Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil - Xavier García Ferrandis - Страница 12

V. L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA FINS L’ANY 1936

Per poder entendre la reorganització de la sanitat a la ciutat de València durant la Guerra Civil caldrà en primer lloc realitzar-hi una breu aproximació abans de la contesa, cosa que farem tot seguit.

Des de l’edat mitjana l’assistència sanitària, la pobresa i la caritat cristiana apareixen íntimament lligades sota el concepte de beneficència. Bona mostra d’això és el fet que l’Hospital Provincial de València, encara al llarg del segle XX, proporcionava assistència sanitària als malalts pobres, acollia els dements abandonats i donava recer als xiquets que les famílies sense mitjans no podien atendre (expòsits). Ara bé, al llarg del segle XIX va tenir lloc la substitució d’un model assistencial basat en la caritat i controlat per institucions religioses, per un altre, anomenat de beneficència pública, que va tenir un progressiu procés de secularització, malgrat que en molts casos les tasques d’infermeria encara requeien sobre les monges (Barona, 2002: 173).

En línies generals, l’assistència mèdica pública a la ciutat de València durant el segle XIX i bona part del XX es va articular al voltant dels grans establiments de beneficència, però aquest model va ser incapaç d’atendre les necessitats mèdiques d’una societat en fase de creixement demogràfic i de transformació socioeconòmica, que generava atur, exclusió i pobresa, com demostren les successives epidèmies de còlera que assotaren la ciutat durant el segle XIX, i l’elevada mortalitat general, infecciosa i infantil (Barona, 2002: 174).

La Llei de Beneficència de 1849 va crear les juntes provincials de Beneficència, que van passar a administrar els tres grans establiments de beneficència de la ciutat: l’Hospital Provincial, la Casa de la Beneficència i la Casa de la Misericòrdia. La llei, juntament amb la demarcació provincial de 1833, buscava la centralització administrativa –característica de l’Estat liberal– del model sanitari des de les diputacions provincials.

L’Estat va decretar el 1868 la supressió de les juntes provincials i municipals de Beneficència, la qual cosa va fer que els establiments de beneficència valencians passassen a dependre administrativament i econòmica de la Diputació Provincial de València i dels ajuntaments.

Quant a l’Hospital Provincial de València –paradigma d’hospital de beneficència–es va fundar el 1512 com a resultat de la unificació de diferents hospitals d’origen medieval. Construït en el cantó dels carrers de l’Hospital i de Guillem de Castro, la reunificació obeïa a les directrius imperants en l’Europa de l’època: la creació de grans centres assistencials en substitució dels petits hospitals medievals, on l’accés i l’assistència eren molt restringits.

La Llei de Beneficència de 1821 establia que les institucions benèfiques havien de dependre de la Junta Municipal de Beneficència, raó per la qual l’Hospital General va passar a estar sota control municipal. D’altra banda, la creació de les juntes provincials de Beneficència l’any 1849 va fer que l’Hospital passés a tenir un abast provincial, i així va prendre el nom d’Hospital Provincial. L’any 1868 l’hospital va passar a ser gestionat per la Diputació Provincial de València.

Fins al final del segle XIX, l’Hospital Provincial constituïa l’únic centre d’assistència sanitària pública a la ciutat de València (Barona, 2002: 174), atenia els pobres de solemnitat de la ciutat i de tota la província, per a la qual cosa, a partir de 1934, se’ls exigia un certificat de pobresa que era expedit normalment pel metge del poble d’on eren naturals. Es tractava de complir l’Ordre del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió, de l’1 d’octubre de 1934, que considerava que els pobres havien de rebre assistència sanitària gratuïta.¹

L’ordre recordava que tots els establiments de beneficència de l’Estat i els provincials havien d’exigir la condició de pobresa de tots aquells que hi sol·licitassen assistència, excepte els casos d’urgència i els malalts infecciosos. Per tal d’acreditar la condició de pobresa, l’ordre proposava la creació d’un model de carnet d’assistència mèdica gratuïta. No obstant això, la documentació consultada ens ha demostrat que aquest carnet mai no es va crear, i que els malalts pobres justificaven la seua condició de pobresa mitjançant un certificat, normalment expedit per un metge. Així ho hem pogut comprovar, per exemple, en un certificat emès pel metge forense del partit judicial d’Alberic:

