Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil - Xavier García Ferrandis - Страница 9

II. LA SANITAT MILITAR REPUBLICANA

La primera resposta sanitària republicana a l’estat de guerra va estar marcada per la inexperiència i la improvisació (Barona i Bernabeu, 2008: 257); els experts internacionals definien així la situació dels primers moments en el rapport que van redactar (Barona i Bernabeu, 2007: 101):

Cuando ha estallado la sublevación, la República española se ha encontrado bruscamente privada de una parte importante de sus recursos médicos. Ha perdido de una manera casi completa su Servicio de sanidad Militar […]. Le han quedado aproximadamente, 10.000 médicos civiles, los cuales han realizado, en condiciones más difíciles, una obra de reorganización y de adaptación.

L’octubre i novembre del 1938 van aparèixer en la revista militar La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra una sèrie d’articles que, de forma retrospectiva, analitzaven l’evolució de la sanitat militar entre el 1936 i el 1938. Un d’ells en confirmava dos aspectes fonamentals: la creació a partir de la sanitat civil i la improvisació inicial:

Acaso habrá alguien que ponga en duda el que nuestra Sanidad sea un producto de esta guerra, que sea casi exclusivamente una creación de médicos civiles con uniforme militar. Los tiempos en que cada cual […] improvisaba según sus experiencias […] han pasado. Las experiencias de la guerra en más de dos años se plasmaron en […] normas de organización.¹

Un altre article publicat un mes després s’expressava en el mateix sentit:

Las masas populares […] viendo que los medios con que contaba la Sanidad Militar oficial iban a ser insuficientes, se dedicaron a crear un aparato sanitario, que en los primeros meses suplió la falta de una Sanidad Militar bien organizada.²

Per tant, en aquesta fase inicial de la guerra no podem parlar de «sanitat militar» republicana, i hem de referir-nos-hi com a «sanitat de guerra». Però, per què l’exèrcit republicà no disposava de serveis sanitaris propis? Després del colp d’estat, els serveis de sanitat militar van quedar en mans del rebels, bé perquè les unitats sanitàries quedaren en zones on va triomfar l’alçament, bé perquè els metges militars se’n passaren a les files franquistes. Les següents afirmacions ens ho confirmen: «El antiguo Ejército quizás no nos ha dado otra herencia más insignificante que la dejada en el terreno de la Sanidad Militar. Fuimos a la guerra con unas migajas de conocimientos y los desperdicios de una traición» (Barona i Bernabeu, 2007: 157).

La reorganització de la sanitat civil per tal de suplir la falta d’una sanitat militar pròpia, que va tenir lloc durant les primeres setmanes de conflicte, no va estar exempta, però, d’alguns problemes derivats de la falta d’experiència en assumptes militars, com ara l’excés d’oferta sanitària. La missió internacional s’hi pronunciava en els següents termes (Barona i Bernabeu, 2007: 107):

Se ha desarrollado mucho la creación de nuevas instalaciones sanitarias utilizando conventos o edificios privados requisados. Se reconoce hoy que se ha multiplicado demasiado el número de pequeños hospitales. El proyecto es reducir su número, a fin de que el esfuerzo sanitario se ejerza de una manera más eficaz. Cualquiera que sea el conjunto de los hospitales, reúne para los heridos un total de 25.000 camas. Un gran número vacantes.

En aquest mateix sentit es va pronunciar José Estellés Salarich, secretari general tècnic de la Direcció General de Sanitat quan va esclatar la guerra:

Fundaban hospitales los partidos políticos, las sindicales y todas las organizaciones en las que había alguien con fantasía, generosidad […]. De estas instituciones, unas llegaron a funcionar bien, otras no eran más que el pretextos para que personas generosas y bien intencionadas, pero deficientemente orientadas, se entretuvieran dedicando inocentemente sus esfuerzos a los auxilios de guerra. Al cabo de unos días había muchos hospitales […] demasiados hospitales […].³

Un altre testimoni important és el de Guillermo Luna. Luna va ocupar la Prefectura de Sanitat de Madrid quan el Govern va abandonar la capital, i va descriure la situació sanitària que s’havia creat des del mes de juliol del 1936 i que ell va haver de reconduir, segons conta en la «xarrada» a què hem al·ludit (Barona i Bernabeu, 2007: 160):

En Madrid había una infinidad de hospitales que, por su escasa capacidad y falta de medios […] no reunían las condiciones necesarias para un buen tratamiento de nuestros heridos; además, mantenían un exceso de personal en sus plantillas […]. Había que cerrarlos, y con sus camas y efectos aumentar la capacidad de los que quedaban.

