Читать книгу El món, el nostre món - Agnes Heller - Страница 10

Wittgenstein ens diu al Tractatus que tots els fets considerats conjuntament conformen el món. En un altre lloc –i per segona vegada de manera encara més emfàtica en el Quadern blau– sosté que el món de l’home feliç és completament distint del món de l’home infeliç. Es tracta de dos mons diferents. Com podem pensar alhora aquests dos conceptes?

Per dir-ho amb Kant, el primer concepte fa referència al món que coneixem o que volem conèixer; el segon, al món que tenim. Wittgenstein parla de dos punts de vista diferents: la visió de l’observador i la visió de l’actor. Tanmateix, tant l’una com l’altra són visions de la vida. No hi ha ni fets, ni sort, ni infortuni fora de la vida humana. I malgrat que les dues visions són diferents, s’influeixen mútuament, encara que no de la mateixa manera, ni amb la mateixa força. En una de les fases més infelices de la seva vida, el senyor Bergeret, l’heroi d’una novel·la d’Anatole France, es convenç que no hi ha vida fora de la nostra terra. Tot i això, després d’un gir feliç del destí, aviat defensa entusiasmat tot el contrari. Però no passa sovint que un descobriment que no afecta en absolut la nostra vida personal transformi el nostre món infeliç en un de feliç.

En tots dos casos –conèixer el món i tenir un món– parlem d’experiència. Les experiències de coneixement del món que no depenen directament de la nostra vida no són mai traumàtiques. Invertim saber i creença en el coneixement del món, i de vegades també entusiasme, però mai sofriment o patiment. Ni tan sols quan es tracta de tragèdies. La lectura de tragèdies ens amplia el coneixement del món i també el dels homes, pot enriquir la nostra vida sentimental, però no és traumàtica en ella mateixa.

En l’instant del naixement som estranys en el món. Aquest és el moment en què l’expressió «en el» encara té un sentit. Perquè el món «hi és» ja aleshores com una tasca de la qual no som conscients. El món és allí (da), com el món dels altres, que ja saben com es viu. El nounat estrany està programat per a la vida social, però no pas per a aquest o aquell altre món particular. Hi ha un abisme entre allò genètic a priori i allò social a priori. Aquest abisme s’ha de salvar. No sols el petit nounat, sinó també el món dels altres aspira a salvar l’abisme. Hem d’aprendre a ser en el món. Primer aprenem els usos elementals, la manipulació de les coses i la llengua col·loquial. Aquest aprenentatge elemental del món és la condició prèvia a tot un altre tipus d’aprenentatge i de formació. Si l’abisme entre els dos a priori no és salvat almenys fins a un cert grau i l’aprenentatge elemental s’ensorra, el nounat estrany no serà capaç per a la vida. No tindrà cap món.

Ara bé, l’ajustament no té quasi mai bons resultats si no deixa alguna línia de trencament. Resta una tensió. En la major part de la nostra experiència del món convivim amb aquesta tensió, que s’expressa mitjançant el riure i el plor, i que també desapareix amb ells. Amb el riure acceptem el lloc del món a priori; amb el plor acceptem el lloc del que és genètic a priori. En tots dos casos expressem la incapacitat d’entendre aquesta tensió. Però tindrem un món, i el món ens tindrà a nosaltres. Passem de ser estranys a ser captius. Això vol dir que només podem abandonar el món quan ens morim. Aquells més inclinats al riure tindran més aviat un món feliç i aquells més inclinats al plor en tindran un d’infeliç. Que tinguem un món feliç o infeliç no depèn, però, o no depèn totalment, de l’enteniment o del judici de les experiències del món. La majoria de les vegades, que sigui una cosa o l’altra no és ni racional ni racionalitzable. Ser capaç per a la vida significa també ser capaç per al món, i aquell que és capaç per al món pertany al món.

El món que tenim és una xarxa de dependències: dependències físiques, corporals, institucionalitzades, emocionals. Entrar al món vol dir esdevenir membre d’una xarxa de dependències. Totes les dependències –físiques, econòmiques, institucionals– també són dependències emocionals. Les commocions, els traumes, les rebel·lions són la resposta a aquestes dependències o a les provocacions que originen. Els grans patiments són respostes emocionals a les dependències frustrades o fracassades en l’amor, la fidelitat, l’amistat, la confiança, la simpatia, la compassió i l’agraïment.