CERTIFICO: que A.S.E. vecino pobre de esta villa padece desde hace unos 10 meses de crisis epileptiformes […], siendo preciso su ingreso en un Centro benéfico-sanitario adecuado, por no reunir las debidas condiciones el domicilio del afecto y carecer además este y sus familiares de medios con que sufragar los gastos que originan el tratamiento y régimen dietético indicados. Lo que hago constar a los efectos de obtención de ingreso en el mencionado Centro benéfico-sanitario.²

L’Hospital Provincial també prestava cobertura mèdica a aquells que podien pagar-se les despeses. Es tractava de malalts que necessitaven un tractament que no podien rebre a casa (per exemple, una intervenció de cirurgia major). Però es pot afirmar en línies generals que qui es podia pagar un metge i un tractament no anava a l’Hospital, sinó que rebia l’assistència al seu domicili, com ha fet palès el certificat del metge d’Alberic.

L’Hospital Provincial, igualment, acollia els xiquets expòsits o abandonats i també atenia un altre col·lectiu, el de bojos i dements. Per tant, va tenir funció de manicomi fins l’any 1878, en què els dements van ser traslladats al desamortitzat convent de la Mare de Déu de Jesús (Patraix). El trasllat va ser conseqüència del caràcter crònic d’aquest tipus de malalts, amb llargs períodes d’ingrés, i dels nous corrents de la psiquiatria de l’època, que advocaven per un tractament especialitzat i la reinserció en la societat sempre que fóra possible. Allí estigueren els malalts mentals fins el 1973, en què van ser traslladats als afores de Bétera (el Camp de Túria).

Per acabar, cal assenyalar que l’Hospital Provincial també va tenir funcions d’hospital militar fins a mitjan segle XIX (Barona, 2002: 177).

La supressió de les juntes provincials i municipals de Beneficència el 1868 va fer que la Beneficència fóra administrada per diputacions i municipis. En aquest context, a partir del 1882, la sanitat municipal es va estructurar sota la direcció d’un inspector del Cos, del qual depenien els serveis mèdics i veterinaris i el laboratori químic.

Immediatament després de la seua creació, el Cos Municipal de Sanitat va tenir una primera gran actuació: la primera vacunació anticolèrica aplicada experimentalment per Jaume Ferrán durant la devastadora epidèmia de còlera del 1885 (Barona, 2002: 218 i 219). Altres tasques en van ser l’anàlisi i la potabilització de les aigües del riu Túria per a l’abastiment de la ciutat, el desenvolupament de la seroteràpia antidiftèrica, i l’establiment d’una política higiènica i sanitària que afectava mercats, escorxadors, cementeris, etc. de la ciutat (Barona, 2002: 219).

També en l’àmbit municipal cal situar les cases de socors. La primera va ser fundada el 1879 i prompte es va incorporar al model d’organització sanitària municipal (Barona, 2002: 220). Les cases de socors estaven destinades «a prestar los primeros auxilios medicoquirúrgicos en todos los accidentes fortuitos, establecer una consulta gratuita para los pobres de solemnidad y recoger a los niños abandonados hasta su conducción a la inclusa».³

A començament del segle XX hi havia a València quatre cases de socors: a la Glorieta, a Russafa, al carrer Serrans i al Port.⁴ Quan va esclatar la Guerra Civil n’hi havia cinc, i estaven situades al districte del Museu, a Russafa, al carrer de Colom, al principi del carrer del Dr. Lluch (Casa de Socors del Port) i al costat de la Comandància de Marina (Casa de Socors de Llevant).⁵ Cal destacar que la Casa de Socors del Port comptava amb un dispensari oftalmològic, integrat en la xarxa de lluita antitracomatosa de la ciutat.

Fig. 4. Casa de Socors del carrer Colom (anys trenta). Font: ADPV, fotografia 2229.

Fig. 5. Quiròfan. Font: ADPV, fotografia 2230.

