Читать книгу El món, el nostre món - Agnes Heller - Страница 17

He descrit molt breument algunes característiques permanents de la vida quotidiana. En la vida quotidiana ens reproduïm nosaltres i també el nostre món. En la cadena de moltes generacions els continguts que s’han de reproduir canvien, tot i que –a excepció de les catàstrofes còsmiques– ho fan molt lentament, i ben poques vegades en el període de vida d’una generació. A més a més, els homes i les dones reben el guiatge d’aquestes dues esferes al llarg de tota la vida, des del bressol fins a la tomba. En el món modern tot això ha canviat dràsticament. Però, tot i que canviada dràsticament, la característica estàtica del pensar i de l’actuar quotidians ha de continuar vigent. No podem viure encara sense saber parlar, usar els objectes o aprendre a respectar els costums, i l’esfera d’objectivació per a si mateixa encara està filtrada a través de l’objectivació de la vida diària i preserva fins a cert punt el seu poder legitimador.

Podríem formular les preguntes següents: què canvia, per què canvia, com canvia. En aquest breu capítol només puc esbossar una resposta.

Fem primer una ullada a les societats premodernes. N’hi ha de moltes menes, però en relació amb la qüestió que estem tractant podrem considerar-les molt semblants. En cada societat tradicional, la vida quotidiana d’una persona és en bona part tal com l’hem descrita abans, i això des del bressol fins a la tomba. Evidentment, les activitats que han de realitzar els nens petits, els adults o els vells, les que han de fer els homes i les dones, són ben distintes. Però són les que solien fer les seves mares i els seus pares, i seran les mateixes que hauran de fer els seus fills i filles. Repeteixo que sempre hi ha canvis, però són canvis que no percebem al llarg d’una vida, llevat que hi hagi una catàstrofe natural o social.

Les societats premodernes –amb excepció dels grups tribals– es basen en l’estratificació. La societat està estructurada jeràrquicament. A sobre de tot tenim normalment un home sol –monarca, faraó, emperador, pater familias– i a sota de tot els esclaus, els servents, els serfs; entremig, una sèrie d’estrats. Les institucions estan incorporades en l’esfera de l’objectivació en si mateixa o en l’esfera de l’objectivació per a si mateixa, i es troben disposades tot al llarg de la jerarquia social. L’estructura de la vida quotidiana presenta sempre les mateixes característiques, si bé el seu contingut varia completament a cada nivell de la jerarquia. La divisió de les regles de cada dia no modifica el fet que són regles que es donen per suposat, ja que la jerarquia social mateixa es dona per suposada. Els homes i les dones són llançats a un estrat social particular i esdevenen el que se suposa que han d’esdevenir: esclaus, plebeus o patricis, i cadascú esdevé el que és per naixement. Cadascú rep el propòsit de la seva vida en forma de regal de naixement. Es tracta d’un món estable, legitimat per déus –Amon-Ra, Zeus, Júpiter, o Krishna– i de vegades per les mateixes lleis sagrades.

Ara bé, tot i que l’objectivació per a si mateixa normalment està filtrada per l’objectivació en si mateixa i la relació amb aquesta esfera requereix alhora una actitud merament pragmàtica, en virtut de l’existència d’aquesta segona esfera sempre és possible girar-se cap a ella directament en un gest d’admiració, de contemplació o fins i tot a través d’un acte de creació. El món de l’objectivació per a si mateixa és sovint heterogeni. Hi ha molts déus, i l’artista pot esdevenir el creador de déus esculpint-los. Quan va néixer el monoteisme, al segle VIII aC, els profetes del Déu jueu, l’únic, van emprendre una dura lluita contra la idolatria: l’esfera de l’objectivació per a si mateixa va esdevenir el camp de batalla. El dualisme, la dualitat, la diferència, la no identitat van ser la condició perquè aparegués quelcom radicalment, essencialment nou. Aquesta actitud completament nova es va donar gairebé al mateix temps en les ciutats gregues, en l’antic Israel i en unes poques altres cultures elevades. Els filòsofs i els profetes van incorporar l’esperit d’aquesta nova actitud, així com també els escriptors de tragèdies, els poetes i els narradors.

