Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 28

Segons la tradició històrica, les virtuts terapèutiques de la quinina es van començar a conèixer l’any 1630, quan la comtessa de Chinchón, Francisca Enríquez de Rivera, esposa del virrei del Perú, Luis Fernández de Cabrera, va aconseguir curar-se d’unes febres intermitents, probablement malària, tot prenent infusions de l’escorça de l’arbre de la quina. Una coneixença, però, que només era novetat per als colonitzadors espanyols, ja que els pobles andins en coneixien l’eficàcia contra la febre i altres dolences des de temps immemorial.

A partir d’aquest fet, l’ús medicinal de la quina es va escampar per tot Europa, es va convertir en un medicament eficaç contra tota mena de febres i es va revelar particularment eficaç contra la malària. Una eficàcia que va permetre als europeus superar els processos d’adaptació als territoris colonials de moltes zones d’Àfrica i Àsia, afectats per aquesta malaltia de forma endèmica.

La quinina, que és una molècula de naturalesa alcaloide, va ser aïllada per primera vegada l’any 1820 pels francesos Pierre Joseph Pelletier i Joseph Bienaimé Caventou, que van demostrar que era el principi actiu que combatia la malària. Fins aquest moment, la forma més habitual de preparar-la era assecar i esmicolar l’escorça de l’arbre de la quina fins a aconseguir una pols fina que es barrejava amb algun líquid, normalment vi, per ser beguda.

La bona reputació del medicament va fer que el seu consum augmentés notablement, cosa que va fer redoblar els esforços per estudiar-lo químicament i aconseguir la síntesi de la molècula. Mentrestant, l’única font eren els arbres de la quina, que van ser explotats més enllà dels territoris andins. Se’n van exportar peus i llavors i se’n van expandir noves plantacions arreu, que en alguns indrets van aconseguir provar amb gran èxit. Va ser el cas de l’illa de Java, que als anys trenta produïa gairebé la totalitat de la quinina consumida al món.

Les vicissituds bèl·liques de la Segona Guerra Mundial van dificultar enormement el tràfic de la quinina, que havia esdevingut un medicament imprescindible en totes les farmacopees de campanya. L’interès estratègic del medicament va impulsar noves recerques per aconseguir-ne de manera definitiva la síntesi química. Gairebé al final de la guerra, l’any 1944, els esforços es van veure compensats amb els resultats dels treballs dels nord-americans Robert Woodward i William Doering, que assolien l’objectiu a partir d’un derivat de la quinolina.

Un èxit científic que, amb tot, no va acabar de solucionar el problema del subministrament de la quinina. El cost de produir-la a partir de la síntesi química és tan elevat que no surt a compte. L’obtenció a partir directament de l’escorça és encara el més usual i econòmic. La natura, diligent, moltes vegades ens proveeix dels millors remeis i, en aquest cas de la quinina, “al millor preu”.