Читать книгу El món, el nostre món - Agnes Heller - Страница 13

Quan Heidegger parla dels mons regionals es refereix al món de les matemàtiques. Totes les ciències tenen els seus propis jocs de llenguatge i, en aquest sentit, les seves pròpies formes de vida. Això no només val per a les ciències. Wittgenstein, per exemple, parla dels escacs, i nosaltres podem pensar en tots els jocs possibles en aquest sentit –teatre inclòs. La metafísica també és un món i, entès d’aquesta manera, una forma de vida regional.

Tots nosaltres tenim la possibilitat d’entrar en els mons regionals. Cal que ens fem nostres les regles del joc per sentir-nos a casa en un d’aquests mons. Tots els adults primer van ser nens, i els nens han jugat sempre i encara ho fan. En l’antiguitat, els adults jugaven més, encara que en el món modern de vegades també ho facin. Quan entrem en el món del joc, deixem en suspens el «primer» món. Però no el deixem mai enrere perquè la suspensió és només temporal. Una cosa molt semblant ocorre amb les ciències. Tenen els seus propis llenguatges, els seus propis mètodes, les seves tradicions i regles. En un cert sentit, es tracta aquí de la fusió entre tenir un món i conèixer-ne un. I és que hem de conèixer les regles del joc o el llenguatge científic per ser capaços de viure amb els seus mitjans. Per saber jugar a alguna cosa cal saber ben poc, però per poder moure’s fàcilment en un món científic, cal aprendre i saber molt. En els dos casos es tracta també de coneixement del món. Ara bé, aquí aprendre no significa només acumular coneixements, com, per exemple, és el cas quan llegim un llibre interessant sobre certes espècies de mones de l’Àfrica; significa també prendre-hi part i, a més, arribar a ser capaç de construir-se una casa en el món regional, o arreglar d’una altra manera una casa vella d’aquest món. Fins i tot en el joc més senzill –i no solament en els entorns de les ciències o de la metafísica—, amb les regles podem començar sempre alguna cosa nova, i de vegades també modificar-les. Només cal que pensem en la història del futbol.

Fins ara hem mostrat que, en el cas dels mons regionals, conèixer el món no significa merament fer una recollida d’informació, perquè en un cert sentit també vivim en els mitjans d’aquest món, seguim les seves regles, parlem la seva llengua, ens hi orientem. Quan passa això, aquests mons regionals esdevenen els nostres mons i no els dels altres. Amb tot, podem viure amb altra gent en el mateix món i tenir mons regionals completament diferents. No em moc gens pel món de les matemàtiques, però sí que em sento a casa en el món de la filosofia i també, d’alguna manera, en el llenguatge de l’anomenada música «seriosa». El meu amic parla el llenguatge de les matemàtiques com si fos la seva llengua materna, li agrada llegir llibres de filosofia, però el món de la música li resulta estrany. La divisió del treball va lligada a la divisió dels mons regionals, malgrat que això no afecti tots els mons regionals en el mateix grau.

Moure’s molt lliurement en un món regional, sentir-s’hi a casa, fins i tot identificar-se amb algun d’aquests mons, no és ben bé el mateix que «tenir un món». Tenim un món quan participem en els vincles de les dependències emocionals recíproques. En els mons regionals, però, no hi ha vincles d’aquesta mena, i si n’hi ha no se segueixen de l’essència o caràcter dels mons regionals mateixos. «No ploris, només és un joc», diem a la mainada. No se’n desprèn res, del fet de perdre en un joc. No es pot dir que un matemàtic excellent serà també un home encantador i alegre, o un home amargat i desagradable. Un món regional no és ni feliç ni infeliç, és completament independent del fet que els homes que en parlen el llenguatge siguin feliços o infeliços. Precisament per això Plató va trobar les obres de teatre moralment sospitoses. Els herois de la tragèdia s’esforcen o si més no pateixen, mentre que els espectadors que almenys per unes hores viuen en aquest joc ni són infeliços ni tampoc pateixen. Naturalment, en els diferents casos mencionats es tracta també del vincle emocional. Però aquest vincle no és el vincle de les dependències recíproques. És possible que el matemàtic estimi el seu món, que estigui content quan s’hi mou, que dubti quan alguna cosa no rutlla, però tot això expressa una relació immediata amb el món regional de les matemàtiques i no comporta cap signe de dependència emocional humana. Evidentment, aquestes dependències hi són, també la felicitat i la infelicitat. Però no resulten de la relació amb el món regional sinó de la relació amb el primer món, el món fonamental i «cultural» que no podem suspendre del tot, o al qual tornem sempre després de la suspensió. El món de les matemàtiques no és ni gelós ni generós –a diferència de nosaltres i el proïsme–, i tampoc no som ni gelosos ni generosos amb relació a la matemàtica mateixa. Hi podem jugar seriosament, però el joc com a joc no té conseqüències serioses o, com a mínim, aquestes conseqüències no formen part de les regles del joc. Que un jugador de futbol guanyi molt o poc no té res a veure amb les regles del joc del futbol, sinó amb la institucionalització del joc, que per ella mateixa no pertany al món regional.