Què va ser això tan radicalment i essencialment nou? Va ser una actitud, una forma de parlar, una forma de qüestionar i de criticar que va sacsejar l’ordre del món tradicional. Anomeno aquesta actitud, aquesta forma de parlar, la dinàmica de la modernitat, ja que si bé –exceptuant la filosofia– va ser marginal durant dos mil anys, esdevindrà la tendència general de la modernitat i n’ocuparà el centre. Per raons de brevetat, parlaré d’aquesta història només des del punt de vista de la filosofia, tot i que la religió, per exemple el cristianisme, podria fer exactament el mateix paper.

El llenguatge de la dinàmica de la modernitat és crític i, per tant, racional en un sentit nou. Seguir les regles d’una objectivació en si mateixa també és ser racional, ja que fem el que s’espera de nosaltres, i més o menys podem esperar el que els altres faran. Els nostres actes i els nostres judicis són comprensibles. Però el llenguatge de la dinàmica de la modernitat interroga i posa a prova justament la racionalitat que es dona per suposada en els costums, en els jocs del llenguatge tradicional, així com en les històries, els mites, les idees d’un ordre superior que es filtren a través de l’esfera del pensar i del creure quotidians. El que ens diu aquest joc del llenguatge és que el que fins ara havíem suposat vertader no és en absolut vertader, i que el que enteníem per bo no és en realitat bo. A més a més, la negació crítica normalment va seguida per l’asserció d’una alternativa, com ara «el que consideres bo no és bo, allò bo és una altra cosa; el que creus que és sagrat no és sagrat, allò sagrat és una altra cosa», etcètera. Si aquest joc el juguen tan sols unes poques persones, se’ls tracta d’excèntrics, bojos o malvats. Però si el seu nombre creix i el nou joc de llenguatge queda institucionalitzat –com va succeir en les escoles filosòfiques sofístiques d’Atenes o en l’Església Catòlica de Roma–, aleshores el règim tradicional comença a perdre legitimitat i les formes de vida queden esmicolades. En aquests casos, els continguts de les normes i regles de cada dia canvien, de vegades abruptament i dràsticament. Els cristians, en aquests casos, deien metafòricament però en certa manera també correctament que havien «tornat a néixer». Sempre que els homes i les dones reneixen en aquest sentit, el vell món s’enfonsa i –generalment– ocupa el seu lloc un tipus diferent de món tradicional. Tot i així, a Europa, durant les successives onades del Renaixement, va ocórrer un fet sense precedents. Després que la dinàmica de la modernitat hagués destrossat l’ordre del món jeràrquic tradicional, va aparèixer un ordenament social de tipus completament diferent. El nou ordenament, que anomenem modernitat, es va desenvolupar primer lentament, però ben aviat ho va fer amb més rapidesa fins al punt que avui dia podem estar segurs que ha conquerit tot el globus.

A continuació, esbossaré primer les diferències essencials entre el món modern i tots els mons premoderns; i en segon lloc descriuré breument com aquestes diferències essencials han modificat la vida quotidiana.

Ja hem dit que en les societats premodernes el lloc que algú ocupa en la jerarquia social queda determinat en el moment del naixement. Dit d’una altra manera: el lloc que algú ocupa des del naixement en la jerarquia social defineix les funcions que realitzarà al llarg de tota la vida. L’estratificació determina les funcions. El nounat que ha estat llançat per accident a un estrat social particular és socialitzat en un a priori social que inclou totes les funcions que l’infant realitzarà d’adult, siguin muntar a cavall, fer esgrima, cosir, cuinar, servir, pregar o el comportament en general. És per aquesta raó que l’edat adulta pot començar ben aviat. Un nen de deu anys pot ja realitzar totes les funcions que se suposa ha de realitzar durant tota la vida, si bé d’una forma menys perfecta, menys «instintiva». És a dir, ens apropiem ben aviat i practiquem de forma permanent les normes i regles de l’esfera d’objectivació en si mateixa juntament amb les històries, els sistemes de creença i els mites que es filtren a través d’aquesta estructura. Naturalment, l’experiència vital també compta, i aquell que ha vist moltes coses és considerat un savi. Però si respectem la saviesa dels vells és justament pel caràcter permanent de la pràctica i el comportament de la vida quotidiana.