Aquestes experiències han fet que els filòsofs pensessin de situar el coneixement del món per sobre de l’experiència del món. En virtut del nostre coneixement del món hauríem de conduir la nostra vida sense trasbalsos i lliurar-nos de dependències emocionals com ara la por, l’esperança, l’entusiasme i el dol. L’ideal dels filòsofs és l’home autònom, el «savi» que sols es guia per la raó. L’home que no necessita ningú més, només a ell mateix, ha aconseguit el màxim grau d’«autarquia», segons Aristòtil. «L’amor intel·lectual», és a dir, el coneixement perfecte del món, és per a Spinoza el màxim grau de felicitat indestructible. A pesar de ser menys complexos en les seves conclusions, ni Kant ni Hegel constitueixen excepcions a aquesta tradició filosòfica. Tenir un món significa foragitar els sentiments i les creences caòtiques, subjectives, casuals i irracionals. L’autonomia, en canvi, promet llibertat, independència i objectivitat.

Aquesta concepció té tres problemes. El primer ha estat sempre acceptat pels filòsofs: l’ideal d’autonomia és inabastable. El segon problema, però, és més important: si es pogués abastar, de cap de les maneres no es podria tenir un món. Ni un de feliç, ni un d’infeliç. El que quedaria no serien sinó simples fets. I en tercer lloc, l’ideal mateix és enganyós. No hi ha pensament sense sentiments. Kant ho va veure i per aquest motiu es va esforçar tant a presentar l’atenció com un sentiment tal que en absolut és un sentiment. No som dependents emocionalment de «la humanitat en nosaltres», ni tampoc a l’inrevés. Només els humans vius en concret són emocionalment dependents d’altres humans, encara que aquesta dependència, en efecte subjectiva, és la majoria de vegades caòtica i sovint també casual. No podem tenir, però, cap món d’una altra manera. Això ho va copsar molt bé Friedrich Nietzsche. Va ser la seva saviesa.

Conèixer «el» món i tenir un món són, per tant, coses ben diferents. Però no es pot elegir de manera definitiva entre una i altra opció, malgrat que es pugui preferir programàticament l’una o l’altra. En la vida diària i en el pensament diari es prefereix, normalment, «tenir un món» a conèixer el món. Coneixem tant o tan poc del món com això ens permet orientar-nos en l’entorn. Fins a quin punt succeeix això, en quina mesura i quina mena de coneixement del món basta per a això depèn de diferents factors com ara l’època, la situació social, el sexe o els interessos personals. L’època del món –tal com va dir Hegel en les seves lliçons sobre la tragèdia– és l’horitzó comú, així com també la possibilitat creadora de tots els sabers, creences, coneixements i facultats. L’actitud del «tenir món» i del coneixement del món també es poden diferenciar lleugerament l’una de l’altra en la llengua, en la conversa.

Segons la tradició filosòfica, Aristòtil va ser el primer que va preferir el coneixement del món a la dependència emocional. Segons Diògenes Laerci, havia dit el següent: «Estimo Plató, però estimo més la veritat», o més ben traduït, «Soc amic de Plató, però encara soc més amic de la veritat». Això vol dir, entre altres coses, que l’amor a la veritat representa una unió emocional tal que no és possible pensar-lo associat a cap dependència emocional. Qui estima la veritat també troba l’enamorada. La veritat no ens enganya, no mor davant nostre, no canvia, no és ni passatgera ni mortal. És idèntica a una absoluta garantia. Però què garanteix aquest amor a la veritat, aquesta veritat? La independència dels homes que estimen la veritat. L’amant de la veritat no té necessitat d’altres persones, i encara menys d’una dona. L’amant de la veritat evita completament el ser-per-als-altres –l’être pour l’autre de Jean-Paul Sartre–, i amb això també el patiment, la inseguretat, l’equivocació, la incapacitat, la transitorietat, i la joia del moment, de la satisfacció de conèixer-se en els altres. Aquesta és l’elecció que caracteritza la vida de l’home que Nietzsche irònicament va anomenar «el sacerdot asceta», malgrat els càntics de lloança que aquest dedica a l’entusiasme paradisíac i al plaer de les vivències de la veritat. No obstant això, caldria fer esment que en les religions judeocristianes, en les quals la veritat és idèntica a Déu –contràriament al model grec–, l’amor a la veritat –Déu– també pressuposa la dependència emocional –l’amor al proïsme.

