’Investigacions Sanitàries, que depenia directament de la Direcció General de Sanitat i tenia la missió de suggerir els grans temes de recerca. D’altra banda, Pascua també va abordar la modernització de l’assistència psiquiàtrica i es van posar en marxa dins de l’organigrama de la Direcció General de Sanitat un Patronat d’Assistència Social Psiquiàtrica i la Secció de Psiquiatria i Higiene Mental (Bernabeu, 2007: 71-72).

Posteriorment, es van concretar altres mesures; per exemple, es va aplicar una política contundent de restriccions d’estupefaents i es van intensificar i reforçar les lluites antitracomatosa i antituberculosa amb la construcció de nous dispensaris, preventoris infantils i sanatoris. Pel que fa a la lluita antivenèria, que fins aleshores depenia de les mateixes prostitutes, s’hi va aconseguir la dependència pressupostària de l’Estat. Finalment, es va accentuar la lluita contra la lepra amb mesures com la confiscació per motius sanitaris de la leproseria de Fontilles (la Marina Alta).

Amb totes aquestes iniciatives, la Direcció General de Sanitat feia seues les recomanacions del Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions (Bernabeu, 2007: 74). En línies generals, es pot afirmar que el model assistencial del primer bienni republicà es va articular al voltant de tres nivells: els centres primaris, secundaris i terciaris d’higiene (Barona i Bernabeu, 2008: 238), triple articulació que responia a la necessitat de desenvolupar polítiques sanitàries capaces de coordinar l’assistència mèdica i l’atenció social. Els instituts provincials d’higiene es van convertir en centres terciaris. Dotats amb un laboratori d’anàlisis clíniques i un equip de radiologia, coordinaven els altres dos nivells assistencials, i mantenien la responsabilitat de les polítiques de prevenció i assistencial. Les funcions del centres secundaris d’higiene incloïen la prevenció, l’assistència maternoinfantil, la higiene escolar, les campanyes de vacunacions i els serveis d’odontologia, oftalmologia i otorinolaringologia.

La primera baula del model sanitari de la Segona República eren els centres d’higiene primària, on es dispensava l’assistència sanitària bàsica. Per a Pascua i col·laboradors la creació d’aquests centres era el primer pas per a la implantació d’una assegurança obligatòria per malaltia. Com s’ha assenyalat abans, aquest era el motiu principal d’oposició del cos de metges i farmacèutics a les mesures reformistes de la Direcció General de Sanitat defensades per Pascua i Estellés Salarich.

Els sanitaris més conservadors trobaren recer polític en els republicans de dretes que capitanejava Alejandro Lerroux, el qual va trobar en la sanitat una matèria de desgast del Govern d’Azaña. Finalment, Marcelino Pascua va haver de dimitir l’abril del 1933 per les polèmiques derivades de les seues reformes sanitàries.

Cal assenyalar, no obstant això, que el reformisme sanitari impulsat per la Segona República no va posar fi a les deficiències que afectaven els grans establiments sanitaris de la ciutat de València. Com veurem, en el cas de l’Hospital Provincial aquestes deficiències consistien en la falta de personal i de material mèdic modern, especialment quirúrgic i radiològic. Quant al manicomi i el sanatori antituberculós, l’amuntegament de malalts hi generava unes condicions higièniques deficients. Per tant, aquests tres grans centres benefico-sanitaris presentaven serioses deficiències abans de la Guerra Civil, que el conflicte bèl·lic va agreujar notablement a causa de la sobrepoblació que hi va provocar.

2.LA CRISI DE LA REPÚBLICA D’ESQUERRES I EL BIENNI CEDISTA RADICAL (1934-1936)

Els enfrontaments entre els socialistes i els republicans radicals a propòsit de les reformes sanitàries van ser una de les moltes causes del desgast i la caiguda de la república d’esquerres. A més, el bienni reformista no havia sigut capaç de solucionar el problema agrari, és a dir, la concentració en unes poques famílies terratinents de la majoria de la superfície de terra cultivable. Aquesta realitat va fer que durant els dos anys de república d’esquerres hi hagués nombrosos alçaments de llauradors, bracers i jornalers, generalment de caire anarquista.