L’ordenament social modern s’oposa diametralment a tots els ordres premoderns. En el món modern, és la funció que una persona realitza el que determina que ocupi un lloc o un altre en l’estratificació social. D’acord amb aquest model, per citar Sartre, som llançats a la llibertat o al no-res, la qual cosa equival al mateix. No solament som llançats per accident al món, sinó que, a més, som o esdevenim conscients de la nostra contingència.

Com hem dit abans, el joc de llenguatge que anomeno dinàmica de la modernitat ha preparat el camí també per a aquest ordenament social essencialment nou. S’ha declarat que les normes i regles que fins ara havíem donat per suposades són incorrectes, fraudulentes o irracionals. Tot el que s’havia acceptat com a natural ja no és natural, ho és alguna altra cosa. Per exemple, crèiem que les noies han d’obeir els pares, i que això era natural. Però Julieta, des del balcó, sosté que no és natural i que Montagues i Capulets són noms buits, perquè només els ulls, la personalitat i l’amor són naturals. Es considerava natural que els servents obeïssin els senyors, però Fígaro, desafiant, sosté que els drets heretats dels seus amos estan equivocats i no són naturals. No era la primera vegada que les formes de vida tradicionals quedaven deslegitimades. Però ara el contrast, la sentència legitimadora, era ben nova i poc corrent. Sonava així: «Tots els homes neixen lliures i tots ells han estat dotats per Déu amb una raó i una consciència; tots ells tenen per naturalesa el dret a la llibertat, a la vida i a la persecució de la pròpia felicitat». Aquesta frase parafraseja un fragment de la Declaració d’Independència Americana. Aquesta i altres idees similars van disseminar-se per tot arreu d’Europa i en altres llocs del món, com ara Llatinoamèrica. L’eslògan que tots els homes neixen igualment lliures no té sentit si n’examinem el contingut. És l’afirmació oposada a la que diu que si un neix amo l’altre neix esclau, i s’ha de llegir com un compromís de tractar tots els éssers humans com si haguessin nascut igualment lliures. Com un nou Samsó, aquesta frase va sacsejar els pilars del vell món i el vell món va esfondrar-se. El seu lloc va ocupar-lo el nou ordenament social modern. Tot això s’ha esdevingut lentament, però ha anat així.

Com que en el món modern la funció determina el lloc que s’ocupa en l’estratificació social, i funcionar bé és la condició del desenvolupament de la societat moderna, la igualtat d’oportunitats esdevindrà una idea bàsica de la modernitat. D’entre les propostes de comprensió de la justícia, la idea tradicional «a cadascú segons el seu lloc» ja no és vàlida, perquè ha quedat reemplaçada per idees com ara «a cadascú segons la seva feina» o «a cadascú segons la seva excel·lència». Igualtat d’oportunitats no és el mateix que igualtat. Pressuposem que tothom comença la cursa en el mateix punt de sortida, però un corre més de pressa i un altre corre més a poc a poc, o fins i tot coixeja. El resultat final és la desigualtat. Si diem que la funció realitzada defineix el lloc que un ocupa en la jerarquia social, aleshores pressuposem l’existència mateix d’aquesta jerarquia i, per tant, pressuposem també que la igualtat d’oportunitats resulta sempre en desigualtat. L’exemplificació típica d’aquest model és el mercat autoregulador. El joc comença en condicions d’igualtat i acaba amb una creixent desigualtat. Certament, la igualtat d’oportunitats gairebé mai no es dona; no tots els corredors comencen la cursa en el mateix punt de sortida i, per tant, la idea d’igualtat d’oportunitats és més que res un contrafàctic. Però pot ser un contrafàctic justament perquè és una idea reguladora de l’ordenament social modern. En les societats premodernes la desigualtat d’oportunitats era natural; avui dia és considerada no natural. I aquesta diferència és essencial.

