Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 26

L’ús de tabac per a finalitats religioses i mèdiques estava molt estès pel continent americà abans de l’arribada de Colom el 1492. Probablement el primer introductor de la nova planta a Espanya va ser fra Román Pané, acompanyant de Colom en el seu viatge, que el 1518 envià un informe a Carles V detallant les virtuts medicinals del tabac, així com les primeres llavors, que l’emperador va manar cultivar. Però la majoria d’autors coincideixen a assenyalar Francisco Hernández, metge de cambra de Felip II, com a introductor de la planta a Espanya el 1558, en tornar del viatge d’estudi dels productes de Mèxic que li havia encarregat el sobirà.

En la ràpida difusió del tabac en el segle XVI hi jugaren un paper determinant les virtuts que li atribuïen. L’iniciador del corrent mèdic i científic al voltant del tabac fou Nicolás Monardes, que escrigué La historia medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales (1565-1574), editat a Sevilla el 1580. El tabac arribà a convertir-se en el gran remei casolà i el venien els apotecaris, fet que portà a anomenar-lo “panacea antàrtica” o “vulnerària de les Índies”. En el segle XVII el seu conreu ja era universal.

El gran pas per a la difusió del tabac per tot el món seria la seva acceptació per part de la noblesa i les corts europees. El 1560 l’ambaixador francès a Lisboa, Jean Nicot, envià a la seva sobirana Caterina de Mèdici unes fulles de tabac moltes (rapè), per tal d’alleujar les seves migranyes. La reina es convertí en activa propagadora de l’ús del rapè, comptant amb la col·laboració del gran prior Francisco de Lorena. Tan gran seria la influència d’aquests tres personatges que del primer se’n deriva el nom al gènere de la plata en la classificació botànica (Nicotiana) i dels altres dos personatges el tabac prengué els noms amb què se’l coneixia aleshores: “herba de la reina” o “caterinària” i “herba del prior”. El tabac fou introduït a Itàlia pel cardenal Prospero Santacroce, procedent de Lisboa, i un altre cardenal, Tornabona, el conrearia a Roma, motius pels quals en aquest país el tabac fou anomenat “herba de Santacroce” i “herba de Tornabona”.

El 1624, Urbà VIII dictà a Sevilla una butlla on s’excomunicava els que prenguessin tabac en els llocs sagrats. La Inquisició espanyola establí que només el dimoni podia conferir a l’home la facultat d’expulsar fum per la boca, amb la qual cosa qui fumava podia ser acusat de pacte amb el diable. No obstant això, Espanya fou el primer país que gravà fiscalment la importació del tabac l’any 1611, i les Corts decidiren que la Hisenda Pública es fes càrrec de la comercialització.

Aproximadament a partir del 1830 es dugueren a terme els primers treballs dedicats a les conseqüències negatives del tabac per a la salut, encara que es tractava de treballs a mig camí entre l’afany moralitzador i l’evidència científica. No fou fins a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XX que es realitzaren els primers estudis científics concloents sobre els riscos del tabaquisme per a la salut.

El 21 de maig del 2003, a la 56a Assemblea Mundial de la Salut, els 192 estats membres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) van adoptar per unanimitat el primer tractat mundial de salut pública, el Conveni marc per al control del tabac. Aquest és el primer instrument jurídic dissenyat per reduir les defuncions i malalties relacionades amb el tabac a tot el món.