D’altra banda, el 1881 es va crear a València el Laboratori Químic municipal, que tenia les funcions d’analitzar els aliments i l’aigua per a comprovar-ne l’adequació al consum humà. El 1894 s’hi va crear el Laboratori Bacteriològic, les funcions del qual eren la identificació dels microorganismes de l’aire, de l’aigua i dels aliments; la preparació de desinfectants; l’anàlisi de líquids orgànics remesos pels metges de la beneficència (llet, orina, esputs, etc.), i la preparació de vacunes i sèrums. Es pretenia així acabar amb la dependència de l’Institut Pasteur i del Laboratori Municipal de Barcelona, en una època en què creixia la importància de la microbiologia i la serologia com a pilars clau en la lluita contra les malalties infeccioses (Barona, 2002: 226).

Seguint en l’esfera de la sanitat municipal, cal afegir que el 1911 es va fundar l’Institut Municipal d’Higiene com a conseqüència de la fusió dels laboratoris Químic i Bacteriològic. Es va instal·lar en un palau que l’Ajuntament havia construït amb motiu de l’Exposició Regional de 1909.⁶ L’Institut Municipal d’Higiene tenia cinc àrees d’actuació: investigacions biològiques i bacteriològiques, anàlisi d’aigües, veterinària, seroteràpia i vacunació, i desinfecció. Cada secció tenia un nombre determinat d’alumnes (metges, farmacèutics, etc.) que aprenien durant un període de pràctiques amb l’objectiu de formar especialistes en higiene pública i prevenció. El 1917 es va fundar al carrer de Colom l’Institut Policlínic Municipal, que atenia la consulta de les principals especialitats medicoquirúrgiques; juntament amb la Casa de Socors del Port i la secció d’oftalmologia de l’Hospital Provincial, el dispensari oftalmològic de l’Institut Policlínic Municipal constituïa la base de la lluita antitracomatosa de la València dels anys 30.

A més, atès l’interès que el càncer havia despertat en la societat mèdica valenciana, el 1929 es va fundar la Liga Valenciana contra el Cáncer. La creixent importància social i científica de la malaltia va fer que l’Ajuntament creés el 1930 l’Institut Municipal d’Oncologia, que va desenvolupar activitats terapèutiques, estadístiques, docents i d’investigació (Barona, 2002: 230-236).

D’altra banda, des de l’àmbit provincial, cal assenyalar que l’any 1922 es va crear la Direcció General de Sanitat, amb seu al Ministeri de la Governació, a Madrid. Una de les funcions d’aquesta nova Direcció General era el control de la sanitat provincial, per a la qual cosa comptava amb 49 metges inspectors repartits per cadascuna de les províncies. Els metges inspectors desenvolupaven la seua tasca als instituts provincials d’higiene, que depenien de les diputacions i que van suposar la distribució de la sanitat estatal per totes les províncies. De fet, juntament amb els hospitals provincials, constituïen la base de l’organització sanitària provincial. Aquesta organització sanitària al voltant dels instituts provincials d’higiene i dels hospitals provincials va ser la que va heretar el règim republicà, que va impulsar i modernitzar, com hem assenyalat anteriorment.

Malgrat que els instituts provincials d’higiene van ser creats pel Reial Decret de 24 d’octubre de 1925, el de València va començar a funcionar uns anys abans. Així, el 1916, la Diputació de València va acceptar la proposta de creació de l’institut provincial per part de dos metges –Juan Torres Balbí i Juan Peset Aleixandre–i els hi va cedir uns terrenys (Barona, 2006: 120-121). Finalment, l’Institut Provincial d’Higiene de València es va inaugurar l’agost de 1916.⁷ Encara que no tenien una funció merament assistencial, les funcions dels instituts provincials d’higiene certament tenien molt a veure amb la salut: prevenció de malalties infectocontagioses (tracoma, diftèria, paludisme, tuberculosi, malalties de transmissió sexual, etc.) i vacunacions, demografia sanitària i estudis epidemiològics, campanyes de desinfecció, lluita contra les malalties endèmiques de l’època (febre tifoide, ràbia i verola), anàlisis clíniques, químiques i bacteriològiques, divulgació i propaganda higiènica i formació de personal sanitari auxiliar. Totes aquestes funcions es podien dur a terme gràcies a la creació dels instituts de puericultura i els diferents dispensaris (antitracomatosos, antituberculosos, etc.) (Barona, 2002: 235).