Les societats jeràrquiques eren bàsicament homogènies. És a dir, en elles l’heterogeneïtat quedava en darrer terme diluïda en l’homogeneïtat. Això era així perquè el segon món, el món de la significació que genera objectivació, era, en darrer terme, també homogeni. Hi va haver excepcions, però les excepcions representatives van tenir lloc tan sols en intervals històrics en què la dinàmica de la modernitat havia esdevingut poderosa, com en els temps de Sòcrates o de l’apòstol Pau. Generalment, la religió o altres sistemes de creences dominants ocupaven el lloc del significat i de l’orientació, i tot quedava impregnat per l’esperit d’aquesta religió, imaginari o fe. Cap altre sistema de creences que proporcionés significats alternatius podia ocupar un lloc ferm. És per això també que els sistemes metafísics estaven organitzats com sistemes jeràrquics quasi espacialment homogenis. La modernitat, en canvi, és el món de l’heterogeneïtat. Abans que res, la funció que proporciona sentit i la funció que acumula coneixement són camins distints, i totes dues poden acabar separades en esferes diferents. Com va dir Max Weber, el món modern és un món de deïtats en competència, un món on cada deïtat, sigui la ciència, l’art, la filosofia o la religió, constitueix una esfera pel seu compte, amb unes regles i normes intrínseques, unes formes d’acumular coneixement, de proporcionar sentit i de promoure la creativitat pròpies. Tot i que la ciència –per raons que ja veurem– ha esdevingut l’explicació del món dominant en la modernitat, la posició de la ciència no està fixada en una jerarquia espacial. No podem dir que la ciència homogeneïtza l’art, la religió, l’economia o la política, perquè no ho fa. Encara menys es pot dir que assumeix les funcions de cap altra esfera. Els pensadors del segle XIX van expressar els fenòmens de la pluralitat d’explicacions del món i de la pèrdua de la posició dominant de la religió en l’eslògan que anuncia la mort de Déu. La religió ha perdut la condició de dominant; la ciència l’ha guanyat. Però l’autoritat de la ciència no ha estat mai total, com solia ser l’autoritat de la religió. La ciència no proporciona respostes a la qüestió del significat de la vida, la mort, l’ètica, etcètera. I, tot i així, aquestes són encara les grans preguntes de l’existència humana. La ciència esdevé l’explicació del món dominant perquè és una esfera d’acumulació de coneixement, i l’acumulació de coneixement és l’únic «progrés» indiscutible del món modern. D’altra banda, és a través de l’acumulació de coneixement que les funcions que cal realitzar en el món modern canvien contínuament i, per tant, l’acumulació de coneixement en la ciència i la tecnologia influeix profundament en la vida humana, les seves condicions i la seva conducta, sense proporcionar-li sentit.

Amb tot, l’heterogeneïtat no caracteritza l’esfera de l’objectivació per a si mateixa, és a dir, l’alta cultura o l’explicació del món dominant. Ja als inicis de la modernitat es va observar que la societat –la societat civil– guanyava independència relativa respecte a l’estat i viceversa; i que l’explicació del món dominant –la ciència– reclamava llibertat per a si mateixa, és a dir, independència respecte a les altres agències, fossin de tipus polític o religiós. En l’esfera política, s’han inventat i practicat noves –i alhora relativament independents– institucions i nous modes de regulació.

Òbviament, la vida quotidiana no podia continuar sent el que havia estat normalment. Però l’estructura fonamental de la vida quotidiana necessita ser la mateixa. Un infant llançat al no-res ha d’aprendre, malgrat tot, a fer servir el llenguatge, a manipular les coses i a actuar segons els costums. S’ha produït una situació completament nova en tres aspectes essencials.