El Govern republicà va prendre consciència des de ben prompte que aquest excés d’oferta sanitària suposava una dispersió dels recursos, que tenia com a resultat final una pèrdua de l’eficàcia sanitària, al capdavall, una dificultat afegida per a guanyar la guerra. Per aquest motiu, el 22 d’agost del 1936 va emetre un decret que facultava el Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió a frenar l’excessiva proliferació d’hospitals a Madrid.⁴

En l’article primer del decret apareixia la llista dels 14 hospitals on s’havien d’evacuar exclusivament els ferits de guerra, per als qual es reservava exclusivament la denominació «hospital de sang». En destaca l’especialització d’alguns, com per exemple, els hospitals dedicats a les lesions oculars o a la gangrena gasosa.

L’article tercer establia una llista de nou «hospitals de convalescència» on havien d’atendre’s els ferits lleus i malalts d’afeccions comunes; així mateix, s’especificava que per a continuar obertes aquestes instal·lacions havien de tenir un mínim de 50 hospitalitzats, i que no podien anomenar-se «hospitals de sang». Els darrers articles del decret anunciaven el tancament de tots els establiments que no s’haguessen esmentat en les llistes anteriors i la prohibició expressa d’obrir-ne de nous.

A més de l’acció legislativa del Govern republicà, cal assenyalar que la readaptació de la sanitat civil no hauria estat possible sense l’esforç de molts metges civils. Així, per exemple, Julio Bejerano, antic director general de Sanitat va assumir la màxima responsabilitat en la sanitat militar (Barona i Bernabeu, 2008: 257).

D’altra banda, cal destacar el cas de Gil Barber. Amb el grau de comandant, Gil Barber era cap dels serveis de transfusió de sang de l’exèrcit republicà. Com en el cas del metges civils que havien aprés sanitat de guerra en els fronts, Gil Barber considerava que el desenvolupament d’un servei de transfusió de sang era també fruit de l’experiència bèl·lica: «En España, hasta el momento presente, no se había concedido a la transfusión de sangre la atención que ésta merecía, sin duda debido a no habernos visto obligados por las necesidades que crean los conflictos bélicos».⁵ El Servei de Transfusió de Sang disposava de quatre centres instal·lats a Madrid, Barcelona, València i Jaén. En l’article, Gil Barber descrivia el de València, perquè estava en contacte amb les autoritats sanitàries superiors i era l’encarregat de coordinar l’organització general dels serveis de transfusió de sang.

Segons Gil Barber, en primer lloc els donants eren enregistrats en la secció administrativa. Tot seguit, anaven al laboratori, on se’ls feia una història clínica i se’ls prenia una mostra de sang per a determinar-ne el grup sanguini i les determinacions serològiques. Coneguts els resultats del laboratori, en els casos favorables, els donants dels grups II i IV passaven als fitxers. La sang del grup IV era utilitzada per a cobrir les necessitats del front, ja que la urgència vital del moment recomanava fer servir sang de donant universal. Pel que fa a la sang del grup II, era utilitzada en hospitals de la zona, on les situacions clíniques no eren tan urgents i permetien la comprovació prèvia del grup del receptor.