Tot seguit, farem un breu comentari sobre el dispensari antituberculós de València, atesa la seua importància. De fet, durant la primera meitat del segle XX la tuberculosi constituïa el problema epidemiològic més greu de la societat valenciana. Les condicions mediambientals i socials afavorien la presència i transmissió de la malaltia: habitatges insalubres, amuntegament, alimentació deficient, existència de tuberculosi bovina, etc.

L’any 1899 es va fundar la Liga Valenciana contra la Tuberculosis, l’objectiu de la qual era la creació de sanatoris antituberculosos gratuïts per a poder atendre els tuberculosos pobres. Així, amb l’ajuda econòmica de la reina María Cristina i d’una subscripció popular, el metge valencià Francisco Moliner va poder inaugurar el 15 de juliol del 1899 el Sanatori Antituberculós de Portaceli. A banda dels sanatoris, a començaments del segle XX van crear-se els dispensaris antituberculosos, que constituïen un segon eix en la lluita contra la malaltia. El primer dispensari d’aquestes característiques de València es va inaugurar el 1912 i fou instal·lat provisionalment a l’antiga Casa de Socors del carrer Serrans, ja que aquesta infraestructura s’havia traslladat l’any anterior al costat del pont de Sant Josep.⁸ Posteriorment, el dispensari va ser traslladat a la Casa de Socors de la Glorieta. Els objectius dels dispensaris antituberculosos eren la planificació de campanyes de divulgació científica i educació de la població, la investigació dels possibles focus de contagi i de transmissió de la malaltia i el diagnòstic precoç de la malaltia. També tenien una funció assistencial de tractament de malalts, ja que es decidia si el malalt podia seguir un tractament ambulatori en el mateix dispensari, o en calia l’ingrés en un sanatori (Barona, 2002: 278). El dispensari central antituberculós de València estava situat al xamfrà del camí del Grau (actual avinguda del Port) i del camí Vell del Grau (actual carrer de les Illes Canàries).

El tractament de la tuberculosi, doncs, girava al voltant dels dispensaris i dels sanatoris antituberculosos, on tenia lloc l’assistència hospitalària. Es van construir dos tipus de sanatoris: el sanatoris de muntanya, on s’ingressaven el malalts de tuberculosi pulmonar, i els sanatoris marítims, on es donava cobertura als pacients afectats de tuberculosi òssia, especialment als xiquets. La idea de construir aquest tipus d’instal·lació es fonamentava en el tractament que es considerava idoni per a la tuberculosi: sol abundant, aire pur, tranquil·litat i repòs i una correcta alimentació (Barona, 2002: 278). A València, a banda del sanatori de muntanya de Portaceli que hem comentat abans, durant la dècada de 1920 es va construir el marítim a la Malva-rosa.

1Ordre del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió, de l’1 d’octubre de 1934, sobre assistència gratuïta als pobres, Gaceta de Madrid, 12 d’octubre de 1934 (num. 283), pp. 285-286.

2ADPV, D. 6.1, c. 31, Hospital Neurológico.

3AHM (Arxiu Històric Municipal), I-D-II-E, Cuerpo Municipal de Sanidad y Médicos Titulares, c. 1, art. 49 del capítol X del Reglamento del Cuerpo Municipal de Sanidad de Valencia (1890).

4AHM, I-D-II-H, Casas de Socorro, c. 1, «Adquisición de 8 almohadas de pluma, dos para cada Casa de Socorro».

5ADPV, I 2.4, c. 2, llig. 9, Postas de Urgencia Sanitarias.

6AHM, I-D-II-E, Cuerpo Municipal de Sanidad y Médicos Titulares, c. 2, «Proposición del Sr. Inspector Municipal de Sanidad, pidiendo que terminada la Exposición Regional se traslade, segun esta acordado, los laboratorios Químico y Bacteriológico al palacio municipal en ella edificado, á cuyos centros se agregan los Veterinarios que fueran necesarios, formando una sección del Cuerpo de Sanidad que se denominará “Instituto de Higiene de Valencia”».

7Per a més informació sobre l’Institut Provincial d’Higiene de València, consulteu Carmen Barona (2006: 120-151).

8AHM, I-D-II-H, Casas de Socorro, c. 2, «Traslado de la Casa de Socorro de Serranos a la nueva construida junto al puente de San José, que pasa a llamarse Casa de Socorro del distrito del Museo por estar enclavada en el mismo».