Especialment violent va ser el succeït a Casas Viejas (Cadis), quan l’11 de gener del 1933 llauradors anarquistes de la CNT es van apoderar del poble i van ocupar una finca. La Guàrdia Civil va actuar amb contundència, va assaltar la casa i va matar sis dels ocupants. Tot seguit van ser detinguts i executats 12 jornalers més. La desproporcionada repressió del Govern va ocasionar moltes crítiques a Azaña i a la coalició de govern, tant del Parlament com de l’opinió pública. En aquest clima de confrontació es van convocar eleccions generals al novembre de 1933.

La dreta es va organitzar al voltant de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), capitanejada per Gil Robles. El seu programa electoral consistia, bàsicament, a desmuntar les reformes més importants del Govern. Quant a l’esquerra, els republicans d’Azaña i els socialistes d’Indalecio Prieto no van aconseguir presentar un programa comú. Amb aquest panorama de desprestigi del Govern, de divisió de l’esquerra i d’unió de la dreta no és estrany que la CEDA guanyés les eleccions.

Després de les eleccions, el president de la República va encarregar la formació de govern al Partit Radical de Lerroux, que hi havia quedat en segon lloc. Alcalá Zamora volia evitar com fos un govern de la CEDA, perquè en molts dels seus discursos s’entreveien actituds feixistes i totalitàries. No obstant això, Lerroux només podia formar govern amb el suport del partit de Gil Robles. El nou Govern es va caracteritzar pel seu contrareformisme, és a dir, bàsicament, es va limitar a revisar i rectificar moltes de les iniciatives de l’anterior Govern d’esquerres. Pel que fa a l’àmbit sanitari, la Direcció General de Sanitat va estar sotmesa a nombrosos canvis administratius i va patir retallades pressupostàries (Barona i Bernabeu, 2008: 244). Finalment, el 28 de setembre del 1935 va ser suprimida.

Durant l’etapa de governs dretans, molts dels col·laboradors de Marcelino Pascua van romandre en la plantilla de la Direcció General de Sanitat, ja que hi havien consolidat la plaça. Molts d’ells van mantenir una actitud crítica amb les polítiques sanitàries del Govern, i van reivindicar els èxits assolits durant el bienni reformista. Entre ells hi havia José Estellés Salarich, que continuava al capdavant de la Secretaria General Tècnica i que, a les acaballes de l’any 1935, mantenia que la salut era un valor i un dret, i no un negoci. Així mateix, el metge valencià defensava l’intervencionisme de l’Estat en matèria sanitària, i es mostrava partidari de la prevenció i promoció de la salut com a mitjà d’estalvi, tant econòmic com de patiments i de morts. Finalment, Estellés afirmava que perquè la sanitat espanyola aplegués al nivell de països com Holanda, calia seguir la línia que Pascua havia marcat durant els dos primes anys de República (Bernabeu, 2007: 88).

Un altre dels col·laboradors de Pascua que en va defensar la gestió va ser Santiago Ruesta, qui considerava que la medicina preventiva havia de ser una qüestió d’Estat i s’havia de materialitzar a través dels centres primaris, secundaris i terciaris d’higiene. Així mateix, pensava que només els metges funcionaris de l’Estat i els experts en la matèria podien encarregar-se de la salut pública. De la mateixa manera que Pascua, Ruesta defensava la coordinació entre l’assistència mèdica i l’assistència social. Per tant, apostava pel desenvolupament de la medicina social (Barona i Bernabeu, 2008: 246 i 247).

L’octubre del 1934 van entrar a formar part del Govern presidit per Lerroux tres ministres de la CEDA, per la qual cosa els socialistes de Prieto i Largo Caballero van fer una crida a la vaga general i a la insurrecció armada. Encara que eren conscients que s’estaven sollevant contra un Govern democràticament elegit, van al·legar que l’entrada de tres ministres de la CEDA en el Govern suposava deixar la República en les urpes del feixisme.

