Читать книгу El món, el nostre món - Agnes Heller - Страница 16

Nosaltres, els humans, som llançats al món per accident. La possibilitat de néixer és molt petita, si la comparem amb la possibilitat de no néixer. La metàfora «ser llançats» és adequada i significativa. El codi genètic i tot el que ens és innat quan naixem no té absolutament res a veure amb el món al qual som llançats. Aquí faré servir el terme filosòfic «a priori», que vol dir abans de l’experiència. Tant la nostra condició genètica com el món on som llançats són a priori en el moment en què comencem a vagar pel món. Tot i així, només néixer ja comencem a encaixar un a priori i l’altre, els mesclem, els connectem, perquè només si tenim prou èxit en aquesta tasca podrem sobreviure en el món on hem estat llançats. L’encaix dels dos a priori s’anomena experiència. En aquest encaixar, en l’experiència, que inclou l’escoltar, el reaccionar, l’actuar, l’imitar, l’entendre, el parlar, etcètera, els humans han de tenir èxit fins a cert punt; si no és així no es podran mantenir, és a dir, no podran reproduir-se en el seu món. Al mateix temps, però, aquest encaix no s’acompleix gairebé mai del tot. Sempre resta un buit entre la dotació genètica i les condicions socials. Aquest buit és viscut com una tensió interna. Sense aquesta tensió no podria donar-se cap mena de canvi cultural, perquè és a través de la consciència d’aquest abisme entre els dos a priori que es genera l’excedent cultural.

Les bases de l’encaix entre els dos a priori es posen ben aviat en la infantesa, en la vida quotidiana de la infantesa, evidentment. En la primera infantesa no hi ha res més que vida quotidiana, i no pot haver-hi res més. Les dues parts de l’encaix la promouen i la fan avançar. Mentre que els nens pateixen la manca de comprensió, la dependència i desitgen entendre les regles i esdevenir capaços de practicar-les per compte propi, el món, representat per l’anterior generació, usa i de vegades abusa dels impulsos i dels afectes com ara la gana, la set, la por, el fàstic, la libido o la vergonya com a eines de socialització. Quant dura l’encaix depèn de moltes coses, com ara la grandària del grup cultural o el caràcter de les seves regles i normes, i de molts altres factors.

El que és absolutament necessari que faci tothom que neix en un medi social o cultural és apropiar-se de les normes i de les regles d’una esfera que jo anomeno l’esfera d’objectivació en si mateixa. Aquesta esfera conté les normes i les regles de l’ús del llenguatge quotidià, de com fer anar els objectes de l’entorn compartit, així com la disposició i la capacitat de seguir costums. Parlo d’objectivació, malgrat que el coneixement de les normes i regles diàries està incorporat i es troba mediat per les persones, perquè també és intersubjectiu i interpersonal, com si estigués escrit i hagués quedat preservat en algun lloc, com ara un codi –tal com, de fet, de vegades passa. I parlo d’una única objectivació en si mateixa –en un moment i un lloc determinats– malgrat que aquesta objectivació consisteix en tres aspectes, perquè aquests tres elements estan íntimament entreteixits. Els jocs de llenguatge pertanyen a la manera que tenim de «seguir costums» o de donar ordres, i les eines que aprenem a fer anar i a manipular també reben un nom i, a més, poden ser utilitzades adequadament o inadequadament, etcètera.

Alguns valors d’orientació són inherents a l’esfera d’objectivació en si mateixa, en el sentit que sense ells no podríem saber com comportar-nos adequadament, amb independència del fet que vulguem comportar-nos així o no. Les anomenades oposicions binàries, de què tan sovint es fa un mal ús en filosofia metafísica, tenen un sentit adequat i desenvolupen una funció fonamental en la vida quotidiana. La categoria binària general d’orientació valorativa és la categoria bo/dolent; les categories secundàries són bo/malvat, correcte/incorrecte, bonic/lleig, útil/perjudicial, vertader/fals, sagrat/profà. La primera d’aquestes ens orienta en la moral; la segona, en l’acció en general; la tercera, en l’acció i el consum; la quarta, en el coneixement; l’última, en la relació amb allò sagrat. La categoria general d’orientació valorativa pot reemplaçar les altres. Un quadre bonic és també un bon quadre; un acte útil és un bon acte; també ho és la forma correcta de fer les coses; el coneixement vertader és bon coneixement, i allò sagrat és sempre bo. Per contra, les categories secundàries d’orientació valorativa no poden reemplaçar-se entre si sense modificar el significat. Per exemple, si dic «una rosa bonica» no vull dir «una rosa útil», i el que és lleig pot ser bo en un sentit moral. En definitiva: per actuar, pensar i jutjar com a bo, correcte, bonic, útil, vertader o piadós hem de seguir regles i obeir normes. El costat «negatiu» de les oposicions binàries és idèntic pel que fa a infringir aquestes normes i regles.