La quantitat de sang que s’obtenia era de 300 a 500 cc. una volta al mes. Però si la demanda de sang era elevada es procedia a una segona extracció durant el mateix mes. La sang, una volta extreta, era emmagatzemada en uns armaris frigorífics a una temperatura de dos a cinc graus, tenint en compte que se n’havia de fer ús durant els 15 dies següents a l’extracció. Cada centre de transfusió estava en contacte permanent amb els hospitals d’avantguarda que en depenien, els quals disposaven d’una càmera frigorífica per a mantenir la sang. Per al servei d’aquests hospitals cada centre comptava amb una ambulància dotada de dues neveres que funcionaven mitjançant un grup electrogen. Aquestes ambulàncies tenien la missió de recórrer tota la xarxa d’hospitals del seu sector a fi d’abastir-los de sang. També disposaven d’un equip de personal tècnic ambulant, que eren els encarregats d’instruir un facultatiu en cada hospital d’avantguarda en la tècnica de transfusió sanguínia i de contactar amb els directors dels hospitals a fi d’elaborar una estadística per a seguir l’evolució dels ferits que havien rebut una transfusió. Quant als hospitals de rereguarda, tenien equips de facultatius que es desplaçaven des dels centres portant personalment la sang per a realitzar les transfusions, després de comprovar el grup dels receptors. Tenien ordre d’emprar sang del grup II sempre que fóra possible, a fi de destinar als fronts la del grup IV.

Per tant, atenent a la informació exposada, podem concloure que la resposta sanitària més primerenca de la República a la guerra es va basar en la reorganització de la sanitat civil a causa de la falta d’una autèntica sanitat militar. En aquest procés van tenir una gran importància els metges civils que van haver de reciclar-se per a afrontar el nou context bèl·lic, com ara el valencià José Estellés Salarich, Julio Bejerano i Gil Barber.

La readaptació, però, va tenir dos problemes. En primer lloc, la sanitat civil no podia desatendre la població civil. A més, l’excés d’oferta sanitària que se’n va derivar suposava una pèrdua d’eficàcia, atesa la dispersió de material i personal sanitaris. Aquesta primera etapa d’improvisació va estar seguida per una altra d’organització i disciplina; concretament, va ser durant el període que València va ser capital de la República quan va començar a funcionar una autèntica sanitat militar (Barona i Bernabeu, 2008: 256). L’embrió de la nova sanitat militar va ser la sanitat del 5è Regiment, que era l’únic que tenia un esbós d’organització sanitària. A poc a poc, aquest embrió va anar englobant els mitjans sanitaris de les diferents organitzacions polítiques i sindicals, per a la qual cosa «sometimos a la dirección y disciplina militar todos los hospitales de las organizaciones, aumentamos su capacidad hospitalaria, mejoramos sus servicios y disminuimos las nóminas del personal» (Barona i Bernabeu, 2007: 160).

Aquest procés de militarització dels hospitals civils va rebre una forta embranzida mitjançant l’Ordre del Ministeri de la Guerra de 23 de gener del 1937. El Govern va establir la militarització de tots els hospitals civils de més de 300 llits, que passaven a anomenar-se «hospitales de Sanidad Militar». Així mateix, l’ordre disposava el tancament de tots els centres sanitaris la capacitat dels quals fora inferior als 300 llits.⁶ Posteriorment tindrem ocasió d’analitzar l’impacte d’aquesta ordre en la sanitat valenciana.

La descripció de la sanitat militar republicana una vegada reorganitzada ens ha arribat, en gran mesura, a través dels informes del experts internacionals. Així, el «Rapport sur la mission sanitaire en Espagna» (Barona i Bernabeu, 2007: 100-115) descrivia com el cos de sanitat militar estava integrat a les acaballes del 1936 per uns 600 metges, dels quals només 100 eren metges militars. Els 500 restants eren metges civils mobilitzats. Segons aquest informe, el material sanitari era escàs, especialment a partir del 1937, ja que la prolongació de la guerra amenaçava l’abastiment de material mèdic bàsic, com ara cotó, gases i benes. No obstant això, la major escassetat afectava els mitjans d’evacuació, atès que només disposaven de 60 ambulàncies. L’informe ens descriu una sanitat militar republicana organitzada al voltant dels serveis sanitaris d’avantguarda o d’evacuació i dels serveis sanitaris de rereguarda. Aquests últims estaven integrats per una xarxa d’hospitals on eren evacuats els ferits de guerra –els hospitals de sang– i que podien estar situats o bé relativament prop del front –en el cas del front de Terol, per exemple, hi havia hospitals de sang instal·lats en pobles de la província que prèviament havien pres els milicians (Cedrillas, Alfambra, Sarrión, etc.)–, o bé a ciutats i pobles republicans allunyats del front (Castelló, València, Cofrents, Alzira, etc.).⁷