El moviment revolucionari, al qual s’uniren comunistes i anarquistes, va constituir una autèntica revolució social a Astúries, on uns 20.000 treballadors armats van prendre les principals ciutats asturianes i van proclamar l’abolició del règim burgès. El Govern va reaccionar amb duresa i hi va enviar l’exèrcit d’Àfrica sota el comandament de Franco. Les conseqüències de la revolució d’Astúries van ser demolidores: 1.335 morts, 200 execucions sense judici i 30.000 empresonats, entre els quals Azaña i Largo Caballero. Els successos d’Astúries van ser utilitzats per l’esquerra i l’opinió pública per a desgastar progressivament el Govern de Lerroux. Finalment, un cas de corrupció («l’escàndol de l’estraperlo») va esguitar el president del Govern i el seu partit, el Partit Radical: alguns dels seus dirigents havien acceptat suborns per a introduir ruletes trucades als casinos espanyols, i Lerroux va haver de dimitir.

El president de la República va tornar a negar-li la presidència del Govern a Gil Robles, va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals.

3.EL GOVERN DEL FRONT POPULAR I LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

Després de l’experiència de les eleccions del 1933, Azaña era conscient que la unió de l’esquerra era fonamental per al triomf. Ell va ser l’artífex del Front Popular, la marca electoral que unia els partits i sindicats d’esquerra: PSOE, UGT, PCE, Esquerra Republicana i Unió Republicana. Els anarquistes de la CNT-FAI en quedaren al marge, però aquesta vegada no recomanaren l’abstenció.

Les eleccions del 16 de febrer del 1936 es van desenvolupar en relativa calma. La no-abstenció dels anarquistes va suposar que votés un 72% del cens. Els resultats van confirmar l’enorme polarització de la societat espanyola: el centre de Lerroux havia desaparegut i havia irromput amb força un perillós bipartidisme. Hi va guanyar el Front Popular, però la diferència entre l’esquerra i la dreta era només de 150.000 vots. Malgrat això, la llei electoral afavoria les majories i el Front Popular va obtenir la majoria absoluta amb 278 escons. Les dretes n’obtingueren 124. El nou Parlament de la República va destituir el president Alcalà Zamora i en el seu lloc va ser nomenat Manuel Azaña.

El triomf del Front Popular va obrir de nou les expectatives d’avançar en les reformes sanitàries. Per exemple, durant el govern del Front Popular es va arribar a un projecte de llei per a la implantació d’una assegurança obligatòria de malaltia, però el colp d’estat i l’esclat de la guerra van suposar la fi de la iniciativa parlamentària. (Bernabeu, 2007: 64). D’altra banda, el 19 d’abril de 1936 es va restablir la Direcció General de Sanitat, que havia estat suprimida durant el bienni cedista radical (Bernabeu, 2007: 85).

La polarització de la societat espanyola es va manifestar des del febrer al juliol del 1936 amb tota mena de desordres públics: atemptats, assassinats, incendis de seus sindicals i edificis religiosos, enfrontaments entre llauradors, ocupadors de finques i la força pública. El Govern no va ser capaç de controlar aquesta situació, i finalment una part de l’exèrcit es va revoltar sota el comandament del general Franco. Aquest alçament militar, i la guerra civil que se’n derivà, van aturar la major part dels projectes de reforma sanitària que el Govern del Front Popular havia reactivat.

Al novembre de 1936 el Front Popular materialitzava la proposta del Sindicat Mèdic (UGT) de crear un Ministeri de Sanitat i Assistència, tot adjudicant-li competències que tradicionalment havien assumit els ministeris de Governació i de Treball. No només això, sinó que Largo Caballero hi va posar al capdavant una dona anarquista, Frederica Montseny, qui posteriorment afirmaria: «El Ministerio se constituyó el cuatro de noviembre; un Ministerio que no existía, pues fue hecho de retazos: un trozo de Trabajo, otro poco de Gobernación […]. La cuestión es que se hizo un Ministerio de Sanidad y Asistencia social que no existía».¹

Així doncs, era la primera volta que es creava a Espanya un ministeri dedicat exclusivament a la gestió i administració de la sanitat. A més, la posada en marxa del nou ministeri va coincidir amb el trasllat del Govern republicà a València, com veurem després. Frederica Montseny posteriorment descriuria l’èxit que suposava la creació del nou ministeri, ja que va ser constituït de novo i en plena guerra. A més, hi va tenir els problemes afegits del trasllat del Govern a la nostra ciutat, és a dir, la recerca d’un local on instal·lar el ministeri i l’oposició del personal a ser traslladat des de Madrid.

