Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 24

Des de la més remota Antiguitat, les malalties infeccioses sempre han estigmatitzat els malalts que les pateixen. La por de contraure la mateixa afecció i patir-ne les conseqüències ha fet tothora mantenir una actitud de rebuig gairebé innata. L’aïllament dels malalts i la privació del contacte amb ells mateixos i qualsevol peça de roba o objecte que els pertanyi ha estat sempre una mesura de prevenció immediata.

Si bé aquesta idea del contagi ha estat present en gairebé totes les cultures al llarg de la història, no va ser fins l’any 1546 quan el metge i erudit italià Girolamo Fracastoro, amb la publicació del llibre De contagione et contagiosis morbis et eorum curatione, aportà una explicació racional dels mecanismes i la naturalesa del contagi. En aquest treball, després de descriure les malalties infeccioses conegudes fins aleshores, establia el concepte de seminaria contagiorum (“llavors vives capaces de contagiar la malaltia”) com a forma de transmissió de les malalties infeccioses.

Segons Fracastoro, el contagi es verificava per tres vies principals: per contacte directe amb els afectats, per la presència de les “llavors” de la malaltia en peces de roba o objectes dels afectats i a través de la inspiració de l’aire infectat amb els seminaria patògens.

Establí també la separació dels conceptes d’infecció com a causa i el d’epidèmia com a conseqüència i proclamà que malalties infeccioses específiques són el resultat de contagis específics.

Les autoritats sanitàries de nombrosos països, influïdes per aquestes idees, sovint, en casos de brots epidèmics, van establir i impulsar mesures anticontagionistes com les quarantenes, els aïllaments, les fumigacions o la creació de llatzerets. Mesures que no sempre van ser acceptades per tota la població afectada ni tampoc, de vegades, de forma unànime, per la mateixa comunitat mèdica. Es proposava lluitar contra unes entitats intangibles i invisibles que suposadament duien el contagi i que, sotmeses a les mesures oficials, tampoc semblava que remetessin efectivament, i causaven greus perjudicis a l’economia i la població dels indrets empestats.

Amb tot, les concepcions de Fracastoro van prevaldre majoritàriament entre la classe mèdica fins ben entrat el segle XIX, quan es va desenvolupar la teoria dels gèrmens com a possibles agents de la transmissió infecciosa. Una circumstància que ha dut alguns historiadors de la medicina a considerar Girolamo Fracastoro com el pare de l’epidemiologia moderna.