¿Quan «parla el llenguatge» del món que tenim, en comptes de fer-ho del coneixement del món? En tots els casos en què el parlant diu «meu», o si més no ho pot dir, es tracta del món que tenim. Quan no podem dir «meu» sense que canviï de manera essencial el significat esperat de la frase, o sense que resulti una paradoxa, parlem de coneixement del món. Puc dir «els meus fills», «la meva ciutat», «la meva llengua materna», «els meus estimats», «el meu amic» i també «el meu Déu» sense canviar el significat habitual de les paraules «fill», «ciutat», «estimats», «amic», «llengua materna» o «Déu». Søren Kierkegaard ho va formular molt bé: aquestes i altres frases no expressen cap relació de propietat, o almenys no haurien de fer-ho. Quan dic «Déu meu» no vull dir que Déu em pertany, sinó més aviat que jo li pertanyo a ell. Jo afegiria que sempre que algú diu «meu» parla de dependències emocionals que, sovint, encara que no sempre, són recíproques.

En canvi, no podem dir «estimo la meva veritat» –almenys en la tradició metafísica–, perquè «la meva veritat» aquí no significa veritat. És a dir –per tornar a Aristòtil–, entre les frases «Plató és el meu amic» i «la veritat és la meva amiga» no hi ha una relació simètrica. Plató és el meu amic, els altres poden tenir altres amics; la veritat és la meva amiga, però els altres no poden tenir una veritat diferent. La frase expressa una paradoxa. Repeteixo, el meu amic no ha de ser necessàriament també el teu amic, però la meva veritat no és la meva veritat solament, també ha de ser la teva veritat i la seva veritat, perquè és «la» veritat. Puc dir «Déu meu», però no puc dir que l’existència de Déu és la meva veritat. Tots entenem l’expressió «segons la meva opinió», però no entenem què significa «segons la meva veritat». Aquest cas també es dona en la vida diària, en la llengua col·loquial, quan es tracta del coneixement del món. L’especialitat de la filosofia metafísica no és la impossibilitat de dir «la meva veritat» sense canviar el significat habitual de la paraula o sense construir una paradoxa, sinó que puguem confrontar de manera polèmica aquesta veritat amb les anomenades meres opinions «aparentment vertaderes»: «No és veritat el que per a tots vosaltres sembla ser vertader. Jo us ho mostraré: us demostraré la veritat vertadera vertaderament». La pregunta «què és vertader?», o bé queda substituïda per la metapregunta «què és la veritat?», o bé hi està subordinada.

Això pot ser descrit com la declaració d’independència del coneixement del món –que es va lliurar de la presó de «ser en el món». Aquesta independència no és una mera il·lusió. Almenys no ho va ser durant més de dos mil anys. La metafísica va crear el seu món propi, i en diferents èpoques del món s’hi podia entrar, encara que no fos completament independent del món que es tenia.

Tornaré a aquesta pregunta en el següent punt, on parlo de més mons. Ara, de moment, quedem-nos amb el model d’un món en singular que tenim i coneixem alhora. La veritat és allò que «el nostre món» reconeix com a vertader del món, del nostre món i del món dels altres. Per exemple, que hi ha déus o que Déu va crear el món, que els homes són superiors a les dones, que hi ha rics i pobres, que hem de vèncer l’enemic a la guerra, que els esclaus ens han de servir, etc.; aquestes i altres veritats similars són autoevidents. El concepte metafísic de la veritat va recolzar en aquest concepte quotidià de la veritat, que en les societats tradicionals s’estenia a tots els nivells. Tanmateix, la filosofia volia privar del concepte tradicional de veritat el coneixement donat de la seva autoevidència, substituir-lo per altres veritats o fonamentar les veritats autoevidents en terra ferma. En el món modern, però, amb prou feines queda cap d’aquestes veritats generals i, per això, ja no cal substituir-les per unes veritats noves i ben fonamentades. No cal substituir allò que, de tota manera, ja podem escollir.

Acabo d’introduir l’expressió «món modern» sense haver discutit abans què vull dir amb ella, ni per què he parlat directament sobre un «món».

Deixeu-me repetir el que he dit sobre la veritat en general, sense especificar de quin món es tracta: vertader és tot allò que el nostre món reconeix com a vertader respecte al món, com a quelcom vertader. Aquesta definició s’ajusta també al món actual. També en el món actual podem distingir entre les dues actituds esmentades: «tenir un món» i «conèixer el món». En el nostre món també podem anomenar directament vertader allò que el nostre món reconeix com a vertader del nostre món, i que els homes del nostre món coneixen de manera evident. Ara bé, si busquem aquestes veritats, aviat es veurà que a penes en queda cap altra. Un món és modern perquè no hi ha gens o, si més no, poca autoevidència sobre la veritat d’aquest món. Totes les veritats absolutes es transformen en veritats sobre fets, o això sembla a primera vista. Però, justament perquè quasi no hi ha cap veritat autoevident, s’acaba el joc metafísic. Necessitem fonamentar les veritats autoevidents no existents, o substituir-les per altres veritats ben fonamentades.