Una vegada solucionats els problemes de logística, Montseny va estructurar el Ministeri:

yo pretendía, y lo conseguí, transformar la estructura burocrática del Ministerio y darle el carácter de representación sindical y de actuación de los funcionarios como trabajadores al lado de un trabajador más que estaba con ellos y que era el Ministro. Suprimí casi todos los altos cargos. […] Aspiraba a prescindir de los cargos inútiles […] haciendo comprender a todo el mundo que se trabajaba para la guerra y para la revolución. […] la labor que empieza en el conserje y que termina en el Ministro […] sirviendo un mismo propósito.²

Els anarquistes propugnaven una administració sanitària de tipus assembleari i desestatalitzat, basada en el model sindical. Es mostraven, per tant, molt crítics amb el model d’assegurances socials sanitàries que defensaven els socialistes (Barona i Bernabeu, 2008: 249). Des del nou Ministeri es va reformar el Consell Nacional de Sanitat i es va crear el Consell Nacional d’Assistència Social. El primer va passar a comptar amb cinc seccions: higiene i profilaxi, hospitals i sanatoris, farmàcia i subministrament, personal i organitzacions professionals, i secretaria general (Barona i Bernabeu, 2008: 249 i 250). Un dels primers decrets va suposar la creació del Comitè Nacional de Subministraments, que tenia la missió de centralitzar l’adquisició de tot tipus de medicaments, destinats tant a la sanitat civil com a la de guerra. Aquest comitè va aconseguir, finalment, omplir de medicaments el magatzem del Ministeri.

D’altra banda, el Consell Nacional d’Assistència Social constava de cinc seccions que es dedicaven a la protecció i atenció de persones minusvàlides (psíquiques i físiques), a les mares embarassades, als lactants i a la primera infància; així mateix, disposava d’una secció de guarderies o llars d’infantesa, d’escoles per a la reforma d’infants delinqüents, i finalment, d’una secretaria general. Enfront de l’eugenèsia practicada pel feixisme europeu, representava un programa de protecció social pública inèdit en la història d’Espanya (Barona i Bernabeu, 2008: 252 i 253).

La missió dels dos consells era, segons la ministra, tenir cura de la salut d’Espanya, procurar que la guerra no desencadenés epidèmies i vetlar per les víctimes que produïa. Així mateix, pel que feia a l’assistència social, la ministra es proposava ajudar totes les víctimes que la injustícia social i el desequilibri econòmic havia generat.³ És a dir, el nou ministeri va assumir el difícil repte d’administrar la salut pública i l’assistència social en una situació bèl·lica, però va haver de deixar de banda els projectes més ambiciosos.

Així mateix, el Ministeri de Sanitat va posar en marxa un projecte per a la reinserció social de les prostitutes, i l’any 1937 va crear una oficina central d’evacuació i assistència als refugiats. Però, s’havia creat en plena guerra i la seua capacitat financera era molt limitada: «hasta para Sanidad se nos regatea el dinero, y recordaré siempre […] que se llegó a regatearnos dos libras y media para comprar glucosa».⁴ A més, calia afegir les discrepàncies ideològiques entre socialistes i comunistes per una banda, i els anarquistes per una altra, que condicionaven el marge de maniobra del ministeri: «Sin dinero, con dificultades incontables, con obstaculizaciones permanentes del Ministerio de Hacienda, con una guerrilla sorda y permanente del Ministerio de Instrucción Pública».⁵

Els anarquistes consideraven que havia arribat el moment de fer la revolució social, és a dir, de sotmetre moltes empreses i fàbriques sota control obrer i d’ocupar terres i organitzar col·lectivitzacions. En canvi, els socialistes i comunistes consideraven primordial guanyar primer la guerra i després fer la revolució. Calia, segons ells, un Estat fort que centralitzés tots els esforços polítics i militars amb l’únic objectiu de guanyar la guerra: era el que ells anomenaven «comandament únic».

