Читать книгу El món, el nostre món - Agnes Heller - Страница 12

No podem dir «la meva veritat» sense modificar essencialment el sentit de la paraula «veritat». No és aquest, però, el cas quan diem «el meu món», «el teu món» o «el seu món». Això, evidentment, no ho diu tothom, no ho diem sempre, ni tampoc en el mateix sentit.

Quan arribem al món no tenim cap món encara. Comencem a tenir un món, el nostre món, quan comencem a construir la nostra «casa», com deia Goethe. Al principi tenim un món molt estret. Créixer és ampliar el món. Però cap món no és il·limitadament elàstic. L’horitzó d’una comunitat mundial és el límit de l’ampliació del món. Quan l’horitzó és estret, aleshores la pluralitat de mons es manté de forma quasi natural (el món dels nens, de les dones, dels homes, dels vells). Quan l’horitzó s’eixampla i l’horitzó del coneixement del món esdevé molt més ampli que l’horitzó de les vivències del món, parlem, aleshores, del «nostre», del «seu», dels «seus» mons més aviat en el sentit cultural; la pluralitat de mons té, llavors, un significat essencial. La meva cultura és en un sentit ampli «el meu món». El meu món és l’espai vital on s’escau una forma de vida, és a dir, aquesta mateixa, la meva acostumada forma de vida, on entenc el que pensen els altres, on puc llegir-los les cares, on no sempre estic pendent d’escollir, on no m’avergonyeixo o, en tot cas, sé de què, per què o per a què m’avergonyiré. Ja en aquest nivell estem obligats a viure en més mons, deixar un món enrere i penetrar-ne un altre. El nou món és estrany abans que ens el fem nostre, abans que n’aprenguem les regles de la forma de vida. El xicot es trasllada del poble a la ciutat, el nen de casa dels pares a l’escola i la noia entra en una vida comuna amb un home estrany. Aquestes ampliacions del món o variacions del món deixen una marca permanent en les cadenes de dependències emocionals, influeixen en la capacitat d’establir lligams i en la de trencar-los, poden resultar instructives i també traumàtiques.

Aquests pluralismes del món –simples, però importants– no desapareixen amb l’entrada del pluralisme cultural, sinó que sovint hi estan subordinats. Quan, en la cultura occidental, parlem de mons en plural ens referim a totes les formes de vida amb les seves xarxes pròpies de jocs lingüístics, que es diferencien essencialment d’altres formes de vida. Com ja hem dit, em refereixo a diferents formes de vida amb les seves diferents conviccions sobre la veritat i la falsedat, la bondat i la maldat, la justícia i la injustícia, i en especial sobre el sagrat i el profà. Aquesta comprensió del «meu món» i del «seu món» l’hem heretat i après dels nostres grans metarelats. En la cultura occidental aquests metarelats són la Bíblia, d’una banda, i la història i la filosofia grega i romana, de l’altra. «El meu món», «el seu món» inclouen diferents veritats fonamentals, creences, sabers, judicis, vides. El món dels altres no és només estrany, sinó també mancat de Déu, malvat, primitiu i bàrbar. El que avui dia anomenem «etnocentrisme» no és res més que la relació «normal» –amb o sense violència– entre formes de vida, és a dir, mons que competeixen.

Encara que ho considerem irracional, arcaic i vulguem superar la pròpia sospita envers altres formes de vida –tal com ocorre avui dia, o més aviat com hauria d’ocórrer–, no podem viure en molts mons diferents en els seus horitzons, en els seus metarelats. Els mons en plural són gairebé sempre mons que comparteixen un horitzó, a més de metarelats. En l’època moderna l’horitzó s’eixampla pel que fa a l’experiència del món, però sobretot pel que fa al coneixement del món i, com ja hem dit abans, la distància entre l’una i l’altre esdevé cada vegada més gran, segons la possibilitat. L’horitzó, però, no pot ser infinit. Per fer esment de la cosa més elemental, no podem tenir cap experiència del món i ben poc coneixement del món sobre el futur. En aquest sentit bàsic, vivim en la presó del nostre present molt més que els nostres avantpassats, que no eren conscients de la seva història.

Quan dic «el meu món» o «el nostre món», expresso una identitat. Per dir-ho amb Kierkegaard un altre cop, amb l’expressió «el meu món» no expresso una relació de propietat. El món no em pertany, sinó que soc jo qui pertany a aquest món, la qual cosa implica que no pertanyo a un altre món. D’aquesta identificació elemental resulta que tots tenim prejudicis. No podem considerar el nostre món amb els ulls d’aquells homes que pertanyen a altres mons, i a la inversa. Encara que la identificació sigui tan sols espontània i inconscient, encara que lluitem contra ella, és així. Els prejudicis merament espontanis són més aviat positius, però també poden ser negatius. Quan algú, per exemple, declara que lluita contra tot el món, es refereix al seu propi món i no al món dels altres. En aquest sentit cultural, pot viure en dos mons, però de segur que no pot viure en molts mons. Tanmateix, podem conèixer molts mons fins a un cert punt. Dic «fins a un cert punt» perquè un món cultural no és el mateix que un món regional. Coneixem un món, no pas de la mateixa manera que el món –o els mons– que tenim. I tot això també es pot aplicar a l’experiència del record.

Vivim en el present i el passat és el país dels morts. Els morts no tenen cap món, ni tampoc coneixen el món. La resurrecció d’alguns morts és un dels successos universals. No hi ha en absolut cap món sense la resurrecció dels morts del propi món. La resposta a la pregunta «d’on venim?» pertany a la qüestió «què som realment?». Qui arriba al món alça una casa nova i deixa la casa dels morts disposada d’una manera diferent, «però ningú no l’acaba de construir». Quan passa això aleshores desapareix un món; ningú no pot viure en aquest món, encara que tinguem coneixement d’aquest món. L’arqueologia és capaç de descobrir-ne les pedres. Els arqueòlegs, a partir d’aquestes pedres, poden arribar a interpretar molts fets. Però no són sinó fets del món; no són feliços ni infeliços.

L’ampliació del nostre horitzó de món té quatre dimensions. El passat –com diu Thomas Mann– és una font inesgotable i profunda. Podem construir en el nostre món moltes de les coses que descobrim en aquesta font i sempre hi trobem allò que necessitem, allò que en el nostre present anhelem. Hegel ja ho va formular quan va parlar del record i el va diferenciar de la memòria. El record fa present el passat, mentre que la memòria el registra.

L’època moderna es caracteritza també perquè ofereix una àmplia pàtria per als mons morts que han ressuscitat. Els homes moderns poden experimentar aquest món ressuscitat; poden entrar en una quasi relació de dependència emocional mútua amb els quasi contemporanis, una mena d’experiència hermenèutica. Tot i així, aquesta dependència emocional sempre manté aquest «quasi», perquè només té efecte a través de la mútua dependència emocional amb els nostres propis contemporanis. No vivim en el món de Parmènides o en el de Tàcit. És una il·lusió creure que entenem el seu món. Però tampoc no entenem el primer món que hem guanyat amb el naixement, o només fins a cert punt. Entenem, fins a cert punt, els mons desapareguts només a través d’allò que no ha desaparegut. I allò que no ha desaparegut viu en el present. No hi ha cap fusió d’horitzons de món, sinó tan sols l’ampliació d’un horitzó de món.