Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 23

Fins a principis del segle XVI, les classes de medicina es caracteritzaven per ser totalment teòriques. El professor, assegut a la seva càtedra, comentava les obres de medicina clàssiques, sobretot les del metge grec Galè, que eren llegides en veu alta per un lector. En molt poques ocasions la classe s’acompanyava d’una dissecció humana. En aquests casos, el professor es limitava, sense tocar per res el cos en dissecció i a través d’un altre assistent, a mostrar les relacions entre les descripcions anatòmiques llegides i el que presentava el cos dissecat. Això anà canviant quan molts metges van començar a practicar disseccions per si mateixos.

Va ser al nord d’Itàlia on l’estudi de l’anatomia pràctica va tenir una forta embranzida, ja que fins i tot artistes com Leonardo da Vinci i els seus contemporanis van fer nombroses disseccions d’animals i éssers humans, i van realitzar dibuixos precisos i exactes de les seves observacions. A la Universitat de Pàdua, per exemple, molts professors van començar a baixar de la seva càtedra per fer les disseccions ells mateixos. Comença, també, la tradició d’adjuntar excel·lents il·lustracions als seus tractats d’anatomia, la qual cosa els feia més comprensibles i didàctics.

El flamenc Andreas Vesal, professor a Pàdua, va ser l’anatomista més destacat d’aquella època. A través de les seves disseccions s’adonà que allò que deien els textos clàssics sobre l’anatomia humana sovint no es corresponia amb el que veien els seus propis ulls. Amb la idea de divulgar aquelles anomalies i amb la voluntat de promoure una nova visió anatòmica, va recollir les seves observacions en el llibre titulat De humani corporis fabrica, il·lustrat amb més de tres-cents gravats del dibuixant Jan Stefan van Calcar, deixeble de Ticià. El llibre, que està dividit en set parts, conté acurades descripcions anatòmiques d’ossos i cartílags, lligaments i músculs, venes i artèries, nervis, òrgans dels aparells digestiu i reproductiu, cor i pulmons, cervell i òrgans dels sentits. Es tracta d’un compendi anatòmic molt superior al que fins aleshores s’havia publicat en aquesta matèria. Si bé cita freqüentment Galè, el corregeix més de dues-centes vegades, i atribueix les errades a la fidelitat descriptiva del que el metge grec havia observat en els animals i transposat als humans (“Tu, Galè, que et vas deixar enganyar per les teves mones”, li diu en el pròleg del llibre).

L’aparició de la Fabrica de Vesal marca una fita en el progrés de la medicina i de l’anatomia humana en especial. El valor històric de la Fabrica de Vesal rau en l’aportació de molts descobriments personals que enriquiren el saber anatòmic, en la claredat i la força de les descripcions, en la bellesa i destresa didàctica de les seves il·lustracions i, sobretot, en l’impuls que la seva aparició va donar als estudis anatòmics posteriors, ja més centrats en l’estudi directe del cadàver que no pas en la mera lectura dels textos clàssics.

El llibre, que consagrava Vesal com el fundador de l’anatomia moderna, va ser publicat a Basilea l’any 1543, i es va convertir en un referent dels corrents més innovadors de la medicina de l’època. Començava a imposar-se una pràctica mèdica basada en l’observació directa del cos humà i les seves malalties.