Читать книгу El món, el nostre món - Agnes Heller - Страница 7

En el relat autobiogràfic amb què es tanca aquest llibre, Ágnes Heller explica que en una batuda dels nazis hongaresos a Budapest durant la Segona Guerra Mundial, la joveneta jueva que ella era aleshores va estar a punt d’intentar fugir saltant a les aigües gelades del Danubi. El 19 de juliol de 2019, amb noranta anys ja fets, Ágnes Heller es va endinsar al llac Balaton i va començar a nedar. Lluny, cada cop més lluny. No en va tornar mai més. El seu amic Jürgen Habermas, en l’esquela que va publicar tres dies després al Frankfurter Allgemeine Zeitung, va escriure: «[ella] no n’hauria fet cap lectura romàntica [del seu final]; però, si se’m permet tenir un pensament de consolació, penso que hauria preferit morir justament d’aquesta manera, amb un cop sobtat de la mort». Heller era una persona amb un «caràcter fort i admirable, propi d’una dona que té orgull però també coratge i prudència», afegia tot seguit el filòsof alemany.

En molts aspectes, la vida d’Ágnes Heller és una reproducció a petita escala dels grans episodis que expliquen la història, tan ideologitzada, del segle XX europeu. Va néixer a Budapest el 1929, en el si d’una família jueva que ben aviat quedaria traumàticament amputada per la follia antisemita. Acabada la Segona Guerra Mundial es va fer primer sionista i, tot seguit, comunista. Ben aviat, però, va quedar decebuda de les polítiques autoritàries i prosoviètiques que s’aplicaven a Hongria. Una decepció que no va ocultar i que va fer que fos expulsada, no una, sinó dues vegades del Partit Comunista. En la segona ocasió, el detonant va ser el seu suport a la Revolució del 1956 i les reformes que pretenia introduir Imre Nagy. El president Nagy s’havia compromès a desmarcar-se del ferri control soviètic, institucionalitzar un sistema d’eleccions multipartidista, dissoldre la policia secreta i sortir del Pacte de Varsòvia. Davant d’això, Moscou va esclafar immediatament la revolució amb els tancs i Nagy i els seus partidaris van ser durament represaliats. El ministre de Cultura del govern de Nagy era el cèlebre filòsof György Lukács, a qui Heller sempre va reconèixer com a mestre i al voltant del qual s’havia desenvolupat l’anomenada Escola de Budapest. Lukács també va ser represaliat, però no va abandonar mai l’esperança d’una entesa amb el règim soviètic. Heller, en canvi, adoptà una posició força més crítica i va emprendre un camí propi que la distanciaria de les postures més ortodoxes del comunisme. Després del Judici als Filòsofs que va tenir lloc el 1971, amb Lukács ja mort –un judici que pretenia qüestionar la fidelitat de la lectura de Marx que havia fet l’Escola de Budapest– se li va fer gairebé impossible continuar treballant a Hongria. Per tant, el 1977 va emigrar amb el seu segon marit, el també escriptor Ferenc Fehér, primer a Austràlia i, posteriorment, als Estats Units. A la New School for Social Research de Nova York, la mateixa universitat on, anys abans, havien trobat també refugi Hannah Arendt, Leo Strauss o Hans Jonas, Heller ensenyaria Filosofia durant més de vint anys. Durant l’última etapa de la seva vida, un altre cop a Hongria, Heller es va tornar a significar políticament alçant la seva veu contra Viktor Orbán i la deriva ultranacionalista, «il·liberal», segons ella, del govern hongarès. El 2017, el batlle de Budapest, a instàncies d’un partit d’ultradreta, va fer enretirar l’estàtua dedicada a Lukács que hi havia en un parc de la ciutat, i poc després van tancar l’Arxiu Lukács. Heller s’hi va oposar fermament, no pas perquè estigués d’acord amb les idees polítiques del seu mestre, o per l’estima que encara li tingués, sinó perquè totes dues actuacions constituïen un atac frontal a la llibertat de pensament.

Com veiem, doncs, la vida d’Ágnes Heller va ser veritablement una lluita constant. Això es nota en el seu pensament. Un pensament que gira, una vegada i una altra, al voltant de la idea de llibertat. Però no la llibertat futura, ideal, utòpica. Sinó la llibertat de l’individu, avui, en l’època moderna, en la seva vida concreta. Heller no va renegar mai del marxisme per l’ús que en va fer el leninisme –com ella deia: «No crec que el model filosòfic de Marx porti necessàriament al gulag; com tampoc el pensament de Nietzsche porta a l’Holocaust». Però sí que va prestar atenció al mode plural i sovint contradictori com viuen les persones avui. D’alguna manera, l’experiència del totalitarisme va acabar despertant en ella una certa desconfiança postmoderna pels metarelats, les grans utopies. I la va convèncer de la importància conceptual que té la nostra vida quotidiana, el nostre món. «El que la distingia com a filòsofa, i el que de fet compartia amb Hannah Arendt –dirà Habermas–, és la capacitat de combinar un sentit emfàtic de les idees més elevades amb intuïcions provinents d’experiències sorprenentment simples i de la saviesa quotidiana.»

El llibre que el lector té a les mans n’és una bona mostra, d’això que acabem de dir. En sentit estricte, correspon a les Lliçons Ferrater Mora que Ágnes Heller va impartir a la Universitat de Girona durant la primera setmana de juny del 2005. En la primera publicació d’aquestes Lliçons vam afegir-hi el text de la conferència que va fer al Centre Cultural La Mercè de Girona sobre la felicitat –el capítol «El fals ocell blau de la felicitat». En aquesta ocasió, com a epíleg, hi hem afegit el text autobiogràfic, breu però colpidor, que Heller va titular «Un testimoni», i que va llegir en l’obertura de la Nexus Conference, el 12 de novembre de 2016, a Amsterdam, com a resposta a l’enunciat «What Will Save the World?» [Què salvarà el món?] que presidia aquella sessió.

JOAN VERGÉS GIFRA

Director de la Càtedra Ferrater Mora

Girona, gener del 2019