Les normes i les regles són diferents en la mesura que les regles són normalment aplicades o no, mentre que les normes són seguides o no. En el cas d’una regla, necessitem esbrinar tan sols si s’aplica a un cas concret i, en el cas que s’hi hagi d’aplicar, aplicar-la. Les normes són més generals. Per seguir una norma cal practicar el judici sensat. Per exemple, si un pare diu al seu fill que s’adreci a un adult solament si aquest se li adreça primer, això és una regla; però si li demana que es «comporti decentment», això és una norma, perquè no hi ha regles estrictes de decència, sinó que el comportament decent va amb la circumspecció, requereix decisions –phronesis– i acaba esdevenint un tret del caràcter. Com més complexa esdevé la vida quotidiana, més freqüentment les regles es transformen en normes.

Com que els tipus d’activitat de la vida quotidiana són heterogenis, les nostres actituds han de ser pragmàtiques. Donem moltes coses per suposat. No ens qüestionem la correcció de les regles, la veritat de la informació elemental; normalment, no fem un pas enrere i adoptem una perspectiva contemplativa respecte d’elles. Pensar és principalment una activitat repetitiva i només en rares ocasions esdevé inventiva; en general, requereix la repetició i la imitació. Mitjançant la repetició i la imitació certs tipus de comportament ben aviat són instintivament realitzats. Però no tots els tipus d’actes poden ser completament repetitius. Una certa racionalitat elemental, un cert tipus de pensament inventiu –per exemple, a l’hora de trobar els mitjans adequats per a un fi en una situació concreta–, sempre és requerida –fins i tot en la caça i en la recol·lecció.

He descrit breument quin tipus de vida es porta sota la guia de l’esfera d’objectivació en si mateixa. Ara bé, els homes i les dones no han viscut mai només en un únic món. Han viscut almenys en dos mons. L’altre món, que he anomenat l’esfera d’objectivació per a si mateixa, és un món poblat d’esperits, déus, bruixes, dimonis, àngels; un món de mites, poesia i religió. Aquest segon món legitima el tipus de vida que viuen els homes. Perquè aquest món és el que formula les preguntes d’on venim, què som, on anem, i les respon. Aquest món respon les qüestions sobre el significat de la vida i la mort, de l’existència en general, inclòs el cosmos. Els continguts i els missatges, les històries, les creences que aquesta segona objectivació presenta normalment estan filtrades a través de l’esfera d’objectivació en si mateixa. Quan ens expliquen històries sobre déus i dimonis, quan donem per descomptat aquestes històries, realitzem ritus anàlogament a com apliquem regles a fi de prendre el control sobre el que ens és desconegut.

Deixeu-me retornar breument a la descripció del ser llançat al món. Som llançats al món per accident. Esdevenim adults quan reeixim a encaixar el nostre a priori genètic amb el nostre a priori social i els fusionem en el nostre caràcter. I tot i així, com he dit, l’encaix gairebé mai no s’acompleix del tot. Resta una tensió, la font constant d’infelicitat i d’ansietat. La segona objectivació, l’objectivació per si mateixa, té cura d’aquestes ansietats i tensions, ofereix explicacions, caps de turc i remeis. Ara bé, tot i que els continguts de l’esfera d’objectivació per a si mateixa estan normalment filtrats a través de l’esfera d’objectivació en si mateixa i legitimen d’aquesta manera el món en què vivim, aquesta esfera, com que és un altre món, pot servir també de mesura, com un món-de-somni on els homes i les dones poden viure almenys en la seva imaginació, i alhora podem fer-la servir com a punt de suport per canviar la vida quotidiana. Ja he fet notar com en aquest procés es crea l’excedent cultural i les societats canvien juntament amb els seus mites. Podem inventar noves històries, nous dimonis, nous déus, nous sistemes de creences, nous costums i noves normes.