Les anomenades «veritats sobre fets» no són, majoritàriament, coses que hem de conèixer, però sí coses que podem conèixer. En el món modern és evident que, almenys al nivell del coneixement del món, no hi ha veritats autoevidents i, per tant, no hi ha cap necessitat de substituir-les per altres veritats autoevidents. D’això es desprèn que en el món modern les veritats sobre fets –que sempre han dirigit la seva pròpia vida– jugaran un paper dominant. Tot pot ser vertader i també fals. Com Max Weber i Karl Popper van fer notar, les veritats científiques són falsables. La relació de valor entre tenir un món i conèixer el món canvia de manera dràstica. Per tornar a Wittgenstein, tots els fets presos conjuntament són el món. És el credo modern.

I malgrat tot, com ja hem dit, el món dels feliços és un món ben diferent del món dels infeliços. Són dos mons diferents. Això no ha canviat. No hem oblidat que només podem tenir un món si ens exposem a dependències emocionals recíproques amb altres humans. ¿Podem encara lliurar-nos del risc d’aquesta dependència si estimem la veritat en comptes de l’amic? ¿O és que els laboriosos científics en els laboratoris ja no han de fer front a aquesta elecció? I en el cas que no hi hagin de fer front, ¿queda encara alguna elecció d’aquest tipus?

Els antics parlaven d’autarquia, desitjaven la independència absoluta, volien arribar al punt en el qual ja no tenim cap necessitat, especialment dels altres homes. Però no tenir necessitats és la mort mateixa. Tenim un món en la mesura que tenim necessitats i tenim necessitats en la mesura que vivim. És possible que tots els fets presos conjuntament siguin el món. Però nosaltres no som aquest món, nosaltres només podem viure en un món feliç-infeliç. Els moderns no parlen d’autarquia, sinó d’autonomia. El concepte d’autonomia es pot interpretar de moltes maneres diferents, entre altres també com a independència de totes les determinacions exteriors, en especial dels sentiments, dels desigs o fins i tot dels fins –per exemple, en Kant. També podem entendre la idea kantiana d’autonomia com l’únic suïcidi moralment digne, com la mort de l’individu que se sacrifica –sacrifica la seva sort o desgràcia, és a dir, el seu món viu– per a la humanitat òrfena de món.

La humanitat no té cap món. Podem pensar la humanitat com una idea de valor (Wertidee), igual que la llibertat o la vida. Com a idea, aleshores, viu –igual que la idea de llibertat o de vida– en els mons dels diferents homes que tenen aquesta idea per vàlida. No és doncs la humanitat qui té un món, sinó els homes en els diferents mons que comparteixen aquesta idea. Per exemple, els homes moderns en alguns –no pas en tots– mons moderns.

En segon lloc, la humanitat pot significar la suma de tots els homes que viuen en un mateix temps en el mateix globus, la Terra. El món aleshores és idèntic al globus –a la Terra–, tal com es representa en la famosa Al·legoria de la Fe, de Vermeer. En tercer lloc, la humanitat pot fer referència a l’espècie Homo sapiens i a la pressuposició que podem entendre’ns amb tots els individus d’aquesta espècie i que tots els individus d’Homo sapiens tenen un món, encara que siguin mons diferents. En aquest sentit, també podem dir, si volem, amb Kant que res en el món no és absolutament bo llevat de la bona voluntat. Podem pressuposar alguna cosa comuna i podem entendre’s amb els altres també fins a un cert punt, quan sabem que no els entenem. Quan no entenem un –altre– món, ja n’acceptem l’existència.

Voldria repetir que la humanitat en cap sentit no té un món, sinó que nosaltres podem pressuposar que tots els homes de la Terra tenen mons comprensibles, que viuen lligats a cadenes de dependències emocionals recíproques, que estan contents o tristos, la majoria de vegades totes dues coses, i que tenen suficients coneixements per orientar-se en el seu propi món. Tots els homes riuen i ploren, si bé per diferents raons. Qui riu i plora té un món; mentre plorem i riguem tindrem un món.