Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 22

Paracels, el veritable nom del qual era Theophrastus Bombastus von Hohenheim, va ser un metge nascut a Suïssa l’any 1493 que, a causa de les seves concepcions sobre la naturalesa de la malaltia i les pràctiques terapèutiques per combatre-la, va sacsejar la medicina del seu temps. Les seves idees controvertides van dividir la comunitat mèdica en detractors molt crítics i seguidors apassionats.

Format a diverses universitats, com les de Bolonya, Viena o Ferrara, exercí la medicina d’una manera gairebé sempre ambulant, amb pocs períodes d’estabilitat. El nucli de la seva doctrina es va compendiar en la seva obra Paragranum, apareguda l’any 1530 i en la qual establia quatre pilars bàsics per bastir una nova medicina: la filosofia (ciència de la naturalesa), l’astronomia (influència dels cossos celestes i la meteorologia sobre l’ésser humà), l’alquímia (preparació de medicines) i la virtut (entesa com capacitat curativa dels metges).

Amb un pensament imbuït de les idees neoplatòniques de l’època, propugnava que per assolir el veritable coneixement s’ha de partir del que és visible i constatable per arribar a les forces ocultes que regulen la naturalesa exacta de tot. Era partidari de l’anomenada doctrina de les signatures, que estableix la influència de les constel·lacions celestes sobre el cos humà. Rebutjava l’autoritat d’Hipocràtes i Galè en atorgar a cada malaltia un origen específic concret i bandejar la teoria del desequilibri dels humors del cos.

Creia en la força dels poders curatius de la natura, que marcava els camins que havia de seguir l’organisme per restablir la salut. La natura actuava com a “metge interior” i el metge real era un agent extern que havia de comunicar-se amb aquests poders per establir la teràpia més adequada. On actua la natura, el metge ha de contribuir perquè hi faci el seu curs. El metge havia d’aplicar els seus coneixements només quan el “metge intern” havia sucumbit a la força que desencadenava la malaltia. Sostenia, també, que per a cada malaltia existeix, per voluntat divina, un remei concret i que cada dolença ve determinada per un conjunt específic de forces propiciatòries.

Proclamava que a la natura hi ha tres principis fonamentals: el sofre, allò que és combustible; la sal, tot allò que podem considerar com a fix, el que queda després de la combustió o la destil·lació, i, finalment, el mercuri, allò volàtil no alterat per l’escalfament i que s’allibera en forma de fum. Tots tres no els hem de considerar com a cossos simples, sinó com a principis constitutius de la mateixa natura.

Paracels, en un període de la seva vida, havia estat en contacte amb la indústria minera; era coneixedor de molts dels minerals que s’hi explotaven i també coneixia els mètodes i procediments de l’alquímia. Arran d’això, va utilitzar a bastament substàncies químiques com a medicaments d’ús intern. Creia que compostos com els clorurs d’antimoni i d’or, el sulfat de coure, derivats del bismut i de l’arsènic o sals de plom actuaven com a agents alliberadors de les forces purificadores que, en restablir l’equilibri químic del cos, duien a la curació de les malalties.