En aquest context, el nomenament de Frederica Montseny com a titular de Sanitat va generar certes polèmiques. La crítica més rotunda a la política sanitària de la ministra la va realitzar José Estellés Salarich que ocupava, l’any 1937, els càrrecs de secretari general de la Federació de Sindicats Mèdics (UGT) i d’inspector general de Sanitat, ja que Montseny havia suprimit la Secretaria Tècnica del Ministeri, que Estellés havia ocupat fins aleshores (Bernabeu, 2007: 96). Discrepava del Ministeri quant a l’organització de la sanitat en funció de l’estat de guerra perquè, segons ell, en temps de pau les funcions de la sanitat militar tornarien a ser molt limitades (bàsicament, control sanitari de mobilitzacions i reemplaçaments). No obstant això, reconeixia que al començament de la guerra havia estat prioritari atendre les necessitats sanitàries que se’n derivaven: evacuació dels ferits de guerra i organització i abastiment d’hospitals. Resoltes aquestes prioritats, Estellés defensava que calia tornar a atendre el que ell considerava «problemes peculiarment sanitaris», i proposava un programa alternatiu al del Ministeri basat en la progressiva col·lectivització de l’assistència sanitària. Aquest programa se centrava en nou punts: la lluita contra les malalties infeccioses, l’estadística sanitària, la maternologia, puericultura i eugenèsia, la higiene alimentària, el sanejament rural, l’urbanisme, l’educació sanitària, l’educació física i la implantació d’assegurances socials.

Pel que fa a aquest darrer punt, Estellés, malgrat ser-ne un ferm defensor, reconeixia que l’Estat no podia assumir la responsabilitat en solitari, i reclamava la col·laboració de diputacions, ajuntaments i caixes d’assegurances. També feia una aferrissada defensa de la sanitat civil, fins al punt de considerar que havia assumit la responsabilitat de reorganitzar la sanitat militar:

Cuando comenzó la guerra no existía la Sanidad Militar, y fue Sanidad Civil la que, sin descuidar ninguno de sus probemas específicos, atendió y resolvió las necesidades inaplazables […] llegando a suplir a la Sanidad Militar en parte de sus funciones […]. Organizó hospitales, suministros, personal.⁶

Així mateix, defensava una estreta coordinació entre els serveis sanitaris militars i civils, perquè considerava que era tan important la curació i evacuació dels ferits en primera línia (sanitat de guerra) com la tasca sanitària de la rereguarda (sanitat civil).

Estellés es mostrava partidari, doncs, d’un comandament únic que dirigís i coordinés les dues branques, però, feta aquesta consideració, afirmava que la sanitat civil no podia perdre aquelles característiques particulars que, superada la contesa, permetrien el pas a la vida civil. El metge valencià opinava que la «sanitat ministerial» de Montseny, plena de burocràcia, poc eficaç i malbaratadora, era incapaç d’organitzar i coordinar les necessitats sanitàries de guerra i les civils. Com a bon socialista, advocava per un Estat fort capaç de coordinar-les; en concret, proposava la creació d’una prefectura adscrita al Ministeri de Sanitat que agrupés la sanitat civil i la militar, i com a alternativa oferia la possibilitat de crear en el ministeri dues subsecretaries. Fins i tot plantejava la possibilitat que, mentre durés la guerra, tots els serveis sanitaris foren competència d’alguna autoritat militar, com per exemple una comissaria sanitària de guerra.

D’altra banda, cal assenyalar que, al desembre del 1936, a petició del Govern de la República, el Consell de la Societat de Nacions va aprovar la creació d’una missió sanitària que visités Espanya, amb l’objectiu d’estudiar una possible acció internacional en cas d’aparició de malalties epidèmiques entre la població civil (Barona, 2002: 345 i Bernabeu, 2007: 144). Aquesta comissió internacional va elaborar un informe («Rapport sur la mission sanitaire en Espagna»),⁷ en què es tractaven tres problemes fonamentals: l’organització sanitària republicana, la situació epidemiològica de la població i els problemes derivats de l’evacuació dels refugiats.

