Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil - Xavier García Ferrandis - Страница 6

PRÒLEG

La Guerra d’Espanya és sens dubte un dels esdeveniments cabdals que ha marcat una fita en la història política i social del segle XX, més enllà de la fractura que va representar en el procés d’europeïtzació i modernització política i econòmica que havia mamprès la societat espanyola en la dècada dels trenta. Durant els anys de la dictadura franquista, manipulada la història i censurada la informació, la historiografia sobre l’anomenada Guerra Civil va construir-se des de l’exterior, gràcies a la importància internacional del conflicte. Inicialment els principals protagonistes de la narració d’aquella història foren hispanistes estrangers de gran reputació, que deixaren una obra històrica ben sòlida. Malgrat l’estratègia tergiversadora del règim, la percepció exterior del que va significar la Guerra d’Espanya coincideix amb l’esperit de les paraules d’Albert Camus, quan escrivia: «C’est en Espagne que ma génération a appris que l’on peut avoir raison et être vaincu, que la force peut détruire l’âme et que, parfois, le courage n’obtient pas de récompense. C’est, sans aucun doute, ce qui explique pourquoi tant d’hommes à travers le monde considèrent le drame espagnol comme étant une tragédie personnelle».

Sense perdre la dimensió internacional, les investigacions sobre la Guerra d’Espanya han entrat a formar part de la historiografia espanyola principalment des dels anys de la transició democràtica i han adquirit un impuls considerable durant la darrera dècada. Tot un seguit de prestigiosos contemporaneïstes de diverses universitats i centres d’investigació espanyols han aportat contribucions rellevants i, a partir del Congrés Internacional sobre la Guerra Civil, celebrat a Madrid el 2006, en el 70 aniversari de l’inici del conflicte, el diàleg i els debats entre historiadors espanyols i estrangers s’ha ampliat i enriquit extraordinàriament.

Un altre aspecte que convé destacar també és el fet que, més enllà de la història política i militar, han aparegut nous temes d’investigació, derivats de la història econòmica i agrària, cultural o social, i també de la història de la ciència. Un d’ells és sens dubte l’exili, però un altre molt important és l’estudi de la salut, l’alimentació, la medicina o les reformes sanitàries impulsades pel règim republicà i adaptades a les condicions de la guerra. També en aquest domini les contribucions espanyoles han estat acompanyades d’altres estudis dedicats a les brigades internacionals, o a la filantropia i l’activisme mèdic per part d’historiadors estrangers. En definitiva, l’estudi de la sanitat durant la guerra i del deteriorament de la salut i l’alimentació de la població han aparegut con un instrument historiogràfic potent, capaç de complementar dades i arguments per entendre l’evolució del conflicte.

És en aquest context en el qual el nostre grup d’investigació Sanitat-Història-Societat (Sanhisoc)/Health in Society, integrat a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero i a la Universitat d’Alacant, va encetar dues línies principals d’investigació: l’exili mèdic i científic republicà derivat de la guerra, i la sanitat espanyola en el context internacional, i en aquest entorn s’insereix aquesta acurada investigació de Xavier García Ferrandis sobre l’adaptació de la sanitat a València durant la Guerra.

Sense perdre de vista el context històric de les reformes sanitàries republicanes i els esdeveniments que marcaren l’inici i evolució de la guerra, com també la importància política i militar de la salut de la població, les epidèmies, i la fam, la investigació es fonamenta en un minuciós i pacient treball d’arxiu, que ha permès a l’autor reconstruir peça a peça la readaptació del model sanitari i la transformació de les estructures i polítiques anteriors en moments de gran dificultat per a mantenir infraestructures, subministraments, atenció als pacients i atenció preferent al front de guerra. Al meu entendre, el seu mèrit principal és el de reconstruir amb gran solidesa documental tant els òrgans protagonistes de la política sanitària (el Comitè Sanitari Popular, la Conselleria de Sanitat o les polítiques impulsades pels governs del Front Popular), com l’organització dels hospitals de sang i la transformació dels altres centres sanitaris valencians: l’Institut Provincial d’Higiene, l’Hospital Infantil Antitracomatós de Campanar, l’Hospital de Malalties Infeccioses o l’Hospital de Refugiats. També reconstrueix la funció essencial de l’Hospital Provincial durant la guerra i dels llocs d’assistència psiquiàtrica, la qual va rebre una atenció especial durant el període de guerra. Un altre dels problemes sociosanitaris més greus era la lluita antituberculosa, i per això la investigació es complementa amb el sanatori de Portaceli, l’hospital de Benirredrà i el Sanatori Marítim Nacional de la Malva-rosa.

Ningú pot dubtar de la importància dels sistemes de racionament alimentari, l’expansió d’epidèmies o l’atenció sanitària en moments tan crítics i en situacions tan canviants com la que provocava, per exemple, el moviment massiu de refugiats. És per això que aquest treball de Xavier García Ferrandis representa una excel·lent contribució a l’anàlisi de la capacitat d’adaptació de la societat valenciana a les lluites i carències derivades del temps de guerra. Una història contada des de la realitat dels ciutadans i les institucions que van patir l’enderrocament d’un projecte de modernització sanitària que es va frustrar com a conseqüència del colp militar. Sens dubte, aquest llibre aportarà idees i arguments als qui volen entendre les dinàmiques interiors d’aquella guerra.

JOSEP L. BARONA

Catedràtic d’Història de la Ciència

Universitat de València