Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 27

Com ja hem vist quan hem parlat de Servet, el mecanisme de la circulació de la sang pel cos dels animals va ser llargament desconegut durant segles. Si bé el metge aragonès va llançar la idea de la circulació pulmonar o menor, faltava encara aclarir si hi havia una circulació per tot el cos, circulació major, i, en cas afirmatiu, explicar com es produïa.

Les idees de Galè en el segle XVII encara dominaven el pensament mèdic i tenien una gran ascendència en qualsevol interpretació anatòmica o fisiològica del cos humà. Amb tot, l’empirisme de l’època i el sorgiment de noves concepcions en la ciència en general van acabar imposant-se de mica en mica en tota la pràctica mèdica. El cas de la circulació de la sang i els mecanismes que la regulen són un exemple d’aquest canvi de visió metodològica.

En aquest sentit, el metge anglès William Harvey, observador pacient, havia contemplat que en una hora el cor era capaç de bombejar una quantitat de sang que pesava tres cops més que el pes mitjà d’un home. No podia ser que tota aquella sang vingués del fetge com es creia aleshores. Va calcular que aquesta víscera havia de fabricar dos-cents cinquanta litres de sang per hora perquè el cos funcionés. Era una quantitat exagerada. Això li va donar peu a pensar que el que realment passava era que el líquid hemàtic circulava per tot el cos. La sang que sortia del cor hi havia de tornar. Si no els números no quadraven.

Observant l’anatomia del cor de diferents animals veié que les vàlvules que hi ha entre aurícules i ventricles eren unidireccionals. Estudià, també, les vàlvules de les venes i confirmà que també eren unidireccionals. Aquests fets donaven indicis que la sang sortia del cor per les artèries i que hi tornava a través de les venes. Les vàlvules eren els mecanismes que impedien que el moviment canviés de direcció. Va lligar diverses artèries i observà que només s’inflaven del cantó del cor, mentre que, si lligava venes, només s’inflaven del la banda més allunyada del cor.

Amb totes aquestes observacions i proves, Harvey va arribar al convenciment que la sang recorria un circuit per artèries i venes. En no utilitzar microscopi en les seves observacions, no va poder establir l’existència de capil·lars, que li haurien permès establir la connexió entre vasos sanguinis. Amb tot, l’any 1628, va publicar el seu llibre De motu cordis et sanguinis, on recollia totes les seves idees i establia el principi de la circulació major de la sang. Aquesta obra no va ser ben rebuda per la comunitat científica contemporània. Les idees de Harvey van ser considerades errònies i extravagants. Es diu que les seves idees li van valdre el sobrenom de Circulator, no per la qüestió de la circulació de la sang, sinó perquè era el nom llatí amb què es designava aleshores els xarlatans de fira.

Malgrat tot, les idees de Harvey van acabar imposant-se a mesura que nous descobriments anatòmics i fisiològics van anar corroborant-les. El mèrit del seu treball no residia tan sols en el descobriment en si, sinó que era remarcable el mètode utilitzat. Es combinaven observacions, experiments, mesures i hipòtesis per arribar a la seva doctrina. Es tractava d’aplicar a l’estudi fisiològic l’esperit de l’època que tenia en l’observació, l’experimentació i la quantificació matemàtica els bastions principals. Harvey, com Vesal en el camp de l’anatomia, va representar una fita històrica en la comprensió del funcionament del cos humà, i va posar les bases d’un coneixement fisiològic que encara tenia molt de camí per córrer.