Pel que fa al primer punt, la missió va descriure una organització sanitària molt completa en extensió i profunditat. Es tractava d’una organització mèdica provincial consolidada molt de temps abans de la guerra, que s’articulava al voltant dels instituts provincials d’higiene i dels hospitals provincials, situats en les capitals de cadascuna de les 50 províncies espanyoles. Aquests equipaments es complementaven amb laboratoris de química i bacteriologia, dispensaris, centres per a ancians, manicomis i incluses (Barona i Bernabeu, 2007: 100). Els experts asseguraven que en la zona governamental les organitzacions sanitàries provincials havien continuant funcionant, malgrat l’esclat de la contesa. Tot i referir-s’hi a centres hospitalaris de Madrid (Hospital Nacional de Enfermedades Infecciosas, Hospital de Tuberculosos, etc.), la missió va estudiar de manera molt especial la producció de vacunes i sèrums als laboratoris, «dada la importancia que tiene actualmente para España la cuestión de las enfermedades epidémicas» (Barona i Bernabeu, 2007: 104). De fet, en l’informe es descriu que la comissió va visitar el centre de fabricació de vacunes i sèrums de València, que estava situat a l’Institut Provincial d’Higiene, i va concloure que el centre estava perfectament dirigit i equipat: «No solamente puede bastar para las necesidades de la provincia, sino que, si Madrid fuera evacuado completamente, podría, en unión del Instituto de Cataluña, asegurar el aprovisionamiento de todas las provincias gubernamentales en sueros y vacunas» (Barona i Bernabeu, 2007: 105).

Com a resum d’aquest primer apartat, l’informe afirmava que Espanya disposava d’un excel·lent equipament sanitari, des de feia molt de temps, que la guerra havia desorganitzat. No obstant això, els experts internacionals destacaven l’èxit dels metges espanyols en l’adaptació a la nova situació bèl·lica, i concloïen que el subministrament sanitari era suficient tant en el front com en la rereguarda. Recordem que l’informe es refereix a finals del 1936 i començaments del 1937. Lògicament aquesta situació empitjoraria amb el pas del temps. Fins i tot, ja en aquesta època, l’informe descrivia una insuficiència de mitjans d’evacuació, que comprometia el funcionament dels serveis mèdics.

Pel que fa a la situació epidemiològica, l’informe de la Societat de Nacions afirmava que durant els primers mesos de la contesa no s’havia produït cap brot epidèmic. L’estat sanitari de la població de la zona republicana, doncs, no s’havia alterat substancialment, malgrat que s’hi havien donat les causes habituals de brots epidèmics (amuntegament, moviments migratoris, desorganització de serveis mèdics, fred, augment de la incidència dels polls, etc.), cosa que va sorprendre els experts internacionals: «Es sorprendente que en tales condiciones el pueblo español haya conservado un buen estado de salud» (Barona i Bernabeu, 2007: 109). Tot i això, l’informe considerava que la guerra havia de posar en alerta les autoritats sanitàries per quatre malalties: la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria.

Pel que fa a la febre tifoide, els experts asseguraven que la població espanyola no havia patit des de l’inici de la guerra més casos que en altres èpoques. Consideraven que el control bacteriològic de les aigües funcionava correctament i en descartaven una epidèmia. No obstant això, aconsellaven la intensificació de la vacunació antitifoide de la població amuntegada i la persistència del control de les aigües i dels aliments. Quant al tifus exantemàtic, segons l’informe només n’hi havia hagut un cas a Espanya en tot l’any 1936. Tot i descartar, per tant, una epidèmia, recomanava una sèrie de mesures antiexantemàtiques: la instal·lació d’estacions d’espollament en tots els centres sanitaris, l’organització d’equips mòbils d’espollament al servei de la sanitat pública, la vacunació del personal sanitari i l’aprovisionament de vacunes antitífiques. En tercer lloc, quant a la pigota, la missió internacional va comprovar com els casos més agressius de la malaltia havien desaparegut a Espanya el 1927 i, llavors, la forma més freqüent era la pigota minor. Atribuïa aquesta situació a l’esforç de les autoritats sanitàries republicanes de vacunar massivament la població. A més, descrivia com la vacunació antiveròlica s’havia aplicat sistemàticament a la població i als militars des de l’inici de la contesa. Finalment, quant a la disenteria, les autoritats sanitàries internacionals manifestaven el seu temor a l’aparició d’un brot epidèmic al començament de la guerra, ja que l’estiu era el període d’auge de la malaltia. No obstant això, la missió només va poder comprovar-ne vuit casos.

