Читать книгу El món, el nostre món - Agnes Heller - Страница 14

«El meu món», «el teu món», «el seu món», tots els mons són mons diversos. I no solament en el sentit en què un pobre pot dir a un ric, una dona pot dir a un home, una persona recta a una de miserable «el teu món no és el meu». Tots els «meu món» i «teu món» es componen de mons diferents. Per tal de poder-nos moure en un món hem de conèixer diversos mons.

Posem per cas una nena que ja se sap gairebé de memòria el conte de la Caputxeta Vermella. Els pares la porten al zoo, on contempla admirada el llop. Ni per un sol moment la nena pensarà que aquest llop s’ha cruspit la iaia i la Caputxeta. En canvi, quan sent la història sí que ho creu. Viu en dos mons, el món de la visitant del zoo i el món del conte. Tots dos mons són mons vertaders, tots dos tenen les seves pròpies regles de joc i la nena les sap diferenciar perfectament. Naturalment també succeeix que les regles de joc dels diferents mons es fonen d’una manera –subjectiva– molt personal i particular, com passa en els somnis. En el món de la vigília, en aquests casos, parlem de prodigis, visions, bogeria, i en algunes poques situacions extremes de superstició.

La metafísica no recolza en un engany, sinó en la nostra experiència vital comuna. Podem dir amb tranquil·litat que en tots els mons almenys hi ha dos mons. Simplificant una mica podem parlar d’un món pragmàtic i d’un món espiritual. Dic simplificant una mica perquè aquest món espiritual també satisfà una funció pragmàtica. Fins i tot en els problemes banals esperem l’ajuda de l’esperit dels pares o de Déu, i la música a algú també li pot servir de mitjà de curació màgic.

Ara bé, el món espiritual no és solament pragmàtic i si té efectes pragmàtics és a través de la seva essència no pragmàtica. Cal pressuposar que aquest món espiritual segueix unes regles diferents de la nostra vida quotidiana. Per exemple, els déus indogermànics són immortals, el seu cos pot conservar la identitat després de passar per metamorfosis, els esperits poden planejar lliurement en l’aire, els àngels volen, etcètera. I nosaltres, homes d’un món, hem de ser capaços de trobar-nos a gust en tots aquests mons. Quan Hegel parla de l’Esperit absolut, entre altres coses, fa referència a això. Si bé la distinció hegeliana apareix tard i en essència tan sols caracteritza la cultura europea, podem ben dir que la religió, l’art i la filosofia són els tres poders espirituals que representen i presenten un altre món al costat i a sobre del món pragmàtic. En el món pragmàtic tot ha de tenir un significat. Els costums, les oracions, les coses tenen un significat. Però el món pragmàtic –agafat en conjunt– no té cap sentit. Per això en totes les cultures els homes es fan les preguntes del quadre de Gauguin «D’où venons-nous? Que sommes-nous? Où allonsnous?». El món espiritual proporciona respostes a aquestes preguntes. I si no es formulen aquestes preguntes no hi ha cap món en absolut.

La metafísica va portar aquestes preguntes o, més aviat, les respostes a aquestes preguntes a un punt culminant. Ja no parla de dos o tres mons, sinó d’un món veritable i d’un món fals, el món de les aparences. El món de cada dia, el món de la finitud, del canvi, de la corporalitat va ser degradat a la categoria de món de les meres aparences. D’aquí es va derivar que el coneixement del món quedés identificat amb el coneixement de la veritat d’allò més elevat. A això va seguir una qüestió de la qual ja hem parlat: el coneixement del món va ser alabat en general per oposició a «tenir un món», i les dependències emocionals –les fonts de tots els patiments– van passar a ser considerades mera aparença.

Nietzsche va explicar una vegada la història de com, en la tradició filosòfica, el món vertader esdevenia una faula. Coneixem bé l’efecte inesperat de la història: en el cas que féssim desaparèixer el món de la veritat, deixaria d’haver-hi el món de les aparences. Hi ha diverses interpretacions d’aquesta conclusió, entre d’altres, que si fos així aleshores tan sols quedaria un món. No estic d’acord amb aquesta interpretació, però no n’assajaré cap d’alternativa. En comptes d’això, em dirigiré sense vergonya a l’assumpte mateix.