Pel que fa als serveis sanitaris d’avantguarda, estaven formats per la parada sanitària de batalló, la parada de classificació i l’hospital quirúrgic de primera línia. Els ferits caiguts al camp de batalla eren arreplegats pels portalliteres que acompanyaven els soldats. Tot seguit eren traslladats a la parada sanitària de batalló. Cada batalló estava atès per un metge –normalment amb el grau de capità– i per quatre practicants, un per companyia.⁸ Per tant, la parada sanitària de batalló estava atesa per un metge, quatre practicants i un nombre indeterminat de portalliteres. S’hi feia la primera cura als ferits: aplicació de torniquets, immobilització de fractures, aplicació de sèrums antitetànics i antigangrenosos, etc. La parada sanitària de batalló havia d’estar situada tan a prop de la línia de foc com fóra possible, però també prop de la carretera, perquè hi tingueren accés les ambulàncies per a poder evacuar els ferits.

Quant a la parada de classificació, cal assenyalar que durant la Guerra Civil es va demostrar la utilitat d’instal·lar petits hospitals tan a prop de la línia de combat com fóra possible. A més, com ja hem comentat, existia una xarxa d’hospitals d’evacuació o de sang més o menys allunyats del front. Per tant, es va fer necessària la creació d’una infraestructura sanitària on es classificaren i distribuïren els ferits, de manera que els més greus anaren als hospitals quirúrgics de primera línia, i la resta foren evacuats als hospitals de rereguarda (Massons, 1994: 434). Aquesta infraestructura rebia el nom de «parada de classificació» i tenia una importància cabdal en l’organització de la sanitat del front. En primer lloc, perquè hi confluïen ferits procedents de diverses parades sanitàries de batalló; així mateix, hi anaven les ambulàncies que tornaven dels hospitals d’evacuació. Per tant, el metge que dirigia la parada tenia informació del nombre de baixes dels diferents sectors que abastava el seu radi d’acció, i del nombre de llits lliures dels hospitals on evacuava els ferits.

Aquest tipus de parada s’havia d’instal·lar en un punt intermedi entre la parada sanitària de batalló i els hospitals de primera línia, tenint en compte que la rapidesa en l’assistència als ferits era fonamental perquè resultés efectiva. Cada brigada de l’exèrcit republicà comptava amb una parada, l’equip de la qual estava format per un capità metge (que n’era el responsable), un tinent metge, tres practicants i un sergent, que estava al capdavant de 10 portalliteres. Malgrat que la missió fonamental de la parada de classificació era la distribució de ferits segons la gravetat, també hi tenien lloc actuacions mèdiques, que rectificaven o complementaven allò que s’havia fet a la parada sanitària de batalló. Entre aquestes actuacions destaquen la correcta immobilització de les fractures, la injecció de sèrums antitetànic i antigangrenós, i l’administració de morfina.

Una altra tasca important n’era el control de les fitxes mèdiques d’evacuació dels ferits: el personal hi emplenava les fitxes dels ferits que no en tenien, i revisava i complementava les fitxes que la parada sanitària de batalló ja havia fet als ferits. La fitxa mèdica d’avantguarda va ser introduïda en l’exèrcit republicà gràcies a les Brigades Internacionals. Eren més pràctiques i d’ús més ràpid que les que s’havien fet servir fins aleshores, ja que en una sola fitxa s’incloïa tota la informació.

Fig. 2.

Fitxa mèdica d’avantguarda. Font: ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 45.

El 70% dels ferits atesos en una parada de classificació eren evacuats als hospitals de sang, i el 20% eren derivats cap a un hospital quirúrgic de primera línia (Massons, 1994: 438), és a dir, el primer hospital que hi havia darrere del front, on aplegaven els ferits més greus procedents de la parada. Estava situat tan a prop del front com fóra possible per assegurar la rapidesa de l’atenció als ferits, però suficientment allunyat dels combats per a poder garantir la seguretat del personal i dels ferits. Els hospitalitzats no hi romanien molt de temps, ja que quan la situació clínica ho permetia eren evacuats als hospitals de rereguarda.