A tall de resum, l’informe afirmava que la missió havia comprovat que no hi havia hagut cap epidèmia en la zona republicana des del començament de la guerra i n’aportava proves. En l’apartat de les conclusions, els experts feien als responsables sanitaris espanyols un seguit de recomanacions quant a les malalties infeccioses (Barona i Bernabeu, 2007: 114-115). En primer lloc, s’aconsellava dotar els serveis mèdics d’uns 50 vehicles sanitaris exclusivament per al transport de contagiats i d’estufes de desinfecció. A més, s’hi destacava la necessitat de instal·lar sales especials d’aïllament i tractament específic per a malalts infecciosos. D’altra banda, els salubristes insistien en la necessitat de la declaració obligatòria de la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria, i es recordava que aquesta comunicació s’havia de fer per part dels metges als inspectors provincials d’higiene. En darrer lloc, s’advocava per la formació de metges epidemiòlegs que s’encarregassen exclusivament de la prevenció i lluita contra les malalties infeccioses contagioses. Aquests metges haurien d’estar destinats en totes les col·lectivitats (presons, asils, etc.).

El tercer i darrer aspecte del «Rapport sur la mission sanitaire en Espagna» feia referència als problemes derivats de l’evacuació dels refugiats de guerra. La política del Govern republicà consistia a traslladar els refugiats a les ciutats republicanes de rereguarda, com Barcelona o València. Ja a les acaballes del 1936 la població refugiada superava el milió de persones, la qual cosa constituïa el 14% de la població total (Barona, 2002: 354). El primer trimestre de 1937 la xifra havia augmentat fins al milió i mig (Barona i Bernabeu, 2008: 261). Aquest gran moviment migratori va obligar a crear un Comitè Nacional de Refugiats, que es ramificava en comitès provincials. Els comitès provincials feien un inventari de refugiats i s’encarregaven de buscar-los recer, aliments i atenció mèdica. Amb aquesta finalitat es van habilitar a València els asils provincials, és a dir, les cases de Beneficència i Misericòrdia, i els asils municipals.

Els desplaçaments massius es feien en camions o en tren, per això, a València, es van habilitar uns locals en l’estació del Nord per a rebre els refugiats. Aquestes instal·lacions disposaven de menjador, dutxes i d’un servei mèdic, que atenia els refugiats que hi arribaven, per bé que en molts casos els derivaven als hospitals de la ciutat.

Fig. 1. El Comitè Nacional de Refugiats a València, situat al carrer Salvador Seguí (actual carrer del Comte de Salvatierra), va instal·lar un servei mèdic a l’Estació del Nord. Font: Arxiu de la Diputació Provincial de València (ADPV), I 2.4, c. 14, llig. 50, Partes de ingreso 1936-1937.

El contingent més nombrós entre els refugiats era el dels xiquets, que, quan arribaven malalts, eren atesos en establiments sanitaris públics. A València, per exemple, es va habilitar una sala especial per a xiquets tuberculosos al sanatori de la Malva-rosa.

L’informe dels experts internacionals xifrava en 250.000 els refugiats acollits per les províncies valencianes a finals de l’any 1936 (Barona, 2002: 354). Altres fonts calculen l’augment de la població de València en els moments de màxima recepció de refugiats en un terç de la seua població. Així, si València era una ciutat d’uns 300.000 habitants en la dècada dels trenta, pel 1936 la població calculada era d’uns 386.427 habitants, i l’any següent era de 399.355. El 1939 València comptava amb una població de 413.969 habitants (Navarro, 2006: 46).