En primer lloc, els costums, l’ús del llenguatge i de les coses ja no estan predeterminats segons el lloc que cadascú ocupa en la jerarquia social. Tots els nens s’adrecen entre ells de la mateixa manera; això mateix fan els pares i els mestres; la serventa ja no és algú a qui no es pot tractar igual que la senyora simplement perquè duu bata; tothom veu els mateixos programes de televisió. El contingut de les normes de la vida quotidiana és, en aquest sentit, idèntic. Tot i així –i aquest és el segon aspecte–, l’ús del llenguatge i dels costums esdevé més i més dependent de l’elecció que fa l’individu entre tradicions o contra les tradicions que no pas de la mera forma dels costums. Pares catòlics, musulmans o ateus filtraran cosmovisions diferents a través fins i tot dels mateixos costums. En tercer lloc, l’objectivació en si mateixa conjuntament compartida guia l’infant tan sols en la primera infantesa. Als sis anys, potser abans i tot, les institucions ja lideren el procés de socialització. La discontinuïtat substitueix la continuïtat. Aprendre ja no és un procés d’acumular experiència. Aprendre significa re-aprendre, aprendre coses noves i diferents.

Deixeu-me insistir-hi: en la societat moderna, el que fa que un individu en concret ocupi un nivell determinat en l’escala social és la funció que realitza. Aquestes funcions es realitzen en les institucions. I la preparació per realitzar-les també es dona en les institucions. Entre les dues esferes principals d’objectivació emergeix una tercera esfera: l’esfera de les institucions –l’esfera en si i per a si mateixa. L’anomeno l’esfera d’objectivació en i per a si mateixa perquè les fusiona totes dues. En les institucions aprenem a identificar les condicions per practicar habilitats i fer recerca basada en els últims avenços de la ciència i la tecnologia. Ara bé, podem practicar-les anàlogament a un costum, sense haver de mobilitzar un pensament altament inventiu, gairebé de la mateixa manera que apliquem el coneixement o les regles de cada dia que estan incorporades en l’objectivació en si mateixa. Fins a cert punt, es tracta també de regles i normes quotidianes, requerides per la vida quotidiana d’un lampista, un mecànic de cotxes, un ginecòleg, un advocat, un arquitecte, etcètera. Però l’existència de funcions diferents pressuposa que hi ha d’haver un ensinistrament en coneixement i habilitats diferents, malgrat que en tots els casos es pressuposi una alfabetització mínima. Així doncs, la societat funcionalista és una societat poblada d’escoles jeràrquicament organitzades, on en cada cas l’ensinistrament de l’estudiant en un tipus de coneixement i habilitats és una preparació per a l’anomenada «vida». Un cop finalitza la preparació, qui ja té vint o trenta anys emergeix al mercat i ven les habilitats adquirides al millor postor. Mitjançant la realització de diferents funcions rebem una quantitat diferent de compensacions, és a dir, una quantitat diferent de diners, i podem aleshores traduir aquestes compensacions quantitatives en compensacions qualitatives en forma de menjar, roba, casa o articles de luxe.

Avui dia tots anem a diferents escoles, tots aprenem funcions i tots realitzem funcions. I tots també podem re-aprendre i canviar funcions. L’adult que no pot realitzar una funció o l’expertesa del qual no pot vendre’s és un inútil i, en conseqüència, no tindrà lloc en la jerarquia social i haurà de limitar-se a sobreviure de la caritat o passar-se la resta dels seus dies en un manicomi.

L’esfondrament del món tradicional va accelerar-se amb l’eslògan «tothom ha nascut igualment lliure», i més endavant la idea –que no la realitat– d’igualtat d’oportunitats va canviar radicalment la vida quotidiana. D’entre aquests canvis radicals he esmentat la institucionalització cada vegada més gran de la societat, la necessitat de re-aprendre els patrons de la vida diària, l’escolarització total de la societat i els anomenats homes no funcionals, que són col·locats en institucions per a marginats. També he fet referència al gran impacte de la pluralitat d’institucions imaginàries que interpreten el món i a la funció dominant de la ciència, i he fet notar la relativa independència dels sistemes o institucions econòmiques, polítiques i científiques.