Els hospitals de primera línia tenien una capacitat aproximada de 20 llits, i es caracteritzaven per la mobilitat (s’havien de muntar i desmuntar en quatre-sis hores) i per la ubiqüitat, ja que s’havien de poder instal·lar en diferents llocs (convents, escoles, masos, etc.). El seu instrument base era l’anomenat autochir, que era una furgoneta amb un quiròfan ambulant, però prompte es va comprovar que era més còmode i segur instal·lar el quiròfan en qualsevol edifici, que normalment no disposava de llum (Massons, 1994: 478). L’autochir estava dotat amb un grup electrogen i una xarxa d’enllumenat, que proveïa de llum l’hospital de primera línia. A banda de l’autochir, l’hospital disposava de dos camions que transportaven els llits, els pijames, aliments bàsics, etc. A més, aquests hospitals comptaven amb dos o tres equips quirúrgics. Cada equip estava dirigit per un cirurgià –normalment un capità–, un metge ajudant, que era un tinent, un anestesista que solia ser una infermera, i dues infermeres per al servei de quiròfan. A més, per a atendre els 20 llits calia un mínim de sis sanitaris o infermeres. El personal es completava amb tres cuiners, el conductor de l’autochir, un encarregat de la intendència i tres soldats, que se situaven en la cruïlla de la carretera més pròxima a l’hospital per a indicar l’accés a les ambulàncies. És a dir, el personal d’aquests hospitals estava format aproximadament per 20 persones.

Després del colp d’estat, gran part dels serveis de sanitat militar quedaren en mans dels rebels, per la qual cosa la sanitat de l’exèrcit republicà es va haver de crear de novo. Aquesta reconstrucció dels serveis sanitaris republicans va ser iniciada per partits polítics i sindicats antifeixistes. Posteriorment, la sanitat militar republicana es va basar en el reciclatge de metges civils, que van haver d’aprendre sanitat de guerra sobre el terreny. A més, els serveis sanitaris de les Brigades Internacionals hi aportaren idees i experiències. Amb molt d’esforç i progressivament, l’Exèrcit republicà va aconseguir organitzar uns nous serveis sanitaris a les acaballes del 1936, que van estar plenament operatius al llarg del 1937.

Podem concloure, doncs, que la sanitat militar en territori republicà durant la Guerra Civil va travessar dues etapes clarament diferenciades. En primer lloc, una etapa de desorganització i improvisació on la sanitat civil en mans d’organitzacions polítiques i sindicals va substituir l’absència d’una autèntica sanitat militar, raó per la qual durant aquesta etapa, entre juliol i desembre del 1936 aproximadament, ens hi referim com a «sanitat de guerra». Posteriorment, al caliu de l’Ordre del Ministeri de la Guerra del 23 de gener del 1937, es va articular gradualment la sanitat militar republicana fins a constituir un cos militar organitzat i efectiu.

Per a finalitzar aquest apartat, cal remarcar que al llarg de tot el desenvolupament de la monografia anirem comprovant si allò que succeïa a València i al front de Terol es reflectia en els informes que van redactar els experts internacionals sobre qüestions sanitàries. En concret ens referim als ja anomenats «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», i al Bulletin d’Information de la Centrale Sanitaire Internationale d’aide à l’Espagne Républicaine, editat a París al novembre de 1937.

1«Contemplaciones sobre nuestra Sanidad», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra (octubre de 1938) (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 153).

2«7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra, 20 de novembre de 1938 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 157).

3J. Estellés Salarich, «La Sanidad del Ejército republicano del Centro», en Los médicos y la medicina en la guerra civil española, 1986, pp. 37-59, 41.

4Decret, del 22 d’agost de 1936, sobre el control de la proliferació d’hospitals a Madrid, Gaceta de Madrid, núm. 236 (23 d’agost de 1936), pp. 1430-1431.

5Gil Barber, La tranfusión de sangre en la guerra actual, 1937 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 165).

6Ordre del Ministeri de la Guerra, de 23 de gener de 1937, sobre la militarització dels hospitals civils, Gaceta de la República, 26 de gener de 1937 (núm. 26), p. 510.

7Dedicarem un capítol a l’estudi dels hospitals de sang, un dels exemples més clars, sens dubte, de reorganització sanitària davant la situació bèl·lica.

8Un batalló estava format per quatre companyies de 100 homes cadascuna. Per tant, la parada sanitària de batalló donava cobertura sanitària a 400 efectius.