GRÀFIC 1

Augment poblacional de València atribuïble a l’arribada de refugiats

Nota: Al començament de 1937 la província de València acollia uns 160.000 refugiats, quan només disposava d’unes 20.000 places d’allotjament.

En qualsevol cas, el problema dels refugiats i la situació sanitària es va degradar progressivament al llarg del conflicte. La situació, encara acceptable, descrita pels experts de la Societat de Nacions va ser corregida per altres informes posteriors (Barona, 2002: 354). L’empitjorament sanitari de la població es va iniciar durant la segona meitat de l’any 1937 i es va reflectir en l’augment de morts per tuberculosi i febre tifoide (Barona i Bernabeu, 2008: 262). En concret, a València durant l’estiu del 1938, va tenir lloc una epidèmia d’aquesta darrera malaltia que va afectar tant a militars com a civils i que va col·lapsar l’Hospital d’Infecciosos.⁸ A les acaballes del 1937 la ciutat de València presentava un aspecte empobrit. En aquest sentit, un diputat «se condolió del espectáculo lamentable que ofrecen las calles de Valencia, dado el número de desgraciados que se dedican a la mendicidad».⁹ La desesperada situació de començaments de l’any 1938 va fer que les autoritats valencianes haguessen d’instal·lar els refugiats de Madrid i d’altres poblacions en les casetes de peons caminers abandonades.

D’altra banda, al juliol de 1937 es va celebrar a París una reunió internacional de la Centrale Sanitaire Internationale d’aide à l’Espagne Républicaine, organisme que agrupava una sèrie de països que volien ajudar Espanya. Arran d’aquesta conferència es va crear un Secretariat Internacional que s’encarregava de coordinar l’ajuda sanitària a l’Espanya republicana de la següent forma (Barona, 2002: 355): en primer lloc, va organitzar un servei de transport de material sanitari que permetia als països donadors l’enviament sense impostos des de qualsevol punt fins a València. A més a més, va crear una delegació mèdica permanent a València encarregada de gestionar les peticions de material sanitari a París. L’ajuda estrangera canalitzada a través d’aquest secretariat va contribuir a l’abastiment de la Sanitat Militar de material mèdic, com ara instrumental quirúrgic, llits i lliteres.

L’ouvre de la République dans les services de la Santé Publique és un altre informe internacional publicat el 1938. Es tracta d’una memòria del èxits assolits pel governs republicans en la millora de la salut de la població espanyola. Segons aquest informe, un dels objectius bàsics de la República havia estat modernitzar l’administració de Sanitat, per a la qual cosa el pressupost s’havia triplicat en tres anys: de quasi 10 milions a més de 30. Gran part d’aquest pressupost es va destinar a l’obertura de centres primaris, secundaris i terciaris de salut (Barona, 2002: 358).

L’informe descrivia com el model sanitari republicà estava centralitzat a partir d’un organisme a Madrid, que disposava de seccions tècniques dedicades, entre d’altres, a la lluita antituberculosa, anticancerígena, antipalúdica, antivenèria, antitracomatosa, contra la mortalitat infantil, epidemiologia i estadística sanitàries i higiene industrial, per a la qual cosa es van obrir diferents tipus de dispensaris (contra la tuberculosi, contra les malalties venèries, etc.).

1«Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social», conferència pronunciada per Frederica Montseny el 6 de juny de 1937 al Teatre Apolo de València (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 119-125).

2Ibídem.

3Ibídem.

4Ibídem.

5Ibídem.

6Estellés Salarich (1937), Críticas y orientaciones sanitarias (cit. en Barona i Bernabeu, 2007: 126-134).

7«Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», Bulletin de l’Organisation d’Hygiène, Societat de Nacions, Ginebra, 1937. Citem la versió en castellà reproduïda a Barona i Bernabeu (2007: 99-115).

8ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 46, Correspondencia 1936-1939 [oficis de diferents institucions demanant a l’Hospital d’Infecciosos l’ingrés d’afectats pel tifus].

9ADPV, A 1.3, vol. 24, p. 563.