El món veritable de la metafísica ha passat de moda. Això no vol pas dir, però, que el «món veritable» en general hagi passat de moda. No hi ha cap món sense diversos mons, però d’aquí no se segueix que un val com a «veritable» i els altres com a «no veritables», i encara menys que el món espiritual pot jugar el paper de món veritable i el món pragmàtic i corporal pot fer-se càrrec del paper de món fals. Els crítics culturals del món modern opinen precisament el contrari. El món modern és «materialista», «cínic», «racionalpragmàtic» o «racionalitzat». Els homes moderns creuen més aviat que el món pragmàtic i racionalitzat és l’únic món veritable i tots els altres mons no són sinó quimeres o somnis de vigília i, en tant que això, inútils.

L’experiència empírica no dona suport a aquesta descripció. Podem fer referència al renaixement de les religions, fonamentalismes inclosos, i també al fet que quan les religions de l’art s’acaben, les arts ofereixen invariablement un altre món als homes delerosos de sentit. I malgrat que la metafísica ha perdut terreny, invariablement apareixen bones filosofies que prossegueixen la tradició filosòfica amb nous punts de vista i variades aproximacions personals. Però ara no voldria entrar en aquest tipus de consideracions més aviat sociològiques, sinó quedar-me al nivell teorètic.

En el món modern també cal que hi hagi diversos mons, perquè sense mons en plural el món que tenim no seria apte per a la vida. El món regala a l’home que neix un segon món perquè pugui riure i plorar en aquest món, perquè pugui continuar construint la casa. En aquest segon món podem adoptar una relació distanciada respecte al món pragmàtic de les dependències emocionals ja conquerides. Sense posar aquesta distància no podem continuar construint el món perquè no estem en condicions de jutjar res i dir no a formes de vida que es tenen per autoevidents. Quan tot allò que és també és autoevident no pot haver-hi moviment, canvi; tot està quiet. Però el que no canvia, el que no es mou, mor. No moren només els homes que abandonen el món, sinó també els altres mons, els mons abandonats.

El món modern és apte per a la vida en la mesura que hi ha diversos mons en aquest món. Entre altres, també mons «veritables» que oposem en tant que plens de sentit als altres mons, als mons de les aparences, i amb la mesura dels quals jutgem els altres mons i els trobem massa lleugers. En el món modern els mons superiors han esdevingut ells mateixos plurals, i l’elecció entre aquests mons correspon a l’individu. Quan Max Weber parla de la pluralització dels nostres déus el que està fent és caracteritzar aquest desenvolupament. No hauríem d’alarmar-nos per un perill de decisionisme. No es tracta de la «meva» veritat contra la «teva» veritat. En primer lloc, perquè el mateix home pot viure en dos mons veritables heterogenis entre si però que no s’exclouen mútuament. En segon lloc, perquè el perspectivisme no és cap relativisme. Avui dia també hi ha, com sempre hi ha hagut, el que Kant anomena «tenir per vertader». Dic el que tinc per vertader, però ho dic perquè ho tinc per vertader. En tercer lloc, perquè no descrivim tots els «altres» mons com a «veritables», o no hem de fer-ho. En quart lloc, perquè aquests mons veritables no només es poden presentar de manera espiritual «sobre nosaltres», sinó també des del punt de vista històric. El món «abans de la nostra vida» i el món immanent «després de la nostra vida» són els anhelats mons veritables de la nostàlgia i de la utopia. I, en darrer lloc, perquè a nosaltres, com a individus, ens resta oberta la possibilitat de reconèixer el món pragmàtic i un món regional com l’únic, l’únic veritable, i podem riure’ns dels nostres congèneres, que viuen en diversos mons, com a mers somiadors, «idealistes» irracionals, «supersticiosos». Perquè ells, de fet, també se’n riuen.

Dins de la nostra pròpia vida també podem convertir-nos i passar d’un món a un altre. Una conversió com aquesta no cal que sigui dràstica perquè el nostre món explica més aviat les conversions no dràstiques. Tanmateix, per a un individu una conversió així pot resultar dràstica, traumàtica i com a tal pot justificar i consolidar les nostres dependències emocionals recíproques.

Les portes del món estan obertes. Podem anar d’un món a l’altre, entrar a veure diferents mons. Però la nostra vida té fronteres, i per tant hem d’autolimitar-nos les excursions d’un món a un altre. Possiblement, també avui, la saviesa tingui a veure amb una mena d’autolimitació. No sacrifiquem el cos per l’ànima, però de totes maneres hem de sacrificar alguna cosa: un món o l’altre.

Al final, els homes moderns abandonen el món de manera no pas diferent de com ho van fer les seves mares i els seus pares. Plens de temor per la desaparició de tots els mons i amb l’esperança que qui vindrà després, qui els segueixi –per citar Goethe per última vegada–, aviat arreglarà i canviarà la casa, la casa dels moderns, i que ningú no l’acabarà de construir mai.