Una de les conseqüències més evidents de totes aquestes transformacions és la transformació de la relació entre els homes i les dones o, més concretament, entre el rol femení i el rol masculí. En totes les societats premodernes l’home manava la dona. I això era així no perquè els homes fossin fastigosos, sinó perquè una societat jeràrquica necessitava estar completament jerarquitzada, i això incloïa també la jerarquia entre els sexes. Des del naixement, els homes i les dones estaven destinats a aprendre coses diferents. Però en una societat funcional tot això canvia. Si una dona pot realitzar una funció, ocuparà un lloc en la jerarquia social d’acord amb la funció que realitza i ja no dependrà més de l’estatus del pare o del marit. Això representa, de ben segur, una revolució. Una revolució que està lluny d’acomplir-se del tot, però nogensmenys una revolució que serà acomplerta en el futur, si més no en els països democràtics.

L’eslògan segons el qual tots els homes neixen lliures –que ben aviat va ser llegit en el sentit que cada ésser humà, incloses les dones, neixen lliures– té també altres, si bé no pas més àmplies, connotacions. Com menys manen els homes sobre les dones, més canvia la relació entre els homes i les dones. Les relacions sexuals canvien, les relacions familiars canvien, la família mateix canvia.

El paper dominant del coneixement científic va provocar l’acceleració del desenvolupament de la tecnologia. Actualment, la tecnologia influeix directament sobre la vida quotidiana i de vegades fins i tot la reconfigura. Penseu en les rentadores, els televisors, els cotxes, els trens ràpids, els avions. La percepció del temps i de l’espai, aspectes elementals de la vida quotidiana, ha canviat dràsticament. El concepte de casa i l’experiència domèstica han canviat. I, tot i així, les característiques sistèmiques estàtiques de la vida diària no poden variar, perquè la necessitat elemental d’encaixar l’a priori genètic i l’a priori social és, i continua sent, l’aspecte fonamental de la condició humana.

Sovint ens fem la pregunta de si estem millor o no que els nostres avantpassats. Els crítics culturals romàntics no dubtaran a sostenir que estem pitjor. Els humanistes i partidaris de la Il·lustració no dubtaran a respondre que estem millor. Tots dos grups tenen una part de raó. Mentre que els romàntics faran referència sobretot al que hem perdut, com ara la certesa, l’absolut, la fe, la relació immediata amb la naturalesa, la comunitat, els il·lustrats enumeraran els guanys, com ara una major esperança de vida, la possibilitat de viure en una democràcia liberal, la racionalitat, la ciència, la posició de les dones, etcètera. Per la meva part, no em decanto ni pels romàntics ni pels humanistes perquè crec que les pèrdues i els guanys són incommensurables, i si no podem mesurar o comparar-los no podem parlar ni d’un progrés universal ni d’una regressió universal. Només en ciència podem parlar amb tranquil·litat de progrés, perquè es tracta de coneixement acumulatiu. Tot i així, també voldria afegir el següent: no hi ha forma de tornar enrere a les condicions premodernes. Els individus poden retirar-se als marges i viure un estil de vida tradicional. Però ni els fonamentalistes poden pretendre ser res més que fills de la modernitat, més enllà del contingut de la seva ideologia.

No podem retornar al passat, però tampoc no podem saltar al futur. El que podem fer és acceptar que hem estat llançats a aquest món, i que el fet d’haver estat llançats aquí i ara comporta una obligació. Ja no som llançats a una esfera concreta amb l’assignació de practicar unes virtuts determinades i prescrites. L’assignació del «ser llançats» modern és més general. És l’obligació de fer el que puguem per tal de fer aquest temps i aquest lloc més habitables per a nosaltres i per als nostres fills.